dilluns, 21 de gener del 2019

EXAUDI

Diumenge 27 de gener de 2019
L'Auditori. Escenari Sala 1 Pau Casals

19:00 hores

10 €. Compra aquí les entrades



EXAUDI


El prestigiós ensemble vocal EXAUDI centra el seu repertori en autors d’avantguarda que sovint s’allunyen dels circuits convencionals de la música contemporània. A Eight Voices, Bryn Harrison treballa sobre cicles cromàtics d’alçades a través de repeticions de seqüències complexes. Linda Catlin Smith explora a Uncertain la percepció que queda entre dos estats: com pot no ser de dia ni de nit? La delicada peça de Jürg Frey, mostra una subtil simplicitat compositiva, focalitzant cada so de l’ensemble en veus que muten entre elles, trobant-se en diversos moments de l’obra en seccions harmòniques d’una expressivitat sense artificis. Els Madrigali de Salvatore Sciarrino, despleguen una nova ecologia sonora a través d’una polifonia de recursos mínims sobre sis haikus de Matsuo Bashô. Completen el programa Corpi celesti de Lorenzo Pagliei, i una breu peça coral de Morton Feldman, Christian Wolff in Cambridge, on 16 acords i tres notes es succeeixen sense especificació mètrica, empenyent l’oient a l’habitual perplexitat perceptiva que provoca el compositor nord-americà.


Juliet Fraser, soprano
Emma Tring, soprano
Lucy Goddard, mezzosoprano
Tom Williams, contralt
Stephen Jeffes, tenor
David de Winter, tenor
Simon Whiteley, baix
Jimmy Holliday, baix
James Weeks, director




Programa


BRYN HARRISON
Eight Voices (2011) **

LINDA CATLIN SMITH
Uncertain, for 8 voices (2017) **

JÜRG FREY
Shadow and Echo and Jade, for 8 voices (2014-16) **
Out of Chorales, for 8 voices (World premiere) *

SALVATORE SCIARRINO
Madrigali (Selection), for 8 voices (2008) 

MORTON FELDMAN
Christian Wolff in Cambridge, for mixed choir (1963)

*Estrena mundial
**Estrena nacional












Notes al programa

per Jordi Alomar


Bryn Harrison, habitual en la programació de Sampler Sèries, segueix amb escreix la sentència del filòsof David Hume: «la repetició exacta no efectua cap canvi en l’objecte repetit, però sí que produeix una nova impressió en la ment de qui el contempla». Les propostes de Harrison plantegen l’exploració del temps musical a través de l’ús de formes musicals recursives. La reiteració, recurrència i repetició d’elements i procediments permeten veure el mateix material des de diferents perspectives. El joc entre la repetició literal i la repetició aproximada configura un entramat de punts de referència que orienten i extravien alhora la memòria configurada per l’escolta. Eight Voices, encarregada per al conjunt Exaudi i estrenada a Darmstadt el 2012, pot escoltar-se com una projecció en el temps d’una transformació calidoscòpica de la isorítmia fins al punt de crear la percepció d’un objecte que sembla estàtic i en moviment alhora.



La música de Linda Catlin Smith segueix, en certa manera, l’esperit de confluència d’expressions artístiques diverses de la New York School. Les seves obres sovint transiten en l’ambigüitat entre expressió plàstica, narrativa i temporal. Prova d’això és l’empremta dels procediments visuals de Cy Twombly, Mark Rothko o Joseph Cornell en la seva pràctica compositiva. En el cas de Uncertain, Smith recorre a una relectura de fragments de The Years, última novel·la de Virginia Woolf. La tria dels fragments no és gratuïta: tots ells fan referència a diferents gradacions de la llum. L’obra fou estrenada el passat 2017 en el marc del festival Principal Sound a St John’s Smith Square, Londres.

«L’ecologia del so significa un retorn al silenci, però també i molt especialment la recuperació d’una forma d’expressió sense fredor emocional i sense retòrica. Quan la veu es confia al silenci, tot el que resta és la boca, la cavitat bucal, la saliva. Els llavis que s’obren, limitats a una buidor fosca, a la set, a la fam.» Amb aquesta idea d’ecologia del so, Salvatore Sciarrino presenta el context d’azzerare o posar a zero els llindars d’expressió i d’escolta de què parteixen els seus dotze Madrigali. Basats tots ells en sis haikus de Matsuo Bashō, el “madrigalisme” recau en l’extravagància com a recurs en la connexió entre la paraula i el gest sonor. La referència a signes i figures de la natura conforma una imatgeria dura i diàfana, articulada en dues sèries emmirallades de sis madrigals cada una. Aquesta peça va ser un encàrrec del festival de Salzburg i Neue Vokalsolisten Stuttgart el 2007.



Si els madrigals de Sciarrino es construeixen a partir de la càrrega referencial i figurada dels gestos sonors, la música de Jürg Frey –col·laborador habitual d’Exaudi– oscil·la permanentment en un equilibri fràgil entre la figuració melòdica i l’abstracció (com fa el pintor Giorgio Morandi, una referència constant en la música de Frey). El silenci i la ressonància de l’espai acústic són els llindars de resolució d’una fragilitat lliurada a la responsabilitat d’escolta de l’oient. 

Morton Feldman passà progressivament d’una escriptura gràfica amb un grau significatiu d’indeterminació en les seves primeres obres a una escriptura cada cop més determinada, precisa i concisa dins dels paràmetres de l’escriptura convencional. Christian Wolff in Cambridge, estrenada per Alvin Lucier i el Brandeis University Chamber Chorus el 1966, és una obra breu composta en un estadi intermedi d’aquest procés: si bé les altures estan determinades, les durades són deixades a la lliure decisió dels intèrprets. Sense cap indicació de mètrica ni de tempo, s’esdevé una seqüència doble de dinou esdeveniments sonors que, com en la música de Bryn Harrison, congelen la percepció lineal del temps.




L’arquitectura del silenci

per Jürg Frey


«Hi ha peces en què l’absència de so ha esdevingut una característica fonamental. El silenci està influït pels sons que s’havien escoltat anteriorment. Aquests sons fan possible el silenci quan desapareixen, i li donen una ombra de contingut. Quan l’espai del silenci s’expandeix, els sons s’esvaeixen en la nostra memòria. [...] El silenci també pot trobar-se en els sons. Per trobar-lo, un ha de deixar anar tot allò que, en aquests sons, obtura el silenci. En resulta, doncs, un so sense la idea de què pot significar, o de com podria emprar-se. Així, aquest so pot assolir un indici de permeabilitat que d’una altra manera només pertany al silenci. Això és el Da-sein (ser aquí) del so. El silenci requereix prendre una decisió: o so, o no so. El so requereix prendre moltes més decisions, decisions que li donen qualitat, forma, emoció, contingut. El silenci, en la seva presència monolítica, sempre se sosté com un enfrontament contra un nombre infinit de sons o formes sonores. El so i el silenci marquen el temps i l’espai, en un sentit existencial. Junts comprenen tota la complexitat de la vida.»






















Five Shadow and Echo Fields

Instal·lació sonora multicanal al Museu de la Música


«L’anomeno “instal·lació sonora”, però en veritat és més aviat una composició per a altaveus de durades llargues. La peça és molt silenciosa, i manté la seva presència en l’espai. L’aparença és efímera. El treball és lleuger, íntim; el so acoloreix l’espai, no l’ocupa.

El material és fàcil, senzill: sons de pedres, sons d’una harmònica, d’una melòdica, sons del vent, d’un piano, instruments casuals.

La sensibilitat, cura i respecte vers els materials fràgils són les bases a partir de les quals he compost les instal·lacions sonores.»

dimarts, 1 de gener del 2019

Nate Wooley Quartet: KNKNIGHGH

Diumenge 13 de gener de 2018
Teatre del CCCB

19:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





Amb Knknighgh (es pronuncia com la paraula anglesa knife), el compositor i trompetista nord-americà Nate Wooley introdueix una nova perspectiva compositiva en la tradició del free jazz, inspirada en els poemes minimalistes d’Aram Saroyan. A partir d’un simple tema de 13 compassos, Wooley escriu petits fragments en loop que permeten al grup d’improvisadors compondre col·lectivament, portant al límit les possibilitats discursives del grup en relació a aquestes cèl·lules musicals. Un punt de partida que força els músics a anar més enllà de les seves zones de confort, i que situa la narrativa musical en una dialèctica pròpia. Nate Wooley, considerat un dels trompetistes més originals i arriscats del jazz contemporani, lidera un quartet format per alguns dels improvisadors més destacats de la nova escena de Nova York.


Nate Wooley Quartet
Nate Wooley, trompeta
Lotte Anker, saxos
Dre Hocevar, bateria





Programa



Notes al programa

Per Carlos Pérez Cruz


Fa poc més de tres anys, Nate Wooley era a Barcelona, convidat a la festa musical del seixantè aniversari del pianista Agustí Fernández. Ens vam asseure a conversar i em va cridar l’atenció la llegenda que portava impresa a la samarreta: “I would prefer not to” (M’estimaria més no fer-ho), la frase amb què el protagonista de Bartleby, l’escrivent –un conte de Herman Melville– respon davant de qualsevol requeriment. «Per mi, és una història sobre la voluntat humana. Quan exerceixes la teva voluntat en contra d’alguna cosa o poses de debò la teva personalitat en allò que fas, llavors saps qui ets. És una cosa que no tothom és capaç de fer», em va explicar el trompetista.

En un exercici d’honestedat insòlit, el nord-americà es confessava «una mica estancat» en el seu desenvolupament com a improvisador. «He tocat d’una manera determinada durant un temps i he desenvolupat manierismes i solidificat maneres de tocar i de pensar», reflexionava aquell matí de juliol de 2015. «Acabes per sentir-te cansat». Wooley es proposava llavors experimentar nous sistemes de tocar la trompeta i d’expressar-se, de pensar en la forma i en la improvisació, en un termini de cinc anys. El termini no ha conclòs, però els canvis han arribat. Fruits d’haver exercitat la voluntat.

Nate Wooley recorda ara aquell temps no tan llunyà com un moment de crisi superat. «Han passat moltes coses en els últims dos anys, sobretot perquè he tocat música d’altres autors en un context més clàssic que el de la nova música. Això m’ha fet canviar la manera d’apropar-me a la trompeta, perquè vaig haver d’aprendre a ser eficient tècnicament buscant un altre sistema del que faig servir quan improviso». Wooley ha deixat enrere un moment de crisi tècnica freqüent entre trompetistes, ja que es tracta d’un instrument que, físicament, exigeix molt. A més, ha aconseguit sortir de les aigües estancades d’una improvisació que el deixava insatisfet.





El quartet KNKNIGHGH, amb què es presenta en aquesta ocasió a Barcelona, és fill d’aquesta experimentació de noves formes improvisades. Amb ell busca aconseguir que els improvisadors s’esforcin a anar més enllà del llenguatge amb què se senten còmodes. Davant l’espectador s’hi situa un quartet que pot recordar una formació «tipus Ornette Coleman», connectada al free jazz, encara que les dinàmiques internes siguin molt diferents. Ells parteixen d’una melodia que, en paraules de Nate, «toquem cada vegada i que, d’alguna manera, estructura cada actuació» i els planteja un repte: «veure de quantes maneres diferents es pot tocar la mateixa melodia». Però, més enllà de l’exposició, hi ha el desenvolupament. I aquí els quatre integrants tenen la potestat d’afectar el rumb de la música fent un senyal per iniciar immediatament petites composicions fragmentàries del mateix trompetista. «És emocionant perquè pot anar en qualsevol direcció i, fins i tot, pot ser que no funcioni. Però això és viure aquesta música al límit, cosa que no passa tan sovint».

El quartet –renovat ara en un 50 %– va deixar gravat un disc inspirat en la poesia minimalista del nord-americà Aram Saroyan, conegut per fer poemes d’una sola paraula, com lighght. A Wooley, el va atraure la idea d’«aconseguir el màxim amb el mínim», petits fragments de música escrita capaços de pertorbar el desenvolupament instintiu d’una improvisació lliure convencional que permeten al músic i a l’espectador eludir la linealitat previsible.



A Barcelona, hi té previst donar vida a aquesta minimalist poetry de Saroyan i també presentar les noves idees que li suggereix el dramaturg Bertolt Brecht. «Em va fascinar que digués als actors que cadascú fes exactament el contrari del que feia l’altre, cosa que genera tensió i és radical. I s’entén, encara que pugui semblar “contraintuïtiu”». Per això, Nate Wooley fins i tot utilitza menys elements compostos que en el primer projecte de KNKNIGHGH, i aleshores «es produeix un so molt més lliure, però diferent del que entenem com a free jazz tradicional». Poden anar tots a l’una pel camí que, en un moment donat, triï algun dels músics o «fer alguna cosa completament diferent», això genera «estranyesa i incomoditat, però en el bon sentit». Un escenari inestable i estrany que afecta la manera d’improvisar, perquè «aquesta tensió crea una cosa nova».


Carlos Pérez Cruz
clubdejazz.com