dimarts, 30 de maig del 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.

dimecres, 17 de maig del 2017

Keith Fullerton Whitman: Playthroughs

Dijous 18 de maig de 2017
L'Auditori, Sala 4 Alicia de Larrocha

21:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


El nord-americà Keith Fullerton Whitman (Massachusetts, 1973), una de les principals figures de l’escena dels sintetitzadors modulars, ha publicat més d’una vintena d’àlbums de música electrònica des dels anys noranta (molts d’ells sota el pseudònim de Hrvatski, la paraula croata per referir-se als croates). Playthroughs (Kranky, 2002), un dels seus discos més aclamats, és una obra de subtils transformacions sonores, una delicada composició de drones creats a partir de mostres pregravades de guitarres acústiques i elèctriques, processades amb ordinador mitjançant moduladors, algoritmes granulars, delays i altres processos. Quinze anys després de la seva publicació, Keith Fullerton Whitman recupera aquest àlbum en una sessió única.



Notes al programa

PlaythroughsPer Jordi Alomar


Tot el que defineix la música de Keith Fullerton Whitman és indissociable de la seva trajectòria. La seva inquietud musical neix amb la descoberta, a principis dels anys noranta, de les botigues i dels segells discogràfics experimentals independents de Boston i del downtown de Nova York. Una ingestió  voraç de Seefeel,  Aphex Twin o Tom Jenkinson, juntament amb hores d’experimentació nocturna als estudis subterranis del Berklee College of Music, resultà en una desconstrucció lo-fi dels paràmetres convencionals de la música dance. Combinant l’alteració amb la hipertròfia electrònica dels breakbeats, així com amb la seva manipulació i fragmentació, Fullerton proposa fendre la linealitat tradicional del dance i articular una proposta heterogènia, d’una agressivitat massiva i alhora orgànica. Seguint fidelment la filosofia del DIY (do it yourself), sota el pseudònim de Hrvatski, l’autor va publicar els seus primers treballs: Attention: Cats i Oiseaux 96-98, punts de partida d’una carrera que, sense ser tan lluny dels plantejaments de William Borroughs, empra la “decapació” mitjançant talls, el sampleig i la superposició a ritmes vertiginosos de materials radicalment diferents com a tècnica compositiva.

Cap a l’any 2002, l’autor es planteja abandonar progressivament la manipulació de l’herència dance, arrelada en l’explotació del paràmetre rítmic, i centrar-se en una recerca orientada a la dimensió més abstracta, pura i orgànica de l’exploració sonora. Mantenint la pràctica solitària del DIY, Fullerton combina dispositius analògics pertanyents a diferents moments de la història de la música electroacústica amb transformacions digitals, barrejant explícitament fonts sonores concretes i de síntesi.


Playthroughs, publicat en disc el 2002 pel segell Kranky, recopila tot un procés d’experimentació amb processos de manipulació analògica i digital en temps real partint de mostres pregravades de guitarres elèctriques i acústiques. El resultat de l’acumulació de cadenes de processament de la font sonora és un organisme sonor fluctuant, un núvol acústic reverberant i retroalimentat que articula, com els drones de Phil Niblock o les fases de Steve Reich, les seves pròpies condicions de possibilitat i continuïtat, en una música encastada al present que alhora és ràpida i lenta, lleugera i immersiva, sorprenent i previsible, subtil i arborescent, familiar i desconeguda. La connexió de la intervenció humana amb el processament electrònic adquireix, a Playthroughs, una màxima organicitat, com un instrument imaginari que destapa els rudiments d’una harmonia primigènia.

dilluns, 15 de maig del 2017

Luis Codera Puzo: Empor

Dijous 18 de maig de 2017
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





Luis Codera Puzo, compositor convidat de Sampler Sèries aquesta temporada, presenta Empor, una obra de llarga durada per a soprano solista i ensemble realitzada en col·laboració amb el festival ECLAT de Stuttgart i la Fundació Ernst von Siemens Musikstiftung. Empor és una experiència unitària de literatura i música concebuda de manera conjunta pel compositor català Luis Codera Puzo i l’escriptora francesa Irène Gayraud. A Empor, Codera Puzo cerca el màxim nivell d’interconnexió entre la música i el text de Gayraud, creat simultàniament a la composició de l’obra i basat en la pròpia idea de creació artística. Un ensemble inusual, dissenyat per a l’ocasió –tres flautes, tres sopranos i tres contrabaixos– i format per músics dels millors ensembles europeus, acompanya l’excepcional soprano alemanya Sarah Maria Sun.





Intèrprets


Sarah Maria Sun, soprano solista
Christie Finn, Natasha López, Alessia Park, sopranos
Laia Bobi, Anja Clift, Eve Cambreling, flautes
Beltane Ruiz, Caleb Salgado Tobias Grove, contrabaixos 
Manuel Nawri, director


Programa


MORTON FELDMAN
Trio for flutes (1972) · 4'

LUIS CODERA PUZO
Empor (2017) · 40'
Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries




Notes al programa


El punt de partida de l’escriptura d’Empor ha estat la idea de centrar el text entorn de la creació com a tema. Tot el procés d’escriptura del text, elaborat al mateix temps que la música, és el resultat d’un treball en estreta col·laboració amb el compositor, sia incorporant les seves propostes d’estructures i de materials musicals per orientar l’escriptura, sia suggerint materials i estructures textuals represes pel compositor.

El text, articulat en nou parts distintes, construeix en diverses etapes i a través de diferents maneres i perspectives una aproximació a la idea del procés de creació. Crec que la creació no parteix d’un esdeveniment necessàriament extrem, com un big-bang, sinó més aviat d’una atenció concentrada, des de l’escolta, cap al que és ínfim. El procés creatiu comença amb l’escolta, amb una disponibilitat interior absoluta que permet que el món s’esdevingui en un mateix, alhora que, fent el trajecte invers, un mateix s’esdevingui en el món.

El text d’Empor explora les diferents maneres d’aproximar-se a l’escolta com a punt de partida del procés creatiu. Està fonamentat, des del principi, sobre un treball sonor precís que condueix a constrènyer l’oïda de l’espectador dins de l’escolta. Aquest treball sonor vol sorprendre l’oïda, conduir-la per nous camins. L’escolta intervé igualment, en el text, com a temàtica, de vegades amb reflexions gairebé teòriques que demanen quin és el lloc del silenci, que precedeix l’escolta i alhora la segueix. El text d’Empor intenta reflexionar sobre l’escolta com a fonament del procés creatiu, i fer-la viure, empíricament, a l’espectador.

Irène Gayraud.



El procés d'escolta que planteja Irène i les seves conseqüències es fan evidents en una frase de la segona part d’Emporl'écoute est une perte de frontière. Aquesta pèrdua de frontera significa que escoltar/crear és acceptar quelcom extern, acceptar el que un encara no és o, tanmateix, acceptar trencar la definició del que un era i deixar de limitar-se pel que un s’ha convençut que és. Imagino que, tal com avança la peça, s'escolta com em dirigeixo cap a un lloc que m’és estrany. Al final del segon moviment, hi ha una part que, dins de la peça, sembla quelcom aliè, i no em refereixo a una música en un altre estil; sinó que sembla que la pròpia idea d’aquella part sigui específicament “una altra” part, concebuda amb la idea de ser escoltada com si fos “una altra”. No sé si he encertat o no, amb aquesta intenció. Per extensió, podria ser que gairebé tot el tercer moviment també consistís en això.

Els elements musicals emprats crec que són radicalment clars. He procurat ser concís i no permetre que hi hagi cap farciment prescindible. De fet, moltes idees o textures són homofòniques, amb una insistència marcada. He intentat ser conscient de la magnitud de tanta insistència, i també apurar els límits del tolerable.

Luis Codera Puzo