divendres, 28 d’abril del 2017

Sampler a l'Arts Santa Mònica

Dissabte 6 de Maig de 2017
Arts Santa Mònica

10€. Compra aquí les entrades



18:00h. 

Nou Ensemble


Commitment :: Ritual I :: BiiM (2011) **

Obra estrena (2017) *

Portrait, obra estrena (2017) *

Trio (2017) *

Born to be wild (1994) 4'

Adagio (2009) 7' **

Dit (1999) 3'

1, 2, 1, 2, 3, 4 (1971) 9'



Le noire de l'Étoile (1990) 56'


20:00h.

Axel Dörner + Ramon Prats







Notes al programa


Covers

Per Jose Pablo Polo


Literalment, el terme anglosaxó cover significa “coberta”, “portada”, “tapa”. Durant la segona meitat del segle XX es va utilitzar per denominar aquelles versions/recreacions de cançons que abans havien estat gravades per altres músics. Partint de la premissa revisar/reinterpretar la nostra història musical, tant la clàssica com la popular, Nou Ensemble proposa un recorregut per obres/cançons del repertori universal (W. Byrd, A. Bruckner, B. Holiday, Sex Pistols, Sttepenwolf...) a través de la mirada de compositors actuals amb estils i estètiques contrastants.

El prisma sonor que configura Nou Ensemble a Covers es desenvolupa a través de les diferents relacions que estableixen els compositors seleccionats amb un material musical de partida predeterminat. Conceptes com arranjament, mashup o remix –propis del món cover– podrien associar-se a les obres que presenten David Lang, Germán Alonso i Gavin Bryars respectivament, atès que el material original s’hi manifesta de forma evident, ja sigui a manera de cita/es o a nivell estructural.

La desconstrucció com a recurs compositiu és el senyal d’identitat de propostes com les de Jessie Marí, Alberto Bernal i Francesco Filidei. En les tres obres, les músiques preexistents són sotmeses a un gran nivell de filtratge, fet que provoca un diàleg de presències i absències en què el suggeriment, el record i una important reflexió sobre l’escolta es converteixen en els principals conceptes sobre els quals es construeix cadascuna d’elles.

Precisament l’absència és el paràmetre que regeix les obres de Carolyn Chen i Camilo Méndez. La primera, per ser un “teatre mut” que reinterpreta, amb gestos facials dels intèrprets, l’Adagio de la Simfonia núm. 7 d’A. Bruckner. La segona, Volpi/Formentera, de C. Méndez, perquè crea una cançó abstracta en la qual sis peces independents se succeeixen com si es tractés d’estrofes i tornades d’una cançó imaginària.




Le noir de l’etoile

Per Jordi Alomar


Podem dir que la materialització de la relació entre música i astronomia en projectes sonors concrets és, més aviat, escassa. A part de l’excepcional cas de William Herschel al final del segle XVIII, la irradiació d’aquest neguit es projecta, dos-cents anys després, en la manera com els compositors vinculats amb l’ensemble francès L’itinéraire plantegen la relació entre temps, ciència i música. Autors com Murail, Dufourt o Grisey emprenen una recerca creativa vers l’assoliment d’una organicitat derivada essencialment de la coherència tímbrica, incorporant-hi tècniques avançades d’anàlisi i síntesi informàtica. Amb una estètica oposada als corrents formalistes i postserialistes, l’anomenat espectralisme se centra en la integració d’elements “microsònics” dins d’una escala “macrosònica”.

Le noir de l’etoile és una peça paradigmàtica –i fins i tot clàssica– del que Grisey anomenava «música liminar»; és a dir, aquella música concebuda des dels llindars d’escolta i d’estructuració fluida de l’articulació temporal. Elaborada en un treball conjunt amb l’astrònom Jean-Pierre Luminet, la peça pren com a matèria primera la transformació sonora en directe de les ones radioelèctriques del púlsar de Vela, situat a 936 anys llum. La radiació periòdica d’aquesta estrella de neutrons és “traduïda” i integrada en una obra musical que se’n nodreix prenent-la com a punt de referència en una instrumentació crua i austera. La disposició escènica, el control de la il·luminació i les grans dimensions temporals fan de la peça tot un dispositiu ritual, gairebé de happening, que ens remet a Sternklang, de K. Stockhausen.

