Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de maig del 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Ferran Fages + Luis Tabuenca

Dissabte 26 de novembre de 2016
MACBA

19:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades


Programa

SOLOS
Autorretrato per a bateria preparada (2013) 5'
Corrección per a vibrafon i gotes d'aigua (2015) 5'
No me olvides per a caixa i veu en off (2016) 5'
Corporel per a percussió corporal (1985) 6' / Vinko Globokar
Tántalo per a bombo supès i veu en off (2014) 5'

FERRAN FAGES
Detuning Series for Guitar (2016)
per a guitarra elèctrica i ones sinusoïdals




Notes al programa

per Serafín Álvarez


Un metre és la longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un temps d’1/299 792 458 segons. O almenys aquesta és la seva definició actual. En el passat, un metre també va ser la longitud d’una barra de platí iridiat que es conserva al Bureau International des Poids et Mesures a 0 °C, o la deumilionèsima part de la longitud d’un quart del meridià terrestre, per citar alguns exemples de metres coneguts. La història de la definició de la principal unitat de longitud evidencia l’altament problemàtic que és l’enorme problemàtica que suposa establir un estàndard, una referència pretesament objectiva i universal.

En música, el concepte d’afinació també és un estàndard i, com el metre, també ha estat alterat al llarg de la seva història. Fa segles, per exemple, els orgues de les esglésies s’afinaven a cops de martell, i quan un tub es trencava es retallaven tots els altres a la mateixa altura, modificant d’aquesta manera tan poc precisa, o tan poc científica, l’afinació de tot l’orgue. Els estàndards són pràcticsútils, però de vegades, tot i que no sigui tan precís, fer un pas llarg per mesurar un metre és força més pràctic que cronometrar un raig de llum en el buit. La mesura viscuda i la mesura construïda. Ara bé, els estàndards també són necessaris; una mateixa peça interpretada repetides vegades no seria la mateixa si els instruments no s’afinessin o si els temps no es respectessin (deixant de banda que podríem discutir si una peça interpretada repetides vegades és o no la mateixa peça, però aquesta és una altra història). No obstant això, els estàndards limiten i exclouen, i l’elaboració de sistemes de referència alternatius ha estat i continua sent una poderosa font de recursos creatius.



La desafinació, o un sistema d’afinacions no convencionals, és un dels recursos emprats per Ferran Fages a Detuning Series for Guitar, una peça en la qual continua desenvolupant les seves recerques sobre la ressonància dels instruments i dels espais, i sobre les propietats físiques del so. Mitjançant l’ús d’estructures fracturades que es van desplegant lentament, llargs sostinguts, batecs (dues freqüències lleugerament diferents tocades simultàniament) i l’acompanyament d’ones sinusoïdals, units a la delicada i introspectiva forma de tocar que caracteritza el treball de Fages, Detuning Series for Guitar incideix més en els intervals recorreguts que en els punts establerts: els temps, esdeveniments sonors i silencis compresos entre nota i nota, el gairebé imperceptible rang de freqüències entre batecs, i les altures situades entre les afinacions canòniques. Com un arquitecte que tracés els seus plans acuradament i rigorosament, a mà alçada, entre les línies d’un paper mil·limetrat que utilitza el seu propi sistema mètric.




El treball de Luis Tabuenca és molt més performatiu i gestual. Un treball de percussió expandida en el qual explora els límits entre la improvisació i la composició. A Solos, Tabuenca reflexiona sobre les possibilitats de la percussió, del pols i del ritme, redefinint-los a través del seu propi cos, establint un diàleg voluptuós entre cos i instrument. “?Corporel” –una peça de Vinko Globokar inclosa a Solos en la qual l’intèrpret es colpeja el cos, que usa com a instrument, i emfatitza el gest del percussionista– reflecteix de forma paradigmàtica moltes de les inquietuds de Tabuenca.




La manera que té Tabuenca de mesurar el ritme és material, corporal i gestual. Utilitza el seu propi cos i, en ocasions, també altres elements físicament presents, com el degoteig d’una tela xopada i penjada sobre un tom-tom. Forma part d’aquestes alternatives als estàndards abstractes i precisos que estableixen una norma mitjançant una complexa cerca d’un referent ideal. Alternatives experiencials que empren referents més propers i tangibles, com mesurar metres a passos, afinar a cops de martell o establir sistemes d’altures que fugen dels estàndards assimilats per tal de cercar altres possibilitats a través de la pròpia oïda. No es tracta de gestos transgressors que trenquen amb les estructures donades, sinó d’establir estructures pròpies.



dissabte, 5 de novembre del 2016

CrossingLines. Spanish Paradox

Dijous 10 de novembre de 2016
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. Els seus projectes, en un futur proper, inclouen una col·laboració amb el CNDM de Madrid, una gira per França, Dinamarca i Austràlia, i una col·laboració amb el grup Neue Vocalsolisten Stuttgart. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxofon / Cassiel Antón, trombó / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Lluïsa Espigolé, piano / Luis Codera Puzo, direcció artística i guitarra elèctrica

Programa


LUIS CODERA PUZO
φ** (2015)
Premio Colegio de España de París y del INAEM

RUBENS ASKENAR
Bestiario. O manual de antifábula* (2016)
Encàrrec Sampler Sèries

ÍÑIGO GINER MIRANDA
Cinco analogías -teatro de sombras para cuatro músicos basado en un texto de Charles Avison (1752)* (2016)
Encàrrec CNDM

PABLO CARRASCOSA LLOPIS
Black* (2016)
Encàrrec Sampler Sèries


*Estrena mundial
**Estrena nacional


Notes al programa

per Luis Codera Puzo


El programa Spanish Paradox presenta/mostra diverses cares de la situació actual de les músiques de nova creació a Espanya. Quatre compositors de diferents comunitats autònomes evidencien que, malgrat una dura crisi econòmica que ha minvat considerablement la inversió en cultura i el suport institucional, la nova generació de creadors espanyols ha experimentat un paradoxal estat de gràcia creatiu, sovint des de l’exili. CrossingLines, una formació que tot i haver nascut durant els anys més durs de la recessió econòmica ha aconseguit posicionar-se com un dels principals exponents de música de nova creació a Espanya, s’identifica amb aquesta generació que no accepta conformar-se amb la seva situació i reclama una manera pròpia de fer música.

Íñigo Giner Miranda és un compositor i pianista basc, el treball del qual està fortament vinculat al teatre musical, línia que ha desenvolupat en profunditat amb l’ensemble berlinès Die Ordnung der Dinge, del qual és cofundador. La seva música explora sovint les relacions entre el so, l’element visual i l’acte performatiu, aspectes sensibles a Cinco analogías. La peça és un teatre d’ombres: quatre músics asseguts al voltant d’una taula manipulen una sèrie d’objectes i d’instruments de percussió darrere d’una pantalla retroil·luminada. El públic aprecia les ombres de les mans, dels objectes, dels instruments i de les baquetes dels músics, i en la seva percepció reconstrueix l’acció i la vincula amb els sons que emeten. La peça està dividida en cinc moviments: “Geometría”, “Chiaroscuro”, “Las distancias”, “Personajes principales” i “Personajes en grupo”. Els títols estan basats en el text Essay on musical expression (1752), del compositor i organista britànic Charles Avison. Avison hi enumera les deu característiques que, a parer seu, uneixen música i arts visuals, cinc de les quals serveixen de punt de partida per a cadascun dels moviments de la peça.



Notes de Giner Miranda sobre l'estrena:


Existen entre ambas disciplinas un buen número de parecidos, más de los que a primera vista cabe imaginar, y considero interesante enumerar las analogías más llamativas entre ambas:

1. La geometría: puesto que ambas artes tienen la proporción como tema, ya sea la proporción de lo visible, o la proporción de las vibraciones de los cuerpos sonoros.

2. El uso de múltiples planos, tanto en la música como en la pintura, que dan forma a lo que vemos y oímos presentan (primeros planos, fondos y planos medios).

3. La técnica del claroscuro, no solo en la pintura,  puesto que también la música se sirve de contrastes y gradaciones entre luz y oscuridad. 

4. El uso habitual de una figura principal, alrededor de la cual se estructura el resto de personajes y por último

5. el trabajo con grupos, cuando diferentes individualidades se apoyan y sustentan entre ellas, creando un conjunto equilibrado y completo, como el que Tiziano ejemplifica con un racimo de uvas.

A Bestiario. O manual de antifábula, el compositor canari Rubens Askenar mostra la insòlita creativitat tímbrica que caracteritza la seva producció. La peça, per a ensemble amplificat i electrònica, planteja una sorprenent exploració instrumental: tècniques interpretatives extremes, instruments preparats i ampliats, o l’ús d’objectes i utensilis com a instruments musicals conformen una partitura exuberant organitzada en diverses seqüències amb un cert caràcter ritual. Aquests plantejaments sonors inusuals estan garantits pel sorprenent rigor amb el qual Askenar prepara les seves partitures, on tots els elements han estat estudiats i fins i tot gravats en vídeo i exemplificats; mostres a les quals els músics poden accedir a través d’un sistema de codis QR. La inspiració de la peça neix de la fascinació per l’obra del pintor, fotògraf i escultor polonès Zdzisław Beksiński.




φ (phi), per a guitarra elèctrica i electrònica, del barceloní Luis Codera Puzo, està marcada per la influència que la música improvisada, el noise i sobretot la música realitzada amb sintetitzadors modulars provoquen, a partir de 2013, en el compositor. El seu treball previ s’havia centrat en la creació de situacions sonores amb un plantejament precís i ben delimitat; situacions a les quals pot acostar-se una partitura, però impensables amb la síntesi modular. Després d’aquest xoc estètic, el compositor s’enfronta a noves maneres de fer o d’escoltar música totalment alienes al que li era familiar, experiència tan aterridora com fascinant que, de mica en mica, es plasma en la seva producció. El títol és una metàfora d’aquesta situació: φ és un nombre irracional transcendent, del qual, tot hi ser una constant, se’n desconeix la totalitat dels seus dígits; és, per tant, quelcom ambés a dir, que té una presència clara i inequívoca, real i concreta, però que, alhora, s’escapa i resisteix qualsevol codificació completa.




El concert es tanca amb Black –escrita pel valencià Pablo Carrascosa Llopis per a ensemble amplificat, electrònica i llums– que, al costat de Blue –una peça estrenada també per CrossingLines– forma part d’un cicle de composicions orientades a reinterpretar gèneres de música moderna des de formacions instrumentals i tradicions musicals diferents. La peça reflexiona sobre característiques de l’estil de Black Metal: lluny de realitzar un simple arranjament de certs clixés, Carrascosa dissecciona elements característics del gènere, que presenta en figures concretes i atomitzades –sovint fins a suggerir només de manera subtil el seu origen– en l’estil concís i despullat d’elements innecessaris característic del compositor. La interpretació ideal de la peça presenta un joc de llums totalment planificat que amplia la percepció de l’oient i proposa una connotació de ritual i una despersonalització dels intèrprets, trets apreciables en els concerts de Black Metal.





Spanish Paradox és un projecte en coproducció entre Sampler Sèries i el Centro Nacional de Difusión Musical.


divendres, 10 de juny del 2016

Become Ocean / Sónar 2016

16 de juny de 2016
 20:30 hores
Sala 1 - Pau Casals
L'Auditori de Barcelona
20€ - Venda d'entrades aquí

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Brad Lubman director

L'entrada al concert permet l'accés al concert de Dawn of Midi 


Programa:


JOHN LUTHER ADAMS 

Become Ocean (42’)



JOHN LUTHER ADAMS compositor

 Adams és un compositor molt influenciat per la naturalesa, en la seva obra i en la seva vida personal. Va ser guardonat amb el Premi Pulitzer de música 2014 per la seva obra Become Ocean i el 2015 amb el Premi Grammy a la millor composició de música contemporània. Inuksuit, la seva obra escrita per a 99 percussionistes, és interpretada regularment arreu del món. També ha rebut el Premi William Schuman de la Universitat de Columbia en reconeixement a la seva carrera com a compositor americà, les obres del qual han estat interpretades i reconegudes com a obres fonamentals i el Premi Heinz per la seva contribució a incrementar la sensibilitat mediambiental, així com el Premi Nemmers de la Universitat Northwestern per la fusió entre els mons físic i musical en una visió artística única que transcendeix els límits estilístics. 
Nascut el 1953, Adams va créixer al sud i als suburbis de la ciutat de Nova York. Va estudiar composició amb J. Tenney a l’Institut de les Arts de Califòrnia, formant part de la primera promoció (1973). A mitjans dels setanta va ser activista en la campanya per l’Alaska National Interest Lands Conservation Act i, posteriorment, va ser director executiu del Northern Alaska Environmental Center. Ha impartit classes a la Universitat de Harvard, al Conservatori d’Oberlin, al Bennington College i a la Universitat d’Alaska i ha estat compositor en residència de la Simfònica d’Anchorage, l’Òpera d’Anchorage, la Simfònica Fairbanks, la Arctic Chamber Orchestra i la Ràdio Pública d’Alaska. La seva música està enregistrada per Cantaloupe, Cold Blue, New World, Mode i New Albion i els seus llibres estan publicats per la Wesleyan University Press.


BRAD LUBMAN director 

Brad Lubman, director / compositor, és fundador, codirector artístic, i director musical de l’Ensemble Signal. Ha estat una figura destacada en la música contemporània durant més de dues dècades i ha guanyat un ampli reconeixement per la seva versatilitat i tècnica. El seu ampli repertori va des de la música clàssica fins a la contemporània i sovint ha estat convidat a dirigir formacions tan importants com la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunk, NDR d’Hamburg, Dresden, DSO Berlin, RSO Stuttgart, WDR de Colònia, Deutsche Ràdio Philharmonie Saarbrücken, Simfònica Nacional de Taiwan i de Ràdio Finlàndia, filharmòniques de Dresden, Ràdio França i Ràdio Netherland, Orquestra Residentie Den Haag, St Paul Chamber Orchestra i National Symphony. 
També ha treballat amb alguns dels grups europeus i americans més importants de música contemporània: Ensemble Modern, London Sinfonietta, Klangforum Wien, MusikFabrik, ASKO Ensemble, Ensemble Resonanz, Los Angeles Philharmonic New Music Group, Simfònica de Chicago MusicNow, i Steve Reich and Musicians. Lubman ha participat en els festivals de Lucerna, Salzburg, Berlín, Huddersfield, París, Colònia, Frankfurt i Oslo i ha enregistrat per a EON, BMG / RCA, Nonesuch, Kairos, Mode, NEOS, Cataloupe, Nou Món i Tzadik, entre altres discogràfiques. A més, les seves composicions han estat interpretades tant als EUA com a Europa i és professor a la Eastman School i al Bang on a Can Summer Institute.




 NOTES AL PROGRAMA 

Per Serafín Álvarez

 El 1845, Henry David Thoreau es va establir en un bosc de Massachusetts al costat del llac Walden, on va construir una petita cabana en la qual va viure de forma autònoma durant dos anys. L’objectiu era experimentar i descobrir l’espiritualitat vivint separat de la societat i de la vida industrial, en ple contacte amb la naturalesa. De les seves anotacions, en va sorgir Walden, o la vida als boscos; una reflexió filosòfica, política i naturalista a manera de memòries que ha esdevingut un dels treballs literaris més celebrats d’Amèrica del Nord i que ha influenciat nombrosos filòsofs, escriptors i artistes, entre els quals cal destacar John Luther Adams, qui es va traslladar a Alaska als anys setanta per fer-hi una vida no gaire diferent de la de Thoreau a Walden.

L’etapa que Adams passa a Alaska determinarà diversos elements biogràfics clau en la concepció de la seva música. Una vida senzilla i ascètica en profunda comunió amb la naturalesa, el seu intens amor pel paisatge d’Alaska, que avui continua sent la principal influència del seu treball, i la seva preocupació pel medi ambient –en aquella època era un actiu ecologista i, a Alaska, va poder veure de prop els efectes catastròfics del canvi climàtic– originen Become Ocean, una devastadora composició per a orquestra que, segons Alex Ross, «podria ser l’apocalipsi més bell de la història de la música». Become Ocean va obtenir el Premi Pulitzer de música el 2014 i el Grammy a la millor composició contemporània el 2015.




No resultaria difícil imaginar Thoreau, o Adams, caminant pel bosc i parant esment als sons de l’entorn mentre escoltem el començament de Become Ocean, una sèrie de patrons graduals de procedir lent, interpretats per tres grups orquestrals, que generen una delicada atmosfera altament suggestiva. A mesura que ens apropem al primer clímax, aquest paisatge boscós que hipotèticament acabem d’imaginar muta gradualment fins a esdevenir aclaparador. La música deixa de representar un paisatge per esdevenir paisatge. Ja no es tracta dels entorns de la cabana que el caminant coneix i controla; ara, la relació de poder s’inverteix i, si bé el paisatge (la música) primer fa de guia, progressivament embolcalla i s’empassa el caminant (nosaltres, l’audiència), com el mar de boira que s’imposa davant el viatger en la coneguda pintura de Caspar David Friedrich. Efectivament, no seria desencertat associar la idea romàntica del sublim Become Ocean, a un espai immens, suspès en el temps, en el qual ens submergim i que ens provoca emocions plaents i aterridores alhora. El títol indica que no es tracta d’un mar metafòric sinó d’un oceà literal, i les notes del mateix Adams –«la vida en aquesta terra va sorgir en primer lloc de l’oceà. Mentre el gel polar es fon i el nivell del mar augmenta, els humans ens enfrontem a la possibilitat de, una vegada més, convertir-nos literalment en oceà»– assenyalen les implicacions mediambientals existents en la concepció de la peça.

Estructurada en lentes seccions simètriques crescendo-clímax-diminuendo, com el vaivé de les ones, Become Ocean és un palíndrom de palíndroms. Cap a la meitat del viatge comença el moment de la tornada, que avança fins arribar a la seva fi; al mateix lloc on vam començar-lo. El periple no finalitza en la destinació sinó en l’origen. Al qual, com en tots els viatges, tornem transformats per l’experiència.

dilluns, 30 de maig del 2016

Víctor de la Rosa - Moulding Bass Clarinet



Divendres 3 de juny de 2016
 20.30 hores
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona
7 €
Compra d'entrades aquí


 

 

 

 

Programa

 

RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Wondjina (2013)
LOUIS D’HEUDIERES: Ou (2013) (Estrena nacional)
OLIVER RAPPOPORT: Catarsis IV (2009)
CARLES DE CASTELLARNAU: Nova obra (2016)(Estrena mundial)
OSCAR BIANCHI: Alteritas (Encàrrec de Sampler Sèries) (Estrena mundial)
OCTAVI RUMBAU: Un chien andalou (2016) (Estrena mundial)
RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Mikroskop #1 (2016)


Víctor de la Rosa

Víctor de la Rosa va finalitzar els estudis de clarinet i clarinet baix a l’ESMUC. Posteriorment es va traslladar al Regne Unit per realitzar-hi un Master in Performance al Royal College of Music. Instal·lat a Londres des de llavors, i havent estat distingit amb diversos guardons, combina l’activitat concertística com a solista, com a membre de grups de cambra i com a convidat d’algunes orquestres (entre elles, l’orquestra Philharmonia, la London Symphony Orchestra o la Mahler Chamber Orchestra), amb la tasca docent al Conservatori Superior de les Illes Balears, d’on és originari. Com a solista, ha actuat en diverses sales, com L’Auditori (d’on enguany és artista convidat i on acaba d’actuar amb l’OBC), el Palau de la Música, el Royal Albert Hall o el KKL de Lucerna.



Modelant el clarinet baix

Notes al concert

Per Josep Barcons Palau

Els orígens de l’instrument


Tot i que tant al Reial Conservatori de Brusel·les com al Museu de Salzburg s’hi conserven uns clarinets baixos que daten d’entre 1730 i 1750, el cert és que la gran evolució del clarinet baix es va produir a principi de segle XX, quan dues de les firmes encara actualment més emblemàtiques de clarinets (Selmer i Buffet) van dir-hi la seva, construint models no tan dispars dels que podem trobar avui dia.

Abans, el segle XIX havia deixat alguns exemples orquestrals notables per a aquest instrument, sobretot en el camp de l’òpera. És el cas del cèlebre passatge de Meyerbeer a Les Huguenots (una òpera estrenada a París el 29 de febrer de 1836), o la menys coneguda però realment fundacional intervenció del “glicibarífon” (el nom d’un prototipus de clarinet baix similar a un fagot) a Emma di Antiochia de Saverio Mercadante, estrenada a Venècia, al teatre de La Fenice, el 8 de març de 1834. Poc després, Berlioz, Wagner, Liszt (i no cal dir-ho, Verdi, Mahler, Puccini, Strauss, Ravel, Prokófiev… més endavant) en farien un ús magistral a les seves partitures, sempre comptant amb les millores organològiques que un jove Adolph Sax de només 24 anys havia fet a l’instrument el 1838. (Pocs anys més tard, a la dècada de 1840, Sax idearia l’instrument que du el seu nom partint en gran mesura de les seves investigacions prèvies amb el clarinet baix. Hi canviaria dos elements fonamentals: la forma del tub, que en el cas del saxòfon és cònica i en el del clarinet és cilíndrica; i el material, substituint la fusta per una aleació de metalls).

L’instrument solista i els grans mestres


Des de llavors ha plogut molt, però no ha estat fins la segona meitat del segle XX que el clarinet baix no ha adquirit un passaport propi per viatjar pel món com a instrument solista. A aquesta nova projecció del clarinet baix hi va contribuir, sens dubte, l’empenta de diversos clarinetistes que van maldar per posar aquest instrument a l’avantguarda musical de l’època. Noms com els de Josef Horák, a Txèquia (que es considera que féu el primer recital solista de clarinet baix, el 23 de març de 1955), Henri Bok, als Països Baixos, el jazzman Eric Dolphy i l’ànima funky de Bennie Maupin (col·laborador estret de Miles Davis o Herbie Hancock), van situar el clarinet baix a la primera línia de la creació musical contemporània.

Però si hi ha hagut un clarinetista baix influent els darrers temps, aquest ha estat sens dubte Harry Sparnaay. L’activitat d’aquest holandès nascut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial inclou un gavadal de concerts i un cartipàs ple d’estrenes, amb obres de Berio, Feldman, Harvey, Ferneyhough, Donatoni, Grisey, Xenakis, Lachenmann… de les quals és dedicatari. Però tant o més important que aquest treball braç a braç amb els compositors (que ha permès ampliar el repertori del clarinet baix en més de mig miler d’obres), és la ingent tasca pedagògica que Spaarnay ha desenvolupat durant més de 35 anys al Conservatori del seu Àmsterdam natal i, de 2005 a 2010, també a l’ESMUC.

Dels anys passats a casa nostra, un dels seus alumnes més destacats fou Víctor de la Rosa, que va estudiar amb ell durant quatre cursos. De Sparnaay, Víctor de la Rosa en va aprendre molt més que la tècnica, ja que també s’imbuí bona mica de l’esperit prosèlit del neerlandès. Així, no és estrany que hagi seguit la seva dèria d’encarregar obres a companys de generació, amb qui col·labora estretament durant el procés de composició. I, tot i que no arriba al volum de producció del mestre, sí que acumula un bagatge considerable d’estrenes que continuen contribuint a ampliar (amb encert) el repertori del seu instrument.

Encàrrecs, estrenes i microscopis


El concert d’avui n’és una bona mostra, atès que el clarinetista mallorquí interpreta obres que ell mateix ja ha estrenat durant aquests darrers anys (Wondjina, Ou i Catarsis IV) i ens descobreix quatre estrenes absolutes fruit dels encàrrecs realitzats a Carlos de Castellarnau, a Oscar Bianchi (de mà de L’Auditori), a Octavi Rumbau i a Raquel García-Tomás. Per fer-ho, de la Rosa ha creat un programa circular, en què la música transita sense interrupció i en el qual les obres –amb l’estreta col·laboració de Raquel García-Tomás– es donen la mà a través d’un fil d’Ariadna audiovisual. Un fil d’Ariadna que modela el clarinet (vet aquí el títol del programa: Moulding bass clarinet) fent-lo avançar i retrocedir per tota la gamma de sons de què és capaç, amb una equànime combinació entre obres per a clarinet baix sol, obres que requereixen electrònica i obres que hi sumen, encara, un component visual.

La unió entre les diverses peces del programa s’aconsegueix –més enllà dels contrastos i de les afinitats estètiques– a través de l’obra Mikroskop #1 de Raquel García-Tomás, articulada com un políptic que s’insereix entre cada una de les composicions. L’artista barcelonina ha concebut petites peces en què explora el clarinet baix des d’una proximitat infreqüent. Amb micròfons d’alta precisió adherits a diverses parts de l’instrument, García-Tomás ha enregistrat allò imperceptible a simple orella per crear un treball electrònic que dialoga amb la sonoritat en viu del clarinet baix. Però en l’enfocament de l’obra, no sols hi ha aquesta voluntat microscòpica en termes musicals, sinó també en termes visuals; i el videoart que es projecta en sinergia amb la música (obra de la mateixa García-Tomás) és fruit també d’aquest enfocament microscòpic sobre diverses parts i gestos del clarinet baix de Víctor de la Rosa, del qual exposa subtilment les interioritats, establint un joc estimulant entre els binomis visibilitat-invisibilitat i audibilitat-inaudibilitat .

Les obres del programa


Tanmateix, el programa s’enceta amb Wondjina, una obra en què conflueixen clarinet, electrònica i vídeo i que té com a font d’inspiració la mitologia aborigen australiana. Es diu que, quan es disposen a morir, els wondjina (els esperits de la pluja que apareixen durant el son) busquen una cova on pintar algunes formes abans d’enaiguar-se en els pous. És sobre pintures rupestres datades fa 4000 anys que García-Tomás elabora el treball visual, mentre en el clarinet baix hi apareixen sonoritats tribals i reminiscències del didjeridú.



El concert (amb la interpolació prèvia d’una de les cinc parts de Mikroskop #1) continua amb Ou, de Louis d’Heudieres. Aquest compositor establert a Londres (com el mateix Víctor de la Rosa) planteja una obra on timbre, ritme i altura s’expandeixen i es contrauen a partir de materials relativament simples. L’electrònica dialoga amb el clarinet baix, planteja fragments a solo i a duo on el silenci i les transformacions progressives (que modulen/modelen els paràmetres bàsics del so) juguen un paper notable.

La Catarsis IV d’Oliver Rappoport és la quarta de les cinc peces homònimes que aquest compositor malagueny va escriure per a instrument solista entre 2004 i 2011. Composta el 2009 com a encàrrec del Festival Nous Sons i estrenada pel mateix Víctor de la Rosa (amb qui va coincidir durant els anys de formació a l’ESMUC), Catarsis IV és una obra relativament breu que recorre durant prop de cinc minuts algunes de les nombroses possibilitats tímbriques i gestuals del clarinet baix. Amb un tremp vigorós i una excitació creixent, la peça acaba conduint l’intèrpret –tal com indica el títol i verifica el mateix de la Rosa– a una mena de purificació com la que es pretenia en la tragèdia grega clàssica.




Carlos de Castellarnau sent una predilecció especial per l’informalisme pictòric dels anys seixanta i setanta. I, si en altres obres s’ha endinsat en la producció del pintor canari Manuel Millares, en aquesta ho fa en les escultures que Joan Miró va realitzar en la dècada dels setanta. D’aquí el títol de l’obra, Bas-relief, que amb la seva fructífera equivocitat sembla remetre tant a una tipologia escultòrica (el baix relleu) com a l’alleujament (relief) del clarinet baix. Al llarg dels gairebé deu minuts que dura la peça (que no pot comptar amb un marc millor per a la seva estrena), una electrònica molt gestual dialoga amb el clarinet, pròdig en passatges corals, tot aportant-li un so metàl·lic talment color de bronze, i confegint un mar de sonoritats microtonals en certa manera hereves de Sciarrino i de Billone.


Joan Miró: Bas-relief 1969



El programa prossegueix amb una altra peça per a clarinet baix sol, Alteritas, d’Oscar Bianchi, el títol de la qual fa plena justícia a allò que passa a l’obra. Efectivament, al llarg de 15 minuts, aquest compositor milanès explora una vasta paleta de sonoritats no convencionals (d’aquí l’alteritat) de l’instrument. El catàleg de sons que requereix de l’intèrpret (ben especificat als prolegòmens de la partitura) transporta l’oient a un món suggeridor en què fàcilment hom oblida que està escoltant un clarinet baix. La serietat de l’exploració tímbrica i el món al qual transporta es combinen amb un humor tan refinat com la mateixa oïda de Bianchi. Una bona mostra n’és el que diu l’intèrpret als compassos 28-33, en una petita broma semiòtica: «the interesting thing, is that I can do so. I create». Pura autoreferencialitat i pura action-music.




Amb la interpolació prèvia de l’última seqüència de Mikroskop #1, el concert es clou amb la interessant proposta que Octavi Rumbau ha fet sobre el cèlebre film de Luis Buñuel Un chien andalou. A Rumbau, sempre l’havia intrigat l’estranya i inquietant connivència entre el “Liebestod” de Tristany i Isolda i els tangos argentins que acompanyen les escenes. Partint d’aquesta observació que l’obsedia, i amb el permís explícit de la família Buñuel, Rumbau ha creat una nova banda sonora per al cèlebre curtmetratge surrealista. Amb aquesta intenció, ha pres alguns motius de la música original del film per vessar-los sobre la seva obra, tot integrant-los en el seu llenguatge estimulant i transparent. Només a tall d’exemple per a aquells que vulguin jugar a fer de detectius, direm que el ritme del tango apareix sovint tant en la seva forma original com retrogradada; que les harmonies orquestrals wagnerianes permeen alguns dels fragments de més densitat electrònica, i que el famós leitmotiv de la mort d’amor apareix –ben camuflat microtonalment– pels voltants de la secció àuria.

Un brocat d’or fet a mida per cloure un recital en què el clarinet baix es modula (gairebé surrealísticament) des la invisibilitat i la inaudibilitat a la presència més aclaparadora.

© Josep Barcons 2016

dijous, 19 de maig del 2016

Oslo Sinfonietta a Sampler Sèries


OSLO SINFONIETTA: Ø


21 de maig de 2016
Sala 2 Oriol Martorell

18:00 h




















Programa




Ragnhil Berstad              xtendõ (work in progress)

Bent Sorensen                Sirengesang 

Øyvind Torvund               Forest Construction

Raquel García-Tomás     Blind Contours núm. 1







Notes al programa



Ultima a L’Auditori

Per Lars Petter Hagen


Des de la seva fundació ara fa 25 anys, Ultima Oslo Contemporary Music Festival s’ha consolidat com el festival més gran de música contemporània d’Escandinàvia i com la plataforma de referència en l’àmbit de les músiques de recerca en els països nòrdics. Constituït com a fundació amb un patronat integrat per disset de les institucions artístiques més significatives de Noruega, un dels seus membres fundadors és l’Oslo Sinfonietta.

Cada mes de setembre, Ultima Festival esdevé un fòrum interdisciplinari entorn de les músiques de recerca que converteix Oslo en el punt neuràlgic de l’escena musical nòrdica. Com a punt de trobada internacional i espai de diàleg, estem molt agraïts de tenir la possibilitat de dur a terme aquesta col·laboració amb L’Auditori i Sampler Sèries. Estem convençuts que el programa és un reflex representatiu del grau d’obertura i d’intercanvi de l’escena musical d’avui dia a Oslo i Barcelona.

Raquel García-Tomás ens presenta així la seva última creació, Blind Contours núm. 1, dedicada al compositor noruec Lasse Thoresen: «La peça és una exploració de tres dimensions: la coexistència, la relativitat i la creativitat dels intèrprets. Tant el director com els intèrprets han d’entendre els materials escrits com una oportunitat per explorar lliurement el seu propi so en diàleg amb l’ensemble i l’electrònica, que comparteixen una relació simbiòtica. La major part del temps, o bé l’ensemble o bé l’electrònica funcionen com a ombra l’una de l’altra». 

Un dels compositors noruecs més interessants de la generació dels setanta és Øyvind Torvund. Amb Forest Construction, encarregada per Donaueschinger Musiktage el 2012, el compositor continua la recerca sobre sons de la natura i músiques populars: «Forest Construction és una sèrie de composicions breus per a cinta i ensemble. La part electrònica està construïda a partir d’enregistraments de camp que l’Expermimentalstudio de la SWR dugué a terme amb l’ensemble Ascolta al bosc de Schwarzwald, Friburg, el passat juliol. En la gravació, el conjunt interpreta fragments d’aquestes composicions en l’arbreda. El material musical prové de dues fonts: patrons rítmics de les músiques tradicionals noruegues i imitacions de sons d’animals (udols i bramuls de linxs, llops, gossos, cérvols, camells, zebres i hienes). Vaig escoltar, juntament amb els músics, aquests sorolls enregistrats amb la intenció de trobar maneres d’imitar-los amb els seus instruments. Tot això, combinat en capes, és el que forma la paleta sonora de la peça. Volia fer una estructura sonora que fos estranya en relació amb el que s’escoltaria en un bosc però que, alhora, fos una música que hi pogués pertànyer, a manera d’una construcció abstracta dins el bosc».

En la nova peça de Ragnhild Berstad, els sons fràgils dels cristalls que l’artista vidrier Vidar Koksvik dissenya específicament per a l’ocasió s’entremesclen amb una interpretació instrumental del cant microtonal del pit-roig. El paisatge poètic i fràgil que la compositora presenta insisteix en una presència sonora, entesa com una reflexió equiparable a com s’experimenta la natura.

«L’art té la capacitat d’influir sobre la percepció del temps. En el meu cas, l’exploració de la dimensió temporal en la música és un element constant. Vull crear un espai sonor que convidi a la presència en el moment i que, des de la música, obri la possibilitat a sentir més profundament l’ara. Amb xtendõ, el paisatge musical pren forma a partir de petites variacions que, un cop desplegades, s’espaien i estenen en el temps. L’origen del títol és doble: el mot llatí tendõ significa estendre, estirar, tensar. X fa referència a tot allò desconegut, al moment en què ja no seguim un camí musical sinó que escoltem: expressa la manera de relacionar-nos amb els sons en la natura, amb tot allò que, senzillament, és».

El compositor danès Bent Sørensen és una figura clau de l’escena nòrdica. Una veu única i personal  descrita com a «silenciosa i al mateix temps intensament present, en la penombra, i alhora plena d’un murmuri animat que recupera memòries d’un passat en runa, remot i urgent. Fer memòria podria ser ben bé el que sembla fer la seva música: evocar la recordança inconscient, amb tot el joc d’ombres, desplaçaments i obscuritats de la memòria. Una música en què la història no és quelcom fora de nosaltres, que pot ser vist o tractat com un objecte, sinó que és dins nostre, que viu constantment en nosaltres i que interpretem com a part del present». 





Sirengesang, de 1994, està dedicada a Per Nørgård. Escriu el compositor: «La música no és una reflexió romàntica de presumptessuposats cants de sirena. El títol fa referència a una concepció impalpable que es manifesta en melodies denses i microtonals, així com en repeticions maníaques, gairebé congelades. Sovint, la música es converteix en crits estàtics, en què de vegades brilla alguna espurna de melodia naïf. Cap al final de l’obra, emergeix un fragment del duet d’àngels d’Echoing Garden, peça que vaig compondre el 1993».


La visita d’Ultima Festival a L’Auditori acaba amb la confluència –o col·lisió– sísmica i lliure de dues forces volcàniques: Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love.


Lars Petter Hagen
Director artístic
Ultima Oslo Contemporary Music Festival



Ultima Festival rep el suport del Ministeri de Cultura noruec i de l’Ajuntament d’Oslo. Sa Majestat el Príncep Haakon és patró d’Ultima.

divendres, 13 de maig del 2016

Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love

Turntables, guitarra elèctrica i percussió

Ultima Festival a L'Auditori


Dissabte 21 maig de 2016
L'Auditori - Sala 3

20:00h

5€
Compra d'entrades aquí

El multiinstrumentista japonès Otomo Yoshihide, conegut per les seves improvisacions viscerals amb guitarra elèctrica i plats (turntables), oferirà una sessió d'improvisació lliure amb el destacat percussionista noruec Paal Nilssen-Love.



















 

Música al límit

Notes al concert per Jordi Alomar

Otomo Yoshihide és un dels exponents de la cultura noise al Japó, una pràctica sonora que franqueja els límits de la “institució musical”. A partir dels anys vuitanta, el món musical noise ha esdevingut un espai legitimat per un discurs musical de sons, enregistraments, actuacions públiques, ideologies socials i pràctiques d’escolta que interconnecta diferents agents en una perspectiva gairebé global. Com un “antigènere musical”, el noise acumula tot allò als marges del “material musical”, els detritus sonors que conformen la distinció (sempre cultural i qualitativa) entre so i soroll (no són soroll tots aquells sons no desitjats?): renous generats per l’activació de maquinàries, per la fricció amplificada de materials diversos, per l’acumulació de feedbacks i loops, per la manipulació, alteració o destrucció de fonts sonores, volums al límit del llindar del dolor, etc.


Otomo Yoshihide + Yasutomo Aoyama: “without records” (2008)




Otomo Yoshihide + Tadasu Takamine “orchestras” (2008/Commissioned by YCAM)


La pràctica noise es pot veure com un repositori en confluència, d’una banda, amb tota una tradició experimental i avantguardista que ha consistit en l’assimilació de l’alteritat del so i la pràctica musicalment definides (com la feina de Duchamp, Cage o els Fluxus i, fins i tot, del free jazz), i d’altra banda, amb el feedback de la implosió dels objectes de la mercantilització cultural en l’àmbit de recepció i expressió de les músiques populars (Christian Marclay, Philip Jeck, Lou Reed amb Metal Machine Music).




Tot i que el Japó, amb Masami Akita Merzbow o el grup Ground Zero, del qual Otomo Yoshihide formà part, ha presentat una escena significativament viva pel que fa al noise –fins al punt d’existir el terme japanoise per a identificar-la–, es tracta d’un “antigènere” en circulació transnacional que atribueix míticament al país nipó una arcàdia underground, una cara b on se superposen les alteritats necessàries (soroll contra música, orient contra occident, transgressió contra ordre) per a la definició de l’imaginari col·lectiu de la societat postindustrial.


© Jordi Alomar 2016














divendres, 29 d’abril del 2016

Ensemble Recherche: Hans Abrahamsen i Hèctor Parra

Dissabte 30 d’abril
18.30 hores
L’Auditori - Sala 2

10 €  - Compra les entrades aquí


Presentació prèvia del concert per Hèctor Parra a les 18.00 hores



Gerhard Richter: Funeral 673 (1988)














Programa



Hèctor Parra (Barcelona, 1976)

Stress Tensor (2009 , rev. 2011)
Knotted Fields (2007)
Early Life (2010) (Estrena nacional)
Wortschatten (2004)


Hans Abrahamsen (Copenhagen, 1952)

Schnee (2008) (Estrena nacional)


Intèrprets


Ensemble recherche

Melise Mellinger, violí
Barbara Maurer, viola
Åsa Åkerberg, violoncel
Klaus Steffes-Holländer, piano 1
Christian Dierstein, percussió
Jean-Pierre Collot, piano 2
Martin Fahlenbock, flautes
Shizuyo Oka, clarinets
Jaime González, oboè i corn anglès



Notes al programa

Hèctor Parra: música de cambra

Per Jordi Alomar


L’aproximació a la música de cambra d’Hèctor Parra del concert d’avui desvetlla les inquietuds que impulsen l’acció creadora i generadora del compositor: la ciència i la reflexió sobre el gest sonor i la seva energia projectada en el temps.

Stress Tensor, obra composta immediatament després de l’òpera Hypermusic Prologue, fa al·lusió a l’objecte matemàtic que, en la teoria gravitacional d’Albert Einstein, expressa el contingut energètic i material que corba l’espai-temps. Des d’aquest plantejament, el compositor genera un joc dins d’una gran estructura complexa que ressembla el camp gravitacional. En paraules de l’autor: «En l’obra ens trobem confrontats a illes sonores contrastants i fragmentàries, molt ramificades però també desenvolupades. Les vinculacions entre elles no es manifesten inicialment, però progressivament es desplega tota una xarxa de relacions significatives que segueixen una polifonia estricta, canviant i generadora d’energia. Aquesta evolució arriba a fusionar els materials inicialment heterogenis. [...] L’espai-temps sonor resultant adquirirà una amplitud i profunditat que permet l’emergència d’emocions lligades a la percepció estètica de l’estructura, un plaer arquitectònic comú a l’art i a la ciència».


Si l’obra anterior es basava fonamentalment en l’astrofísica, Early Life parteix d’una translació sonora de les teories evolutives del bioquímic Graham Cairns-Smith, que proposa un model sobre l’origen de la vida basat en els processos de formació de certs minerals. Seguint l’autor: «Sabem que tota la vida a la Terra prové d’un organisme cel·lular primigeni. Però ara, la pregunta fonamental és: què hi hagué abans d’això? Sembla que la vida es fonamenta en sistemes particulars més que no pas en substàncies específiques. Per això, podem concebre els organismes com a màquines i la vida com a enginyeria natural. Amb aquesta peça, plantejo una estructura musical inspirada en el procés biològic a gran escala pel qual s’hauria pogut originar la vida». Aquesta obra és un encàrrec de la Fundació Ernst von Siemens i de l’Ensemble Recherche.


Knotted Fields, segon trio de l’autor, és el resultat d’un procés de reflexió sobre l’herència de la tradició clàssica i la seva vigència en les formes musicals actuals. El trio combina, d’una banda, una estructura subjacent concebuda a partir del principi de variació –entesa com a generació «del que és múltiple a partir del que és únic»– amb una arquitectura basada en el principi d’oposició, com la forma sonata.




El trio Wortschatten és la primera temptativa del compositor d’aprofundir en els espais tímbrics que emergeixen de la integració d’una dicció rítmica densa amb tècniques instrumentals expandides. Amb un discurs propulsat pel violí i el violoncel, el piano assumeix un rol de creador d’espais de ressonància harmònics, si bé aquesta distribució s’anirà transmutant al llarg de la peça. «La idea era aconseguir que les pulsions energètiques instrumentals actuessin sobre la percepció temporal de l’oient i l’emocionessin, mitjançant una experiència forta dels fluxos temporals que la música desenvolupa.»










Hans Abrahamsen: Schnee


"A principis dels anys noranta vaig fer algunes adaptacions de cànons de Johann Sebastian Bach per a conjunt instrumental. D’això en van resultar set peces que cobrien gairebé totes les etapes creatives del compositor. Completament absort per aquesta música, vaig arranjar-la amb la idea que cada un dels números es pogués repetir una vegada i una altra, com si es tractés de música minimalista. No sé quines durades tenia presents Bach, però, per a mi, veure els cànons d’aquesta manera significava posar en marxa tota una nova concepció temporal.
Segons com es mirin aquests cànons, la música resta immòbil, es desplaça cap endavant o cap enrere. Això conformà una idea que bastiria la meva feina: escriure una peça canònica de manera que s’exploressin totes les possibilitats d’aquest nou univers temporal. El moment de materialitzar-la fou, sens dubte, quan l’Ensemble Recherche em va encarregar la composició d’una peça per a Wittener Tage.




La idea subjacent al Canon 1 consistia a presentar un procés en què dues frases en cànon s’intercanviessin gradualment en un stretto cada cop més ajustat. Així doncs, la frase inicial esdevé la frase final, i viceversa. Això remet gairebé al món de les pintures d’Escher, en què un primer pla blanc sobre un fons negre en un lateral del quadre esdevé un primer pla negre sobre fons blanc en l’altre. Una altra idea també present en la meva composició consistia a dividir el conjunt de nou músics en dos grups simètrics i diferents, amb el percussionista com a eix. Així doncs, el grup 1 (violí, viola, violoncel i piano) se situa a l’esquerra, i el grup 2 (flauta, clarinet, oboè i segon piano), a la dreta.

Potser recordareu aquelles imatges tridimensionals que van tenir tant d’èxit als anys noranta. Aleshores m’interessaven moltíssim, així com l’antiga tècnica estereoscòpica de les darreries del segle XIX, en què dues imatges gairebé idèntiques, fotografiades amb només un mínim desplaçament espacial entre elles (com dos micròfons estèreo), se situen una al costat de l’altra. Si les mirem de manera desenfocada, podem veure com en resulta una imatge tridimensional màgica al bell mig: la suma de les dues.

Pensava, doncs, de quina manera podria jugar amb la il·lusió de plantejar el mateix efecte des de la música. De fet, l’oïda humana (l’audició binaural) funciona ben bé així. Em venia a la ment el cas del “Preludi en Do major” de Bach, de la primera part del Clavicèmbal ben temperat. Com podria generar aquest efecte a partir d’un patró repetit? O, en el cas dels dos “Contrapunctus 13” de l’Art de la fuga, el segon dels quals és una inversió del primer, seria possible experimentar-lo des d’una repetició formal a gran escala?

En tot cas, aquest efecte és el que pretenc amb Schnee. D’una banda, ho plantejo a petita escala, com en les repeticions del Canon 1A; i d’altra banda, a gran escala, ja que el Canon 1B és un “doble” de 1A (que és per al grup 1), tot i que, en aquest cas, és per a tots els nou instruments. Es tracta, bàsicament, de la mateixa música, però amb una densa superposició de registres canònics. Així doncs, els cànons 1A i 1B formen una parella, i com a tal s’haurien d’escoltar. Són com dues imatges musicals que, escoltades des d’una oïda distant i desenfocada, poden produir una tercera imatge, tridimensional.

Just després de l’estrena dels cànons 1A i 1B a Witten el 2006, vaig veure clarament que Schnee s’havia d’expandir fins a conformar una sèrie de parelles de cànons. Haurien de ser cinc, ja que la meva intenció era fer-los cada cop més i més curts. La primera parella dura dues vegades nou minuts, de manera que vaig concebre els següents com una sèrie de dues vegades set minuts, dues vegades cinc minuts, dues vegades tres minuts i dues vegades un minut. Finalment, el temps s’escola, a l’igual del que passa en les nostres vides, en què el temps corre encara més de pressa quan s’acosta la mort. Aquesta era la meva visió ideal de partida, tot i que finalment l’execució esdevingué lleugerament diferent, amb uns cànons 3A i 3B un pèl més llargs del que haurien d’haver estat.

Les parelles que segueixen la primera estan basades en la idea d’un haiku. De nou, en el transcurs de cada cànon individual es revela un procés gradual que il·lumina diferents aspectes i els empeny cap al primer pla o cap al fons. Al mateix temps, cada cànon té el seu “doble”, en què “el mateix” s’escolta de manera “diferent”. La disposició per parelles s’interromp amb tres intermezzi, en els quals els instruments de corda i vent s’afinen novament amb una oscil·lació microtonal descendent. D’aquesta manera, sorgeix progressivament una interferència tonal cada cop més aspra entre grups i parelles d’instruments. Per exemple, en la quarta parella de cànons –un petit homenatge a Wolfgang Amadeus Mozart, de qui prenc en préstec unes meravelloses Schellen (campanetes de trineu) de Die Schlittenfahrt núm. 3 K. 605 –, la flauta, el clarinet i els dos pianos estan afinats amb normalitat; el violoncel i el corn anglès estan un sext de to més greu; i el violí i la viola, dos.
Potser tot això són consideracions molt fredes i formals, però per a mi presenten un lligam indissociable amb el món poètic de la peça: una representació de la neu i de la polifonia blanca.
Ahir, en una llibreria, vaig agafar per casualitat un llibre de les pintures grises de Gerhard Richter: immediatament vaig sentir que hi havia una gran afinitat amb els meus cànons blancs de Schnee."


Hans Ambrahamsen, 2008

(Traducció: Jordi Alomar)


dimecres, 6 d’abril del 2016

CrossingLines. Noves perspectives

Diumenge 10 d'abril de 2016


L'Auditori
Sala 2, Oriol Martorell

7 €
Compra aquí les entrades



Programa


VEGARD FAEGRI
Säule III. 
Estrena absoluta
per a saxo, piano i percussió


PEDRO ÁLVAREZ Monotype #1.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

PEDRO ÁLVAREZ Monotype #2.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

CHRIS SWITHINBANK Small Atlas.
Estrena nacional
 per a veu, flauta, saxo i piano

ALEXANDER SCHUBERT Superimpose III - Infinite Jest.
Estrena nacional
per a saxo, guitarra elèctrica, percussió i electrònica en viu



Raquel García-Tomás. liquid:speeches



Inauguració: dissabte 10 d’abril de 2016, 18:00 hores

L’Auditori
Foyer Sala 2

Accés gratuït amb l’entrada dels concerts de Sala 2 i Sala 3


 

 

dimarts, 15 de març del 2016

Hèctor Parra: Frec 2

Dissabte 19 de març de 2016

19:30 hores

Sala 3 - Tete Montoliu
L'Auditori de Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Hèctor Parra: partitura de Frec



Programa


Hèctor Parra:  Frec 2 (2016) 50'

Estrena mundial, encàrrec de Sampler Sèries.


Intèrprets

Agustí Fernández, piano expandit
Joel Ryan, electrònica en viu


Notes al programa

Per Jordi Alomar

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científic. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un reflex (o resolució del concepte en forma de figura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.

Entrevista a Hèctor Parra

El pròxim dissabte 19 de març, en el marc de Sampler Sèries, tindrà lloc un concert monogràfic dedicat a un dels projectes més agosarats del compositor resident Hèctor Parra, l'estrena de Frec 2 amb Agustí Fernández al piano i Joel Ryan a l'electrònica en temps real.
Compartim aquí l'entrevista al compositor publicada a Núvol el passat 8 de març de la mà d'Aina Vega.



Hèctor Parra. Foto: Elisabeth Schneider