Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hèctor parra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hèctor parra. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de maig del 2019

Barcelona Modern

Divendres 20 de maig de 2019
L'Auditori, Sala 3 Tete Montuliu

20:00 hores
Concert gratuït. Cal recollir l'entrada prèviament a taquilles. Aforament limitat.



El Curs Internacional de Composició, sota la direcció de Demian Luna, ja és un referent pel que fa a cursos d’alta especialització en composició: un espai de trobada on joves compositors de diferents parts del món poden intercanviar la seva experiència creativa, les seves preocupacions estètiques i la seva realitat compositiva, en el marc d’un procés de creació tutelat per un compositor de reconegut prestigi internacional i per instrumentistes professionals. En aquest concert podrem sentir obres d’alumnes del curs i del compositor convidat d’aquesta cinquena edició: el francès Philippe Hurel. Fundador, juntament amb Pierre-André Valade, de l’ensemble Court-circuit, Hurel és un dels compositors francesos més representatius de la segona meitat del segle XX de la generació posterior a Gérard Griséy i Tristan Murail.


Programa



PIERRE BOULEZ
Dérive I per a flauta, clarinet, violí, violoncel, vibràfon i piano (1984)

ADRIAN MOCANU
Lamento de metal, rumor de alambre... per a flauta, saxo i piano (1989) * ** 

IRENE GREGORI
Gusanos de luz per a clarinet baix, violoncel i piano (2017-2018) * 

HUNJOO JUUNG
Take 1 per a flauta, saxo alt, violí, violoncel i piano (2019) * **

DAMIAN GORANDI
Unitá di-torsione per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano (2019) * **

NICOLAS BROCHEC
Time & Slices per a violoncel i piano (2019) * **

HÈCTOR PARRA
Time Fields I per a saxo baríton sol (2002)

PHILLIPE HUREL
...à mesure per a flauta, clarinet, violí, violoncel, piano, percussió (1995) 


*Obra encàrrec del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern **Estrena mundial.




Artistes

BARCELONA MODERN ENSEMBLE
Xavier Pagès-Corella, director
Demian Luna, director artístic





Notes al programa

à mesure

per Demian Luna


El concert que el Barcelona Modern Ensemble presenta cicle avui a les Sampler Sèries, en col·laboració amb el Festival Barcelona Modern, és el concert final de la cinquena edició del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern, en què un compositor de reconegut prestigi mundial, com a mestre, i ensembles i solistes d’altíssim nivell convidats com a residents per a cada edició reben una selecció de 24 joves compositors procedents de diferents països per formar-los, guiar-los i acompanyar-los durant un any al llarg d’un procés de creació d’obra nova, garantint-los també –a més a més de la formació– una plataforma sòlida per a l’exposició del seu treball. El compositor convidat com a mestre per a aquesta edició ha estat el francès Philippe Hurel.

Derive I, de Pierre Boulez, és la primera d’un grup de tres peces per a diferents grups de cambra en què el material, com el seu nom indica, deriva d’una obra anterior, Répons. Dividida en dues parts amb una coda final, la primera part es caracteritza per un pols constant lent, articulat per sobtades aparicions de vertiginoses notes ràpides de caràcter ornamental; la segona es desenvolupa sobre la base de la subdivisió creixent del material. La textura bàsica al llarg de tota l’obra és el resultat de la contraposició de gestos melòdics summament àgils articulats sobre el fons d’una ressonància estàtica. La peça Lamento de metal, rumor de alambre, voz de junco, también latido, vena, del jove compositor ucraïnès Adrian Mocanu, fa referència a una cita del poema “Palabra muerta, realidad perdida”, del poeta espanyol Ángel González Muñiz. Aquesta peça és d’alguna manera una contemplació d’aquestes línies, no només com un intent d’explorar les sonoritats de les imatges poètiques esmentades, sinó també com un esforç per submergir-se en l’inconscient de l’estat fosc de la ment reflectida en el poema. Gusanos de luz, d’Irene Gregori, està inspirada en el relat “El dúo de la tos”, de Leopoldo Alas “Clarín”. La peça treballa sobre la idea de la saturació, la distorsió tímbrica i la complexitat rítmica; els materials s’hi organitzen com una mena d’engranatge de rellotgeria, un perpetuum mobile a la recerca de la sincronització i la descomposició posterior, en què la permanent evolució i transformació dels materials organitzen el discurs. Take 1, del jove compositor coreà Hunjoo Jung, està basada en un dels seus somnis: «en el somni, em perdia en un inextricable laberint dins un altre laberint, experiències relacionades amb les meves memòries passades i el costat fosc de la humanitat, del qual la gent no vol parlar». 

Unitá di-torsione, del jove compositor argentí Damian Gorandi, és una obra construïda amb diferents unitats de soroll a diferents escales, en què el compositor explora les connexions i les múltiples interaccions de la “matèria” en un flux temporal continu. Contrastos extrems d’energia, ja sigui en l’excés o en l’absència total de la mateixa, sublimant així una narrativa de gestos, espais i matèries que és tan fràgil com salvatge. A Time & Slices, del jove francès Nicolas Brochec, el compositor intenta construir diversos espais musicals temporals, que poden ser escoltats com un temps fix sense cap sensació de temps, com una porció de temps, o com un pols de temps. El tempo de la peça esdevé un laberint en el qual un es mou suaument a través de l’escolta. Time Fields I, d’Hèctor Parra, de caràcter i timbre gairebé electrònic, amb marcats contrastos entre greus rugosos i ensordidors, i amb sobreaguts delicats i multifònics centrals vellutats. Estructurada en forma d’estudi, segueix una progressió rítmica estricta cap al frenesí final, malgrat patir interrupcions constants que tensen i retarden l’arribada, deformant així la nostra percepció temporal. I, finalment, ...à mesure, de Philippe Hurel, treballada sobre la base de processos molt graduals en què la música va passant pels diferents estadis que es presenten d’una manera tan subtil que l’oient els rep com a fenòmens aparentment espontanis i naturals. Un sistema de rellotgeria, subtil i precís, i amb una organització rítmica fluida, viva i, alhora, obsessiva i frenètica. 

dimarts, 15 de maig del 2018

Parra: Ensemble Intercontemporain + OBC

19 de maig (19h) i 20 de maig (11h) de 2018
L'Auditori, Sala 1 Pau Casals
10€ / 32€ / 42€ / 56€. Compra aquí les entrades





El compositor català Hèctor Parra, en col·laboració amb el físic Jean-Pierre Luminet, presenta “Inscape”, una obra per a ensemble de solistes, gran orquestra simfònica i electrònica en directe realitzada per Thomas Goepfer (IRCAM). Intepretaran aquesta obra de gran format l’històric Ensemble Intercontemporain i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la batuta de Kazushi Ono, en una sala 1 transformada en espai d’escolta envolvent.



Programa


HÈCTOR PARRA
Inscape
per a ensemble, orquestra i electrònica (2017-2018).
Obra co-encàrrec OBC, ONL, IRCAM, Ensemble Intercontemporain, Gürzenich-Orchester Köln. Estrena absoluta.


















Artistes


Ensemble Intercontemporain
OBC - Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Kazushi Ono, director
Thomas Goepfer/ IRCAM-Centre Pompidou




Notes al programa

per Irene Collado



«L’essencial de l’univers és invisible.» Recuperant aquest enunciat, formulat per l’astrofísic Jean-Pierre Luminet en una entrevista per a El País, plantegem una hipòtesi una mica desafiant: i si poguéssim cartografiar l’univers dins d’una sala de concerts? 

Hèctor Parra ha col·laborat estretament amb Luminet –expert en teoria sobre forats negres, a més de poeta i novel·lista– per plantejar Inscape, obra que reuneix un ensemble de setze solistes, gran orquestra i electrònica en directe. Amb aquest coencàrrec entre l’OBC, l’IRCAM de París, l’Ensemble InterContemporain, l’Orquestra Nacional de Lilla i la Gürzenich Orchester de Colònia, el compositor dona per acabada la seva residència 2016-2017 a L’Auditori. A més, l’estrena d’avui està dedicada al físic Stephen Hawking, un homenatge a tota una vida consagrada a la ciència i a les teories que inspiren l’obra.

El cosmos, imaginat com una esfera, es deforma corbant-se de moltes maneres: com quan la Terra atrau al seu camp de gravetat la Lluna o quan un astre desvia la llum d’estrelles veïnes. Les màximes distorsions, produïdes pels anomenats forats negres, poden crear miratges i il·lusions òptiques que posen en dubte el que és real i el que percebem. Inscape mira d’abordar aquests fenòmens des de la perspectiva artística, convidant-nos a un viatge psicoacústic cap als límits del món conegut.



















L’energia de la qual partim –els cossos, els murmuris… és a dir, el no-silenci– es va transformant durant aquesta exploració utòpica. A poc a poc, l’orquestra condensa més i més potència, expandint els confins sonors de la sala. Els solistes modelen els límits de l’espai situats a diferents punts de l’auditori, i les ones produïdes pels seus instruments són tractades electrònicament, desencadenant així les il·lusions sonores. En quin moment exacte s’apaga o es transforma una ona sonora? Podem percebre la xarxa acústica com un univers arrugat que batega d’energia?

La nostra pregunta d’investigació inicial ens ha portat a un punt en què les rectes de l’art i de les ciències naturals convergeixen per explorar les infinites maneres que l’ésser humà té de conèixer un fenomen. Luminet ens dona les claus en vers d’aquesta travessa sonora i conclou: «Per a mi, la poesia és una forma d’expressió que permet parlar de coses sobre les quals la ciència no té res a dir».




dimarts, 30 de maig del 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.

dimarts, 4 d’abril del 2017

Quatuor Diotima

Dijous 6 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

20:30 hores
10 €. Compra aquí les entrades



Quatuor Diotima


El Quartet Diotima, referent en la interpretació de música dels segles XX i XXI, presenta l’estrena a Barcelona del Quartet de corda núm. 7 de Haas, un indescriptible viatge de 25 minuts per a quartet amb electrònica especialitzada. El programa es completa amb dos dels compositors més representatius del panorama europeu: l’espanyol Alberto Posadas, Premi Nacional de Música 2011, i el català Hèctor Parra, compositor resident de L’Auditori.

Yun-Peng Zhao, violí
Constance Ronzatti, violí
Franck Chevalier, viola
Pierre Morlet, violoncel




Programa


ALBERTO POSADAS
Elogio de la sombra (2012) 19’

HÈCTOR PARRA
Leaves of Reality (2006-2007)* 12’

GEORG F. HAAS
String Quartet núm. 7 (2011)* 25’

*Estrena nacional




Notes al programa

per Vicent Minguet



Ombres de realitat


La memòria i la llum, tal com les va concebre el poeta José Ángel Valente (1929-2000) en el descens antropològic a què donen vida les imatges poètiques dels versos inicials del cicle Material memoria (1979), constitueixen el punt de partida dels gestos musicals del cicle que Alberto Posadas va titular Sombras. Integrat per un total de cinc peces de cambra, el cicle presenta diverses aproximacions al ritme de les ombres, objectes deutors de l’experiència diürna que en l’obra de Posadas basculen entre la idea metafísica de la llum i la distorsió topològica de l’efecte que aquesta crea en difuminar l’objecte sobre el qual es projecta. Elogio de la sombra (2012), per a quartet de corda, és la peça inicial i també l’exemple més clar d’una concepció de la memòria que experimentem gràcies a la distorsió de la imaginació nocturna. Posadas treballa amb un univers sonor que també és una metàfora de la realitat: el filtratge com a sinònim del difuminat, l’espectre acústic desmarxat com a metàfora de l’ombra. Assistim així a la travessia que la memòria recorre des del foc fins a la cendra, de la llum fins a l’ombra. L’elogi, el trobem en la dissolució de les formes, productes efímers de la memòria, i es palesa a través de la repetició difuminada dels gestos, una repetició que ens commina al conflicte, a la concepció del discurs sonor com una espècie de ressonància de la memòria.



