dijous, 4 de juny de 2015

Lluïsa Espigolé

Piano Expandit


Divendres 12/06/2015
20.00 hores
Presentació del concert a les 18.45 hores,
amb Ramon Humet, Luis Codera i Lluís Nacenta

Fundació Joan Miró
Barcelona

Compra d’entrades aquí





Programa


Le Piano Engloutie*

At the Recurrent End of the Unending*

Piano Hero#1

Ungebetenes Spiel*

Albedo*

Toccatta à l'acte*

Play/Rewind*

* Estrena absoluta


Lluïsa Espigolé (Barcelona, 1981). Formada amb Yukiko Sugawara i Nicolas Hodges, duu una intensa activitat internacional en l'àmbit de les noves músiques, treballant amb compositors com Mark André, George Benjamin, Beat Furrer o Helmut Lachenmann. Habitualment col·labora amb conjunts com Ensemble Adapter Berlin, Ensemble Ascolta Stuttgart, Ensembl Modern Frankfurt o CrossingLines. Ha estat professora a la Hochschule de Trossingen i des de 2011 ho és al CSMA.

Aquí podeu llegir una entrevista a la pianista en ocasió del concert: "El pianista ara és un intèrpret total", feta per Aina Vega Rofes a la revista Núvol.




Le piano émergé - Notes al programa

Per Jordi Alomar


Podem dir, sense ser gaire agosarats, que les músiques de la història es nodreixen d'un repertori de maneres d'ordenar sons, escales, gestos, timbres existent en la tradició en què són concebudes i difoses. Tota música, doncs, es constitueix i s'alimenta de préstecs d'allò precedent: ecos, ressons, ombres i vestigis que configuren la pervivència de la convenció i basteixen el claper des d'on albirar les condicions de possibilitat de l'esdevenidor. L'emergència d'allò nou mai no és fruit del no-res: la creació —criació— és engendrar, afegir baules a la cadena que ja hi era i segueix. Podem ser més agosarats i dir que la història dels préstecs i les referències és la història de la composició, la improvisació i la interpretació, i, per què no, de l'escolta, la lectura i la mirada. El recurs a l'existent i la seva reconsideració, relectura i refracció per a fer allò nou és el principi rector de la creació de significat i de la formació de tradicions: no només en música sinó en el pensament i en qualsevol àmbit de creació humana.

L'arquitectura pot ser un àmbit aclaridor: els murs de la catedral romànica de Pisa, diàfans des de la llunyania i d'heterogeneïtat esfereïdora mirats de prop, són refaccions de temples romans no destruïts sinó desfets i reutilitzats per donar cabuda al símbol arquitectònic d'un nou ordre social. L'edifici històric de la Universitat de Barcelona s'erigeix, en la segona meitat del segle XIX i com a illa de referència simbòlica dins l'Eixample de la modernitat burgesa ciutadana, des de la re-creació de l'esplendor romànic català. O el TNC de Bofill, que des de la seva inauguració el 1995 en forma de colossal temple clàssic, preserva «l'excel·lència dels seus continguts» alhora que dóna l'esquena a la ciutat immediata i s'obre cap el nou horitzó de conversió urbana i econòmica, l'actual 22@.


Catedral de Pisa: detall del mur de la façana lateral externa


La referència a la història d'una tradició i l'oblit sistemàtic d'altres han estat elements colpidors de la configuració del canon musical. El romanticisme basteix una xarxa de referències que penetra totes les dimensions de la seva confecció, fins al punt d'arribar a ser el gallet detonador de la seva dissolució. La tensió exacerbada de l'autoreferència, i el pes de la història que han decidit suportar, reforça la màxima autonomia com a única sortida de l'atzucac de la música absoluta: la negació ferotge de tota referència amb què s'armen les primeres avantguardes en la Viena del començament del segle XX, i les que les continuen militaritzades després d'Auschwitz, quan fer poesia hauria d'haver estat un acte de barbàrie, segons Adorno. Potser no fou més que una il·lusió creure, aleshores, que s'estava albirant el naixement d'una invenció definitiva que significaria una música progressiva que submergiria l'anterior. Música que trencaria, totalment i d'arrel, amb qualsevol passat. Potser confondre invenció amb innovació continua essent una constant en l'ésser humà.


Construcció de la Universitat Central de Barcelona, cap a 1870


El piano (o el teclat), dins la història de la música que escrivim, és l'equiparable a la catedral dins la història de l'arquitectura. Amb tot el pes simbòlic i històric que condensa, encarar-lo ha estat i és encara un repte majúscul per la vastitud dels seus horitzons. La història del teclat i els punts de referència ineludibles del seu repertori són la història de les seves expansions tècniques, en constant refecció de materials musicals heretats. El temperament igual que possibilità el Wohltemperierte Klavier de Bach, el fortepiano de les sonates de Beethoven, la Sonata de Berg o les sonates i interludis per a piano preparat de Cage conjuminen la innovació de llenguatge i tecnologia amb la refracció des d'elements prestats. Fins i tot Estructures per a dos pianos de Pierre Boulez, tot i franquejar el llindar del país fèrtil, beu directa i explícitament del Mode de valeurs de Messiaen. L'expansió, doncs, no és un vector lineal sinó un creixement des del re-torn, voltar el torn per afaiçonar la creació i poder tornar-la en, convertir-la en quelcom que faci possible el canvi.

Piano preparat à la Cage


Tancar aquesta primera edició de Sampler Sèries amb un programa a l'entorn del piano des de les seves possibilitats d'expansió no és quelcom gratuït. El cicle es titula Sampler perquè el sampleig, la tècnica musical més comuna avui dia, és un procés continu de préstec, apropiació i reintegració de signes sonors, encarnació digital de la interacció. El concert planteja l'expansió del piano en el present continu des d'un vòrtex centrífug, vòrtex des d'on emergeix La cathédrale engloutie de Debussy, preludi amb què Manuel Rodríguez presenta la seva particular expansió del piano a Le piano engloutie des de la submersió de l'instrument en l'electrònica. En aquesta i les dues altres peces de l'autor, la referència intertextual amb obres canòniques és el punt de partida explícit. Ungebetenes Spiel, «joc no sol·licitat», es presenta com a frontissa entre les dues Bagatellen op. 119 núm. 10 i 11 (1822) de Beethoven, plantejant la distància de l'escolta amb ecos del que feu Mauricio Kagel a Ludwig van… el 1970. Amb Toccata à l'Acte, per a clavicèmbal amb pedal delay, la lectura al segon grau es multiplica tot proposant una deconstrucció de la Sonata k141 (1738) de Domenico Scarlatti des d'un tractament escrit del sampleig basat en la pel·lícula Passage à l'acte (1993), de Martin Arnold, cineasta austríac que treballa amb la microfragmentació de seqüències i la seva expansió en el temps. En el cas de Passage à l'acte, durant 12 minuts s'expandeixen poc més de sis segons de la pel·lícula To kill a Mockingbird (1962), destruint per complet la seva continuïtat original.


Fragment de Passage à l'acte (1993) de Martin Arnold




At the Recurrent End of the Unending, cinc paisatges sonors canònics per a piano, de Ramon Humet, és un cicle que parteix de l'ús d'un dels rudiments fonamentals de l'escriptura polifònica: el cànon. Diu l'autor: «La forma circular d'aquest gènere contrapuntístic té la virtut de facilitar la suspensió del discurs, desproveint-lo de direccionalitat, i constitueix una bona eina per a l'elaboració de diferents paisatges sonors de caràcter intemporal». Amb la intenció de servir de punt de partida cap a una expansió del piano en forma de concert per a piano i orquestra, cada paisatge està inspirat per un vers dels Quatre quartets de T.S. Eliot:
I. In My Beginning Is My End
II. The Point of Intersection of the Timeless. 
III. Time and the Bell
IV. Quick, Said the Bird, Find Them, Find Them, Round the Corner 
V. At the Recurrent End of the Unending 






Piano Hero#1 és la proposta més intermedia del concert. Concebuda per a teclat midi, vídeo i electrònica en temps real i en la línia de la ja programada Exit to Enter (2013) de Michael Beil, el compositor belga Stefan Prins parteix de la possibilitat de la creació d'una realitat virtual a través de l'extensió tecnològica del teclat de piano tradicional, explotant les possibilitats del midi com a interfície d'interacció. S'assoleix així un entorn d'immersió artificial, que espargeix la consciència i distorsiona la percepció. Trencant no només la correlació entre acció i resultat, l'obra planteja una escriptura deslligada de la noció prescriptiva de la notació tradicional per passar a ser una tabulatura, un codi de desxifratge mecànic d'una tecnologia complexa i independent de la reflexió de la seva fita sonora.


Stefan Prins: Generation Kill (2012)


Play/Rewind, de Raf Mur Ros, parteix de la refracció d'una obra que també s'escriví independentment dels límits que pogués significar la seva execució instrumental: l'Art de la fuga de Bach. Està concebuda directament com a piano expandit, integrant una polifonia amb vídeo, electrònica analògica des de cintes de casset, teclat MIDI, piano preparat i manipulador.


El títol d'Albedo, de Luis Codera Puzo, pres del llatí «blancor», és un terme físic que indica la raó entre l'energia lluminosa que difon per reflexió una superfície i l'energia incident. Gestada i escrita durant un llarg procés creatiu, es planteja l'extensió del piano amb l'electrònica no des d'una perspectiva estructural sinó dotant l'instrument d'un ventall de possibilitats subtils i estranyes al seu llenguatge propi.




© Jordi Alomar 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada