Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris free jazz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris free jazz. Mostrar tots els missatges

dimarts, 1 de gener del 2019

Nate Wooley Quartet: KNKNIGHGH

Diumenge 13 de gener de 2018
Teatre del CCCB

19:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





Amb Knknighgh (es pronuncia com la paraula anglesa knife), el compositor i trompetista nord-americà Nate Wooley introdueix una nova perspectiva compositiva en la tradició del free jazz, inspirada en els poemes minimalistes d’Aram Saroyan. A partir d’un simple tema de 13 compassos, Wooley escriu petits fragments en loop que permeten al grup d’improvisadors compondre col·lectivament, portant al límit les possibilitats discursives del grup en relació a aquestes cèl·lules musicals. Un punt de partida que força els músics a anar més enllà de les seves zones de confort, i que situa la narrativa musical en una dialèctica pròpia. Nate Wooley, considerat un dels trompetistes més originals i arriscats del jazz contemporani, lidera un quartet format per alguns dels improvisadors més destacats de la nova escena de Nova York.


Nate Wooley Quartet
Nate Wooley, trompeta
Lotte Anker, saxos
Dre Hocevar, bateria





Programa



Notes al programa

Per Carlos Pérez Cruz


Fa poc més de tres anys, Nate Wooley era a Barcelona, convidat a la festa musical del seixantè aniversari del pianista Agustí Fernández. Ens vam asseure a conversar i em va cridar l’atenció la llegenda que portava impresa a la samarreta: “I would prefer not to” (M’estimaria més no fer-ho), la frase amb què el protagonista de Bartleby, l’escrivent –un conte de Herman Melville– respon davant de qualsevol requeriment. «Per mi, és una història sobre la voluntat humana. Quan exerceixes la teva voluntat en contra d’alguna cosa o poses de debò la teva personalitat en allò que fas, llavors saps qui ets. És una cosa que no tothom és capaç de fer», em va explicar el trompetista.

En un exercici d’honestedat insòlit, el nord-americà es confessava «una mica estancat» en el seu desenvolupament com a improvisador. «He tocat d’una manera determinada durant un temps i he desenvolupat manierismes i solidificat maneres de tocar i de pensar», reflexionava aquell matí de juliol de 2015. «Acabes per sentir-te cansat». Wooley es proposava llavors experimentar nous sistemes de tocar la trompeta i d’expressar-se, de pensar en la forma i en la improvisació, en un termini de cinc anys. El termini no ha conclòs, però els canvis han arribat. Fruits d’haver exercitat la voluntat.

Nate Wooley recorda ara aquell temps no tan llunyà com un moment de crisi superat. «Han passat moltes coses en els últims dos anys, sobretot perquè he tocat música d’altres autors en un context més clàssic que el de la nova música. Això m’ha fet canviar la manera d’apropar-me a la trompeta, perquè vaig haver d’aprendre a ser eficient tècnicament buscant un altre sistema del que faig servir quan improviso». Wooley ha deixat enrere un moment de crisi tècnica freqüent entre trompetistes, ja que es tracta d’un instrument que, físicament, exigeix molt. A més, ha aconseguit sortir de les aigües estancades d’una improvisació que el deixava insatisfet.





El quartet KNKNIGHGH, amb què es presenta en aquesta ocasió a Barcelona, és fill d’aquesta experimentació de noves formes improvisades. Amb ell busca aconseguir que els improvisadors s’esforcin a anar més enllà del llenguatge amb què se senten còmodes. Davant l’espectador s’hi situa un quartet que pot recordar una formació «tipus Ornette Coleman», connectada al free jazz, encara que les dinàmiques internes siguin molt diferents. Ells parteixen d’una melodia que, en paraules de Nate, «toquem cada vegada i que, d’alguna manera, estructura cada actuació» i els planteja un repte: «veure de quantes maneres diferents es pot tocar la mateixa melodia». Però, més enllà de l’exposició, hi ha el desenvolupament. I aquí els quatre integrants tenen la potestat d’afectar el rumb de la música fent un senyal per iniciar immediatament petites composicions fragmentàries del mateix trompetista. «És emocionant perquè pot anar en qualsevol direcció i, fins i tot, pot ser que no funcioni. Però això és viure aquesta música al límit, cosa que no passa tan sovint».

El quartet –renovat ara en un 50 %– va deixar gravat un disc inspirat en la poesia minimalista del nord-americà Aram Saroyan, conegut per fer poemes d’una sola paraula, com lighght. A Wooley, el va atraure la idea d’«aconseguir el màxim amb el mínim», petits fragments de música escrita capaços de pertorbar el desenvolupament instintiu d’una improvisació lliure convencional que permeten al músic i a l’espectador eludir la linealitat previsible.



A Barcelona, hi té previst donar vida a aquesta minimalist poetry de Saroyan i també presentar les noves idees que li suggereix el dramaturg Bertolt Brecht. «Em va fascinar que digués als actors que cadascú fes exactament el contrari del que feia l’altre, cosa que genera tensió i és radical. I s’entén, encara que pugui semblar “contraintuïtiu”». Per això, Nate Wooley fins i tot utilitza menys elements compostos que en el primer projecte de KNKNIGHGH, i aleshores «es produeix un so molt més lliure, però diferent del que entenem com a free jazz tradicional». Poden anar tots a l’una pel camí que, en un moment donat, triï algun dels músics o «fer alguna cosa completament diferent», això genera «estranyesa i incomoditat, però en el bon sentit». Un escenari inestable i estrany que afecta la manera d’improvisar, perquè «aquesta tensió crea una cosa nova».


Carlos Pérez Cruz
clubdejazz.com





dilluns, 28 de maig del 2018

Fire!

Dijous 31 de maig de 2018
Pati Nord de la Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El trio experimental nòrdic Fire! és un dels grups més actius i desacomplexats de l’escena actual de la música improvisada. Després de diverses experiències amb una plantilla de fins a 28 músics, Mats Gustafsson, Johan Berthling i Andreas Werlin tornen a Barcelona amb la formació original de trio, en un concert al Pati Nord de la Fundació Joan Miró basat en el seu recent àlbum The Hands. Free jazz, rock psicodèlic, noise... categories insuficients per a un grup inclassificable.




Mats Gustafsson saxo, Fender Rhodes, electrònica
Johan Berthling baix elèctric
Andreas Werliin bateria i percussió





Notes al programa


MATS GUSTAFSSON O L’AVENTURA

Per Jordi Alomar


Una de les conceptualitzacions clàssiques de la idea d’aventura parteix de la seva relativa autonomia envers el recorregut de la vida, entesa com un context més o menys homogeni. L’aventura, doncs, es desprèn d’aquest context marcada per la seva singularitat, pel seu discórrer al marge i per la seva identificació immediata i excepcional. No és tan sols un esdeveniment significatiu per si mateix, sinó també una fita que s’insereix en la continuïtat vital i la resignifica completament, com un cos estrany –autosuficient i independent de l’abans i del després– que afecta la constitució de l’organisme.

Un altre tret de l’aventura és la nitidesa del seu principi i del seu final: amb un tall net i precís, sense transicions difuminades ni penombres de l’oblit, la memòria identifica amb claredat els contorns de la seva experiència, com una illa perfilada en l’oceà. A l’aventura, no hi regna la determinació del passat, ni les formes, les empremtes o les coloracions dels ordres externs. Fins i tot la moral, els ritus establerts o les regles de cortesia es relaxen per alimentar la seva força particular i poder esgotar la vivència de plenitud inherent a qualsevol aventura.

Quan les tensions que la caracteritzen s’encarnen en la matèria i esclaten, es produeixen llampecs colpidors de vida, brots que basteixen una ampliació radical de l’experiència. Com deia Georg Simmel: «No són els continguts els que converteixen una simple vivència en una aventura, és una altra cosa: la radicalitat que se sent com a tensió de la vida mateixa, com a exponent del procés vital, amb independència de la seva matèria i de les seves diferències, que el volum d’aquestes tensions sigui prou gran per fer que la vida es remunti més enllà d’aquella matèria. Només es tracta d’un fragment d’existència, però que pertany a aquella classe de formes que posseeixen la força misteriosa de fer-nos sentir per un moment la vida sencera com el seu acompliment, com si no tingués cap altre objectiu que no fos la seva realització».

La manera que té Mats Gustafsson d’encarar la seva militància musical només es pot entendre com una decisió de viure constantment a la recerca de l’aventura. Obsedit des de molt jove per una onada de llibertat sonora de la mà d’improvisadors com Lars Göran Ulander, Per Henrik Wallin o el col·lectiu Lokomotiv Konkret, la seva manera d’entendre i fer música des d’aleshores és una aposta constant per l’ampliació de l’experiència vital des de l’escolta i des de la pràctica radical de la llibertat interpretativa. Juntament amb Sten Sandell i Raymond Strid fundà el grup Gush, un dels conjunts de referència en el panorama del jazz suec.

La improvisació de Gustafsson beu tant de l’energia desbocada del free jazz com de la recerca acurada de sonoritats properes a la música experimental europea i a les seves hibridacions amb la psicodèlia, el noise, el punk o l’electroacústica. Des d’una recerca intuïtiva més que no pas calculada, l’explotació definida de la potencialitat d’una tria limitada de paràmetres esdevé el punt de partida de l’aventura. No és casual que els companys habituals de ruta de Gustafsson siguin pioners temeraris com Otomo Yoshihide, Sonic Youth, Merzbow, Barry Guy o Peter Brötzmann.

El 2009, juntament amb Johan Berthling i Andreas Werlin forma el germen de Fire!, conjunt que amb els seus dotze treballs discogràfics ha cremat les formes de la tradició jazzística convencional. Amb una proposta musical inclassificable, en què es poden sentir reminiscències de Deep Purple, Black Sabbath, Karlheinz Stockhausen, Sun Ra o John Zorn, Fire! trenca amb els patrons estancats de la convenció i fa possible les coordenades per a l’aventura en l’aquí i l’ara del seu directe implacable. 

dilluns, 4 de desembre del 2017

Peter Evans: Being and Becoming

Diumenge 17 de desembre de 2017
Teatre del CCCB

18:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El trompetista i compositor nord-americà Peter Evans és un dels músics més sorprenents i talentosos del panorama internacional de la improvisació lliure. El seu àlbum per a solo de trompeta Lifeblood (2016), enregistrat en directe a Cleveland i a Nova York, és una clara mostra de la seva tècnica prodigiosa, però sobretot és la materialització d’una imaginació musical desbordant. La seva interiorització de les possibilitats tímbriques de la trompeta ens recorda que el límit dels instruments acústics no és allà on pensàvem que era. Acompanyaran Evans l’excepcional vibrafonista Joel Ross i la bateria i l’electrònica de Max Jaffre. La sessió es completarà amb improvisacions a trio.


Intèrprets


Peter Evans, trompeta
Joel Ross, vibràfon
Max Jaffe, bateria i electrònica




Notes al programa

Per Carlos Pérez Cruz


Potser és anecdòtic, però em va quedar gravat a la memòria: Peter Evans no tenia Wi-Fi a casa seva. Quan volia connectar-se a Internet, s’acostava a un bar proper. No sé si això haurà canviat; però, en temps de dispersió digital, el detall diu moltes coses. Per exemple, que el desenvolupament de les qualitats estratosfèriques del trompetista troba acomodament en un estudi disciplinat, que potser voreja l’obsessió, i sempre concentrat. Que Evans vingui capacitat de sèrie per a la pràctica de la trompeta és una cosa; que hagi arribat a cotes de virtuosisme delirant, n’és una altra. No hi ha cap loteria que premiï amb aquests dons.

Vaig batejar Peter Evans fa uns anys com a “P. E. L’extraterrestre”. Des de la meva perspectiva de trompetista, resulta difícil assimilar que el seu domini de l’instrument pugui ser humà. Però també em va sorgir una altra dificultat, la de fer comprendre a profans en la matèria que això de què és capaç el nord-americà no és normal; que no existeixen (o jo no en conec cap) trompetistes amb qualitats tècniques semblants, fins al punt d’haver extret a l’instrument sonoritats i usos insòlits (especialment a la trompeta piccolo, pensada en origen per a la interpretació de determinats repertoris del Barroc). Tot i que, com el mateix Evans em subratllava, la trompeta segueix sent la mateixa que es tocava fa un segle. És a dir, al contrari del que passa amb les joguines electròniques de la nostra era, l’evolució no és en l’eina.

Jim Black, una de les rítmiques més complexes del panorama jazzístic, i membre del quintet d’Evans, em confessava amb sorpresa el resultat personalíssim de la seva música a partir d’idees aparentment irrealitzables o contradictòries. Sorpresa que semblava compartir el mateix autor quan, enmig d’un concert a Madrid, va baixar de l’escenari per gaudir en marxa de la maquinària que ell mateix havia assemblat. Els que vam tenir la sort d’assistir-hi, vam sortir entre extasiats i desconcertats. Evans somreia com un nen en escoltar la seva furiosa criatura, que de vegades sembla disfressar-se de caos per descobrir-se després plena de lògica interna, per incendiària que resulti. Si la creació és un mirall de l’autor, el reflex que ens torna de Peter Evans és el d’un cervell que treballa a la velocitat de la llum, que s’eleva cap a aquest espai exterior del qual procedeix, però que desprèn humanitat en cadascuna de les emocions que desperta.






















Hi ha infinits Peter Evans en la ja prolífica carrera de Peter Evans. I una voluntat de reflectir l’infinit dins dels límits finits de la música, les fronteres últimes de la qual ha anat allunyant any rere any en el seu minuciós desenvolupament d’aquesta contradicció en els termes que és el solo de trompeta. Ser capaç de generar un relat coherent amb l’única ajuda d’un instrument pensat per parlar en companyia (o com a molt, per al toc a sometent), s’explica per la seva portentosa resistència física i, molt especialment, per la capacitat de generar narratives a partir de centres tonals, cèl·lules obsessives, cercles infinits, intervals impossibles i una projecció del so capaç de fer vibrar l’espai circumdant i compondre així una autèntica simfonia d’harmònics. És sentint un solo d’Evans quan hom conclou, sense por d’equivocar-se, que hi ha vida extraterrestre. La vibració dels seus llavis, en contacte amb el filtre de l’instrument, és un gallet sense misericòrdia que dispara bales de so que travessen cossos i reverberen en una mena d’eco impossible de frontó musical.

Resulta il·lusori explicar amb paraules la música de Peter Evans, i més encara la procedència d’una cascada sònica com aquesta, alimentada per molt diversos afluents salvatges. Els seus pares escoltaven una mica de jazz, però sobretot pop dels vuitanta, i Michael Jackson. I a ell –que va escoltar a casa el primer Wynton Marsalis i el Miles Davis elèctric, i que va passar pel repertori clàssic orquestral– a la high school se li va creuar amb la música de Captain Beefheart. «La primera vegada no em va agradar gens. Em va deixar perplex. Vaig passar d’odiar-la a estimar-la en molt poc temps, i vaig començar a buscar aquest tipus de sentiment en altres músiques». Les seves, poden ser difícils d’estimar a la primera; però són susceptibles de generar, amb la reincidència, l’addicció compulsiva d’un amant primerenc. A mi, amant incondicional, ja m’és impossible deslligar la música més arriscada del nostre temps de la de Peter Evans. Excitada i estimulant com poques; una revolució en temps d’involució. Per a astronautes de l’espai sonor.


divendres, 13 de maig del 2016

Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love

Turntables, guitarra elèctrica i percussió

Ultima Festival a L'Auditori


Dissabte 21 maig de 2016
L'Auditori - Sala 3

20:00h

5€
Compra d'entrades aquí

El multiinstrumentista japonès Otomo Yoshihide, conegut per les seves improvisacions viscerals amb guitarra elèctrica i plats (turntables), oferirà una sessió d'improvisació lliure amb el destacat percussionista noruec Paal Nilssen-Love.



















 

Música al límit

Notes al concert per Jordi Alomar

Otomo Yoshihide és un dels exponents de la cultura noise al Japó, una pràctica sonora que franqueja els límits de la “institució musical”. A partir dels anys vuitanta, el món musical noise ha esdevingut un espai legitimat per un discurs musical de sons, enregistraments, actuacions públiques, ideologies socials i pràctiques d’escolta que interconnecta diferents agents en una perspectiva gairebé global. Com un “antigènere musical”, el noise acumula tot allò als marges del “material musical”, els detritus sonors que conformen la distinció (sempre cultural i qualitativa) entre so i soroll (no són soroll tots aquells sons no desitjats?): renous generats per l’activació de maquinàries, per la fricció amplificada de materials diversos, per l’acumulació de feedbacks i loops, per la manipulació, alteració o destrucció de fonts sonores, volums al límit del llindar del dolor, etc.


Otomo Yoshihide + Yasutomo Aoyama: “without records” (2008)




Otomo Yoshihide + Tadasu Takamine “orchestras” (2008/Commissioned by YCAM)


La pràctica noise es pot veure com un repositori en confluència, d’una banda, amb tota una tradició experimental i avantguardista que ha consistit en l’assimilació de l’alteritat del so i la pràctica musicalment definides (com la feina de Duchamp, Cage o els Fluxus i, fins i tot, del free jazz), i d’altra banda, amb el feedback de la implosió dels objectes de la mercantilització cultural en l’àmbit de recepció i expressió de les músiques populars (Christian Marclay, Philip Jeck, Lou Reed amb Metal Machine Music).




Tot i que el Japó, amb Masami Akita Merzbow o el grup Ground Zero, del qual Otomo Yoshihide formà part, ha presentat una escena significativament viva pel que fa al noise –fins al punt d’existir el terme japanoise per a identificar-la–, es tracta d’un “antigènere” en circulació transnacional que atribueix míticament al país nipó una arcàdia underground, una cara b on se superposen les alteritats necessàries (soroll contra música, orient contra occident, transgressió contra ordre) per a la definició de l’imaginari col·lectiu de la societat postindustrial.


© Jordi Alomar 2016














dimarts, 19 de gener del 2016

Agustí Fernández, Peter Evans i Barry Guy: Free Radicals


Teatre del CCCB

Dimecres 27 gener 2016
20:30 hores
7€

Compra les entrades aquí




Agustí Fernández, piano
Peter Evans, trompeta
Barry Guy, contrabaix


dimecres, 10 de desembre del 2014

The Living Room


Still Distant Still

Dimecres 17/12/2014 - 20.30h - CCCB






















The Living Room és un trio de free jazz format per tres dels músics més singulars de l'escena nòrdica. Referent del jazz de recerca actual, Still Distant Still és el seu primer àlbum conjunt, presentat pel segell independent noruec ILK el passat 2011. Aquest projecte suposa una exploració lliure del camp sonor a partir de la curiositat compartida dels seus integrants, expandint els marges convencionals de la tècnica instrumental i de la pràctica col·lectiva.