Amb un gest semblant al de Posadas, tot i que amb una trajectòria completament diferent, Hèctor Parra ha sabut esprémer el seu magma sonor dels models de les arts visuals i dels reptes de la ciència contemporània, que en els darrers anys han constituït per a ell un estímul tan constant com fructífer. Més enllà de les referències explícites, l’escriptura de Parra reflecteix una concepció estètica que no distingeix entre el llenguatge ontològic de l’art i el de la ciència. Leaves of reality (2007) és, en paraules del compositor, una de les primeres temptatives en què relaciona el gest musical amb la idea de realitat, cosa que li permet establir una topologia de la matèria sonora. El temps, tot i la naturalesa extremament fragmentària del material que l’habita, és d’un marcat caràcter continu.

Actua com un espai de coexistència en què es produeixen les transformacions dels diversos estats sonors, energètics i emocionals que conviuen en els límits d’una estructura polifònica que Parra compara amb la jerarquia de les forces fonamentals d’interacció de la física. En aquest context, el prisma de la percepció auditiva esdevé l’espai interior en què es desencadenen els jocs de l’alteritat, un espai que permetia a Hölderlin concebre l’art no tan sols com una font de coneixement, sinó de vivència objectiva. En conseqüència, assistim a la gestació d’una arquitectura dels estats d’ànim: la fragmentació del jo davant la urgència que sentim enfront de l’inabastable o l’extrema paradoxa de la plenitud que provoquen determinats estats fugaços són alguns dels gestos que prenen cos i que convergeixen gràcies a la multiplicitat d’escales temporals que Parra ha sabut entrellaçar.

Hereu d’una tradició que reclama l’espai intratonal com a fonament i gra del seu edifici sonor, l’austríac Georg Friedrich Haas tenia clar des del primer moment que els dotze semitons temperats no eren una eina suficient per expressar amb exactitud els matisos finíssims que la música ha de suscitar en l’ànima humana. D’aquesta manera, l’equilibri entre raó i emoció, entre la llibertat expressiva i el càlcul de l’espectre sonor, deixa lloc a una música que, en el cas del Quartet de corda núm. 7, troba en l’electrònica una projecció i una integració perfectes. El treball dut a terme a l’Experimentalstudio de la SWR de Friburg va permetre a Haas modular el paisatge tímbric de la formació amb una cinquena veu que es presenta com un corrent continu fascinant. La peça defineix d’una manera exacta el concepte de música de cambra que Boulez ja reclamava durant els primers anys de l’IRCAM: l’electrònica, la transformació del so dels instruments ha d’esdevenir un element més de la composició, un element de primer ordre, que intervé en el centre mateix de l’organització compositiva, una realitat.


Concert en col·laboració amb:



dimarts, 14 de febrer del 2017

Hèctor Parra: Frec 3

Dimecres 22 de febrer de 2017
Fundació Antoni Tàpies

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



A Frec 3, el compositor Hèctor Parra i el pianista i improvisador Agustí Fernández reprenen la via oberta per aquesta “obra en procés” que és la sèrie Frec, en què el pensament compositiu de Parra i l’energia performativa d’Agustí Fernández conformen un nou territori sonor. En aquesta ocasió, ho fan incorporant un ensemble amplificat d’improvisadors, que inclou el piano expandit que articula tota la sèrie.

Agustí Fernández Ensemble


Almudena Gonzalez Vega, flauta
Míriam Fèlix, violoncel
Núria Andorrà, percussió
Agustí Fernández, piano expandit
Ferran Conangla, disseny de so





Programa


HÈCTOR PARRA
Frec 3 (2017)
Encàrrec Sampler Sèries



Notes al programa

per Hèctor Parra


El 2011 l'Agustí Fernández em va contactar perquè estava convençut que els nostres llenguatges expressius tenien molt a veure. Des de fa uns anys, l'Agustí, amb àmplia experiència en el jazz i també en la interpretació al piano de la música contemporània, desenvolupa projectes radicals d'improvisació lliure. A nivell acústic, explora sons que van de la simplicitat extrema dels modes quasi sinusoidals (textures xiulants extretes de les cordes mitges del piano tocades amb cautxú) fins a complexos sons saturats, propers al caos. Per la meva part, componc tant òperes com música simfònica, de cambra, per a instrument solista, així com música electrònica. Però amb aquesta col·laboració se'ns ha obert un escenari completament nou: poder incorporar l'energia i la musicalitat de l'Agustí com a eix principal de desenvolupament d'una arquitectura sonora multidimensional i minuciosament composta. La dinàmica tímbrica dels gestos i textures que entren en joc en les meves obres constitueix el cor de les seves estructures íntimes, i uneix perceptivament elements contrastants dins d'un context polifònic i amb grans tensions internes. En conseqüència, vàrem decidir que per avançar en la nostra recerca calia transformar aquella musicalitat innata de l'Agustí en força compositiva fonamental, i el meu pensament estètic i estructural en 'cos sonor', en gest instrumental ple de vida.

Després d'estrenar FREC 1 al Festival de Huddersfield 2013 i FREC 2 al cicle Sampler Sèries 2015 de l'Auditori, i a proposta d'aquest cicle, vam decidir ampliar la nostra recerca musical amb FREC 3 tot incorporant una flautista, Almudena Vega, una violoncel·lista, Miriam Félix, i una percussionista, Núria Andorrà.

Una atenta escolta interior, combinada amb una extrema permeabilitat entre els quatre músics i el compositor, ha aconseguit que l'empatia de grup arribi a assolir un estat que permet una simbiosi expressiva global.

La gravació en vídeo de les sessions de treball i el seu estudi posterior ha pres el paper d'una partitura escrita totalment mancada de sentit en aquest projecte. Tanmateix, he realitzat una partitura gràfica, sintètica i força esquemàtica, que temporalitza les diferents seccions tant a petita, com a mitjana i gran escala. Aquesta està concebuda per facilitar que els quatre músics puguin moure's còmodament dins de l'estructura de la peça, tot improvisant i interactuant el més lliurement possible en la micro-escala temporal. La riquesa tímbrica i expressiva que despleguen els improvisadors en aquesta obra ha estat fruit d'un intercanvi oral continuat, que ha quedat documentat en les gravacions en vídeo de les sessions de creació.

Tant l'Almudena com la Miriam i la Núria ens han aportat a l'Agustí i a mi nous camps d'acció musical i noves maneres d'interactuar amb el piano, que diferencien notablement FREC 3 de les dues anteriors. L'enginyer de so Ferran Conangla, que ja ens ha acompanyat en FREC 1 i FREC 2, esculpirà l'espai sonor que percebrà el públic amplificant acuradament cada textura instrumental.

Pel que fa al seu desenvolupament temporal, FREC 3 comença, igual que l'1 i el 2, amb les friccions de la mà de l'Agustí explorant les rugoses i efímeres sonoritats de la seva pell sobre la fusta. I per simbiosi, al cap de poc, el violoncel respon amb sons igualment rugosos i afustats, granulars i filtrats, tot prement fins a l'extrem les cerres sobre la fusta de l'arquet, i de retruc, sobre la caixa harmònica de l'instrument. Un ésser orgànic sembla prendre vida i es vol expressar, encara que precàriament, amb veu rogallosa i granulada. La flauta, per contra, juga un paper dialèctic amb aquests dos 'instruments de corda': s'hi contraposa amb una continuïtat sonora, resultat de llargues expiracions en posicions harmòniques molt agudes i amb molt aire i poc so. I la percussió s'afegeix a les textures dels primers, desequilibrant el grup, i accentuant momentàniament el caràcter aïllat i fràgil de la flauta, l'únic instrument del quartet íntimament vinculat a la respiració humana.

divendres, 29 d’abril del 2016

Ensemble Recherche: Hans Abrahamsen i Hèctor Parra

Dissabte 30 d’abril
18.30 hores
L’Auditori - Sala 2

10 €  - Compra les entrades aquí


Presentació prèvia del concert per Hèctor Parra a les 18.00 hores



Gerhard Richter: Funeral 673 (1988)














Programa



Hèctor Parra (Barcelona, 1976)

Stress Tensor (2009 , rev. 2011)
Knotted Fields (2007)
Early Life (2010) (Estrena nacional)
Wortschatten (2004)


Hans Abrahamsen (Copenhagen, 1952)

Schnee (2008) (Estrena nacional)


Intèrprets


Ensemble recherche

Melise Mellinger, violí
Barbara Maurer, viola
Åsa Åkerberg, violoncel
Klaus Steffes-Holländer, piano 1
Christian Dierstein, percussió
Jean-Pierre Collot, piano 2
Martin Fahlenbock, flautes
Shizuyo Oka, clarinets
Jaime González, oboè i corn anglès



Notes al programa

Hèctor Parra: música de cambra

Per Jordi Alomar


L’aproximació a la música de cambra d’Hèctor Parra del concert d’avui desvetlla les inquietuds que impulsen l’acció creadora i generadora del compositor: la ciència i la reflexió sobre el gest sonor i la seva energia projectada en el temps.

Stress Tensor, obra composta immediatament després de l’òpera Hypermusic Prologue, fa al·lusió a l’objecte matemàtic que, en la teoria gravitacional d’Albert Einstein, expressa el contingut energètic i material que corba l’espai-temps. Des d’aquest plantejament, el compositor genera un joc dins d’una gran estructura complexa que ressembla el camp gravitacional. En paraules de l’autor: «En l’obra ens trobem confrontats a illes sonores contrastants i fragmentàries, molt ramificades però també desenvolupades. Les vinculacions entre elles no es manifesten inicialment, però progressivament es desplega tota una xarxa de relacions significatives que segueixen una polifonia estricta, canviant i generadora d’energia. Aquesta evolució arriba a fusionar els materials inicialment heterogenis. [...] L’espai-temps sonor resultant adquirirà una amplitud i profunditat que permet l’emergència d’emocions lligades a la percepció estètica de l’estructura, un plaer arquitectònic comú a l’art i a la ciència».


Si l’obra anterior es basava fonamentalment en l’astrofísica, Early Life parteix d’una translació sonora de les teories evolutives del bioquímic Graham Cairns-Smith, que proposa un model sobre l’origen de la vida basat en els processos de formació de certs minerals. Seguint l’autor: «Sabem que tota la vida a la Terra prové d’un organisme cel·lular primigeni. Però ara, la pregunta fonamental és: què hi hagué abans d’això? Sembla que la vida es fonamenta en sistemes particulars més que no pas en substàncies específiques. Per això, podem concebre els organismes com a màquines i la vida com a enginyeria natural. Amb aquesta peça, plantejo una estructura musical inspirada en el procés biològic a gran escala pel qual s’hauria pogut originar la vida». Aquesta obra és un encàrrec de la Fundació Ernst von Siemens i de l’Ensemble Recherche.


Knotted Fields, segon trio de l’autor, és el resultat d’un procés de reflexió sobre l’herència de la tradició clàssica i la seva vigència en les formes musicals actuals. El trio combina, d’una banda, una estructura subjacent concebuda a partir del principi de variació –entesa com a generació «del que és múltiple a partir del que és únic»– amb una arquitectura basada en el principi d’oposició, com la forma sonata.




El trio Wortschatten és la primera temptativa del compositor d’aprofundir en els espais tímbrics que emergeixen de la integració d’una dicció rítmica densa amb tècniques instrumentals expandides. Amb un discurs propulsat pel violí i el violoncel, el piano assumeix un rol de creador d’espais de ressonància harmònics, si bé aquesta distribució s’anirà transmutant al llarg de la peça. «La idea era aconseguir que les pulsions energètiques instrumentals actuessin sobre la percepció temporal de l’oient i l’emocionessin, mitjançant una experiència forta dels fluxos temporals que la música desenvolupa.»










Hans Abrahamsen: Schnee


"A principis dels anys noranta vaig fer algunes adaptacions de cànons de Johann Sebastian Bach per a conjunt instrumental. D’això en van resultar set peces que cobrien gairebé totes les etapes creatives del compositor. Completament absort per aquesta música, vaig arranjar-la amb la idea que cada un dels números es pogués repetir una vegada i una altra, com si es tractés de música minimalista. No sé quines durades tenia presents Bach, però, per a mi, veure els cànons d’aquesta manera significava posar en marxa tota una nova concepció temporal.
Segons com es mirin aquests cànons, la música resta immòbil, es desplaça cap endavant o cap enrere. Això conformà una idea que bastiria la meva feina: escriure una peça canònica de manera que s’exploressin totes les possibilitats d’aquest nou univers temporal. El moment de materialitzar-la fou, sens dubte, quan l’Ensemble Recherche em va encarregar la composició d’una peça per a Wittener Tage.




La idea subjacent al Canon 1 consistia a presentar un procés en què dues frases en cànon s’intercanviessin gradualment en un stretto cada cop més ajustat. Així doncs, la frase inicial esdevé la frase final, i viceversa. Això remet gairebé al món de les pintures d’Escher, en què un primer pla blanc sobre un fons negre en un lateral del quadre esdevé un primer pla negre sobre fons blanc en l’altre. Una altra idea també present en la meva composició consistia a dividir el conjunt de nou músics en dos grups simètrics i diferents, amb el percussionista com a eix. Així doncs, el grup 1 (violí, viola, violoncel i piano) se situa a l’esquerra, i el grup 2 (flauta, clarinet, oboè i segon piano), a la dreta.

Potser recordareu aquelles imatges tridimensionals que van tenir tant d’èxit als anys noranta. Aleshores m’interessaven moltíssim, així com l’antiga tècnica estereoscòpica de les darreries del segle XIX, en què dues imatges gairebé idèntiques, fotografiades amb només un mínim desplaçament espacial entre elles (com dos micròfons estèreo), se situen una al costat de l’altra. Si les mirem de manera desenfocada, podem veure com en resulta una imatge tridimensional màgica al bell mig: la suma de les dues.

Pensava, doncs, de quina manera podria jugar amb la il·lusió de plantejar el mateix efecte des de la música. De fet, l’oïda humana (l’audició binaural) funciona ben bé així. Em venia a la ment el cas del “Preludi en Do major” de Bach, de la primera part del Clavicèmbal ben temperat. Com podria generar aquest efecte a partir d’un patró repetit? O, en el cas dels dos “Contrapunctus 13” de l’Art de la fuga, el segon dels quals és una inversió del primer, seria possible experimentar-lo des d’una repetició formal a gran escala?

En tot cas, aquest efecte és el que pretenc amb Schnee. D’una banda, ho plantejo a petita escala, com en les repeticions del Canon 1A; i d’altra banda, a gran escala, ja que el Canon 1B és un “doble” de 1A (que és per al grup 1), tot i que, en aquest cas, és per a tots els nou instruments. Es tracta, bàsicament, de la mateixa música, però amb una densa superposició de registres canònics. Així doncs, els cànons 1A i 1B formen una parella, i com a tal s’haurien d’escoltar. Són com dues imatges musicals que, escoltades des d’una oïda distant i desenfocada, poden produir una tercera imatge, tridimensional.

Just després de l’estrena dels cànons 1A i 1B a Witten el 2006, vaig veure clarament que Schnee s’havia d’expandir fins a conformar una sèrie de parelles de cànons. Haurien de ser cinc, ja que la meva intenció era fer-los cada cop més i més curts. La primera parella dura dues vegades nou minuts, de manera que vaig concebre els següents com una sèrie de dues vegades set minuts, dues vegades cinc minuts, dues vegades tres minuts i dues vegades un minut. Finalment, el temps s’escola, a l’igual del que passa en les nostres vides, en què el temps corre encara més de pressa quan s’acosta la mort. Aquesta era la meva visió ideal de partida, tot i que finalment l’execució esdevingué lleugerament diferent, amb uns cànons 3A i 3B un pèl més llargs del que haurien d’haver estat.

Les parelles que segueixen la primera estan basades en la idea d’un haiku. De nou, en el transcurs de cada cànon individual es revela un procés gradual que il·lumina diferents aspectes i els empeny cap al primer pla o cap al fons. Al mateix temps, cada cànon té el seu “doble”, en què “el mateix” s’escolta de manera “diferent”. La disposició per parelles s’interromp amb tres intermezzi, en els quals els instruments de corda i vent s’afinen novament amb una oscil·lació microtonal descendent. D’aquesta manera, sorgeix progressivament una interferència tonal cada cop més aspra entre grups i parelles d’instruments. Per exemple, en la quarta parella de cànons –un petit homenatge a Wolfgang Amadeus Mozart, de qui prenc en préstec unes meravelloses Schellen (campanetes de trineu) de Die Schlittenfahrt núm. 3 K. 605 –, la flauta, el clarinet i els dos pianos estan afinats amb normalitat; el violoncel i el corn anglès estan un sext de to més greu; i el violí i la viola, dos.
Potser tot això són consideracions molt fredes i formals, però per a mi presenten un lligam indissociable amb el món poètic de la peça: una representació de la neu i de la polifonia blanca.
Ahir, en una llibreria, vaig agafar per casualitat un llibre de les pintures grises de Gerhard Richter: immediatament vaig sentir que hi havia una gran afinitat amb els meus cànons blancs de Schnee."


Hans Ambrahamsen, 2008

(Traducció: Jordi Alomar)


dimarts, 15 de març del 2016

Hèctor Parra: Frec 2

Dissabte 19 de març de 2016

19:30 hores

Sala 3 - Tete Montoliu
L'Auditori de Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Hèctor Parra: partitura de Frec



Programa


Hèctor Parra:  Frec 2 (2016) 50'

Estrena mundial, encàrrec de Sampler Sèries.


Intèrprets

Agustí Fernández, piano expandit
Joel Ryan, electrònica en viu


Notes al programa

Per Jordi Alomar

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científic. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un reflex (o resolució del concepte en forma de figura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.

Entrevista a Hèctor Parra

El pròxim dissabte 19 de març, en el marc de Sampler Sèries, tindrà lloc un concert monogràfic dedicat a un dels projectes més agosarats del compositor resident Hèctor Parra, l'estrena de Frec 2 amb Agustí Fernández al piano i Joel Ryan a l'electrònica en temps real.
Compartim aquí l'entrevista al compositor publicada a Núvol el passat 8 de març de la mà d'Aina Vega.



Hèctor Parra. Foto: Elisabeth Schneider