En paraules de l’autor: «Quan la música invoca el temps, s’investeix d’un veritable poder xamànic: el de connectar-nos a les forces que ens envolten. En les civilitzacions antigues, els ritus lunars o solars exerceixen una funció de sortilegi. Amb els ritus, les estacions retornen i el sol es lleva cada dia. Què passa amb els púlsars? Per què no invocar-los avui, ara que podem accedir als seus viatges estel·lars? El moment precís d’emissió d’un púlsar ens obliga a cenyir-nos a una data específica, i el fet de fixar el concert a un rellotge tan llunyà fa que tingui lloc un esdeveniment in situ, o més exactament, in tempore, relligat als ritmes còsmics».




Axel Dörner + Ramon Prats

Per Serafín Álvarez


És la primera vegada que Axel Dörner i Ramon Prats col·laboren. És la seva primera trobada, i això és particularment significatiu tenint en compte que es tracta d’improvisació lliure. Cadascun d’ells es defineix per les seves pròpies característiques, però també, i especialment, pel poder que té d’afectar i ser afectat per l’altre.

Dörner és una figura clau de la improvisació i l’experimentació berlineses des que es va instal·lar allí a mitjans dels noranta. Prats és un bateria referent en l’escena del jazz de Barcelona que des de 2010 improvisa cada dijous a Robadors 23. Dörner està interessat en explorar els límits de la seva trompeta, de la qual extreu una àmplia paleta de sonoritats poc ortodoxes mitjançant l’ús de tècniques esteses que, la majoria de les vegades, són d’invenció pròpia. A Prats, li interessa més tocar des del sentiment que des d’un estil o estètica concrets i, per a ell, la bateria és l’instrument que li permet connectar millor amb la música d’una manera intuïtiva i visceral. Tots dos tenen un domini talentós dels seus instruments respectius, encara que la sensibilitat s’anteposa a la tècnica. Tots dos emfatitzen el silenci com a eina estructural. I, per damunt de tot; per a tots dos, improvisar significa fer música viva.

Ambdós músics treballen junts per primer cop i es fa difícil, per no dir impossible, predir com sonaran, ja que ni tan sols ells mateixos n’han parlat prèviament. Però, en tot cas, això encara fa que la cita/trobada sigui més excitant: al no tenir una referència a la qual ser fidels, la música serà fruit del moment present. I dels afectes. Serà tot espontaneïtat, interactivitat, intuïció i creativitat. Emoció. El proper dia vuit de maig tornaran a tocar a Berlín, però nosaltres tenim la fortuna de poder ser els primers a escoltar-los. Esperem que aquesta primera trobada sigui una “bona trobada”, en el sentit spinozià, i que la col·laboració potenciï les seves forces actives. Però deixem les expectatives, els desitjos i les suposicions de futur de banda i gaudim del moment present.

divendres, 21 d’abril del 2017

Els compositors entren a l'aula

28 d'abril i 8 de maig de 2017
L'Auditori. Sala 4, Alicia de Larrocha

10:15 h. i 11:45 h.

Projecte pedagògic


El projecte Els compositors entren a l’aula té com a finalitat afavorir l’apropament de la música contemporània catalana a l’alumnat de les aules de Primària a través de l’audició i la creació musical, i sempre comptant amb la contribució presencial de compositors actuals.

Compositors

Agustí Charles, Josep M Guix, Hèctor Parra, Oliver Rappoport, Carlos De Castellarnau i Pablo Carrascosa.




El projecte, que es va iniciar durant el curs 2014-2015, sorgeix en el grup estable de treball, Músiques del món contemporànies i modernes, que treballa regularment sota l’aixopluc de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. Enguany el projecte ha pres una altra dimensió i ha quedat vinculat a L’Auditori a través del Servei Educatiu i les Sampler Series.





El projecte comença amb la selecció d’obres de compositors vinculats a la programació de Sampler i l’elaboració de propostes didàctiques. Posteriorment ve la posada en pràctica a les escoles a través del treball d’audició de les obres, de l’anàlisi musical que permeten, i de la implicació dels nois i noies en un procés de creació de petites composicions emmirallades en els trets musicals de les obres treballades.


Després, aquestes produccions són presentades, debatudes i corregides pels compositors, quan aquests assisteixen a les aules de les diferents escoles participants. Finalment les obres resultants són interpretades en concerts públics a L'Auditori.


Enguany participen 11 escoles en el projecte. S’ha treballat en base a obres d’Agustí Charles, Josep M Guix, Hèctor Parra, Oliver Rappoport, Carlos De Castellarnau i Pablo Carrascosa.



El projecte obre la ment dels nois i noies a la creació col·lectiva d’una obra d’art. De cap manera es tracta que els escolars quedin petrificats davant d’una obra de relleu, sinó que es vegin capaços d’emular-la, d’esdevenir creatius i innovadors. D’experimentar amb el so i el silenci, i de fer aquest assaig de manera emocional i reflexiva. Els compositors entren a l’aula vol aconseguir que els alumnes surtin de l’aula amb les seves creacions i les interpretin i comparteixin en públic.




dimecres, 5 d’abril del 2017

American Music

Divendres 7 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

18:30 hores
5 €. Compra aquí les entrades



ESMUC Ensemble

Lorenzo Ferrándiz, director


L’ESMUC i Sampler Sèries presenten un concert de música americana a càrrec de l’ensemble de música contemporània de l’ESMUC, dirigit per Lorenzo Ferrándiz. Des de John Cage amb el seu Imaginary Landscape núm. 1, escrit l’any 1939 per a una formació visionaria –dos plats (turntables) de velocitat variable, enregistraments de freqüència, piano preparat i un percussionista–, fins als evocadors paisatges de John Luther Adams i el postminimalisme de David Lang, passant per dues obres cabdals de la música repetitiva: la primera part de Music in similar Motion de Philip Glass, i l’octet Eight Lines, de Steve Reich.





Programa


18:30 h. Instal·lació sonora:

JOHN LUTHER ADAMS
The place we began (2008)

19:00 h. Concert:

STEVE REICH
Eight Lines (1983)

JOHN CAGE
Imaginary Landscape # 1 (1939)

PHILIP GLASS
Music in similar Motion (1969)

JOHN LUTHER ADAMS
Red Arc / Blue Veil (2002)

DAVID LANG
Increase (2002)



Notes al programa

per Jordi Alomar


Genesis of a Music


Si alguna cosa caracteritza la vida musical als Estats Units immediatament després de la Revolució Americana, és la seva fidelitat i servitud a un sistema de vida immers en l’esperit protestant, el pragmatisme i l’utilitarisme. En la formació del nou món urbà i capitalista nord-americà, les pràctiques musicals civils segueixen el model dels hàbits de la burgesia europea: es creen orquestres, sales de concert i teatres d’òpera que emulen els del Vell Continent, i les seves programacions amplifiquen la idea d’un repertori canònic clàssic, intemporal i internacional, vigent en gran mesura avui dia. Si bé aquest escenari planteja una contigüitat i dependència en relació amb la tradició europea, de la seva homogeneïtat en resulta un blanc infal·lible per al seu refús.

A l’igual del que va succeir en altres àmbits de la producció cultural nord-americana, autors com Washington Irving, Edward Hicks o, molt especialment, Henry David Thoreau van reaccionar contra els valors i les convencions imperants tot advocant per una llibertat i genuïnitat radicals. Al tombant del segle XX, diversos pioners de l’experimentació musical s’amaren d’aquest esperit, de manera que, dissidents com Charles Ives, Henry Cowell o Harry Partch forgen una actitud que trobarem resseguida fins a l’actualitat: el lideratge de projectes extremament personals i la inclusió i mostra descarnada d’elements i processos compositius rebutjats en la tradició convencional.



John Cage és, sens dubte, el punt de referència permanent en aquest procés de diferenciació. En el seu manifest El futur de la música: Credo de 1937,vaticinava que «l’ús del soroll per fer música continuarà i s’incrementarà fins a assolir una música produïda amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, amb propòsits musicals, tots els sons audibles». A Imaginary Landscape núm. 1 de 1938, Cage realitza la primera exploració d’integració d’elements electroacústics dins d’un dispositiu musical, amb la intenció de construir una obra «imaginària», originalment no destinada a ser interpretada en públic sinó a ser enregistrada o retransmesa per ràdio.

Si l’obra de Cage integra i mostra els sorolls i l’electrònica en l’espai d’un discurs musical, l’obra de Steve Reich (d’una generació posterior, amb l’experimentalisme pioner ja assimilat) se centra a fer radicalment explícits els processos constructius a través de la repetició. Com a rebuig d’una tradició avantguardista en què els processos compositius sovint són una especulació allunyada de la percepció del material sonor, Reich simplifica al màxim les unitats bàsiques i, des de la seva cruesa, elabora textures i llargs processos de transformació que condueixen a entendre l’escolta com una via d’immersió. Eight Lines (1983) és una reescriptura d’Octet (1979), adaptada per a doble quartet de corda per tal de facilitar-ne l’execució. La peça està concebuda com un embastat de filaments contrapuntístics de diferent gruix i periodicitat (microcànons i ostinati als dos pianos i bordons a les cordes, juntament amb “melodicles” inspirats en la cantilena jueva als vents), articulat en cinc seccions. La superposició d’aquests elements genera, sovint, “submelodies”, subproductes imprevistos pel compositor i que resulten de l’acumulació dels processos sonors engegats.



Obres com l’anterior, que, a la dimensió experimental, hi integren un suport harmònic modal explícitament consonant, signifiquen un punt d’inflexió en el minimalisme, transformant-lo d’una pràctica de ruptura a un fenomen d’èxit i ràpida expansió comercial. Music in Similar Motion (1969) de Philip Glass és una de les peces clau d’aquest canvi. Amb una construcció a partir de cèl·lules melòdiques i harmòniques en contínua expansió i contracció dins un camp d’acció diatònic, Glass opta per relaxar les exigències dels processos formals i introduir-hi una clara dimensió dramàtica. Dins d’aquesta òrbita, Increase (2002), una de les obres més interpretades de David Lang, planteja l’heterodòxia característica del llenguatge de l’autor: el recurs simultani a estructures repetitives i a la condensació de materials manllevats de la tradició clàssica.

John Luther Adams, seguint les passes de Thoreau, es traslladà a finals dels setanta a Alaska per residir-hi permanentment. La seva producció musical és una expressió directa de la vivència i la intensitat del contacte amb la natura d’aquest indret. Red Arc / Blue Veil (2002), amb certs ressons d’In a landscape de Cage i dels quadres de Rothko, és, en paraules de l’autor, «una experiència d’immersió en una saturació de color, textura i presència física del so». Constituïda amb dos camps harmònics en transició i sense el recurs a frases o progressions del llenguatge convencional, la peça s’integra dins el conjunt que l’autor anomena Color Field Compositions.



Concert en col·laboració amb:



dimarts, 4 d’abril del 2017

Quatuor Diotima

Dijous 6 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

20:30 hores
10 €. Compra aquí les entrades



Quatuor Diotima


El Quartet Diotima, referent en la interpretació de música dels segles XX i XXI, presenta l’estrena a Barcelona del Quartet de corda núm. 7 de Haas, un indescriptible viatge de 25 minuts per a quartet amb electrònica especialitzada. El programa es completa amb dos dels compositors més representatius del panorama europeu: l’espanyol Alberto Posadas, Premi Nacional de Música 2011, i el català Hèctor Parra, compositor resident de L’Auditori.

Yun-Peng Zhao, violí
Constance Ronzatti, violí
Franck Chevalier, viola
Pierre Morlet, violoncel




Programa


ALBERTO POSADAS
Elogio de la sombra (2012) 19’

HÈCTOR PARRA
Leaves of Reality (2006-2007)* 12’

GEORG F. HAAS
String Quartet núm. 7 (2011)* 25’

*Estrena nacional




Notes al programa

per Vicent Minguet



Ombres de realitat


La memòria i la llum, tal com les va concebre el poeta José Ángel Valente (1929-2000) en el descens antropològic a què donen vida les imatges poètiques dels versos inicials del cicle Material memoria (1979), constitueixen el punt de partida dels gestos musicals del cicle que Alberto Posadas va titular Sombras. Integrat per un total de cinc peces de cambra, el cicle presenta diverses aproximacions al ritme de les ombres, objectes deutors de l’experiència diürna que en l’obra de Posadas basculen entre la idea metafísica de la llum i la distorsió topològica de l’efecte que aquesta crea en difuminar l’objecte sobre el qual es projecta. Elogio de la sombra (2012), per a quartet de corda, és la peça inicial i també l’exemple més clar d’una concepció de la memòria que experimentem gràcies a la distorsió de la imaginació nocturna. Posadas treballa amb un univers sonor que també és una metàfora de la realitat: el filtratge com a sinònim del difuminat, l’espectre acústic desmarxat com a metàfora de l’ombra. Assistim així a la travessia que la memòria recorre des del foc fins a la cendra, de la llum fins a l’ombra. L’elogi, el trobem en la dissolució de les formes, productes efímers de la memòria, i es palesa a través de la repetició difuminada dels gestos, una repetició que ens commina al conflicte, a la concepció del discurs sonor com una espècie de ressonància de la memòria.



Amb un gest semblant al de Posadas, tot i que amb una trajectòria completament diferent, Hèctor Parra ha sabut esprémer el seu magma sonor dels models de les arts visuals i dels reptes de la ciència contemporània, que en els darrers anys han constituït per a ell un estímul tan constant com fructífer. Més enllà de les referències explícites, l’escriptura de Parra reflecteix una concepció estètica que no distingeix entre el llenguatge ontològic de l’art i el de la ciència. Leaves of reality (2007) és, en paraules del compositor, una de les primeres temptatives en què relaciona el gest musical amb la idea de realitat, cosa que li permet establir una topologia de la matèria sonora. El temps, tot i la naturalesa extremament fragmentària del material que l’habita, és d’un marcat caràcter continu.

Actua com un espai de coexistència en què es produeixen les transformacions dels diversos estats sonors, energètics i emocionals que conviuen en els límits d’una estructura polifònica que Parra compara amb la jerarquia de les forces fonamentals d’interacció de la física. En aquest context, el prisma de la percepció auditiva esdevé l’espai interior en què es desencadenen els jocs de l’alteritat, un espai que permetia a Hölderlin concebre l’art no tan sols com una font de coneixement, sinó de vivència objectiva. En conseqüència, assistim a la gestació d’una arquitectura dels estats d’ànim: la fragmentació del jo davant la urgència que sentim enfront de l’inabastable o l’extrema paradoxa de la plenitud que provoquen determinats estats fugaços són alguns dels gestos que prenen cos i que convergeixen gràcies a la multiplicitat d’escales temporals que Parra ha sabut entrellaçar.

Hereu d’una tradició que reclama l’espai intratonal com a fonament i gra del seu edifici sonor, l’austríac Georg Friedrich Haas tenia clar des del primer moment que els dotze semitons temperats no eren una eina suficient per expressar amb exactitud els matisos finíssims que la música ha de suscitar en l’ànima humana. D’aquesta manera, l’equilibri entre raó i emoció, entre la llibertat expressiva i el càlcul de l’espectre sonor, deixa lloc a una música que, en el cas del Quartet de corda núm. 7, troba en l’electrònica una projecció i una integració perfectes. El treball dut a terme a l’Experimentalstudio de la SWR de Friburg va permetre a Haas modular el paisatge tímbric de la formació amb una cinquena veu que es presenta com un corrent continu fascinant. La peça defineix d’una manera exacta el concepte de música de cambra que Boulez ja reclamava durant els primers anys de l’IRCAM: l’electrònica, la transformació del so dels instruments ha d’esdevenir un element més de la composició, un element de primer ordre, que intervé en el centre mateix de l’organització compositiva, una realitat.


Concert en col·laboració amb: