L'Auditori. Escenari Sala 1 Pau Casals
19:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades
EXAUDI
El prestigiós ensemble vocal EXAUDI centra el seu repertori en autors d’avantguarda que sovint s’allunyen dels circuits convencionals de la música contemporània. A Eight Voices, Bryn Harrison treballa sobre cicles cromàtics d’alçades a través de repeticions de seqüències complexes. Linda Catlin Smith explora a Uncertain la percepció que queda entre dos estats: com pot no ser de dia ni de nit? La delicada peça de Jürg Frey, mostra una subtil simplicitat compositiva, focalitzant cada so de l’ensemble en veus que muten entre elles, trobant-se en diversos moments de l’obra en seccions harmòniques d’una expressivitat sense artificis. Els Madrigali de Salvatore Sciarrino, despleguen una nova ecologia sonora a través d’una polifonia de recursos mínims sobre sis haikus de Matsuo Bashô. Completen el programa Corpi celesti de Lorenzo Pagliei, i una breu peça coral de Morton Feldman, Christian Wolff in Cambridge, on 16 acords i tres notes es succeeixen sense especificació mètrica, empenyent l’oient a l’habitual perplexitat perceptiva que provoca el compositor nord-americà.
Juliet Fraser, soprano
Emma Tring, soprano
Lucy Goddard, mezzosoprano
Tom Williams, contralt
Stephen Jeffes, tenor
David de Winter, tenor
Simon Whiteley, baix
Jimmy Holliday, baix
James Weeks, director
Programa
BRYN HARRISON
Eight Voices (2011) **
LINDA CATLIN SMITH
Uncertain, for 8 voices (2017) **
JÜRG FREY
Shadow and Echo and Jade, for 8 voices (2014-16) **
Out of Chorales, for 8 voices (World premiere) *
SALVATORE SCIARRINO
Madrigali (Selection), for 8 voices (2008)
MORTON FELDMAN
Christian Wolff in Cambridge, for mixed choir (1963)
*Estrena mundial
**Estrena nacional
Notes al programa
per Jordi Alomar
Bryn Harrison, habitual en la programació de Sampler Sèries, segueix amb escreix la sentència del filòsof David Hume: «la repetició exacta no efectua cap canvi en l’objecte repetit, però sí que produeix una nova impressió en la ment de qui el contempla». Les propostes de Harrison plantegen l’exploració del temps musical a través de l’ús de formes musicals recursives. La reiteració, recurrència i repetició d’elements i procediments permeten veure el mateix material des de diferents perspectives. El joc entre la repetició literal i la repetició aproximada configura un entramat de punts de referència que orienten i extravien alhora la memòria configurada per l’escolta. Eight Voices, encarregada per al conjunt Exaudi i estrenada a Darmstadt el 2012, pot escoltar-se com una projecció en el temps d’una transformació calidoscòpica de la isorítmia fins al punt de crear la percepció d’un objecte que sembla estàtic i en moviment alhora.
La música de Linda Catlin Smith segueix, en certa manera, l’esperit de confluència d’expressions artístiques diverses de la New York School. Les seves obres sovint transiten en l’ambigüitat entre expressió plàstica, narrativa i temporal. Prova d’això és l’empremta dels procediments visuals de Cy Twombly, Mark Rothko o Joseph Cornell en la seva pràctica compositiva. En el cas de Uncertain, Smith recorre a una relectura de fragments de The Years, última novel·la de Virginia Woolf. La tria dels fragments no és gratuïta: tots ells fan referència a diferents gradacions de la llum. L’obra fou estrenada el passat 2017 en el marc del festival Principal Sound a St John’s Smith Square, Londres.
«L’ecologia del so significa un retorn al silenci, però també i molt especialment la recuperació d’una forma d’expressió sense fredor emocional i sense retòrica. Quan la veu es confia al silenci, tot el que resta és la boca, la cavitat bucal, la saliva. Els llavis que s’obren, limitats a una buidor fosca, a la set, a la fam.» Amb aquesta idea d’ecologia del so, Salvatore Sciarrino presenta el context d’azzerare o posar a zero els llindars d’expressió i d’escolta de què parteixen els seus dotze Madrigali. Basats tots ells en sis haikus de Matsuo Bashō, el “madrigalisme” recau en l’extravagància com a recurs en la connexió entre la paraula i el gest sonor. La referència a signes i figures de la natura conforma una imatgeria dura i diàfana, articulada en dues sèries emmirallades de sis madrigals cada una. Aquesta peça va ser un encàrrec del festival de Salzburg i Neue Vokalsolisten Stuttgart el 2007.
Si els madrigals de Sciarrino es construeixen a partir de la càrrega referencial i figurada dels gestos sonors, la música de Jürg Frey –col·laborador habitual d’Exaudi– oscil·la permanentment en un equilibri fràgil entre la figuració melòdica i l’abstracció (com fa el pintor Giorgio Morandi, una referència constant en la música de Frey). El silenci i la ressonància de l’espai acústic són els llindars de resolució d’una fragilitat lliurada a la responsabilitat d’escolta de l’oient.
Morton Feldman passà progressivament d’una escriptura gràfica amb un grau significatiu d’indeterminació en les seves primeres obres a una escriptura cada cop més determinada, precisa i concisa dins dels paràmetres de l’escriptura convencional. Christian Wolff in Cambridge, estrenada per Alvin Lucier i el Brandeis University Chamber Chorus el 1966, és una obra breu composta en un estadi intermedi d’aquest procés: si bé les altures estan determinades, les durades són deixades a la lliure decisió dels intèrprets. Sense cap indicació de mètrica ni de tempo, s’esdevé una seqüència doble de dinou esdeveniments sonors que, com en la música de Bryn Harrison, congelen la percepció lineal del temps.
«Hi ha peces en què l’absència de so ha esdevingut una característica fonamental. El silenci està influït pels sons que s’havien escoltat anteriorment. Aquests sons fan possible el silenci quan desapareixen, i li donen una ombra de contingut. Quan l’espai del silenci s’expandeix, els sons s’esvaeixen en la nostra memòria. [...] El silenci també pot trobar-se en els sons. Per trobar-lo, un ha de deixar anar tot allò que, en aquests sons, obtura el silenci. En resulta, doncs, un so sense la idea de què pot significar, o de com podria emprar-se. Així, aquest so pot assolir un indici de permeabilitat que d’una altra manera només pertany al silenci. Això és el Da-sein (ser aquí) del so. El silenci requereix prendre una decisió: o so, o no so. El so requereix prendre moltes més decisions, decisions que li donen qualitat, forma, emoció, contingut. El silenci, en la seva presència monolítica, sempre se sosté com un enfrontament contra un nombre infinit de sons o formes sonores. El so i el silenci marquen el temps i l’espai, en un sentit existencial. Junts comprenen tota la complexitat de la vida.»
La música de Linda Catlin Smith segueix, en certa manera, l’esperit de confluència d’expressions artístiques diverses de la New York School. Les seves obres sovint transiten en l’ambigüitat entre expressió plàstica, narrativa i temporal. Prova d’això és l’empremta dels procediments visuals de Cy Twombly, Mark Rothko o Joseph Cornell en la seva pràctica compositiva. En el cas de Uncertain, Smith recorre a una relectura de fragments de The Years, última novel·la de Virginia Woolf. La tria dels fragments no és gratuïta: tots ells fan referència a diferents gradacions de la llum. L’obra fou estrenada el passat 2017 en el marc del festival Principal Sound a St John’s Smith Square, Londres.
«L’ecologia del so significa un retorn al silenci, però també i molt especialment la recuperació d’una forma d’expressió sense fredor emocional i sense retòrica. Quan la veu es confia al silenci, tot el que resta és la boca, la cavitat bucal, la saliva. Els llavis que s’obren, limitats a una buidor fosca, a la set, a la fam.» Amb aquesta idea d’ecologia del so, Salvatore Sciarrino presenta el context d’azzerare o posar a zero els llindars d’expressió i d’escolta de què parteixen els seus dotze Madrigali. Basats tots ells en sis haikus de Matsuo Bashō, el “madrigalisme” recau en l’extravagància com a recurs en la connexió entre la paraula i el gest sonor. La referència a signes i figures de la natura conforma una imatgeria dura i diàfana, articulada en dues sèries emmirallades de sis madrigals cada una. Aquesta peça va ser un encàrrec del festival de Salzburg i Neue Vokalsolisten Stuttgart el 2007.
Si els madrigals de Sciarrino es construeixen a partir de la càrrega referencial i figurada dels gestos sonors, la música de Jürg Frey –col·laborador habitual d’Exaudi– oscil·la permanentment en un equilibri fràgil entre la figuració melòdica i l’abstracció (com fa el pintor Giorgio Morandi, una referència constant en la música de Frey). El silenci i la ressonància de l’espai acústic són els llindars de resolució d’una fragilitat lliurada a la responsabilitat d’escolta de l’oient.
Morton Feldman passà progressivament d’una escriptura gràfica amb un grau significatiu d’indeterminació en les seves primeres obres a una escriptura cada cop més determinada, precisa i concisa dins dels paràmetres de l’escriptura convencional. Christian Wolff in Cambridge, estrenada per Alvin Lucier i el Brandeis University Chamber Chorus el 1966, és una obra breu composta en un estadi intermedi d’aquest procés: si bé les altures estan determinades, les durades són deixades a la lliure decisió dels intèrprets. Sense cap indicació de mètrica ni de tempo, s’esdevé una seqüència doble de dinou esdeveniments sonors que, com en la música de Bryn Harrison, congelen la percepció lineal del temps.
L’arquitectura del silenci
per Jürg Frey
Five Shadow and Echo Fields
Instal·lació sonora multicanal al Museu de la Música
«L’anomeno “instal·lació sonora”, però en veritat és més aviat una composició per a altaveus de durades llargues. La peça és molt silenciosa, i manté la seva presència en l’espai. L’aparença és efímera. El treball és lleuger, íntim; el so acoloreix l’espai, no l’ocupa.
El material és fàcil, senzill: sons de pedres, sons d’una harmònica, d’una melòdica, sons del vent, d’un piano, instruments casuals.
La sensibilitat, cura i respecte vers els materials fràgils són les bases a partir de les quals he compost les instal·lacions sonores.»
El material és fàcil, senzill: sons de pedres, sons d’una harmònica, d’una melòdica, sons del vent, d’un piano, instruments casuals.
La sensibilitat, cura i respecte vers els materials fràgils són les bases a partir de les quals he compost les instal·lacions sonores.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada