dijous, 1 de novembre de 2018

SYNTHS

Dissabte 3 de novembre 2018
Fabra i Coats - Fàbrica de Creació 

19:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Thomas Lehn, Thomas Ankersmit, Keith Fullerton Whitman


Tres referents dels sintetitzadors analògics ens ofereixen sessions úniques a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació en una jornada coproduïda per les Sampler Sèries de l’Auditori i OUT.SIDE, el cicle de músiques inusuals a centres d'art de Catalunya.

L’alemany Thomas Lehn és un dels músics més destacats de l’actualitat de l’escena de la improvisació lliure. Ha desenvolupat un llenguatge propi a partir d’un ús exhaustiu del sintetitzador analògic EMS Synthi A, que data de 1971. La seva formació com a pianista de clàssica, jazz i contemporània, es deixa entreveure en la seva concepció del sintetitzador com a instrument d’execució en directe i es visualitza en interpretacions d’un nivell instrumental prodigiós. El músic holandès Thomas Ankersmit centra el seu treball en l’exploració de fenòmens acústics i psicoacústics a partir d’un sistema que combina el sintetitzador Serge Modular -creat per Serge Tcherepnin l’any 1974- amb el processament digital per ordinador. Reflexions sonores, infrasons, emissions otoacústiques, sons ultradireccionals, feedbacks i interrupcions del senyal, així com deliberats mals usos de l’equipament, manifesten la seva visió extrema, visceral i alhora sofisticada dels fenòmens sonors. El nord-americà Keith Fullerton Whitman, una de les principals figures de l’escena dels sintetitzadors modulars, ha publicat més d’una vintena d’àlbums de música electrònica des dels anys noranta. Partint també d’un sistema híbrid que combina sintetitzadors i software de processament i generació del senyal, Fullerton Whitman estableix marcs de treball que li permeten la creació de música electrònica en directe, una aproximació al fet musical indissociable de l’univers específic dels sintetitzadors modulars.





Pianista i teclista de sintetitzador analògic, Thomas Lehn és compositor intèrpret de música contemporània. Des dels anys vuitanta, ha estat exercint com a pianista d’interpretació i a principis de la dècada de 1990 va començar a col·laborar en activitats internacionals com a intèrpret de música electrònica en directe basada en la síntesi sonora de sintetitzadors analògics de finals de la dècada de 1960, utilitzant gairebé només el Signe Synthi A.



Ha compost la seva pròpia música electrònica alhora que ha anat ampliant el seu treball per a interpretacions de sintetitzador en directe i en estudi realitzades per compositors com ara Boguslav Schaeffer, Éliane Radigue, Peter Jakober, Anthony Pateras a.m.o. Ha realitzat col·laboracions internacionals amb ensembles com KONK PACK, TOOT o THERMAL. És membre fundador de l’ensemble] h [iatus, un projecte dedicat a la interpretació i la improvisació, i recentment ha treballat amb el videoartista Kjell Bjørgeengen, amb Xavier Charles i Roger Turner.




Instal·lat a Melbourne (Àustralia), Keith Fullerton Whitman (1973), és una de les figures principals de l’escena dels sintetitzadors modulars. La seva inquietud musical neix amb la descoberta, a principis dels anys noranta, dels segells discogràfics experimentals independents de Boston i del downtown de Nova York juntament amb hores d’experimentació als estudis subterranis del Berklee College of Music, que resultà en una desconstrucció lo-fi dels paràmetres convencionals de la música dance.Cap a l’any 2002, l’autor es planteja abandonar progressivament la manipulació de l’herència dance i centrar-se en una recerca orientada a l’exploració sonora. Fullerton combina dispositius analògics pertanyents a diferents moments de la història de la música electroacústica amb transformacions digitals. Durant els últims vint anys, Keith ha publicat més de 20 àlbums i ha realitzat més de 500 concerts en alguns dels festivals d’art i música europeus i nord-americans més reputats.




Thomas Ankersmit (1979) és un músic i artista sonor establert a Berlín. De formació musical autodidacta, comença manipulant equipaments electrònics analògics alterant els seus dispo- sitius, així com amb la improvisació lliure al saxòfon. L’any 2000 comença a treballar amb sintetitzadors modulars Doepfer, treballant en exclusiva des de 2006 amb el sintetitzador mo- dular Serge. Treballa estretament amb artistes com Phill Niblock, Kevin Drumm i Valerio Tricoli. 




El seu interès en l’actuació en viu i en l’exploració de l’acústica site specific justifica que hagi prio- ritzat les interpretacions en directe més que no pas els enregistraments discogràfics. Tot i així, compta amb tres gravacions que actualment són punts de referència de l’escena experimental internacional: Live in Utrecht (Ash International, 2011), Forma II juntament amb Valerio Tricoli (Pan, 2011) i Figueroa Terrace (2014, Touch). El seu nou àlbum Homage to Dick Raaijmakers (Schelter Press) ha estat publicat el setembre de 2018. Actua habitualment a festivals i sales com Cafe OTO de Londres, ZKM Karlsruhe, EMS d’Estocolm, Counterflows Festival de Glasgow, Huddersfield, Arnolfini de Bristol, CTM i Basic Electricity de Berlin, Human Resources de Los Angeles, etc.



dimarts, 25 de setembre de 2018

CrossingLines + Rodríguez Valenzuela: 29

Dijous 4 d'octubre de 2018
Sala 3, L'Auditori

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades


CrossingLines inaugura la temporada de Sampler Sèries amb 29, del compositor valencià Manuel Rodríguez Valenzuela, una ambiciosa obra de 30 minuts per a piano acústic controlat per ordinador (disklavier) pre-enregistrat, ensemble amplificat i electrònica. Rodríguez Valenzuela construeix el seu particular univers sonor juxtaposant idees i gestos que conformen enginyosos collages sonors, en molts casos partint de cites i referències musicals. Les obres de Rodríguez Valenzuela, d’escriptura colorista i extremadament concisa, pressuposen un grau de control extraordinari sobre les tècniques instrumentals, i revelen una imaginació musical que es manifesta en cada part del tot, on el conjunt es transforma constantment en un joc dinàmic d’imatges fragmentades amb significats musicals inesperats. Completen el programa dues instrumentacions d’obres barroques de Rodríguez Valenzuela escrites per a l’ensemble CrossingLines.



CrossingLines

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Adrià Albadalejo, trombó / Luis Codera Puzo, guitarra elèctrica / Miquel Vich, percussió / Mireia Vendrell, piano / Lorenzo Ferrándiz, direcció




Programa


Manuel Rodríguez Valenzuela
29 * (2013-18) 

J. S. Bach
Ària Ächzen und erbärmlich Weinen de la Cantata Meine Seufzer, Meine Tränen, BWV 13 ** (1726) 

Jean-Féry Rebel
Le Cahos ** (1737)

* Estrena absoluta, encàrrec de Sampler Sèries
** Arranjaments de Manuel Rodríguez Valenzuela






Notes de programa


29 i CrossingLines

Luis Codera Puzo


29, de Manuel Rodríguez Valenzuela, és potser la peça que més ha definit la trajectòria de CrossingLines en la seva primera dècada com a ensemble. La primera part d’aquesta peça es va estrenar al gener de 2014 en un concert que, curiosament, podria arribar a ser considerar com a l’embrió de les Sampler Sèries. En el marc de la commemoració dels 400 anys de l’establiment de les relacions entre Barcelona i el Japó, en què també participaven altres formacions de la ciutat, ens van proposar que féssim un encàrrec a Rodríguez Valenzuela. 29 ens va presentar un compositor meticulós i fascinant. L’obra posseïa un cert aire robòtic que la vinculava a la temàtica del concert i a la fascinació per la tecnologia i la robòtica associada a la cultura japonesa. D’una banda, pels aspectes instrumentals –com són l’ús del disklavier i de petites disqueteres antigues que realitzen diversos sons (afinats) sincronitzats amb la resta de l’ensemble–, però també per una narrativa que es podria descriure com a gairebé mecànica, un tret molt particular del compositor (especialment en aquests anys) que consisteix a disposar els elements o idees musicals en una successió acurada i articulats en fragments clars i rotundament delimitats. La recerca sonora i l’ús extremament imaginatiu dels instruments conformen un segon tret enormement idiomàtic de Rodríguez Valenzuela i que, en cap cas, és una manifestació trivial d’efectes artificiosos sinó que obeeix a la construcció delicada d’un món propi, construït per una multitud de petites idees que articulen específicament la seva veu, i que ha buscat, experimentat i dissenyat per si mateix. L’estrena va posar a prova els límits de les produccions realitzades amb els mitjans de què disposàvem a través d’una proposta força inusual en l’àmbit de les noves músiques a Barcelona. Aquesta primera part va ser ampliada per primer cop el 2016 gràcies a un encàrrec de l’INAEM en dos concerts –emmarcats en altres dos concerts monogràfics dedicats al compositor– que el grup va fer a París i a Aarhus. En la versió actual, aquesta primera ampliació es correspon amb el final de la peça.

L’última i definitiva ampliació s’estrena en aquest concert com a part de la residència de Manuel Rodríguez Valenzuela a les Sampler Sèries 2018-2019, i se situa a la part central de 29. Un element important d’aquesta part ens il·lustra també sobre el perquè del programa del concert, aparentment tan heterogeni: durant la seva execució es reprodueix un enregistrament de la Ballade op. 10 núm. 4 de Brahms, alentida i estirada fins a un 8,8 % de la velocitat original de reproducció. Aquest fet reflecteix un tret vital del compositor i possiblement no gaire conegut: ser un oient excel·lent i incansable, i tenir un coneixement altíssim de moltes i molt variades músiques. La proposta del concert d’avui vol accentuar també aquest vessant, i aprofundir en el món íntim i particular en què viu Rodríguez Valenzuela com a oient, de manera que es completa amb dues transcripcions seves de músiques que han estat importants per a ell. Els arranjaments de l’ària “Ächzen und erbärmlich Weinen” de la cantata Meine Seufzer, Meine Tränen (1726), de J. S. Bach i de Le Cahos (1737), de Jean-Féry Rebel, plantegen un repte interpretatiu i estètic a un ensemble com CrossingLines, especialitzat en noves músiques. La pregunta, la decisió més important, és l’elecció de la distància adequada. La mateixa instrumentació situa clarament la intenció de l’arranjador no només d’acostar-se a l’original sinó també d’allunyar-se’n, cosa que, d’altra banda, també significa acostar-se a altres aspectes de la seva sensibilitat i de la seva escolta. La interpretació ha de trobar aquesta proporció adequada –que no podrà ser mai satisfactòria si no es tenen en compte ambdós pols– per atènyer el lloc exacte en què podrà aportar valor a una música carregada amb el pes tan fort de la tradició i, alhora, proposar el context perfecte per a la resta del programa.

Luis Codera Puzo
Ex-director artístic de CrossingLines (2009-2017)



dimarts, 12 de juny de 2018

Terry Riley: in C

Diumenge 14 de juny de 2018
Auditori Sala 1

20:00 hores
20 €. Compra aquí les entrades




Sampler Sèries i OBC obren el Sónar 2018 amb In C (en Do) del compositor nord-americà Terry Riley. In C és una de les obres cabdals del minimalisme musical, i va suposar una renovació estètica contra l'academicisme serialista als Estats Units dels anys 60. L’OBC afrontarà aquesta partitura oberta sota la direcció artística del prestigiós director i percussionista Brad Lubman. L'obra, formada per 53 petits fragments musicals numerats, va ser originalment escrita per a un número indeterminat d’intèrprets. Cada músic executa, en ordre, els 53 fragments escrits amb cert grau de llibertat, interaccionant aleatòriament entre ells i seguint un recorregut pautat de tonalitats. El resultat és una impactant massa sonora d'esdeveniments que evoluciona sobre la pulsió constant de la nota Do.


Artistes


OBC Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Brad Lubman, marimba i direcció artística



Programa


TERRY RILEY
In C (1964)
version for Orchestra



Notes al programa

per Serafín Álvarez



«Music like none other on Earth». Així definia el San Francisco Sunday Chronicle l’aclamada estrena d’In C, el 1964. Des de llavors s’ha convertit en una peça essencial del minimalisme, s’ha interpretat múltiples vegades i ha esdevingut una referència important per a músics molt diferents. Però, malgrat la seva proliferació, In C continua sent única.

És una peça repetitiva que parteix dels experiments previs de Terry Riley amb magnetòfons, gravant i reproduint sons damunt de si mateixos, solapant múltiples capes subtilment desfasades. A In C, en comptes de magnetòfons, Riley empra un nombre flexible d’instrumentistes que interpreten una mateixa partitura de 53 frases curtes contingudes en una sola pàgina. Una partitura senzilla, amb un vocabulari musical simple i restringit, que esdevé extremament rica i diversa quan és interpretada. In C és una peça elàstica de la qual no es fan dos concerts iguals. No només per qüestions fenomenològiques o circumstancial sinó també per la mateixa naturalesa de la seva elasticitat. Aquestes 53 frases s’interpreten en ordre seqüencial, cadascuna d’elles es repeteix diverses vegades abans de passar a la següent, però és cada músic qui decideix en temps real el nombre d’iteracions; això fa que se succeeixin sincronitzacions i desincronitzacions de manera controladament aleatòria i es creï una hipnòtica massa de textures polifòniques en canvi constant, lent i gradual.





“Controladament aleatòria” és un oxímoron, i no és l’únic que se’ns acut a l’hora de buscar paraules per mirar de descriure In C. Una de les bases de la seva originalitat i ressonància és un ajustat balanç entre contraris. Constricció i llibertat, estructura i divergència, composició i improvisació, escriptura de paràmetres precisament controlats i execució d’aquests paràmetres des d’una intuïció purament sensorial.

Un altre equilibri important es dona entre individu i comunitat. Cada músic es dirigeix a si mateix, però per aconseguir un resultat satisfactori és indispensable una interacció grupal òptima, que comença amb la capacitat d’escolta activa de cada membre i es completa amb una sintonia comú, similar al que succeeix en una bona improvisació. Podria semblar que ens referim a un concert de jazz, però hi ha una diferència important, i és que a In C totes i cadascuna de les notes estan fixades en el paper, una notació que actua com a base sobre la qual la peça es desplega en temps real, mutant de forma orgànica, donant forma a un oceà de temps cíclic. Uns instruments s’avancen, d’altres es retarden, uns altres es sincronitzen i tots junts conformen múltiples capes superposades que s’estiren i s’encongeixen, conflueixen i es bifurquen en un vaivé tàntric. Per donar unitat a totes les parts, un dels músics repeteix regularment i incessantment un Do corxera a manera de metrònom: influenciat per Steve Reich, Riley incorpora una important noció de ritme i de pols sobre la melodia.























L’ús de la repetició és decididament minimalista, però immediatament esdevé espiritual. Les qualitats místiques d’In C se situen lluny de l’austeritat processual d’altres representants del moviment americà i donen forma musical a la sensibilitat hippy que aleshores es respirava a la Costa Oest. En aquell temps, un personatge relativament conegut en l’àmbit cultural de San Francisco que, com Riley, també estava fortament influenciat per cultures i filosofies no occidentals era Alan Watts. Watts estava molt interessat en els patrons de la naturalesa que tendeixen a repetir-se en totes les escales; en la manera com absolutament tots els elements de l’univers, des dels més insignificants fins als suposadament més transcendents, estan interconnectats; i en com tots i cadascun dels organismes i esdeveniments són essencials per a un tot que els comprèn, i viceversa. Segons Watts, les entitats que anomenem coses separades són senzillament característiques d’un tot més gran, de manera que la divisió i la jerarquia són només qüestions de perspectiva. Podem veure ressonàncies d’aquestes idees en el sistema democràtic en què s’orquestra In C. En la relació bidireccional intèrpret-conjunt, i en la manera de combinar petites unitats diferencials sense les quals no podríem comprendre la peça de manera integral.

La música avança per una espiral infinita, tot retenint l’arribada al clímax. Quan un dels intèrprets arriba a l’última frase, la segueix repetint fins que els altres l’atrapen. En aquest punt, combreguen, fan alguns crescendos i decrescendos junts, i es detenen d’un en un. Un cop s’ha aturat l’últim, la peça acaba i la nostra ment retorna.





Col·labora:




dilluns, 28 de maig de 2018

Fire!

Dijous 31 de maig de 2018
Pati Nord de la Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El trio experimental nòrdic Fire! és un dels grups més actius i desacomplexats de l’escena actual de la música improvisada. Després de diverses experiències amb una plantilla de fins a 28 músics, Mats Gustafsson, Johan Berthling i Andreas Werlin tornen a Barcelona amb la formació original de trio, en un concert al Pati Nord de la Fundació Joan Miró basat en el seu recent àlbum The Hands. Free jazz, rock psicodèlic, noise... categories insuficients per a un grup inclassificable.




Mats Gustafsson saxo, Fender Rhodes, electrònica
Johan Berthling baix elèctric
Andreas Werliin bateria i percussió





Notes al programa


MATS GUSTAFSSON O L’AVENTURA

Per Jordi Alomar


Una de les conceptualitzacions clàssiques de la idea d’aventura parteix de la seva relativa autonomia envers el recorregut de la vida, entesa com un context més o menys homogeni. L’aventura, doncs, es desprèn d’aquest context marcada per la seva singularitat, pel seu discórrer al marge i per la seva identificació immediata i excepcional. No és tan sols un esdeveniment significatiu per si mateix, sinó també una fita que s’insereix en la continuïtat vital i la resignifica completament, com un cos estrany –autosuficient i independent de l’abans i del després– que afecta la constitució de l’organisme.

Un altre tret de l’aventura és la nitidesa del seu principi i del seu final: amb un tall net i precís, sense transicions difuminades ni penombres de l’oblit, la memòria identifica amb claredat els contorns de la seva experiència, com una illa perfilada en l’oceà. A l’aventura, no hi regna la determinació del passat, ni les formes, les empremtes o les coloracions dels ordres externs. Fins i tot la moral, els ritus establerts o les regles de cortesia es relaxen per alimentar la seva força particular i poder esgotar la vivència de plenitud inherent a qualsevol aventura.

Quan les tensions que la caracteritzen s’encarnen en la matèria i esclaten, es produeixen llampecs colpidors de vida, brots que basteixen una ampliació radical de l’experiència. Com deia Georg Simmel: «No són els continguts els que converteixen una simple vivència en una aventura, és una altra cosa: la radicalitat que se sent com a tensió de la vida mateixa, com a exponent del procés vital, amb independència de la seva matèria i de les seves diferències, que el volum d’aquestes tensions sigui prou gran per fer que la vida es remunti més enllà d’aquella matèria. Només es tracta d’un fragment d’existència, però que pertany a aquella classe de formes que posseeixen la força misteriosa de fer-nos sentir per un moment la vida sencera com el seu acompliment, com si no tingués cap altre objectiu que no fos la seva realització».

La manera que té Mats Gustafsson d’encarar la seva militància musical només es pot entendre com una decisió de viure constantment a la recerca de l’aventura. Obsedit des de molt jove per una onada de llibertat sonora de la mà d’improvisadors com Lars Göran Ulander, Per Henrik Wallin o el col·lectiu Lokomotiv Konkret, la seva manera d’entendre i fer música des d’aleshores és una aposta constant per l’ampliació de l’experiència vital des de l’escolta i des de la pràctica radical de la llibertat interpretativa. Juntament amb Sten Sandell i Raymond Strid fundà el grup Gush, un dels conjunts de referència en el panorama del jazz suec.

La improvisació de Gustafsson beu tant de l’energia desbocada del free jazz com de la recerca acurada de sonoritats properes a la música experimental europea i a les seves hibridacions amb la psicodèlia, el noise, el punk o l’electroacústica. Des d’una recerca intuïtiva més que no pas calculada, l’explotació definida de la potencialitat d’una tria limitada de paràmetres esdevé el punt de partida de l’aventura. No és casual que els companys habituals de ruta de Gustafsson siguin pioners temeraris com Otomo Yoshihide, Sonic Youth, Merzbow, Barry Guy o Peter Brötzmann.

El 2009, juntament amb Johan Berthling i Andreas Werlin forma el germen de Fire!, conjunt que amb els seus dotze treballs discogràfics ha cremat les formes de la tradició jazzística convencional. Amb una proposta musical inclassificable, en què es poden sentir reminiscències de Deep Purple, Black Sabbath, Karlheinz Stockhausen, Sun Ra o John Zorn, Fire! trenca amb els patrons estancats de la convenció i fa possible les coordenades per a l’aventura en l’aquí i l’ara del seu directe implacable. 

dimarts, 15 de maig de 2018

Parra: Ensemble Intercontemporain + OBC

19 de maig (19h) i 20 de maig (11h) de 2018
L'Auditori, Sala 1 Pau Casals
10€ / 32€ / 42€ / 56€. Compra aquí les entrades





El compositor català Hèctor Parra, en col·laboració amb el físic Jean-Pierre Luminet, presenta “Inscape”, una obra per a ensemble de solistes, gran orquestra simfònica i electrònica en directe realitzada per Thomas Goepfer (IRCAM). Intepretaran aquesta obra de gran format l’històric Ensemble Intercontemporain i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la batuta de Kazushi Ono, en una sala 1 transformada en espai d’escolta envolvent.



Programa


HÈCTOR PARRA
Inscape
per a ensemble, orquestra i electrònica (2017-2018).
Obra co-encàrrec OBC, ONL, IRCAM, Ensemble Intercontemporain, Gürzenich-Orchester Köln. Estrena absoluta.


















Artistes


Ensemble Intercontemporain
OBC - Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Kazushi Ono, director
Thomas Goepfer/ IRCAM-Centre Pompidou




Notes al programa

per Irene Collado



«L’essencial de l’univers és invisible.» Recuperant aquest enunciat, formulat per l’astrofísic Jean-Pierre Luminet en una entrevista per a El País, plantegem una hipòtesi una mica desafiant: i si poguéssim cartografiar l’univers dins d’una sala de concerts? 

Hèctor Parra ha col·laborat estretament amb Luminet –expert en teoria sobre forats negres, a més de poeta i novel·lista– per plantejar Inscape, obra que reuneix un ensemble de setze solistes, gran orquestra i electrònica en directe. Amb aquest coencàrrec entre l’OBC, l’IRCAM de París, l’Ensemble InterContemporain, l’Orquestra Nacional de Lilla i la Gürzenich Orchester de Colònia, el compositor dona per acabada la seva residència 2016-2017 a L’Auditori. A més, l’estrena d’avui està dedicada al físic Stephen Hawking, un homenatge a tota una vida consagrada a la ciència i a les teories que inspiren l’obra.

El cosmos, imaginat com una esfera, es deforma corbant-se de moltes maneres: com quan la Terra atrau al seu camp de gravetat la Lluna o quan un astre desvia la llum d’estrelles veïnes. Les màximes distorsions, produïdes pels anomenats forats negres, poden crear miratges i il·lusions òptiques que posen en dubte el que és real i el que percebem. Inscape mira d’abordar aquests fenòmens des de la perspectiva artística, convidant-nos a un viatge psicoacústic cap als límits del món conegut.



















L’energia de la qual partim –els cossos, els murmuris… és a dir, el no-silenci– es va transformant durant aquesta exploració utòpica. A poc a poc, l’orquestra condensa més i més potència, expandint els confins sonors de la sala. Els solistes modelen els límits de l’espai situats a diferents punts de l’auditori, i les ones produïdes pels seus instruments són tractades electrònicament, desencadenant així les il·lusions sonores. En quin moment exacte s’apaga o es transforma una ona sonora? Podem percebre la xarxa acústica com un univers arrugat que batega d’energia?

La nostra pregunta d’investigació inicial ens ha portat a un punt en què les rectes de l’art i de les ciències naturals convergeixen per explorar les infinites maneres que l’ésser humà té de conèixer un fenomen. Luminet ens dona les claus en vers d’aquesta travessa sonora i conclou: «Per a mi, la poesia és una forma d’expressió que permet parlar de coses sobre les quals la ciència no té res a dir».




dissabte, 12 de maig de 2018

Curs Internacional de Composició

Divendres 18 de maig de 2018
L'Auditori, Sala 4 Alicia de Larrocha

20:00 hores

Concert gratuït. Cal recollir l'entrada prèviament a taquilles. Aforament limitat.




El Curs Internacional de Composició, sota la direcció de Demian Luna, s’està convertint en un referent pel que fa a cursos d’alta especialització en composició: un espai de trobada on joves compositors de diferents parts del món poden intercanviar la seva experiència creativa, les seves preocupacions estètiques i la seva realitat compositiva, en el marc d’un procés de creació tutelat per un compositor de reconegut prestigi internacional i per instrumentistes professionals. En aquest concert podrem sentir obres d’alumnes del curs i del professor i compositor convidat d’aquesta quarta edició, el madrileny José Manuel López López.


Programa


JOSÉ MANUEL LÓPEZ LÓPEZ (1956)
El margen de indefinición (2000) per a saxo alt i percussió · 9’

FILIPPOS SAKAGIAN (1992)
Lutter (2018) * per a flauta, saxo i piano · 8’

DEMIAN RUDEL REY (1987)
Izanagi (2018) * per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano · 8’

UGURCAN ÖZTEKIN (1990)
Conference of the birds (2018) * per a flauta, saxo, violí i piano · 8’

PABLO ANDONI G. OLABARRÍA (1993)
Seq (2018) * per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano · 8’

JOSÉ MANUEL LÓPEZ LÓPEZ (1956)
Trio III (2008) per a violí, violoncel i piano · 14’


*Estrena. Obra encàrrec del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern.






Artistes



BARCELONA MODERN ENSEMBLE
Joan Pons, flauta
Nacho Gascón, saxòfon
Takao Hyakutome, violí
Mònica Marí, violoncel
David Casanova, piano
Miquel Vich Vila, percussió
Xavier Pagès-Corella, director
Demian Luna, director artístic






Notes al programa


per Demian Luna



El margen de indefinición, de José Manuel López López, es basa en la utilització de sons multifònics –acords, sons múltiples de 3 o més notes executades simultàniament– com a base harmònica de l’obra. Aquests acords –tractats com a objectes tímbrics– barrejats, fusionats amb la percussió, creen textures de factura exquisida.

La peça Lutter, del jove compositor grec Filippos Sakagian, és un homenatge al filòsof Bernard Stiegler. El concepte de lluita ha estat per al compositor un fort motor d’inspiració: les relacions de força entre les parts individuals i la lluita per preservar la individualitat en un entorn que tendeix a un discurs globalitzador.

La tercera obra del programa, Izanagi, del compositor argentí Demian Rudel Rey, està inspirada en el mite japonès de la creació del món que es vincula directament amb els diversos estats que es travessen al llarg de la peça. Des del virtuosisme i el caos de l’inici cap a la calma, en què les petites partícules de so transiten per diversos estats, fins a reprendre, de mica en mica, el camí cap al clima vertiginós i complex de l’inici.

L’obra del compositor turc Uğurcan Öztekin, Conference of the birds, presenta una narrativa monolítica amb estructures auditives variables on tot l’ensemble es converteix en un únic instrument compost. La peça consisteix en dos angles auditius que es componen de les diverses textures i estructures rítmiques derivades d’ornaments primitius i llurs variacions, que ocasionalment es reemplacen les unes per les altres, i de les insistents i gradualment transformades repeticions i interaccions entre les capes sonores.

L’obra Seq, del jove compositor espanyol Pablo Andoni Gómez Olabarría, neix com una exploració de l’oposició entre procés i contrast presos/considerats/entesos com a generadors de la forma musical. Tot això conjugat amb un joc de proporcions que situa l’aspecte temporal en primer pla.

El programa es tanca amb el Trio III de López López, en què el tractament granular de la matèria sonora i les modulacions temporals generen capes independents de temps que se superposen i cohabiten, que es distingeixen entre elles gràcies al ritme intern, a l’harmonia, als timbres o a les seves dinàmiques, i que es caracteritzen per la seva manera d’evolucionar. Subtilesa i elegància avancen des d’una partícula de so mínima fins al color total, tot proposant un viatge on cada nota, cada so, és poesia i bellesa. 


dimarts, 17 d’abril de 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»