dimarts, 12 de juny de 2018

Terry Riley: in C

Diumenge 14 de juny de 2018
Auditori Sala 1

20:00 hores
20 €. Compra aquí les entrades




Sampler Sèries i OBC obren el Sónar 2018 amb In C (en Do) del compositor nord-americà Terry Riley. In C és una de les obres cabdals del minimalisme musical, i va suposar una renovació estètica contra l'academicisme serialista als Estats Units dels anys 60. L’OBC afrontarà aquesta partitura oberta sota la direcció artística del prestigiós director i percussionista Brad Lubman. L'obra, formada per 53 petits fragments musicals numerats, va ser originalment escrita per a un número indeterminat d’intèrprets. Cada músic executa, en ordre, els 53 fragments escrits amb cert grau de llibertat, interaccionant aleatòriament entre ells i seguint un recorregut pautat de tonalitats. El resultat és una impactant massa sonora d'esdeveniments que evoluciona sobre la pulsió constant de la nota Do.


Artistes


OBC Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Brad Lubman, marimba i direcció artística



Programa


TERRY RILEY
In C (1964)
version for Orchestra



Notes al programa

per Serafín Álvarez



«Music like none other on Earth». Així definia el San Francisco Sunday Chronicle l’aclamada estrena d’In C, el 1964. Des de llavors s’ha convertit en una peça essencial del minimalisme, s’ha interpretat múltiples vegades i ha esdevingut una referència important per a músics molt diferents. Però, malgrat la seva proliferació, In C continua sent única.

És una peça repetitiva que parteix dels experiments previs de Terry Riley amb magnetòfons, gravant i reproduint sons damunt de si mateixos, solapant múltiples capes subtilment desfasades. A In C, en comptes de magnetòfons, Riley empra un nombre flexible d’instrumentistes que interpreten una mateixa partitura de 53 frases curtes contingudes en una sola pàgina. Una partitura senzilla, amb un vocabulari musical simple i restringit, que esdevé extremament rica i diversa quan és interpretada. In C és una peça elàstica de la qual no es fan dos concerts iguals. No només per qüestions fenomenològiques o circumstancial sinó també per la mateixa naturalesa de la seva elasticitat. Aquestes 53 frases s’interpreten en ordre seqüencial, cadascuna d’elles es repeteix diverses vegades abans de passar a la següent, però és cada músic qui decideix en temps real el nombre d’iteracions; això fa que se succeeixin sincronitzacions i desincronitzacions de manera controladament aleatòria i es creï una hipnòtica massa de textures polifòniques en canvi constant, lent i gradual.





“Controladament aleatòria” és un oxímoron, i no és l’únic que se’ns acut a l’hora de buscar paraules per mirar de descriure In C. Una de les bases de la seva originalitat i ressonància és un ajustat balanç entre contraris. Constricció i llibertat, estructura i divergència, composició i improvisació, escriptura de paràmetres precisament controlats i execució d’aquests paràmetres des d’una intuïció purament sensorial.

Un altre equilibri important es dona entre individu i comunitat. Cada músic es dirigeix a si mateix, però per aconseguir un resultat satisfactori és indispensable una interacció grupal òptima, que comença amb la capacitat d’escolta activa de cada membre i es completa amb una sintonia comú, similar al que succeeix en una bona improvisació. Podria semblar que ens referim a un concert de jazz, però hi ha una diferència important, i és que a In C totes i cadascuna de les notes estan fixades en el paper, una notació que actua com a base sobre la qual la peça es desplega en temps real, mutant de forma orgànica, donant forma a un oceà de temps cíclic. Uns instruments s’avancen, d’altres es retarden, uns altres es sincronitzen i tots junts conformen múltiples capes superposades que s’estiren i s’encongeixen, conflueixen i es bifurquen en un vaivé tàntric. Per donar unitat a totes les parts, un dels músics repeteix regularment i incessantment un Do corxera a manera de metrònom: influenciat per Steve Reich, Riley incorpora una important noció de ritme i de pols sobre la melodia.























L’ús de la repetició és decididament minimalista, però immediatament esdevé espiritual. Les qualitats místiques d’In C se situen lluny de l’austeritat processual d’altres representants del moviment americà i donen forma musical a la sensibilitat hippy que aleshores es respirava a la Costa Oest. En aquell temps, un personatge relativament conegut en l’àmbit cultural de San Francisco que, com Riley, també estava fortament influenciat per cultures i filosofies no occidentals era Alan Watts. Watts estava molt interessat en els patrons de la naturalesa que tendeixen a repetir-se en totes les escales; en la manera com absolutament tots els elements de l’univers, des dels més insignificants fins als suposadament més transcendents, estan interconnectats; i en com tots i cadascun dels organismes i esdeveniments són essencials per a un tot que els comprèn, i viceversa. Segons Watts, les entitats que anomenem coses separades són senzillament característiques d’un tot més gran, de manera que la divisió i la jerarquia són només qüestions de perspectiva. Podem veure ressonàncies d’aquestes idees en el sistema democràtic en què s’orquestra In C. En la relació bidireccional intèrpret-conjunt, i en la manera de combinar petites unitats diferencials sense les quals no podríem comprendre la peça de manera integral.

La música avança per una espiral infinita, tot retenint l’arribada al clímax. Quan un dels intèrprets arriba a l’última frase, la segueix repetint fins que els altres l’atrapen. En aquest punt, combreguen, fan alguns crescendos i decrescendos junts, i es detenen d’un en un. Un cop s’ha aturat l’últim, la peça acaba i la nostra ment retorna.





Col·labora:




dilluns, 28 de maig de 2018

Fire!

Dijous 31 de maig de 2018
Pati Nord de la Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El trio experimental nòrdic Fire! és un dels grups més actius i desacomplexats de l’escena actual de la música improvisada. Després de diverses experiències amb una plantilla de fins a 28 músics, Mats Gustafsson, Johan Berthling i Andreas Werlin tornen a Barcelona amb la formació original de trio, en un concert al Pati Nord de la Fundació Joan Miró basat en el seu recent àlbum The Hands. Free jazz, rock psicodèlic, noise... categories insuficients per a un grup inclassificable.




Mats Gustafsson saxo, Fender Rhodes, electrònica
Johan Berthling baix elèctric
Andreas Werliin bateria i percussió





Notes al programa


MATS GUSTAFSSON O L’AVENTURA

Per Jordi Alomar


Una de les conceptualitzacions clàssiques de la idea d’aventura parteix de la seva relativa autonomia envers el recorregut de la vida, entesa com un context més o menys homogeni. L’aventura, doncs, es desprèn d’aquest context marcada per la seva singularitat, pel seu discórrer al marge i per la seva identificació immediata i excepcional. No és tan sols un esdeveniment significatiu per si mateix, sinó també una fita que s’insereix en la continuïtat vital i la resignifica completament, com un cos estrany –autosuficient i independent de l’abans i del després– que afecta la constitució de l’organisme.

Un altre tret de l’aventura és la nitidesa del seu principi i del seu final: amb un tall net i precís, sense transicions difuminades ni penombres de l’oblit, la memòria identifica amb claredat els contorns de la seva experiència, com una illa perfilada en l’oceà. A l’aventura, no hi regna la determinació del passat, ni les formes, les empremtes o les coloracions dels ordres externs. Fins i tot la moral, els ritus establerts o les regles de cortesia es relaxen per alimentar la seva força particular i poder esgotar la vivència de plenitud inherent a qualsevol aventura.

Quan les tensions que la caracteritzen s’encarnen en la matèria i esclaten, es produeixen llampecs colpidors de vida, brots que basteixen una ampliació radical de l’experiència. Com deia Georg Simmel: «No són els continguts els que converteixen una simple vivència en una aventura, és una altra cosa: la radicalitat que se sent com a tensió de la vida mateixa, com a exponent del procés vital, amb independència de la seva matèria i de les seves diferències, que el volum d’aquestes tensions sigui prou gran per fer que la vida es remunti més enllà d’aquella matèria. Només es tracta d’un fragment d’existència, però que pertany a aquella classe de formes que posseeixen la força misteriosa de fer-nos sentir per un moment la vida sencera com el seu acompliment, com si no tingués cap altre objectiu que no fos la seva realització».

La manera que té Mats Gustafsson d’encarar la seva militància musical només es pot entendre com una decisió de viure constantment a la recerca de l’aventura. Obsedit des de molt jove per una onada de llibertat sonora de la mà d’improvisadors com Lars Göran Ulander, Per Henrik Wallin o el col·lectiu Lokomotiv Konkret, la seva manera d’entendre i fer música des d’aleshores és una aposta constant per l’ampliació de l’experiència vital des de l’escolta i des de la pràctica radical de la llibertat interpretativa. Juntament amb Sten Sandell i Raymond Strid fundà el grup Gush, un dels conjunts de referència en el panorama del jazz suec.

La improvisació de Gustafsson beu tant de l’energia desbocada del free jazz com de la recerca acurada de sonoritats properes a la música experimental europea i a les seves hibridacions amb la psicodèlia, el noise, el punk o l’electroacústica. Des d’una recerca intuïtiva més que no pas calculada, l’explotació definida de la potencialitat d’una tria limitada de paràmetres esdevé el punt de partida de l’aventura. No és casual que els companys habituals de ruta de Gustafsson siguin pioners temeraris com Otomo Yoshihide, Sonic Youth, Merzbow, Barry Guy o Peter Brötzmann.

El 2009, juntament amb Johan Berthling i Andreas Werlin forma el germen de Fire!, conjunt que amb els seus dotze treballs discogràfics ha cremat les formes de la tradició jazzística convencional. Amb una proposta musical inclassificable, en què es poden sentir reminiscències de Deep Purple, Black Sabbath, Karlheinz Stockhausen, Sun Ra o John Zorn, Fire! trenca amb els patrons estancats de la convenció i fa possible les coordenades per a l’aventura en l’aquí i l’ara del seu directe implacable. 

dimarts, 15 de maig de 2018

Parra: Ensemble Intercontemporain + OBC

19 de maig (19h) i 20 de maig (11h) de 2018
L'Auditori, Sala 1 Pau Casals
10€ / 32€ / 42€ / 56€. Compra aquí les entrades





El compositor català Hèctor Parra, en col·laboració amb el físic Jean-Pierre Luminet, presenta “Inscape”, una obra per a ensemble de solistes, gran orquestra simfònica i electrònica en directe realitzada per Thomas Goepfer (IRCAM). Intepretaran aquesta obra de gran format l’històric Ensemble Intercontemporain i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la batuta de Kazushi Ono, en una sala 1 transformada en espai d’escolta envolvent.



Programa


HÈCTOR PARRA
Inscape
per a ensemble, orquestra i electrònica (2017-2018).
Obra co-encàrrec OBC, ONL, IRCAM, Ensemble Intercontemporain, Gürzenich-Orchester Köln. Estrena absoluta.


















Artistes


Ensemble Intercontemporain
OBC - Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Kazushi Ono, director
Thomas Goepfer/ IRCAM-Centre Pompidou




Notes al programa

per Irene Collado



«L’essencial de l’univers és invisible.» Recuperant aquest enunciat, formulat per l’astrofísic Jean-Pierre Luminet en una entrevista per a El País, plantegem una hipòtesi una mica desafiant: i si poguéssim cartografiar l’univers dins d’una sala de concerts? 

Hèctor Parra ha col·laborat estretament amb Luminet –expert en teoria sobre forats negres, a més de poeta i novel·lista– per plantejar Inscape, obra que reuneix un ensemble de setze solistes, gran orquestra i electrònica en directe. Amb aquest coencàrrec entre l’OBC, l’IRCAM de París, l’Ensemble InterContemporain, l’Orquestra Nacional de Lilla i la Gürzenich Orchester de Colònia, el compositor dona per acabada la seva residència 2016-2017 a L’Auditori. A més, l’estrena d’avui està dedicada al físic Stephen Hawking, un homenatge a tota una vida consagrada a la ciència i a les teories que inspiren l’obra.

El cosmos, imaginat com una esfera, es deforma corbant-se de moltes maneres: com quan la Terra atrau al seu camp de gravetat la Lluna o quan un astre desvia la llum d’estrelles veïnes. Les màximes distorsions, produïdes pels anomenats forats negres, poden crear miratges i il·lusions òptiques que posen en dubte el que és real i el que percebem. Inscape mira d’abordar aquests fenòmens des de la perspectiva artística, convidant-nos a un viatge psicoacústic cap als límits del món conegut.



















L’energia de la qual partim –els cossos, els murmuris… és a dir, el no-silenci– es va transformant durant aquesta exploració utòpica. A poc a poc, l’orquestra condensa més i més potència, expandint els confins sonors de la sala. Els solistes modelen els límits de l’espai situats a diferents punts de l’auditori, i les ones produïdes pels seus instruments són tractades electrònicament, desencadenant així les il·lusions sonores. En quin moment exacte s’apaga o es transforma una ona sonora? Podem percebre la xarxa acústica com un univers arrugat que batega d’energia?

La nostra pregunta d’investigació inicial ens ha portat a un punt en què les rectes de l’art i de les ciències naturals convergeixen per explorar les infinites maneres que l’ésser humà té de conèixer un fenomen. Luminet ens dona les claus en vers d’aquesta travessa sonora i conclou: «Per a mi, la poesia és una forma d’expressió que permet parlar de coses sobre les quals la ciència no té res a dir».




dissabte, 12 de maig de 2018

Curs Internacional de Composició

Divendres 18 de maig de 2018
L'Auditori, Sala 4 Alicia de Larrocha

20:00 hores

Concert gratuït. Cal recollir l'entrada prèviament a taquilles. Aforament limitat.




El Curs Internacional de Composició, sota la direcció de Demian Luna, s’està convertint en un referent pel que fa a cursos d’alta especialització en composició: un espai de trobada on joves compositors de diferents parts del món poden intercanviar la seva experiència creativa, les seves preocupacions estètiques i la seva realitat compositiva, en el marc d’un procés de creació tutelat per un compositor de reconegut prestigi internacional i per instrumentistes professionals. En aquest concert podrem sentir obres d’alumnes del curs i del professor i compositor convidat d’aquesta quarta edició, el madrileny José Manuel López López.


Programa


JOSÉ MANUEL LÓPEZ LÓPEZ (1956)
El margen de indefinición (2000) per a saxo alt i percussió · 9’

FILIPPOS SAKAGIAN (1992)
Lutter (2018) * per a flauta, saxo i piano · 8’

DEMIAN RUDEL REY (1987)
Izanagi (2018) * per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano · 8’

UGURCAN ÖZTEKIN (1990)
Conference of the birds (2018) * per a flauta, saxo, violí i piano · 8’

PABLO ANDONI G. OLABARRÍA (1993)
Seq (2018) * per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano · 8’

JOSÉ MANUEL LÓPEZ LÓPEZ (1956)
Trio III (2008) per a violí, violoncel i piano · 14’


*Estrena. Obra encàrrec del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern.






Artistes



BARCELONA MODERN ENSEMBLE
Joan Pons, flauta
Nacho Gascón, saxòfon
Takao Hyakutome, violí
Mònica Marí, violoncel
David Casanova, piano
Miquel Vich Vila, percussió
Xavier Pagès-Corella, director
Demian Luna, director artístic






Notes al programa


per Demian Luna



El margen de indefinición, de José Manuel López López, es basa en la utilització de sons multifònics –acords, sons múltiples de 3 o més notes executades simultàniament– com a base harmònica de l’obra. Aquests acords –tractats com a objectes tímbrics– barrejats, fusionats amb la percussió, creen textures de factura exquisida.

La peça Lutter, del jove compositor grec Filippos Sakagian, és un homenatge al filòsof Bernard Stiegler. El concepte de lluita ha estat per al compositor un fort motor d’inspiració: les relacions de força entre les parts individuals i la lluita per preservar la individualitat en un entorn que tendeix a un discurs globalitzador.

La tercera obra del programa, Izanagi, del compositor argentí Demian Rudel Rey, està inspirada en el mite japonès de la creació del món que es vincula directament amb els diversos estats que es travessen al llarg de la peça. Des del virtuosisme i el caos de l’inici cap a la calma, en què les petites partícules de so transiten per diversos estats, fins a reprendre, de mica en mica, el camí cap al clima vertiginós i complex de l’inici.

L’obra del compositor turc Uğurcan Öztekin, Conference of the birds, presenta una narrativa monolítica amb estructures auditives variables on tot l’ensemble es converteix en un únic instrument compost. La peça consisteix en dos angles auditius que es componen de les diverses textures i estructures rítmiques derivades d’ornaments primitius i llurs variacions, que ocasionalment es reemplacen les unes per les altres, i de les insistents i gradualment transformades repeticions i interaccions entre les capes sonores.

L’obra Seq, del jove compositor espanyol Pablo Andoni Gómez Olabarría, neix com una exploració de l’oposició entre procés i contrast presos/considerats/entesos com a generadors de la forma musical. Tot això conjugat amb un joc de proporcions que situa l’aspecte temporal en primer pla.

El programa es tanca amb el Trio III de López López, en què el tractament granular de la matèria sonora i les modulacions temporals generen capes independents de temps que se superposen i cohabiten, que es distingeixen entre elles gràcies al ritme intern, a l’harmonia, als timbres o a les seves dinàmiques, i que es caracteritzen per la seva manera d’evolucionar. Subtilesa i elegància avancen des d’una partícula de so mínima fins al color total, tot proposant un viatge on cada nota, cada so, és poesia i bellesa. 


dimarts, 17 d’abril de 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»

dilluns, 16 d’abril de 2018

Pausa

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori

18h - concert - Sala 4 Alícia de Larrocha
19h - instal.lació audiovisual - foyer Sala 2 Oriol Martorell


Gratuït amb l'entrada del concert de PHACE (Sala 2). AFORAMENT LIMITAT





Pausa és una obra ideada per l’artista multimèdia Benton C Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held que explora el límit que separa les instal·lacions audiovisuals de les obres performàtiques. Plantejada en doble format a L’Auditori, com a concert audiovisual quadrofònic i com a instal·lació audiovisual en diferents pantalles, a Pausa el processament d’imatges en temps real i els sons acústics i electrònics es condueixen mútuament. Un únic generador de patrons binaris crea ritmes interpretats per un sistema audiovisual de síntesi, produeix variacions tímbriques a la part de flauta interpretada en directe i crea capes d’imatges en moviment a partir de formes abstractes.


Artistes



Barbara Held, flauta
Benton C Bainbridge, video

Disseny de sistema: Barbara Held, Benton C. Bainbridge
Disseny del software d’àudio: Josep Aymí
Disseny del generador de patrons binaris: Brendan Byrne





Notes al programa


Pausa

per Jordi Alomar



L’artista multimèdia Benton C. Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held treballen conjuntament des dels anys noranta en diferents processos de recerca que plantegen una aproximació comuna al tractament audiovisual i que es concreten en propostes situades entre la instal·lació audiovisual, la performance i el concert. Una primera acció fruit de la col·laboració entre els autors, juntament amb Nancy Meli Walker, va tenir lloc al Festival Grec de 1995, on treballaren a partir de vidres i diversos aparells del laboratori de l’antic Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, de 1907.




Pausa és una composició col·lectiva que parteix del processament conjunt del so i de la imatge. Plantejat com a concert quadrifònic i com a instal·lació audiovisual, la conducció mútua de sons acústics i electrònics –juntament amb el tractament visual– s’origina des d’un generador de patrons binaris interpretats per un sistema de síntesi audiovisual. Aquest sistema genera variacions tímbriques als samples de la flauta captats en temps real, alhora que controla i genera capes de formes visuals abstractes en moviment permanent.

El procés de creació de l’obra s’ha desenvolupat en forma de residència al CultureHub i a l’Andrew Freedman Home, amb el suport del SVA MFA Computer Arts Department. Pausa es va estrenar el passat febrer de 2017 al Composers Now Festival a Harvestworks, Nova York, i des d’aleshores s’ha presentat a Minnesota, Miami, Medialab Prado i a la galeria Juan Naranjo de Barcelona en col·laboració amb Sònar 2017.






dimecres, 11 d’abril de 2018

Xenakis: Persephassa

Dimecres 11 d'abril de 2018
L'Auditori. Sala 3, Tete Montoliu

20:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades



L’Esmuc Ensemble i Sampler Sèries presenten, en el marc del festival Emergents, un doble concert protagonitzat per joves talents de l’ESMUC amb apropaments estètics i escènics contrastats. D’una banda, Persephassa (1969) per a sis percussionistes distribuïts al voltant del públic, un clàssic del segle XX en què Iannis Xenakis tracta l’espaiament del so com a paràmetre musical a través de diverses tècniques compositives. De l’altra, una sessió d’improvisació lliure per a grup instrumental guiada per la percussionista Núria Andorrà, una de les improvisadores més actives de l’escena actual.




Intèrprets


Esmuc Percussion Ensemble
Persephassa de Iannins Xenakis
Percussions: Javier Andrés, Daniel Artacho, Sabela Castro, Julián Enciso, Daniel Munáriz i Fernán Rodríguez.
Lorenzo Ferrándiz, Director / Ramon Torramilans, Coordinador 

Esmuc Free Ensemble
Celeste Alías, veu / Pablo Selnik, flauta / Mar Esteban, clarinet / Álvar Rosell, clarinet / Toni Pineño, clarinet baix / Helena Ortuño, violí / Yuliya Storonska, violí / Diego Flores, violoncel / Miriam Fèlix, violoncel / Jean-Baptiste Chicouène, guitarra / Marcel Torres, guitarra / Víctor Gómez, acordió / Oriol Roca, bateria / Jordina Millà, piano.
Núria Andorrà, Conducció


Programa


IANNIS XENAKIS
Persephassa (1969) per a sis percussionistes · 30'

SESSIÓ D'IMPROVISACIÓ
Guiada per Núria Andorrà · 30'





Notes al programa

per Jordi Alomar


El consol en les restes


«…com si el plor d’una ànima només pogués trobar consol en la insensibilitat de la naturalesa. Perquè la no sensibilitat és consoladora; el món de la no sensibilitat és el món fora de la vida humana; és l’eternitat […] Recordo els anys tristos que vaig passar a Txecoslovàquia al principi de l’ocupació russa. Em vaig enamorar aleshores de Varèse i Xenakis: les seves imatges dels mons sonors objectius però inexistents em varen parlar de l’ésser alliberat de la subjectivitat humana, agressiva i molesta; de la bellesa suaument inhumana del món abans o després del pas dels homes.» 

Amb aquestes paraules, Milan Kundera traça a Els testaments traïts (1993) l’empremta de la colpidora poètica de Iannis Xenakis. El gest musical de Xenakis permet trobar consol en la cruesa d’una materialitat rude i primigènia, en la conjuminació de forces atàviques que ultrapassen la sentimentalitat com a superestructura de la brutalitat i com a desencadenant de la barbàrie. Sens dubte, l’experiència de l’autor en la resistència armada contra l’ocupació feixista de Grècia resulta revulsiva en la seva relació amb els llenguatges connotats i carregats del pes de l’herència històrica de la tradició. Xenakis, arquitecte de formació i ajudant de Le Corbusier, projecta un pensament musical radicalment formalitzat alhora que amarat de referents de l’antiguitat clàssica.

Persephassa (1969), per a sis percussionistes que envolten el públic, és un punt de referència en el procés d’exploració de la dimensió cinètica del so. Obsedit, com Giacinto Scelsi, per la interioritat del so, a Terretektorh (1966) i Nomos gamma (1968) Xenakis començà a disposar els músics a l’entorn de l’audiència, una translació del punt d’escolta que permet el joc amb l’espai com a paràmetre compositiu. L’obra fou un encàrrec per a la primera edició del Shiraz Arts Festival, per ser interpretada a l’aire lliure amb cada un dels percussionistes al peu de les columnes del palau de Darios el Gran a les runes de Persèpolis, Iran. Gairebé cinquanta anys després de la seva estrena, encara és feridora la coincidència entre el fat vaticinat per l’ús del material de l’obra musical (la finitud ineluctable) i el transcurs històric de la seva condició de possibilitat: com la flor de l’atzavara, que floreix només un cop en la vida de la planta i la condemna a una mort indefugible, l’oasi de llibertat i creativitat que significà el Shiraz Arts Festival sota la monarquia progressista del xa Mohammad Reza Pahlavi és probablement la traça més clara del “final de festa” del que durant el segle passat fou batejat com a “art contemporani”. La revolució islàmica de 1979 va fulminar el que fou llegit com un «node d’occidentalització exacerbada» i, com a acte de barbàrie, s’acarnissà a eradicar-ne qualsevol rastre. Persephassa s’erigeix, així doncs, com les runes de Persèpolis, en un vestigi en forma de fresc sonant, un fresc bastit de capes de bellesa estratificada, de cicles que extasien ferits per incisions abruptes que, a l’igual de la naturalesa i la seva indiferència absoluta, romanen com l’últim espai de consol possible.

Cloure el concert amb una improvisació lliure sembla l’única opció ontològicament possible davant del repte de responsabilitat individual i col·lectiva que suposa qualsevol decisió de “fer” després d’escoltar Xenakis.