Terry Riley: in C

Diumenge 14 de juny de 2018
Auditori Sala 1

20:00 hores
20 €. Compra aquí les entrades

Sampler Sèries i OBC obren el Sónar 2018 amb In C (en Do) del compositor nord-americà Terry Riley. In C és una de les obres cabdals del minimalisme musical, i va suposar una renovació estètica contra l'academicisme serialista als Estats Units dels anys 60. L’OBC afrontarà aquesta partitura oberta sota la direcció artística del prestigiós director i percussionista Brad Lubman. L'obra, formada per 53 petits fragments musicals numerats, va ser originalment escrita per a un número indeterminat d’intèrprets. Cada músic executa, en ordre, els 53 fragments escrits amb cert grau de llibertat, interaccionant aleatòriament entre ells i seguint un recorregut pautat de tonalitats. El resultat és una impactant massa sonora d'esdeveniments que evoluciona sobre la pulsió constant de la nota Do.

Artistes

OBC Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Brad Lubman, marimba i direcció artística

Programa

TERRY RILEY
In C (1964)
version for Orchestra

Notes al programa

per Serafín Álvarez

«Music like none other on Earth». Així definia el San Francisco Sunday Chronicle l’aclamada estrena d’In C, el 1964. Des de llavors s’ha convertit en una peça essencial del minimalisme, s’ha interpretat múltiples vegades i ha esdevingut una referència important per a músics molt diferents. Però, malgrat la seva proliferació, In C continua sent única.

És una peça repetitiva que parteix dels experiments previs de Terry Riley amb magnetòfons, gravant i reproduint sons damunt de si mateixos, solapant múltiples capes subtilment desfasades. A In C, en comptes de magnetòfons, Riley empra un nombre flexible d’instrumentistes que interpreten una mateixa partitura de 53 frases curtes contingudes en una sola pàgina. Una partitura senzilla, amb un vocabulari musical simple i restringit, que esdevé extremament rica i diversa quan és interpretada. In C és una peça elàstica de la qual no es fan dos concerts iguals. No només per qüestions fenomenològiques o circumstancial sinó també per la mateixa naturalesa de la seva elasticitat. Aquestes 53 frases s’interpreten en ordre seqüencial, cadascuna d’elles es repeteix diverses vegades abans de passar a la següent, però és cada músic qui decideix en temps real el nombre d’iteracions; això fa que se succeeixin sincronitzacions i desincronitzacions de manera controladament aleatòria i es creï una hipnòtica massa de textures polifòniques en canvi constant, lent i gradual.

“Controladament aleatòria” és un oxímoron, i no és l’únic que se’ns acut a l’hora de buscar paraules per mirar de descriure In C. Una de les bases de la seva originalitat i ressonància és un ajustat balanç entre contraris. Constricció i llibertat, estructura i divergència, composició i improvisació, escriptura de paràmetres precisament controlats i execució d’aquests paràmetres des d’una intuïció purament sensorial.

Un altre equilibri important es dona entre individu i comunitat. Cada músic es dirigeix a si mateix, però per aconseguir un resultat satisfactori és indispensable una interacció grupal òptima, que comença amb la capacitat d’escolta activa de cada membre i es completa amb una sintonia comú, similar al que succeeix en una bona improvisació. Podria semblar que ens referim a un concert de jazz, però hi ha una diferència important, i és que a In C totes i cadascuna de les notes estan fixades en el paper, una notació que actua com a base sobre la qual la peça es desplega en temps real, mutant de forma orgànica, donant forma a un oceà de temps cíclic. Uns instruments s’avancen, d’altres es retarden, uns altres es sincronitzen i tots junts conformen múltiples capes superposades que s’estiren i s’encongeixen, conflueixen i es bifurquen en un vaivé tàntric. Per donar unitat a totes les parts, un dels músics repeteix regularment i incessantment un Do corxera a manera de metrònom: influenciat per Steve Reich, Riley incorpora una important noció de ritme i de pols sobre la melodia.

L’ús de la repetició és decididament minimalista, però immediatament esdevé espiritual. Les qualitats místiques d’In C se situen lluny de l’austeritat processual d’altres representants del moviment americà i donen forma musical a la sensibilitat hippy que aleshores es respirava a la Costa Oest. En aquell temps, un personatge relativament conegut en l’àmbit cultural de San Francisco que, com Riley, també estava fortament influenciat per cultures i filosofies no occidentals era Alan Watts. Watts estava molt interessat en els patrons de la naturalesa que tendeixen a repetir-se en totes les escales; en la manera com absolutament tots els elements de l’univers, des dels més insignificants fins als suposadament més transcendents, estan interconnectats; i en com tots i cadascun dels organismes i esdeveniments són essencials per a un tot que els comprèn, i viceversa. Segons Watts, les entitats que anomenem coses separades són senzillament característiques d’un tot més gran, de manera que la divisió i la jerarquia són només qüestions de perspectiva. Podem veure ressonàncies d’aquestes idees en el sistema democràtic en què s’orquestra In C. En la relació bidireccional intèrpret-conjunt, i en la manera de combinar petites unitats diferencials sense les quals no podríem comprendre la peça de manera integral.

La música avança per una espiral infinita, tot retenint l’arribada al clímax. Quan un dels intèrprets arriba a l’última frase, la segueix repetint fins que els altres l’atrapen. En aquest punt, combreguen, fan alguns crescendos i decrescendos junts, i es detenen d’un en un. Un cop s’ha aturat l’últim, la peça acaba i la nostra ment retorna.

Col·labora: