dimarts, 14 de febrer del 2017

Hèctor Parra: Frec 3

Dimecres 22 de febrer de 2017
Fundació Antoni Tàpies

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



Frec 3, el compositor Hèctor Parra i el pianista i improvisador Agustí Fernández reprenen la via oberta per aquesta “obra en procés” que és la sèrie Frec, en què el pensament compositiu de Parra i l’energia performativa d’Agustí Fernández conformen un nou territori sonor. En aquesta ocasió, ho fan incorporant un ensemble amplificat d’improvisadors, que inclou el piano expandit que articula tota la sèrie.

Agustí Fernández Ensemble


Almudena Gonzalez Vega, flauta
Míriam Fèlix, violoncel
Núria Andorrà, percussió
Agustí Fernández, piano expandit
Ferran Conangla, disseny de so





Programa


HÈCTOR PARRA
Frec 3 (2017)
Encàrrec Sampler Sèries



Notes al programa

per Hèctor Parra


El 2011 l'Agustí Fernández em va contactar perquè estava convençut que els nostres llenguatges expressius tenien molt a veure. Des de fa uns anys, l'Agustí, amb àmplia experiència en el jazz i també en la interpretació al piano de la música contemporània, desenvolupa projectes radicals d'improvisació lliure. A nivell acústic, explora sons que van de la simplicitat extrema dels modes quasi sinusoidals (textures xiulants extretes de les cordes mitges del piano tocades amb cautxú) fins a complexos sons saturats, propers al caos. Per la meva part, componc tant òperes com música simfònica, de cambra, per a instrument solista, així com música electrònica. Però amb aquesta col·laboració se'ns ha obert un escenari completament nou: poder incorporar l'energia i la musicalitat de l'Agustí com a eix principal de desenvolupament d'una arquitectura sonora multidimensional i minuciosament composta. La dinàmica tímbrica dels gestos i textures que entren en joc en les meves obres constitueix el cor de les seves estructures íntimes, i uneix perceptivament elements contrastants dins d'un context polifònic i amb grans tensions internes. En conseqüència, vàrem decidir que per avançar en la nostra recerca calia transformar aquella musicalitat innata de l'Agustí en força compositiva fonamental, i el meu pensament estètic i estructural en 'cos sonor', en gest instrumental ple de vida.

Després d'estrenar FREC 1 al Festival de Huddersfield 2013 i FREC 2 al cicle Sampler Sèries 2015 de l'Auditori, i a proposta d'aquest cicle, vam decidir ampliar la nostra recerca musical amb FREC 3 tot incorporant una flautista, Almudena Vega, una violoncel·lista, Miriam Félix, i una percussionista, Núria Andorrà.

Una atenta escolta interior, combinada amb una extrema permeabilitat entre els quatre músics i el compositor, ha aconseguit que l'empatia de grup arribi a assolir un estat que permet una simbiosi expressiva global.

La gravació en vídeo de les sessions de treball i el seu estudi posterior ha pres el paper d'una partitura escrita totalment mancada de sentit en aquest projecte. Tanmateix, he realitzat una partitura gràfica, sintètica i força esquemàtica, que temporalitza les diferents seccions tant a petita, com a mitjana i gran escala. Aquesta està concebuda per facilitar que els quatre músics puguin moure's còmodament dins de l'estructura de la peça, tot improvisant i interactuant el més lliurement possible en la micro-escala temporal. La riquesa tímbrica i expressiva que despleguen els improvisadors en aquesta obra ha estat fruit d'un intercanvi oral continuat, que ha quedat documentat en les gravacions en vídeo de les sessions de creació.

Tant l'Almudena com la Miriam i la Núria ens han aportat a l'Agustí i a mi nous camps d'acció musical i noves maneres d'interactuar amb el piano, que diferencien notablement FREC 3 de les dues anteriors. L'enginyer de so Ferran Conangla, que ja ens ha acompanyat en FREC 1 i FREC 2, esculpirà l'espai sonor que percebrà el públic amplificant acuradament cada textura instrumental.

Pel que fa al seu desenvolupament temporal, FREC 3 comença, igual que l'1 i el 2, amb les friccions de la mà de l'Agustí explorant les rugoses i efímeres sonoritats de la seva pell sobre la fusta. I per simbiosi, al cap de poc, el violoncel respon amb sons igualment rugosos i afustats, granulars i filtrats, tot prement fins a l'extrem les cerres sobre la fusta de l'arquet, i de retruc, sobre la caixa harmònica de l'instrument. Un ésser orgànic sembla prendre vida i es vol expressar, encara que precàriament, amb veu rogallosa i granulada. La flauta, per contra, juga un paper dialèctic amb aquests dos 'instruments de corda': s'hi contraposa amb una continuïtat sonora, resultat de llargues expiracions en posicions harmòniques molt agudes i amb molt aire i poc so. I la percussió s'afegeix a les textures dels primers, desequilibrant el grup, i accentuant momentàniament el caràcter aïllat i fràgil de la flauta, l'únic instrument del quartet íntimament vinculat a la respiració humana.

dimecres, 1 de febrer del 2017

Curious Chamber Players: Hearing Metropolis

Dimarts 7 de febrer de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


Curious Chamber Players


Curious Chamber Players és un dels grups més actius i transgressors del panorama europeu contemporani. Format per alguns dels millors músics dels països nòrdics, l’ensemble basa els seus programes en obres de música experimental en diversos formats, amb una especial atenció als nous repertoris escandinaus. En aquesta ocasió, oferiran una selecció de peces que exploren el caràcter sonor de les ciutats: obres per a objectes descontextualitzats, per a ensemble amplificat i petits robots, per a violoncel i 5 assistents tocant a l’arpa del piano, o peces que incorporen electrònica en format quadrafònic.

Anna Melander, flauta / Dries Tack, clarinet / Martin Welander, percussió / Malin Bång, objectes / Anna Christensson, piano / Frederik Munk Larsen, guitarra / Karin Hellqvist, violí / Karolina Öhman, violoncel / Rei Munakata, director



Programa


HANNA HARTMAN
Borderlines** (2009)

REI MUNAKATA
Buckle In The Air II** (2012)

MALIN BANG
Turbid motion**(2010)

MANUEL RODRÍGUEZ VALENZUELA
24** (2012)

JOHAN SVENSSON
Ampèrian loops II **(2015)

CARLOS DE CASTELLARNAU
Obra estrena* (2017) (Encàrrec Sampler Sèries)

*Estrena mundial
**Estrena nacional





Notes al programa

per Serafín Álvarez


“Totes les coses de la Terra busquen, en un moment o un altre, repòs. Totes excepte el soroll de París. Les ones del mar de vegades estan quietes, però el caos d'aquests carrers és perpetu de generació a generació. És el soroll que mai mor.” Així descriu John Sanderson la seva primera visita a París al 1835. En aquella època els sons de la ciutat s'associaven a les persones i a les seves activitats, no tant a les tecnologies.

El desenvolupament d'aquestes últimes va motivar que, en 1913, Luigi Russolo escrivís L’art dei Rumori, originalment una carta a Francesco Balilla Pratella que es convertiria en un dels textos d'estètica musical més influents del s. XX. Russolo enalteix l'energia i la velocitat de les màquines i de la vida urbana industrial moderna, i proposa abraçar els seus sorolls i incloure'ls en la paleta de sons d'una nova realitat musical mitjançant la fabricació d'instruments que els imiten i els combinen.

L'impacte humà i tecnològic en l'ambient sonor va ser l'objecte d'estudi del World Soundscape Project, un equip de recerca iniciat per Raymond Murray Schafer a la fi dels anys seixanta amb l'objectiu de trobar solucions per a un ambient sonor ecològicament equilibrat. Inicialment preocupats pel ràpid canvi dels sons de Vancouver, el WSP aviat va adquirir reconeixement internacional, situant-se com una de les més importants referències en el camp de l'ecologia acústica.



Els avui omnipresents aparells electrònics, possiblement els majors agressors de l'ambient sonor que Schafer intentava protegir, són la principal font creativa de molts artistes i compositors contemporanis. Des de 2003, l'artista sonora Christina Kubisch ha vingut desenvolupant Electrical Walks, un treball a diverses ciutats de tot el món en el qual els visitants reben uns auriculars modificats i un mapa i passegen a la captura d'uns sons peculiars, ben seguint itineraris i punts indicats en el mapa, bé de forma lliure, a manera de deriva sonora. Aquests auriculars són sensibles als diversos camps electromagnètics, invisibles però presents, produïts per elements com l'enllumenat públic, càmeres de vigilància, caixers automàtics, senyals Wi-Fi i altres aparells electrònics, fent-los audibles.

Els sons de les ciutats són part de les seves identitats. I de les nostres. Han estat una gran influència per a escriptors, artistes, investigadors, músics, flâneurs, arquitectes i altres agents creatius. Els sons de les ciutats són els que han inspirat Hearing Metropolis, una sèrie d'obres seleccionades per Curious Chamber Players. Format a Estocolm en 2003, CCP és un dels grups instrumentals més interessants del panorama europeu contemporani, amb un extens i variat repertori experimental a les seves esquenes en el qual acostumen a incorporar objectes quotidians.

 


El programa inclou “ampèrian loops - part II” (2015), de Johan Svensson, en la qual destaquen les relacions sonores que s'estableixen entre els músics i una sèrie de solenoides ⎯dispositius electromagnètics⎯ controlats per ordinador, una peça que en ocasions podria recordar a algunes estructures formals del kabuki; “Turbid Motion” (2010), de Malin Bång ⎯compositora i directora artística de Curious Chamber Players⎯, una dinàmica sèrie d'accions musicals que parteixen d'un estudi previ sobre les relacions entre les condicions lumíniques i sonores de les ciutats; “Buckle in the Air II” (2012), de Rei Munakata, una peça gens convencional, de caràcter dadaista, en la qual allò performatiu conviu amb allò musical; la subtil “Borderlines” (2009) per a violí i objectes amplificats, de Hanna Hartman, inspirada per la caiguda del Mur de Berlín i els tramvies que connectaven ambdues parts de la ciutat; i “<24>” (2012) de Manuel Rodríguez Valenzuela, per a violoncel amplificat i piano a deu mans.

Finalment ,“Cabinet de curiosités” (2017), de Carlos de Castellarnau. Els gabinets de curiositats van ser, als segles XVI i XVII, col·leccions d'objectes variats i aparentment no relacionats tals com a obres d'art, minerals, animals preservats, relíquies i antiguitats, seguint un criteri no determinat. Microcosmos, precursors dels museus, la visita dels quals genera curiositat i sorpresa pel món, a més de servir com a propaganda, exposant l'estatus social i poder del seu propietari. L'heterogeneïtat d'aquests gabinets, la seva estructura poliforme i les seves qualitats exòtiques, preciosistes, insòlites, grotesques i meravelloses són elements que han impulsat a Castellarnau a utilitzar-los com a referents en aquesta peça, encàrrec de Sampler Sèries i estrena mundial.