dimarts, 17 d’abril del 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»

dilluns, 16 d’abril del 2018

Pausa

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori

18h - concert - Sala 4 Alícia de Larrocha
19h - instal.lació audiovisual - foyer Sala 2 Oriol Martorell


Gratuït amb l'entrada del concert de PHACE (Sala 2). AFORAMENT LIMITAT





Pausa és una obra ideada per l’artista multimèdia Benton C Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held que explora el límit que separa les instal·lacions audiovisuals de les obres performàtiques. Plantejada en doble format a L’Auditori, com a concert audiovisual quadrofònic i com a instal·lació audiovisual en diferents pantalles, a Pausa el processament d’imatges en temps real i els sons acústics i electrònics es condueixen mútuament. Un únic generador de patrons binaris crea ritmes interpretats per un sistema audiovisual de síntesi, produeix variacions tímbriques a la part de flauta interpretada en directe i crea capes d’imatges en moviment a partir de formes abstractes.


Artistes



Barbara Held, flauta
Benton C Bainbridge, video

Disseny de sistema: Barbara Held, Benton C. Bainbridge
Disseny del software d’àudio: Josep Aymí
Disseny del generador de patrons binaris: Brendan Byrne





Notes al programa


Pausa

per Jordi Alomar



L’artista multimèdia Benton C. Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held treballen conjuntament des dels anys noranta en diferents processos de recerca que plantegen una aproximació comuna al tractament audiovisual i que es concreten en propostes situades entre la instal·lació audiovisual, la performance i el concert. Una primera acció fruit de la col·laboració entre els autors, juntament amb Nancy Meli Walker, va tenir lloc al Festival Grec de 1995, on treballaren a partir de vidres i diversos aparells del laboratori de l’antic Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, de 1907.




Pausa és una composició col·lectiva que parteix del processament conjunt del so i de la imatge. Plantejat com a concert quadrifònic i com a instal·lació audiovisual, la conducció mútua de sons acústics i electrònics –juntament amb el tractament visual– s’origina des d’un generador de patrons binaris interpretats per un sistema de síntesi audiovisual. Aquest sistema genera variacions tímbriques als samples de la flauta captats en temps real, alhora que controla i genera capes de formes visuals abstractes en moviment permanent.

El procés de creació de l’obra s’ha desenvolupat en forma de residència al CultureHub i a l’Andrew Freedman Home, amb el suport del SVA MFA Computer Arts Department. Pausa es va estrenar el passat febrer de 2017 al Composers Now Festival a Harvestworks, Nova York, i des d’aleshores s’ha presentat a Minnesota, Miami, Medialab Prado i a la galeria Juan Naranjo de Barcelona en col·laboració amb Sònar 2017.






dimecres, 11 d’abril del 2018

Xenakis: Persephassa

Dimecres 11 d'abril de 2018
L'Auditori. Sala 3, Tete Montoliu

20:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades



L’Esmuc Ensemble i Sampler Sèries presenten, en el marc del festival Emergents, un doble concert protagonitzat per joves talents de l’ESMUC amb apropaments estètics i escènics contrastats. D’una banda, Persephassa (1969) per a sis percussionistes distribuïts al voltant del públic, un clàssic del segle XX en què Iannis Xenakis tracta l’espaiament del so com a paràmetre musical a través de diverses tècniques compositives. De l’altra, una sessió d’improvisació lliure per a grup instrumental guiada per la percussionista Núria Andorrà, una de les improvisadores més actives de l’escena actual.




Intèrprets


Esmuc Percussion Ensemble
Persephassa de Iannins Xenakis
Percussions: Javier Andrés, Daniel Artacho, Sabela Castro, Julián Enciso, Daniel Munáriz i Fernán Rodríguez.
Lorenzo Ferrándiz, Director / Ramon Torramilans, Coordinador 

Esmuc Free Ensemble
Celeste Alías, veu / Pablo Selnik, flauta / Mar Esteban, clarinet / Álvar Rosell, clarinet / Toni Pineño, clarinet baix / Helena Ortuño, violí / Yuliya Storonska, violí / Diego Flores, violoncel / Miriam Fèlix, violoncel / Jean-Baptiste Chicouène, guitarra / Marcel Torres, guitarra / Víctor Gómez, acordió / Oriol Roca, bateria / Jordina Millà, piano.
Núria Andorrà, Conducció


Programa


IANNIS XENAKIS
Persephassa (1969) per a sis percussionistes · 30'

SESSIÓ D'IMPROVISACIÓ
Guiada per Núria Andorrà · 30'





Notes al programa

per Jordi Alomar


El consol en les restes


«…com si el plor d’una ànima només pogués trobar consol en la insensibilitat de la naturalesa. Perquè la no sensibilitat és consoladora; el món de la no sensibilitat és el món fora de la vida humana; és l’eternitat […] Recordo els anys tristos que vaig passar a Txecoslovàquia al principi de l’ocupació russa. Em vaig enamorar aleshores de Varèse i Xenakis: les seves imatges dels mons sonors objectius però inexistents em varen parlar de l’ésser alliberat de la subjectivitat humana, agressiva i molesta; de la bellesa suaument inhumana del món abans o després del pas dels homes.» 

Amb aquestes paraules, Milan Kundera traça a Els testaments traïts (1993) l’empremta de la colpidora poètica de Iannis Xenakis. El gest musical de Xenakis permet trobar consol en la cruesa d’una materialitat rude i primigènia, en la conjuminació de forces atàviques que ultrapassen la sentimentalitat com a superestructura de la brutalitat i com a desencadenant de la barbàrie. Sens dubte, l’experiència de l’autor en la resistència armada contra l’ocupació feixista de Grècia resulta revulsiva en la seva relació amb els llenguatges connotats i carregats del pes de l’herència històrica de la tradició. Xenakis, arquitecte de formació i ajudant de Le Corbusier, projecta un pensament musical radicalment formalitzat alhora que amarat de referents de l’antiguitat clàssica.

Persephassa (1969), per a sis percussionistes que envolten el públic, és un punt de referència en el procés d’exploració de la dimensió cinètica del so. Obsedit, com Giacinto Scelsi, per la interioritat del so, a Terretektorh (1966) i Nomos gamma (1968) Xenakis començà a disposar els músics a l’entorn de l’audiència, una translació del punt d’escolta que permet el joc amb l’espai com a paràmetre compositiu. L’obra fou un encàrrec per a la primera edició del Shiraz Arts Festival, per ser interpretada a l’aire lliure amb cada un dels percussionistes al peu de les columnes del palau de Darios el Gran a les runes de Persèpolis, Iran. Gairebé cinquanta anys després de la seva estrena, encara és feridora la coincidència entre el fat vaticinat per l’ús del material de l’obra musical (la finitud ineluctable) i el transcurs històric de la seva condició de possibilitat: com la flor de l’atzavara, que floreix només un cop en la vida de la planta i la condemna a una mort indefugible, l’oasi de llibertat i creativitat que significà el Shiraz Arts Festival sota la monarquia progressista del xa Mohammad Reza Pahlavi és probablement la traça més clara del “final de festa” del que durant el segle passat fou batejat com a “art contemporani”. La revolució islàmica de 1979 va fulminar el que fou llegit com un «node d’occidentalització exacerbada» i, com a acte de barbàrie, s’acarnissà a eradicar-ne qualsevol rastre. Persephassa s’erigeix, així doncs, com les runes de Persèpolis, en un vestigi en forma de fresc sonant, un fresc bastit de capes de bellesa estratificada, de cicles que extasien ferits per incisions abruptes que, a l’igual de la naturalesa i la seva indiferència absoluta, romanen com l’últim espai de consol possible.

Cloure el concert amb una improvisació lliure sembla l’única opció ontològicament possible davant del repte de responsabilitat individual i col·lectiva que suposa qualsevol decisió de “fer” després d’escoltar Xenakis.