dilluns, 28 d’octubre de 2019

Tristan Perich: Surface Image

Dimarts 5 de novembre de 2019
L'Auditori - Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades


Vicky Chow, piano
Tristan Perich, electrònica d’1 bit


L’artista sonor i compositor Tristan Perich (Nova York, 1982) ha desenvolupat una particular estètica post-minimalista a partir de l’electrònica d’1 bit adaptada a diversos formats.

En el cas de Surface Image, un dispositiu de 40 canals i altaveus d’electrònica d’1 bit construït manualment per Perich, que actua a mode d’orquestra electrònica, juntament amb una descomunal partitura de patrons per a piano, despleguen un tour de force d’una hora de durada en el qual es desdibuixen els límits entre l’aproximació acústica i electrònica al fet musical.

La influència i la simplicitat del codi en la concepció seqüencial de la composició imposen al piano un llenguatge sotmès a la lògica de la música electrònica que, no obstant això, no obvia el potencial dinàmic i tímbric de l’instrument acústic, sinó que l’aprofita per explorar la contaminació mútua a partir del contacte entre dos universos sonors que es fusionen de formes inesperades. Interpreta Surface Image la pianista canadenca Vicky Chow, dedicatària de l’obra i membre de l’influent col·lectiu novaiorquès Bang on a Can All Stars.





Programa


TRISTAN PERICH: Surface Image
per a piano i 40 canals d’electrònica d’1-bit (2013)


Notes de programa


Per Serafín Álvarez


Des de petit, Tristan Perich va sentir una curiositat enorme pel funcionament de les coses, inclosos els instruments musicals amb els quals practicava —la mecànica darrere de la vibració de les cordes d’un piano, per exemple. Aquesta mirada curiosa per sota de la superfície de les coses era coherent amb la seva fascinació per la ciència; matemàtiques, física i informàtica en particular, disciplines en què s’ha format i que són palpables en les seves manifestacions creatives com a compositor i com a artista. L’electrònica d’1 bit, tan característica del seu treball, posa en relleu aquesta curiositat; elimina totes les capes que afegeixen complexitat i que dificulten entendre el funcionament dels dispositius digitals actuals per arribar a l’essència de l’electrònica, emprant tan sols aquells elements imprescindibles per transformar un senyal digital bàsic en so: un petit altaveu activat per un circuit electrònic relativament senzill que ell mateix dissenya, programa i fabrica. Aquest circuit envia unitats mínimes d’informació digital cap a l’altaveu, 0 o 1, impulsos elèctrics que fan vibrar la seva membrana, transformant dígits binaris en ones sonores, donant forma física a la lògica digital.

Però Perich no compon únicament música per a microprocessadors. Al centre de l’escenari hi situa un piano de cua imponent. Asseguda al seu davant, una dona: Vicky Chow. A banda i banda, quaranta petits altaveus nus, tots iguals, suspesos per parelles en vint suports similars al peu d’un micròfon. Una tauleta tàctil al faristol del piano, i al seu costat, un comptador digital. Un garbuix de cables tirats per terra, relativament desordenats, que connecten els altaveus a un circuit electrònic situat fora de l’escenari. Surface Image comença amb un breu solo de piano. Poc després, alguns dels altaveus llancen ràfegues de bits intermitents que emboliquen amb ímpetu el so del piano entre els seus particulars timbres aspres de baixa resolució. Clústers de tons acústics i sintètics s’entrellacen i es separen successivament en una dansa invisible que es va desplegant en intricats patrons. Les influències minimalistes són evidents, amb repeticions incessants, superposicions de patrons que remeten a Philip Glass, Steve Reich, La Monte Young o Terry Riley. Cap al final del primer terç arribem a un primer clímax, seguit d’un canvi harmònic vertiginós en què el piano es deslliga. Una escolta superficial de Surface Image podria suggerir que és una composició austera i mecànica, però, si bé està regida per una precisió matemàtica, canvis com aquest la fan emotiva i emocionant. Arribats a aquest punt, el virtuosisme, la resistència i vitalitat de Vicky Chow són indiscutibles i aclaparadors; observar la velocitat i contundència dels moviments dels seus dits sobre el teclat és tan hipnòtic com el mateix mantra repetitiu de la música. Cap a la meitat del concert, la peça es torna temporalment més complexa i intensa, amb la introducció de tons prolongats darrere dels quals s’erigeix un oceà cacofònic de bits i cordes percudides que ens envolta i desborda. Després de l’eufòria arriba la calma, la densitat disminueix gradualment fins a concloure amb un lent i introspectiu moviment de piano sobre diverses capes de suaus brunzits electrònics que van silenciant-se progressivament. Finalment, després d’una mica més d’una hora de dansa ininterrompuda, un únic brunzit és sostingut durant alguns segons, i desapareix.

Altres que han escrit sobre Surface Image han parlat erròniament d’una confrontació entre l’ésser humà i la màquina. No hi ha violència sinó companyia, no hi ha oposició sinó relació. És aquesta relació entre naturaleses diferents, aquest entremig, el que interessa realment a Perich. El piano i l’electrònica s’entrellacen per teixir conjuntament una mateixa matriu. Hi ha diàlegs, també es donen discordances ocasionals, però per sobre de tot hi ha coexistència. No  musical. A l’escenari, els altaveus hi tenen una presència significativa, i se’ls confereix un estatus similar; no són instruments, en el sentit d’eines, són intèrprets, ja no únicament per la seva particular disposició espacial, sinó també perquè estan literalment interpretant la música en directe. No reprodueixen un registre prèviament gravat, interpreten un codi en temps real. Potser, percebre el concert com un camp de batalla sigui extremament antropocentrista i estigui filtrat per idees de dominació. Però hi ha altres relacions possibles, relacions en què tractem les màquines menys com a objectes passius i més com a subjectes actius. Perich coneix bé l’univers en miniatura que s’amaga en els components electrònics que utilitza, un univers on es produeixen innombrables operacions abans que pugui operar per a nosaltres. La seva curiositat per entendre el seu funcionament, i la seva voluntat per exposar-ne l’essència, estrenyen aquesta relació.



Cap comentari:

Publica un comentari