dimarts, 15 de març de 2016

Hèctor Parra: Frec 2

Dissabte 19 de març de 2016

19:30 hores

Sala 3 - Tete Montoliu
L'Auditori de Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Hèctor Parra: partitura de Frec



Programa


Hèctor Parra:  Frec 2 (2016) 50'

Estrena mundial, encàrrec de Sampler Sèries.


Intèrprets

Agustí Fernández, piano expandit
Joel Ryan, electrònica en viu


Notes al programa

Per Jordi Alomar

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científic. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un reflex (o resolució del concepte en forma de figura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.



Així doncs, si l’obra conclusa i unívoca de l’artista medieval reflectia una concepció del cosmos com a jerarquia d’ordres clars i prefixats, l’obra renaixentista –entesa com a missatge pedagògic, com a estructuració centrífuga i necessària– reflecteix una ciència per a la qual el que és real pot fer-se evident pas a pas i en una sola direcció. L’adveniment de la nova consciència científica –que podríem anomenar “moderna”– s’esdevé amb l’apertura i el dinamisme del barroc, en què la primacia de l’aspecte subjectiu, la desviació de l’atenció del “ser” a “l’aparença” dels objectes artístics ens presenta la nova filosofia i psicologia de la impressió i la sensació: un empirisme que d’una banda resol la realitat en un seguit de percepcions i que, d’altra banda, abandona el centre que necessitava la composició.

La dissolució del punt de vista privilegiat és el correlat artístic de l’assimilació de la visió copernicana de l’univers, una visió que elimina el geocentrisme i la seva metafísica. En la ciència moderna, com en la pintura i la música barroques, totes les parts apareixen dotades del mateix valor i de la mateixa autoritat sense estar limitades ni frenades per cap regla ideal del món.

Amb l’apertura militant de les obres que –com Stephane Mallarmé amb el seu Livre, James Joyce amb Ulisses o el dodecatonisme d’Arnold Schönberg– esperonen la poètica del segle XX vers un escodriny d’horitzons inesperats a partir de la descomposició de la idea tradicional d’obra com a bloc unitari, l’art assimila l’univers de la nova geometria no euclidiana.

Els desenvolupaments posteriors d’obres com la Klavierstück XI de Karlheinz Stockhausen, les Sequenze de Berio o la Tercera sonata de Boulez –per citar tres exemples clàssics i paradigmàtics del que podríem anomenar “obres en moviment”– proposen una autonomia executiva lliurada a l’intèrpret-usuari, que és relativament lliure d’entendre i seguir les indicacions del compositor intervenint directament en la forma final de la composició, determinant en l’execució en viu el “tancament” de paràmetres (com les durades, les altures o l’ordre dels esdeveniments, entre d’altres) que han estat deixats “oberts” en l’obra. Aquesta passa a ser, doncs, un “camp de possibilitats” on s’abandona la visió de relacions de causa i efecte regidores del discurs musical per un complex d’interacció de forces (“camp”) i per una constel·lació d’esdeveniments oberts a una plasticitat de decisions personals contingents (“possibilitats”).

L’obertura al que és indeterminat, a la discontinuïtat i a l’imprevisible condueix a una obra entesa com a font inesgotable d’execucions diverses i complementàries: cada execució serà sempre distinta, vàlida, completa i incompleta al mateix temps.



La música i la poètica d’Hèctor Parra són indissociables de la seva fascinació i del seu compromís amb la ciència i la tecnologia. La fricció entre fluxos temporals i pulsions energètiques d’obres com L’aube assaillie (2004-2005) o Strette (2000-2003), així com l’òpera Hypermusic Prologue amb llibret de la física Lisa Randall, palesen sense cap mena de dubte la congenialitat amb el món científic. Com diu l’autor a partir d’Hypermusic Prologue:

 «Moments com el d’avui, en què certs conceptes que estructuren els pressupòsits bàsics d’una ciència comencen a trontollar i a canviar, deixen entreveure les relacions profundes que agermanen la ciència i l’art, en què la passió pel coneixement i la vida poden estar unides al treball estructural d’una manera més explícita».

El plantejament generador de Frec suposa una passa endavant en l’expansió científica del treball estructural. Concebuda com un camp d’acció pautat però no tancat, la partitura no ultima els detalls finals del contingut sinó que perfila i articula les franges temporals en les quals està comprès el material, que serà finalment presentat per l’intèrpret-creador en tant que “usuari” de l’obra-procés. El material és indissociable de la feina de recerca personal del llenguatge creatiu d’Agustí Fernández, explorador insaciable i heterodox de l’experimentació més lliure, que “allibera” i “obre” en cada lectura de Frec un ventall d’aventures diverses, però complementàries, per tot el territori físic i sonor del piano.

L’obra és el resultat d’un procés de treball conjunt al llarg dels anys, impulsat per l’encàrrec de ser estrenada com a plat fort de la programació catalana al festival de Huddersfield al novembre de 2013.

Frec 2, encàrrec de Sampler Sèries en el marc de la residència d’Hèctor Parra a L’Auditori de Barcelona, és l’expansió natural de l’anterior a partir de la incorporació del tractament audiovisual i electroacústic en temps real.


© Jordi Alomar 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada