dijous, 19 d’octubre de 2017

Entrevista a Octavi Rumbau

Ara i aquí

Per Lluís Nacenta















Octavi Rumbau, compositor convidat de l'Auditori durant la temporada 2017-18, parla de la seva darrera obra, It's Time, en col·laboració amb el coreògraf Albert Quesada, que es presenta a L'Auditori els propers 27, 28 i 29 d'octubre.

Des del lloc de l'espectador, no trobo a It's time una línia narrativa que guiï la mirada i l'oïda, sinó un seguit de sons i moviments abstractes. És així?

Efectivament, a It’s time no hi trobem en principi cap tipus d’element narratiu o simbòlic sobre el qual l’espectador pugui situar-se còmodament i establir una referència. El meu llenguatge, i diria que també el d'Albert Quesada, són abstractes en un sentit ben concret: experimentem al voltant del fenomen sonor (o corporal) per se. Experimentar no implica inventar, simplement aprofundir i furgar el propi so (o moviment) per retrobar allò “nou” però a la vegada ja existent.

Heu utilitzat doncs algun altre tipus de principi organitzatiu?

En efecte, sí que diria que hi ha una certa narrativitat, però en un sentit menys obvi. Parlo de relacions profundes que afecten la memòria, l’espai, el ritme, l’harmonia, i que van entrelligant-se entre si com si d’una tallarina es tractés. Crec poder afirmar que el més complex dels inicis del projecte fou trobar un element suficientment abstracte per ambdues disciplines, que ens permetés extreure tota una sèrie d’elements potencialment atractius per poder-hi derivar aquesta narrativitat esmentada.

I quin va ser finalment aquest nucli generador comú?

Aquest element de partida ha estat la gestió del temps a l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire. Aquest il·lustrador és conegut per la seva particular manera de representar sobre paper —en dues dimensions— la relativitat del temps —en quatre (o més) dimensions.

En concret ens hem basat en el conegut còmic Here, publicat el 1989. És un còmic de només 6 pàgines, que a primera vista sembla no tenir res d’especial. Però si ens hi apropem, veurem que el grau d’abstracció que hi resulta és realment extraordinari. Tot i haver-hi personatges i una aparent direccionalitat, de seguida tot salta pels aires i ens trobem en un espai fora de la convencional vinyeta del còmic de dues dimensions.

A la manera de McGuire, It’s time descriu (o narra!) el pas del temps en un espai fictici, on la dansa i la música hi deformen l’espai mitjançant la deformació temporal en tots els sentits possibles i amb una sola finalitat: crear elements “pertorbadors” que dissociïn la linealitat (la narrativitat!) dels moviments i dels sons.

I d'aquí el títol?

Sí, el títol reflecteix per una banda el doble significat que la frase té en anglès, i que no té ni en català ni en castellà. I, per altra banda, són les primeres paraules que trobem al còmic Here. Una veritable declaració d'intencions per part de l'autor, tot i tractar-se d'una frase aparentment anecdòtica: «Honey? I think It's time».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada