dimarts, 13 de febrer de 2018

Michael Beil: Neue Vocalsolisten & CrossingLines

Dissabte 3 de març de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El prestigiós sextet vocal Neue Vocalsolisten de Stuttgart i l’ensemble CrossingLines col·laboren per primera vegada en un concert dedicat al compositor alemany Michael Beil, referent de la composició musical en formats audiovisuals. Obres per a sextet vocal, dos pianos, ensemble, electrònica i vídeo en directe, en un programa que inclou Glas, una obra vocal d’Enno Poppe; Table Talk d’Andreas Eduardo Frank, per a transductors, interruptors i vide, i una nova versió del cicle d’obres [Custom] per a cantant solista, ensemble i vídeo, del compositor espanyol Oscar Escudero.





















Programa



Enno Poppe
Glas* (2016)

Andreas Eduardo Frank
Table Talk* (2016)

Oscar Escudero
[Custom # 3.1] ** (2018)

Michael Beil
Die Drei * (2002)
Doppel * (2009)
Transit ** (2018)

* Estrena nacional / ** Estrena mundial






Notes al programa


Lògiques de simulació

per Vicent Minguet



A diferència del que se sol pensar o del que sentim repetir de manera habitual, la causa de la contracció del temps, de la tan repetida «agonia del present», no és pas l’acceleració imposada per la tecnologia. La noció de durada, que s’esmuny davant la incapacitat de cloure l’espai sobre el qual es precipita l’experiència sensorial i fisiològica del temps en la mirada artística, acusa molt més l’addició constant i la manca de direcció. Juntes han transformat definitivament la realitat. La desacceleració promulgada pels nous gurus no seria, doncs, el pal·liatiu més adient davant una naturalesa humana en constant transformació, tal com vaticinava Marshall MacLuhan en els seus estudis sobre els mitjans de comunicació. La multiplicació dels canals i la sobreabundància de la informació han contribuït també a l’acceleració de la mirada contemplativa que defuig l’«ara i aquí», i han donat lloc a un pensament que sovint es perd en el fil antinarratiu i multiplicador d’aquella consciència que tan bé va saber retratar Joyce en el seu Stephen Dedalu. Els murs de les xarxes socials i les formes d’expressió i comunicació que imposen han reeixit a eliminar progressivament la diferència com a sinònim d’amenaça i, lluny de combatre-la, l’han camuflada. El resultat ha estat l’anul·lació de les fronteres virtuals i una hibridació que dissol progressivament diferències que abans teníem per irreconciliables. Un bon reflex d’això el trobem en les obres que el sextet vocal Neue Vocalsolisten i l’ensemble CrossingLines ens ofereixen en aquest concert.  




En el panorama actual, l’obra de Michael Beil (n. 1963) és una de les referències indiscutibles en la combinació de música electrònica, instrumental i vídeo en viu. La construcció del temps en les seves creacions es percep com a part indispensable del procés compositiu, fins al punt que la interpretació mateixa n’és el besllum. Beil ha transformat definitivament el paper tradicional de l’intèrpret en l’escenari gràcies a la conjuminació de materials audiovisuals preenregistrats i d’altres recollits en el curs de l’acció. Davant la imminència de l’era robòtica, la seva proposta envigoreix l’intèrpret humà, que esdevé d’aquesta manera no només un eix central de l’obra sinó també la garantia indispensable d’una hibridació que reuneix el cos, el temps i l’escena en una perfecta equació. Die Drei (2002), per a «dues vegades tres solistes vocals», és la peça més antiga d’un programa que reuneix dues estrenes absolutes i quatre de nacionals. El títol de l’obra prové de les claus d’un quadrat màgic senzill que Goethe posa en boca d’una bruixa en la primera part del Faust: Aus Eins mach Zehn, / und Zwei lass gehn, / die Drei mach gleich, / so bist du reich. («D’un en fas deu, / agafa el dos, / després el tres, / i seràs ric» [en la versió catalana de Jaume Ortolà, publicada per Riurau Editors]). Els sis solistes vocals es divideixen en dos grups de tres, de manera que també es formen tres parelles estereofòniques. La peça, vuitena d’un cicle format per un total de deu, es compon de tres parts, cada una de les quals es torna a dividir en tres seccions, de manera que en resulten nou terços. El número tres correspon també als sons que formen les mixtures harmòniques, les melodies i les cèl·lules motíviques més petites. La repetició d’aquestes en llengües diferents dóna lloc a unes sonoritats que, tot i ser les mateixes sobre la partitura, reïxen a introduir una diferència tímbrica altrament impossible.





En Doppel (2009/2013), per a dos pianos, electrònica i vídeo en directe, els pianistes se situen d’esquena entre ells i la part central de l’escenari l’ocupa el vídeo. Les imatges presenten un discurs visual paral·lel al dels intèrprets, que resulta de l’enregistrament de les accions d’aquests, convenientment monitorades i sincronitzades. El procés de creació s’explicita en les accions mateixes: constel·lacions d’escales, sons repetits, acords amb contrastos dinàmics i arpegis que alternen d’un pianista a l’altre, o del gest escènic a l’audiovisual. El resultat és una superposició, una consciència additiva del passat que roman en l’art de pensar i observar un present híbrid a través del prisma d’una memòria que construeix la diferència. L’il·lusionisme es confirma a mesura que la peça avança: els gestos perden l’ordre inicial, se n’altera la velocitat o se superposen i repeteixen sense seguir el discurs original, de manera que l’ordre inicial es dissol progressivament i l’acció dels dobles sol·licita el protagonisme de l’esdeveniment real en viu.

Escrita per als Neue Vocalsolisten i Crossinglines, Transit (2018) ens confronta amb la noció d’hiperrealitat. D’una manera semblant al que ja va fer amb Caravan (2017), Beil al·ludeix aquí a cançons amb un únic denominador comú: totes contenen la paraula «realitat» en el títol. La complicada distinció entre el que pertany al material audiovisual i el que escoltem i veiem com a conseqüència dels gestos instrumentals i vocals dels músics en escena és un dels trets centrals de l’obra. La interacció entre l’acció escènica i la retroalimentació audiovisual permet així mateix la recepció de la forma, amb l’afegit que aquí —a diferència del que s’esdevé en Doppel— la «realitat virtual» és sotmesa a un procés d’estratificació entre les diverses preses audiovisuals i el resultat presenta un terreny ple de sediments.





En un altre ordre de coses, l’alemany Enno Poppe (n. 1969) ha sabut desenvolupar al llarg dels anys un estil profundament personal amb l’aplicació dels principis i els sistemes teòrics més diversos, com ara els de la biologia; un corol·lari excel·lent de lògica i eficàcia que es palesa sobretot en situacions extremes. En Glas (2016), per a sis veus, Poppe transforma els jocs lingüístics de Georges Perec en un discurs sonor pur. Ho fa al llarg de tres moviments de marcat contrast que construeixen una gradació perfecta: de l’exploració del so brut fins a la pirotècnica del virtuosisme contrapuntístic. El contrast amb Table Talk (2016), l’obra d’Andreas Eduardo Frank (n. 1987), és total. Interessat per l’exploració de la mixtura que es produeix entre el real i el virtual, Frank ens convida a un diàleg entre gestos, electrònica i llum a través de la manipulació manual de transductors i interruptors que fan dos intèrprets asseguts a la taula.





L’estrena absoluta de Custom 3.1 (2018), del compositor multimèdia i performer espanyol Óscar Escudero (n. 1992), incorpora el toc de sentit de l’humor inherent al llenguatge de les xarxes socials. L’efectiu inclou un narrador, ensemble, electrònica i vídeo manipulats en viu. Escudero tradueix la sobreestimulació sensorial dels espais virtuals mitjançant l’actualització del format i la personalització de l’obra. La hibridació tecnològica no és l’únic element vertebrador d’aquestes instruccions per navegar a través a les xarxes socials que, a través del so i de la imatge, ens mostren la realitat quotidiana de la «generació Y».



© 2018, Vicent Minguet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada