dilluns, 8 de gener de 2018

Alvin Lucier

Concert: Funktion + Frames Percussion
13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies
7€. Compra aquí les entrades

Concert: Stéphane Garin + Documental: No ideas but in things
19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA
Gratuït (aforament limitat)




Funktion + Frames Percussion

13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies

ALVIN LUCIER
Group Tapper (2004) 
Disappearances (1994) 
Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II (1983) 
Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers (1994) 
Vespers (1968) 

El quartet de percussió Frames i l’ensemble de corda Funktion, en aquesta ocasió en formació de quartet, ens presenten una selecció d’obres d’Alvin Lucier (New Hampshire, 1931), per a diversos dispositius instrumentals i electrònics, que mostren l’exploració que l’artista nord-americà fa de la percepció auditiva i de les propietats físiques del so a través de diversos fenòmens acústics i psicoacústics: la interferència de fase entre tons propers, la reverberació i ressonància dels espais acústics, o l’emissió i la manipulació de sons amb mitjans electrònics; tots ells, elements recurrents en la seva producció.


FunktionMiguel Colom, violí / Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Frames PercussionFerran Carceller / Rubén M. Orio / Feliu Ribera / Miquel Vich





No Ideas but in Things

19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA

ALVIN LUCIER
Opera with Objects (1997) 15’
Silver streetcar for the orchestra (1988) 10’

VIOLA RUSCHE / HAUKE HARDER
No Ideas But In Things – The composer Alvin Lucier (2012) 97’
Projecció del documental, presentat per Arnau Horta i Hauke Harder


El documental No Ideas But In Things, de Viola Rusche i Hauke Harder, ens endinsa en el particular món de Lucier a través de la seva obra. Abans de la projecció del film, que presentarà el director Hauke Harder, el percussionista francès Stéphane Garin interpretarà dos solos per a triangle amplificat i per a objectes percudits.

Stéphane Garin, percussió





Alvin Lucier: la vida secreta dels sons

per Arnau Horta


Membre fundador del col·lectiu Sonic Arts Union –juntament amb Robert Ashley, David Behrman i Gordon Mumma–, Alvin Lucier explora a través de les seves composicions, instal·lacions i performances les interaccions que es produeixen entre so, matèria i espai. Emprant una terminologia pròpia de l’àmbit escultòric, podríem dir que Lucier és un compositor “postminimalista” que desenvolupa el seu treball dins d’un “camp sonor expandit”. Deixant de banda les nocions musicals convencionals, les seves obres examinen les condicions de producció, propagació i transformació dels sons amb una atenció i una minuciositat gairebé científiques. Combinant instruments tradicionals amb ones sinusoïdals, dispositius electrònics de diversos tipus i objectes quotidians, Lucier ha desenvolupat al llarg d’una trajectòria gairebé cinquantenària la seva pròpia versió de la composició experimental.

Les creacions de Lucier ens conviden a submergir-nos en la fenomenologia dels sons; a descobrir-los i escoltar-los en la seva forma més radicalment simple i essencial. Si John Cage afirmava que calia «deixar que els sons fossin ells mateixos», Lucier sembla més interessat a examinar-los des de ben a prop, com si es tractés d’una forma de vida fràgil i misteriosa amb la qual cal interactuar per tal de començar a comprendre-la. Aquesta exploració fascinada dels sons i de les seves diverses formes de manifestació parteix d’una actitud extremament atenta i respectuosa per l’esdeveniment que es produeix amb l’aparició d’un so i la seva difusió a través de l’espai i dels materials que l’envolten. És en aquest sentit, que el compositor James Tenney destaca el caràcter únic de les obres de Lucier. Semblaria, escriu Tenney en un text dedicat al seu vell amic, que el que escoltem en la seva música no és altra cosa que «la veu eloqüent de la naturalesa inarticulada».



Els intèrprets de la música de Lucier assumeixen, d’aquesta manera, un encàrrec difícil i compromès que no es limita a executar amb precisió una sèrie d’instruccions, sinó que implica un exigent exercici d’escolta i control corporal. Els cossos dels músics i els instruments no són simples intermediaris entre la forma abstracta d’una determinada obra i la seva materialització sinó part constitutiva d’un sofisticat dispositiu concebut per produir un resultat sonor molt determinat. Lucier ens emplaça a escoltar “a través” dels sons per descobrir un univers secret ple de ressonàncies misterioses, freqüències fantasmals i altres tipus de sonoritats “infralleus” (per fer servir l’expressió de Marcel Duchamp).

Les set obres que formen part d’aquesta doble proposta ens conviden a endinsar-nos en el particular i fascinant univers sonor de Lucier. A Group Tapper, el quartet de corda es transforma en una formació de percussió i a Disappearances, en un generador d’interferències entre diverses freqüències sostingudes. A Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II, el so de dos violins es fon amb el de dos oscil·ladors d’ona i generen una sèrie de modulacions entre freqüències en forma de subtils batecs (beats). Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers examina la ressonància dels bonangs del gamelan javanès, creant tota una sèrie de microespais i macroespais sonors a través del feedback. Vespers, l’obra més antiga del programa, pertany al període d’activitat de Sonic Arts Union i és un exemple paradigmàtic de l’esperit radicalment experimental d’aquest col·lectiu. En aquesta peça, els intèrprets fan servir dispositius d’ecolocalització per crear una imatge sonora de l’espai on té lloc la performance sonora.  


 


Les dues obres per a percussió solista que s’inclouen al concert a l'Auditori del MACBA posen de manifest l’interès de Lucier per desvelar les sonoritats que s’amaguen a l’interior de diversos objectes i materials amb una dimensió acústica aparentment limitada. A Opera with Objects, el percussionista explora meticulosament les qualitats sonores d’una sèrie d’objectes quotidians, combinant-los de diverses maneres i revelant així un ventall extraordinari de possibilitats tímbriques. Finalment, a Silver Streetcar for the Orchestra, el triangle es transforma en una font sonora pràcticament inesgotable capaç de produir una infinitat de matisos segons la manera de subjectar-lo amb una mà i colpejar-lo amb l’altra. 

El programa del segon concert conclourà amb la projecció del documental No Ideas But in Things - The composer Alvin Lucier, seguida d’una conversa amb Hauke Harder, codirector del film i alumne i col·laborador de Lucier. El títol del documental, extret d’un conegut poema de William Carlos Williams, sintetitza la particular filosofia de Lucier: la música no pertany a una esfera abstracta regida per una lògica lingüística o simbòlica, sinó que es manifesta, en estat naixent, a través de les freqüències, les vibracions i les ressonàncies produïdes pels sons quan es despleguen en l’espai i interactuen amb la realitat material que els envolta. Com si es tractés de fabuloses criatures del temps i de l’espai, Lucier se situa (i ens situa com a oients) a l’escolta de la fascinant vida secreta dels sons.





Sobre els instruments gamelan

per Jordi Casadevall


Els instruments gamelan utilitzats per Frames Percussion, són part d’un petit conjunt del tipus  gamelan gadon (gamelan de cambra), subconjunt de la gran orquestra gamelan del centre de Java (Indonèsia). És un conjunt construït als anys 90 al taller del reconegut constructor javanès Eligius Suhirdjan (1956-2012).

El conjunt, batejat amb el nom de  Gamelan Cokrokesumo, extreu el seu nom del gravat a la fusta dels instruments. Un cakra és una fletxa o una llança, l'arma simbòlica de Krishna, avatar del Déu Vishnu del panteó hinduista. Kosumo significa “flor”. Per tant, el nom del conjunt gamelan es pot traduïr com a “Fletxa de Flors”.

El conjunt de petits gongs ha estat construït al Taller d’Escultura Sonora Baschet de la Universitat de Barcelona. La seva construcció s’emmarca dins la recerca actualment en curs d’investigació i replicació dels instruments de l’orquestra gamelan mitjançant els descobriments sobre les relacions entre material, forma i sonoritat dels germans Bernard i François Baschet. La construcció de nous instruments basats en idees Baschet rep l’apelatiu “après-Baschet” (“després de Baschet” en la traducció literal del francès). Aquests gongs concretament, són la rèplica bonangs, reyongs, trompongs que podem trobar en un gamelàn d’Indonèsia. Instruments cedits especialment per aquesta actuació per Jordi Casadevall.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Peter Evans: Being and Becoming

Diumenge 17 de desembre de 2017
Teatre del CCCB

18:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El trompetista i compositor nord-americà Peter Evans és un dels músics més sorprenents i talentosos del panorama internacional de la improvisació lliure. El seu àlbum per a solo de trompeta Lifeblood (2016), enregistrat en directe a Cleveland i a Nova York, és una clara mostra de la seva tècnica prodigiosa, però sobretot és la materialització d’una imaginació musical desbordant. La seva interiorització de les possibilitats tímbriques de la trompeta ens recorda que el límit dels instruments acústics no és allà on pensàvem que era. Acompanyaran Evans l’excepcional vibrafonista Joel Ross i la bateria i l’electrònica de Max Jaffre. La sessió es completarà amb improvisacions a trio.


Intèrprets


Peter Evans, trompeta
Joel Ross, vibràfon
Max Jaffe, bateria i electrònica




Notes al programa

Per Carlos Pérez Cruz


Potser és anecdòtic, però em va quedar gravat a la memòria: Peter Evans no tenia Wi-Fi a casa seva. Quan volia connectar-se a Internet, s’acostava a un bar proper. No sé si això haurà canviat; però, en temps de dispersió digital, el detall diu moltes coses. Per exemple, que el desenvolupament de les qualitats estratosfèriques del trompetista troba acomodament en un estudi disciplinat, que potser voreja l’obsessió, i sempre concentrat. Que Evans vingui capacitat de sèrie per a la pràctica de la trompeta és una cosa; que hagi arribat a cotes de virtuosisme delirant, n’és una altra. No hi ha cap loteria que premiï amb aquests dons.

Vaig batejar Peter Evans fa uns anys com a “P. E. L’extraterrestre”. Des de la meva perspectiva de trompetista, resulta difícil assimilar que el seu domini de l’instrument pugui ser humà. Però també em va sorgir una altra dificultat, la de fer comprendre a profans en la matèria que això de què és capaç el nord-americà no és normal; que no existeixen (o jo no en conec cap) trompetistes amb qualitats tècniques semblants, fins al punt d’haver extret a l’instrument sonoritats i usos insòlits (especialment a la trompeta piccolo, pensada en origen per a la interpretació de determinats repertoris del Barroc). Tot i que, com el mateix Evans em subratllava, la trompeta segueix sent la mateixa que es tocava fa un segle. És a dir, al contrari del que passa amb les joguines electròniques de la nostra era, l’evolució no és en l’eina.

Jim Black, una de les rítmiques més complexes del panorama jazzístic, i membre del quintet d’Evans, em confessava amb sorpresa el resultat personalíssim de la seva música a partir d’idees aparentment irrealitzables o contradictòries. Sorpresa que semblava compartir el mateix autor quan, enmig d’un concert a Madrid, va baixar de l’escenari per gaudir en marxa de la maquinària que ell mateix havia assemblat. Els que vam tenir la sort d’assistir-hi, vam sortir entre extasiats i desconcertats. Evans somreia com un nen en escoltar la seva furiosa criatura, que de vegades sembla disfressar-se de caos per descobrir-se després plena de lògica interna, per incendiària que resulti. Si la creació és un mirall de l’autor, el reflex que ens torna de Peter Evans és el d’un cervell que treballa a la velocitat de la llum, que s’eleva cap a aquest espai exterior del qual procedeix, però que desprèn humanitat en cadascuna de les emocions que desperta.






















Hi ha infinits Peter Evans en la ja prolífica carrera de Peter Evans. I una voluntat de reflectir l’infinit dins dels límits finits de la música, les fronteres últimes de la qual ha anat allunyant any rere any en el seu minuciós desenvolupament d’aquesta contradicció en els termes que és el solo de trompeta. Ser capaç de generar un relat coherent amb l’única ajuda d’un instrument pensat per parlar en companyia (o com a molt, per al toc a sometent), s’explica per la seva portentosa resistència física i, molt especialment, per la capacitat de generar narratives a partir de centres tonals, cèl·lules obsessives, cercles infinits, intervals impossibles i una projecció del so capaç de fer vibrar l’espai circumdant i compondre així una autèntica simfonia d’harmònics. És sentint un solo d’Evans quan hom conclou, sense por d’equivocar-se, que hi ha vida extraterrestre. La vibració dels seus llavis, en contacte amb el filtre de l’instrument, és un gallet sense misericòrdia que dispara bales de so que travessen cossos i reverberen en una mena d’eco impossible de frontó musical.

Resulta il·lusori explicar amb paraules la música de Peter Evans, i més encara la procedència d’una cascada sònica com aquesta, alimentada per molt diversos afluents salvatges. Els seus pares escoltaven una mica de jazz, però sobretot pop dels vuitanta, i Michael Jackson. I a ell –que va escoltar a casa el primer Wynton Marsalis i el Miles Davis elèctric, i que va passar pel repertori clàssic orquestral– a la high school se li va creuar amb la música de Captain Beefheart. «La primera vegada no em va agradar gens. Em va deixar perplex. Vaig passar d’odiar-la a estimar-la en molt poc temps, i vaig començar a buscar aquest tipus de sentiment en altres músiques». Les seves, poden ser difícils d’estimar a la primera; però són susceptibles de generar, amb la reincidència, l’addicció compulsiva d’un amant primerenc. A mi, amant incondicional, ja m’és impossible deslligar la música més arriscada del nostre temps de la de Peter Evans. Excitada i estimulant com poques; una revolució en temps d’involució. Per a astronautes de l’espai sonor.


dilluns, 30 d’octubre de 2017

Ryoji Ikeda: supercodex

Dissabte 4 de novembre de 2017
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades


L’artista visual i compositor de música electrònica Ryoji Ikeda (1966, Gibu, Japó) explora a supercodex les relacions entre data of sound i sound of data, una recerca que comença amb Dataplex (2005) i continua amb Test pattern (2008). Ikeda busca crear una matemàtica del so; és a dir, principis aritmètics que permetin modificar logaritmes de manera expressiva, elaborant representacions visuals i sonores de la informació que contenen. supercodex es construeix a partir de diversos fragments, utilitzats per Ikeda per crear una metaobra a partir d’una mutació progressiva dels materials auditius i visuals, units temporalment en una experiència conjunta indissociable, i de la connexió entre l’exploració digital i el techno abstracte en una sessió audiovisual en directe.


RYOJI IKEDA: supercodex** (2013) 
Estrena nacional

Ryoji Ikeda, electrònica, vídeo, composició
Tomonaga Tokuyama, gràfics ordinador i programació





Notes al programa

Per Serafín Álvarez


La gran majoria d’ordinadors i dispositius digitals fan servir un sistema binari que representa valors numèrics utilitzant dos símbols, normalment 0 i 1, organitzats en bits. Cada bit representa un d’aquests dos valors, i la combinació de diversos bits senzills permet elaborar operacions extraordinàriament complexes.

Un ordinador quàntic, però, utilitza qubits. Igual que un bit, un qubit pot adoptar un de dos estats; però un qubit, a més, té la capacitat de representar els dos estats de forma simultània, el que permet realitzar diverses operacions alhora, de l’ordre de milions si n’ajuntem un grapat. Aquesta qualitat d’adoptar diversos estats al mateix temps es coneix com a superposició, un principi fonamental de la mecànica quàntica –un dels més contraintuïtius– estudiat en partícules subatòmiques i il·lustrat pel popular gat de Schrödinger que és viu i mort alhora, si bé mai no podrem veure’l en aquest estat incert de superposició, ja que en observar interferim, determinant un dels dos estats oposats. És a dir, la superposició quàntica abasta diversos estats de forma simultània, però s’escapa de l’ull humà, és impossible mesurar-la empíricament, de manera que només podem especular-hi en termes abstractes i en índexs de probabilitat.


















Bit, qubit, superposició quàntica, fenòmens més enllà del límit del que és perceptible, i altres conceptes que hi estan relacionats formen part del vocabulari conceptual i de les investigacions de Ryoji Ikeda, qui se sent summament atret per la racionalitat, la lògica i la precisió científiques. Els models matemàtics, concretament, són per a Ikeda una de les formes més pures de bellesa, i els utilitza com a estratègia compositiva.

El seu treball, desenvolupat habitualment en sèries obertes –fet que emfatitza la idea d’investigació en curs, connecta amb la tradició d’artistes visuals com Sol LeWitt, Frank Stella o Dan Flavin i músics com Iannis Xenakis o La Monte Young, els quals, interessats en una estètica reduïda al que és absolutament essencial, tendien a fugir del romanticisme, l’expressionisme i la subjectivitat.

supercodex està vinculat a un projecte més ampli: superposition, inspirat en nocions matemàtiques pròpies de la mecànica quàntica, que forma part de la sèrie datamatix, un conjunt de treballs en què Ikeda escaneja l’amalgama de dades que circulen pel món –invisibles i silencioses fins que són descodificades per les nostres pantalles, auriculars i altres dispositius de comunicació, i traduïts a patrons audibles i visibles. En el cas concret de supercodex, aquestes dades provenen principalment dels treballs anteriors d’aquesta mateixa sèrie, el que podria llegir-se en termes d’autoreferencialitat o “metatreball” à la Escher o à la Gödel.

















La versió en directe és una experiència audiovisual immersiva en què sofisticades freqüències situades al llindar d’allò perceptible per l’oïda humana són combinades minuciosament amb estridents estímuls visuals, atenent a una precisió i una estètica matemàtiques característiques de tots els seus treballs. Tradueix senyals acústics en configuracions òptiques i viceversa, produint complexos patrons sinestèsics a manera de moiré audiovisual en mutació constant en què els sons esdevenen visibles i les imatges audibles. Una sintaxi variable de formes construïda mitjançant parelles d’oposats: 0-1, positiu-negatiu, blanc-negre, llum-foscor, visible-invisible, audible-inaudible, material-immaterial i la inesgotable infinitat de grisos possibles situats al mig que posen a prova no únicament la capacitat perceptiva dels nostres sentits sinó també la dels dispositius electrònics que els generen.

Ocasionalment, d’entre els austers xiulets, brunzits, bips i glitches quàntics semblen brollar patrons propis de la música techno, amb polsos regulars, escalades i clímax. supercodex no només s’escolta, es viu. Les ràfegues de càlculs abstractes i dades informatitzades que emergeixen enèrgicament dels altaveus i que són projectades en composicions geomètriques estroboscòpiques ultraràpides ens colpegen amb força, ficant-se sota la nostra pell, sacsejant-la, perforant els nostres timpans i incendiant les nostres retines de forma aclaparadora en un sublim que no és romàntic sinó científic, matemàtic, quàntic.


divendres, 20 d’octubre de 2017

It's Time: Rumbau + ACME + Funktion

27, 28 i 29 d'octubre de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:00 hores (dies 27 i 28) i 18:00 hores (dia 29)
15 €. Compra aquí les entrades



El compositor Octavi Rumbau i i el ballarins i coreògrafs Albert Quesada, Federica Porello i Zoltán Vakulya presenten It’s time, un projecte de creació conjunta per a tres ballarins, trio de corda, percussió i electrònica que explora la percepció del temps a través de la conjunció entre la música i la dansa. Octavi Rumbau, compositor convidat de L’Auditori aquesta temporada, és un dels exemples més clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d’avui; concentrat en l’explotació d’intersticis entre l’electrònica i el llenguatge instrumental acústic, les seves obres responen als requeriments de la seva percepció i a la lògica interna de la seva construcció.

ACME, dansa: Albert Quesada / Federica Porello / Zoltán Vakulya
Ensemble Funktion: Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Miquel Bernat, percussió
Octavi Rumbau, composició i electrònica




Programa


OCTAVI RUMBAU
It's time per 3 ballarins, trio de corda, electrònica i percussió (2017)
Estrena nacional, encàrrec Sampler Sèries i Escenes.




Notes al programa

per Jordi Alomar


It’s Time és el resultat d’anys de recerca conjunta del compositor Octavi Rumbau amb el coreògraf Albert Quesada i la companyia ACME. Encàrrec de L’Auditori de Barcelona a proposta de Sampler Sèries i Escenes, el projecte s’estrenà el passat mes de juny als Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Saint-Denis, París.

El punt de partida d’un treball que els seus autors bategen com a «radicalment col·lectiu» ha estat trobar un element comú prou abstracte per als dos llenguatges. Si bé, en els treballs individuals previs de Quesada i Rumbau, hi trobem inquietuds similars –l’exploració microscòpica de patrons rítmics, l’esquarterament d’unitats compositives aparentment simples, el joc amb la superposició i projecció de textures i tempi–, en aquesta ocasió se centren en la confecció d’un dispositiu escènic, sonor i coreogràfic que s’interroga sobre l’experiència subjectiva del pas del temps.

El principi generador per a la gestació d’It’s Time ha estat l’anàlisi de l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire, concretament del seu còmic Here (1989). En una historieta aparentment simple de només sis pàgines, el joc amb l’abstracció i amb les referències temporals és tan intens que fa esclatar els límits narratius convencionals i projecta una potencialitat que va molt més enllà del contingut de les vinyetes. A It’s Time, igual que a Here, la “narrativitat” no es configura només des de l’encadenament de configuracions epidèrmiques que poden semblar arbitràries, sinó que ho fa des d’un entrelligament profund, distant i, tanmateix, orgànic.








































El títol és tota una declaració d’intencions pel que fa a la tria de materials compositius. A part del doble significat de l’expressió anglesa i de ser les primeres paraules que apareixen al còmic («Honey? I think it’s time»), és, igual que el mot here, una expressió “indexical”. De la mateixa manera que els mots avui, jo, ara o aquí, els díctics o expressions “indexicals” només es poden comprendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeixen.

El llenguatge explotat a It’s Time, volgudament “indexical”, tant pel que fa al gest coreogràfic com a la música i l’escenografia, prescindeix explícitament de les traces convencionals d’iconicitat i simbolisme necessàries per generar un context dramàtic o narratiu en el sentit tradicional. Fent doncs tabula rasa, la nuesa i l’aïllament forçós dels materials en el temps, en l’espai sonor i en l’escena (com en les escenografies de Samuel Beckett, o com a Dogville de Lars von Trier) permeten posar al descobert, aprofundir i alterar els rudiments de la percepció del pas del temps a partir de la constitució d’un ara demolidor, observat i viscut pels cossos en escena.

És dins d’aquest hic et nunc (aquí i ara) en estat d’excepció que la irreversibilitat del temps cronològic pot ser subvertida, transvestida i alterada des de les eines de la composició, obrint així la possibilitat de generar il·lusions calidoscòpiques: la multiplicitat de simultaneïtats –heterogènies i sincròniques–, les transicions graduals confrontades a talls abruptes, l’acceleració, la immobilitat i el congelament, les jerarquies encadenades. És la insistència en la fragilitat dels elements constituents del present el que permet jugar amb temporalitats que transcendeixen la linealitat (el principi de composició, d’ordenació i d’escolta en què els fets són entesos com a conseqüència d’esdeveniments anteriors) i poder albirar un ventall d’altres temps possibles.

 

dijous, 19 d’octubre de 2017

Entrevista a Octavi Rumbau

Ara i aquí

Per Lluís Nacenta















Octavi Rumbau, compositor convidat de l'Auditori durant la temporada 2017-18, parla de la seva darrera obra, It's Time, en col·laboració amb el coreògraf Albert Quesada, que es presenta a L'Auditori els propers 27, 28 i 29 d'octubre.

Des del lloc de l'espectador, no trobo a It's time una línia narrativa que guiï la mirada i l'oïda, sinó un seguit de sons i moviments abstractes. És així?

Efectivament, a It’s time no hi trobem en principi cap tipus d’element narratiu o simbòlic sobre el qual l’espectador pugui situar-se còmodament i establir una referència. El meu llenguatge, i diria que també el d'Albert Quesada, són abstractes en un sentit ben concret: experimentem al voltant del fenomen sonor (o corporal) per se. Experimentar no implica inventar, simplement aprofundir i furgar el propi so (o moviment) per retrobar allò “nou” però a la vegada ja existent.

Heu utilitzat doncs algun altre tipus de principi organitzatiu?

En efecte, sí que diria que hi ha una certa narrativitat, però en un sentit menys obvi. Parlo de relacions profundes que afecten la memòria, l’espai, el ritme, l’harmonia, i que van entrelligant-se entre si com si d’una tallarina es tractés. Crec poder afirmar que el més complex dels inicis del projecte fou trobar un element suficientment abstracte per ambdues disciplines, que ens permetés extreure tota una sèrie d’elements potencialment atractius per poder-hi derivar aquesta narrativitat esmentada.

I quin va ser finalment aquest nucli generador comú?

Aquest element de partida ha estat la gestió del temps a l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire. Aquest il·lustrador és conegut per la seva particular manera de representar sobre paper —en dues dimensions— la relativitat del temps —en quatre (o més) dimensions.

En concret ens hem basat en el conegut còmic Here, publicat el 1989. És un còmic de només 6 pàgines, que a primera vista sembla no tenir res d’especial. Però si ens hi apropem, veurem que el grau d’abstracció que hi resulta és realment extraordinari. Tot i haver-hi personatges i una aparent direccionalitat, de seguida tot salta pels aires i ens trobem en un espai fora de la convencional vinyeta del còmic de dues dimensions.

A la manera de McGuire, It’s time descriu (o narra!) el pas del temps en un espai fictici, on la dansa i la música hi deformen l’espai mitjançant la deformació temporal en tots els sentits possibles i amb una sola finalitat: crear elements “pertorbadors” que dissociïn la linealitat (la narrativitat!) dels moviments i dels sons.

I d'aquí el títol?

Sí, el títol reflecteix per una banda el doble significat que la frase té en anglès, i que no té ni en català ni en castellà. I, per altra banda, són les primeres paraules que trobem al còmic Here. Una veritable declaració d'intencions per part de l'autor, tot i tractar-se d'una frase aparentment anecdòtica: «Honey? I think It's time».

dimarts, 13 de juny de 2017

David Lang: Death Speaks

Diumenge 18 de juny de 2017
Auditori Sala 2

20:30 hores
10 €. Compra aquí les entrades



Sampler Sèries tanca el Festival Sonar amb l’estrena nacional de Death Speaks, del compositor nord-americà David Lang, figura cabdal del postminimalisme. Considerat com un dels millors àlbums de 2013 per la NPR , Death Speaks és un cicle de 5 cançons d’una estranya bellesa, que traspassa la frontera entre el pop i la música contemporània. Lang dóna veu a la mort –personificada per la cantant principal– a través d’una selecció de textos de diversos lieder de Franz Schubert.

L’acompanya un grup de concepció indie, pensat per Lang com a context contemporani per a la narració d’històries cantades amb intimitat emocional, igual que ho va ser el lied clàssic en l’època de Schubert. Estrenada originalment per músics com Bryce Dessner (The National), Owen Pallett (Final Fantasy), Shara Worden (My Brightest Diamond) i Nico Muhly (reconegut compositor i membre de Bedroom Community), Death Speaks s’estrena a Espanya interpretada per el col·lectiu berlinès de pop contemporani stargaze, liderat per André de Ridder, acompanyats per Nico Muhly i la versàtil cantant holandesa Nora Fischer.

Nico Muhly, piano / Nora Fischer, veu / stargaze Jeffrey Bruinsma, violí / Ayumi Paul, violí / Aart Strootman, guitarra




Programa


STEVE REICH
Electric Counterpoint (1987) for electric guitar and tape

NICO MUHLY
Quiet Music (2003) for piano 
Four Studies. for keyboard and two violins. Suspensions / Fast Canons / Slow Canons / Music for Two: Open Notes 

RICHARD REED PARRY
New Piece for Ayumi. for violin (2017) 

DAVID LANG
death speaks (2012) for soprano, vln, egtr, pno 







Notes al programa

per Jordi Alomar


Everyone will sing for you



Sovint, en psiquiatria s’empra el terme criptomnèsia per fer referència als records ocults, inconscients i latents que sobtadament il·luminen la memòria i la percepció de l’immediat. Com l’eco d’un déjà-vu, podem dir que el programa de Stargaze comparteix el denominador comú de la criptomnèsia: una refracció d’ombres i ressons que condueix l’escolta a albirar un tapís d’al·lusions, referències i paisatges familiars i alhora llunyans. Potser pel fet de tenir el seu epicentre a Nova York, en la seva proposta l’angoixa de la influència passa a ser una celebració de l’èxtasi de la influència, de l’aclaparadora heterogeneïtat i de la multiplicitat concentrada.

Si bé tota música es congria i s’alimenta de préstecs més o menys conscients d’allò que l’ha precedit, en les peces del concert d’avui aquest recurs és explícitament clar i llegible. Tot i que al llarg de bona part del segle passat es configurà un paradigma (tanmateix, d’arrel romàntica) que centrà la creació ex novo com a principi rector d’un món artístic en estat de tensió i alerta permanents, la desactivació progressiva de contraposicions i recels en l’avantguarda militaritzada ha facilitat l’emergència d’escomeses que es nodreixen dels rudiments de la tradició clàssica, així com de la cultura popular.




La música de Steve Reich recorre a la repetició com a fonament compositiu de grans processos graduals, radicalment clars i nus. No planteja una ruptura amb els elements de la tradició sinó una experimentació que es pot resseguir des de diferents angles de proximitat i d’escolta, bastint un procés que és, directament i per se, forma. Amb Electric Counterpoint (1987), Reich recompon una cèl·lula generadora en un canon a vuit veus sobre una pulsació constant. Si bé aquesta cèl·lula és extreta de les transcripcions de polifonies centreafricanes fetes per l’etnomusicòleg Simha Arom, l’africanisme de la peça rau més aviat en l’ambigüitat rítmica que resulta de la superposició i l’enclavament de les parts pregravades.

Nico Muhly planteja, amb la seva música, un sincretisme que beu tant de Philip Glass, compositor amb qui ha treballat sovint, com del pop i de la música coral renaixentista anglesa. Muhly es mou en un marc de referències explícitament ample i divers, tot assumint la seva obsessió per elaborar itineraris emocionals intensos en els quals el drone –electrònic o acústic– és un punt de referència indefugible. “Quiet music”, el segon dels Three Études for Piano (2003), és un exercici de contraposició entre el lirisme vocàlic i els drones. Four Studies (2014) presenta quatre perspectives sobre l’estudi del contrapunt des de diferents gradacions rítmiques i polifòniques.





Death Speaks (2013), de David Lang, refracta en la seva sonoritat tot un procés compositiu calidoscòpic embastat de capes i fragments de gran poder al·lusiu. Concebuda inicialment per compartir programa amb The Little Match Girl Passion (2007), transmutació coral del conte La petita venedora de llumins de Hans Christian Andersen en la Passió segons Sant Mateu de Bach, la peça parteix de la contraposició emocional existent entre la mort dolça, feliç i desitjada de la protagonista del conte i l’horror amb què el lector contempla la tragèdia. Després d’un intens estudi de reificacions musicals i textuals de la relació entre una mort plaent i una vida desgraciada en els lieder de Schubert (topos vertebrador de pàgines cèlebres com La mort i la donzella, Der Erlkönig o Der Leiermann), Lang realitza, en cinc moviments, un mosaic sonor a partir de trenta-dos fragments de Schubert lliurement erigits com un paisatge de runes on ressona l’eco de la presència llunyana, la memòria d’allò potser no viscut, la certesa de l’everyone will sing for you

L’autor no només explota la potencialitat al·lusiva dels materials originals manllevats, sinó que juga amb la subversió de la distància a partir de l’orquestració de la peça. Convençut que la subtilesa de Schubert requereix una intimitat emocional intensa i pròxima, la traducció de la peça per a un conjunt de músics originaris del món de la música indie sembla la millor manera de copsar directament la força expressiva evocada.


death speaks

words and music by david lang



1. you will return 
   
you will return to dust 
you will turn 
return to dust 
   
turn to the sun 
like me, turn to the sun 
turn to the light 
turn to the light 

if thereʼs an eye still open 
grieving 
sweet sleep 
close it for me 

turn your heart, your poor heart 
it will only find rest 
when it has stopped beating 

turn to peace 
turn to peace 
this is the only road that leads you home  

enter 

I am your pale companion 
I mirror your pain 
I was your shadow 
all those long nights, all those days long past 

listen to me 
this message is for you 
where I am now, all sorrow is gone 
where I am now, all lovers are together 
where I am now 
in my arms only will you find rest 
gentle rest 


2. I hear you 

I hear you 
I hear you call 
I pity you 
I am your friend 
I am not cruel 
give me your hand 
you will sleep so softly in my arms 

when love breaks free from sorrow 
a new star shines 
a new star shines 

three roses, half red, half white 
they will never wither 

the angels  
they shed their wings  
and fall 
  
rest well 
rest well 
close your eyes 
you will rest with me 
until the river drains into the sea 

Iʼll make a bed for you 
the softest pillow 
come, rest 
everyone will sing for you 
for you 

I will protect you 
from the hunter, from the forest 
from the flowers, from your dreams 
from the wicked girl, from her shadow 
I will keep your eyes covered 
I will protect you 

good night, good night 


3. mist is rising   

mist is rising 
moon is full and rising 
sky above us 
it is so full 

I greet you, sister soul 
rise up, like an eagle  
rise up, to where the light is 
rise up, to where the light is from 

I am your rest, I am your peace 
I am what you long for, and 
what makes the longing go away 
I am full of joy for you, and 
I am full of grief  
come in and close the door behind you 
I will drive your sadnesses away  
my eyes fill with your light 
fill them 
fill them  

sweetest child 
come with me 
I will play with you  
I will show you 
the flowers and the shore 
my motherʼs golden robe 
my daughters and their evening dance 
they know a song to sing while you are sleeping 
I love you 
I love all of you  
I love your face 
I love your form 
please donʼt make me make you follow me 

come and see 

tears of love become strands of pearls  
when the angel comes 


4. pain changes 

pain changes every shape 

once you are truly lonely 
you will never be alone 

feel my hand 
I feel you  
touch my cold hand 
I will take you  
from her 
to your new cold land 

I have chosen you  
my only love 
those others 
they search for you 
but 
where they search  
they will never find you 

after the leaves fall, spring returns 
after love is parted, it returns 
all you have to do is  
come with me 
and wait 
one day she will be lowered in the earth  
beside you 
my hand will guide her home 
to the place where love is 
and no pain 

when that door opens  
you will be healed 

dearest man, dearest woman 
dearest boy, dearest girl 
dearest mother, dearest father 
dearest son, dearest daughter 
you will never leave me 

you listen 
you are silent 
you feel me leaning towards you 

nothing escapes me 
not the warrior 
not the hunter 

everything awaits the way it changes  
when life falls away 
that is the meaning of the swan and its song 

the night canʼt last forever 
nor will this sleep 
beyond this sleep is light 
forever light 
until that light can shine 
until you see it shining 
sleep sweetly here 
in the cool, dark night 


5. I am walking 

I am walking in the sunlight 
I see the moon, at my feet 
I see the sun, at my feet 
I walk in joy 
I am kissed by angels 

your heart 
child of man 
your heart canʼt know  
what joy I feel 

sister soul, come to rest 

pure notes of love  
echo around you 
a lily, a rose  
they wait for you 
while you sleep 

only you can hear me 
only you can see me 
only you can hear the music 
it never stops


© 2013, Red Poppy, LTD.




Col·labora: