dimecres, 11 d’abril de 2018

Xenakis: Persephassa

Dimecres 11 d'abril de 2018
L'Auditori. Sala 3, Tete Montoliu

20:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades



L’Esmuc Ensemble i Sampler Sèries presenten, en el marc del festival Emergents, un doble concert protagonitzat per joves talents de l’ESMUC amb apropaments estètics i escènics contrastats. D’una banda, Persephassa (1969) per a sis percussionistes distribuïts al voltant del públic, un clàssic del segle XX en què Iannis Xenakis tracta l’espaiament del so com a paràmetre musical a través de diverses tècniques compositives. De l’altra, una sessió d’improvisació lliure per a grup instrumental guiada per la percussionista Núria Andorrà, una de les improvisadores més actives de l’escena actual.




Intèrprets


Esmuc Percussion Ensemble
Persephassa de Iannins Xenakis
Percussions: Javier Andrés, Daniel Artacho, Sabela Castro, Julián Enciso, Daniel Munáriz i Fernán Rodríguez.
Lorenzo Ferrándiz, Director / Ramon Torramilans, Coordinador 

Esmuc Free Ensemble
Celeste Alías, veu / Pablo Selnik, flauta / Mar Esteban, clarinet / Álvar Rosell, clarinet / Toni Pineño, clarinet baix / Helena Ortuño, violí / Yuliya Storonska, violí / Diego Flores, violoncel / Miriam Fèlix, violoncel / Jean-Baptiste Chicouène, guitarra / Marcel Torres, guitarra / Víctor Gómez, acordió / Oriol Roca, bateria / Jordina Millà, piano.
Núria Andorrà, Conducció


Programa


IANNIS XENAKIS
Persephassa (1969) per a sis percussionistes · 30'

SESSIÓ D'IMPROVISACIÓ
Guiada per Núria Andorrà · 30'





Notes al programa

per Jordi Alomar


El consol en les restes


«…com si el plor d’una ànima només pogués trobar consol en la insensibilitat de la naturalesa. Perquè la no sensibilitat és consoladora; el món de la no sensibilitat és el món fora de la vida humana; és l’eternitat […] Recordo els anys tristos que vaig passar a Txecoslovàquia al principi de l’ocupació russa. Em vaig enamorar aleshores de Varèse i Xenakis: les seves imatges dels mons sonors objectius però inexistents em varen parlar de l’ésser alliberat de la subjectivitat humana, agressiva i molesta; de la bellesa suaument inhumana del món abans o després del pas dels homes.» 

Amb aquestes paraules, Milan Kundera traça a Els testaments traïts (1993) l’empremta de la colpidora poètica de Iannis Xenakis. El gest musical de Xenakis permet trobar consol en la cruesa d’una materialitat rude i primigènia, en la conjuminació de forces atàviques que ultrapassen la sentimentalitat com a superestructura de la brutalitat i com a desencadenant de la barbàrie. Sens dubte, l’experiència de l’autor en la resistència armada contra l’ocupació feixista de Grècia resulta revulsiva en la seva relació amb els llenguatges connotats i carregats del pes de l’herència històrica de la tradició. Xenakis, arquitecte de formació i ajudant de Le Corbusier, projecta un pensament musical radicalment formalitzat alhora que amarat de referents de l’antiguitat clàssica.

Persephassa (1969), per a sis percussionistes que envolten el públic, és un punt de referència en el procés d’exploració de la dimensió cinètica del so. Obsedit, com Giacinto Scelsi, per la interioritat del so, a Terretektorh (1966) i Nomos gamma (1968) Xenakis començà a disposar els músics a l’entorn de l’audiència, una translació del punt d’escolta que permet el joc amb l’espai com a paràmetre compositiu. L’obra fou un encàrrec per a la primera edició del Shiraz Arts Festival, per ser interpretada a l’aire lliure amb cada un dels percussionistes al peu de les columnes del palau de Darios el Gran a les runes de Persèpolis, Iran. Gairebé cinquanta anys després de la seva estrena, encara és feridora la coincidència entre el fat vaticinat per l’ús del material de l’obra musical (la finitud ineluctable) i el transcurs històric de la seva condició de possibilitat: com la flor de l’atzavara, que floreix només un cop en la vida de la planta i la condemna a una mort indefugible, l’oasi de llibertat i creativitat que significà el Shiraz Arts Festival sota la monarquia progressista del xa Mohammad Reza Pahlavi és probablement la traça més clara del “final de festa” del que durant el segle passat fou batejat com a “art contemporani”. La revolució islàmica de 1979 va fulminar el que fou llegit com un «node d’occidentalització exacerbada» i, com a acte de barbàrie, s’acarnissà a eradicar-ne qualsevol rastre. Persephassa s’erigeix, així doncs, com les runes de Persèpolis, en un vestigi en forma de fresc sonant, un fresc bastit de capes de bellesa estratificada, de cicles que extasien ferits per incisions abruptes que, a l’igual de la naturalesa i la seva indiferència absoluta, romanen com l’últim espai de consol possible.

Cloure el concert amb una improvisació lliure sembla l’única opció ontològicament possible davant del repte de responsabilitat individual i col·lectiva que suposa qualsevol decisió de “fer” després d’escoltar Xenakis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada