dimarts, 22 de novembre de 2016

Ferran Fages + Luis Tabuenca

Dissabte 26 de novembre de 2016
MACBA

19:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades


Programa

SOLOS
Autorretrato per a bateria preparada (2013) 5'
Corrección per a vibrafon i gotes d'aigua (2015) 5'
No me olvides per a caixa i veu en off (2016) 5'
Corporel per a percussió corporal (1985) 6' / Vinko Globokar
Tántalo per a bombo supès i veu en off (2014) 5'

FERRAN FAGES
Detuning Series for Guitar (2016)
per a guitarra elèctrica i ones sinusoïdals




Notes al programa

per Serafín Álvarez


Un metre és la longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un temps d’1/299 792 458 segons. O almenys aquesta és la seva definició actual. En el passat, un metre també va ser la longitud d’una barra de platí iridiat que es conserva al Bureau International des Poids et Mesures a 0 °C, o la deumilionèsima part de la longitud d’un quart del meridià terrestre, per citar alguns exemples de metres coneguts. La història de la definició de la principal unitat de longitud evidencia l’altament problemàtic que és l’enorme problemàtica que suposa establir un estàndard, una referència pretesament objectiva i universal.

En música, el concepte d’afinació també és un estàndard i, com el metre, també ha estat alterat al llarg de la seva història. Fa segles, per exemple, els orgues de les esglésies s’afinaven a cops de martell, i quan un tub es trencava es retallaven tots els altres a la mateixa altura, modificant d’aquesta manera tan poc precisa, o tan poc científica, l’afinació de tot l’orgue. Els estàndards són pràcticsútils, però de vegades, tot i que no sigui tan precís, fer un pas llarg per mesurar un metre és força més pràctic que cronometrar un raig de llum en el buit. La mesura viscuda i la mesura construïda. Ara bé, els estàndards també són necessaris; una mateixa peça interpretada repetides vegades no seria la mateixa si els instruments no s’afinessin o si els temps no es respectessin (deixant de banda que podríem discutir si una peça interpretada repetides vegades és o no la mateixa peça, però aquesta és una altra història). No obstant això, els estàndards limiten i exclouen, i l’elaboració de sistemes de referència alternatius ha estat i continua sent una poderosa font de recursos creatius.



La desafinació, o un sistema d’afinacions no convencionals, és un dels recursos emprats per Ferran Fages a Detuning Series for Guitar, una peça en la qual continua desenvolupant les seves recerques sobre la ressonància dels instruments i dels espais, i sobre les propietats físiques del so. Mitjançant l’ús d’estructures fracturades que es van desplegant lentament, llargs sostinguts, batecs (dues freqüències lleugerament diferents tocades simultàniament) i l’acompanyament d’ones sinusoïdals, units a la delicada i introspectiva forma de tocar que caracteritza el treball de Fages, Detuning Series for Guitar incideix més en els intervals recorreguts que en els punts establerts: els temps, esdeveniments sonors i silencis compresos entre nota i nota, el gairebé imperceptible rang de freqüències entre batecs, i les altures situades entre les afinacions canòniques. Com un arquitecte que tracés els seus plans acuradament i rigorosament, a mà alçada, entre les línies d’un paper mil·limetrat que utilitza el seu propi sistema mètric.




El treball de Luis Tabuenca és molt més performatiu i gestual. Un treball de percussió expandida en el qual explora els límits entre la improvisació i la composició. A Solos, Tabuenca reflexiona sobre les possibilitats de la percussió, del pols i del ritme, redefinint-los a través del seu propi cos, establint un diàleg voluptuós entre cos i instrument. “?Corporel” –una peça de Vinko Globokar inclosa a Solos en la qual l’intèrpret es colpeja el cos, que usa com a instrument, i emfatitza el gest del percussionista– reflecteix de forma paradigmàtica moltes de les inquietuds de Tabuenca.




La manera que té Tabuenca de mesurar el ritme és material, corporal i gestual. Utilitza el seu propi cos i, en ocasions, també altres elements físicament presents, com el degoteig d’una tela xopada i penjada sobre un tom-tom. Forma part d’aquestes alternatives als estàndards abstractes i precisos que estableixen una norma mitjançant una complexa cerca d’un referent ideal. Alternatives experiencials que empren referents més propers i tangibles, com mesurar metres a passos, afinar a cops de martell o establir sistemes d’altures que fugen dels estàndards assimilats per tal de cercar altres possibilitats a través de la pròpia oïda. No es tracta de gestos transgressors que trenquen amb les estructures donades, sinó d’establir estructures pròpies.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada