Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estrenes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estrenes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de maig del 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.

dissabte, 5 de novembre del 2016

CrossingLines. Spanish Paradox

Dijous 10 de novembre de 2016
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. Els seus projectes, en un futur proper, inclouen una col·laboració amb el CNDM de Madrid, una gira per França, Dinamarca i Austràlia, i una col·laboració amb el grup Neue Vocalsolisten Stuttgart. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxofon / Cassiel Antón, trombó / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Lluïsa Espigolé, piano / Luis Codera Puzo, direcció artística i guitarra elèctrica

Programa


LUIS CODERA PUZO
φ** (2015)
Premio Colegio de España de París y del INAEM

RUBENS ASKENAR
Bestiario. O manual de antifábula* (2016)
Encàrrec Sampler Sèries

ÍÑIGO GINER MIRANDA
Cinco analogías -teatro de sombras para cuatro músicos basado en un texto de Charles Avison (1752)* (2016)
Encàrrec CNDM

PABLO CARRASCOSA LLOPIS
Black* (2016)
Encàrrec Sampler Sèries


*Estrena mundial
**Estrena nacional


Notes al programa

per Luis Codera Puzo


El programa Spanish Paradox presenta/mostra diverses cares de la situació actual de les músiques de nova creació a Espanya. Quatre compositors de diferents comunitats autònomes evidencien que, malgrat una dura crisi econòmica que ha minvat considerablement la inversió en cultura i el suport institucional, la nova generació de creadors espanyols ha experimentat un paradoxal estat de gràcia creatiu, sovint des de l’exili. CrossingLines, una formació que tot i haver nascut durant els anys més durs de la recessió econòmica ha aconseguit posicionar-se com un dels principals exponents de música de nova creació a Espanya, s’identifica amb aquesta generació que no accepta conformar-se amb la seva situació i reclama una manera pròpia de fer música.

Íñigo Giner Miranda és un compositor i pianista basc, el treball del qual està fortament vinculat al teatre musical, línia que ha desenvolupat en profunditat amb l’ensemble berlinès Die Ordnung der Dinge, del qual és cofundador. La seva música explora sovint les relacions entre el so, l’element visual i l’acte performatiu, aspectes sensibles a Cinco analogías. La peça és un teatre d’ombres: quatre músics asseguts al voltant d’una taula manipulen una sèrie d’objectes i d’instruments de percussió darrere d’una pantalla retroil·luminada. El públic aprecia les ombres de les mans, dels objectes, dels instruments i de les baquetes dels músics, i en la seva percepció reconstrueix l’acció i la vincula amb els sons que emeten. La peça està dividida en cinc moviments: “Geometría”, “Chiaroscuro”, “Las distancias”, “Personajes principales” i “Personajes en grupo”. Els títols estan basats en el text Essay on musical expression (1752), del compositor i organista britànic Charles Avison. Avison hi enumera les deu característiques que, a parer seu, uneixen música i arts visuals, cinc de les quals serveixen de punt de partida per a cadascun dels moviments de la peça.



Notes de Giner Miranda sobre l'estrena:


Existen entre ambas disciplinas un buen número de parecidos, más de los que a primera vista cabe imaginar, y considero interesante enumerar las analogías más llamativas entre ambas:

1. La geometría: puesto que ambas artes tienen la proporción como tema, ya sea la proporción de lo visible, o la proporción de las vibraciones de los cuerpos sonoros.

2. El uso de múltiples planos, tanto en la música como en la pintura, que dan forma a lo que vemos y oímos presentan (primeros planos, fondos y planos medios).

3. La técnica del claroscuro, no solo en la pintura,  puesto que también la música se sirve de contrastes y gradaciones entre luz y oscuridad. 

4. El uso habitual de una figura principal, alrededor de la cual se estructura el resto de personajes y por último

5. el trabajo con grupos, cuando diferentes individualidades se apoyan y sustentan entre ellas, creando un conjunto equilibrado y completo, como el que Tiziano ejemplifica con un racimo de uvas.

A Bestiario. O manual de antifábula, el compositor canari Rubens Askenar mostra la insòlita creativitat tímbrica que caracteritza la seva producció. La peça, per a ensemble amplificat i electrònica, planteja una sorprenent exploració instrumental: tècniques interpretatives extremes, instruments preparats i ampliats, o l’ús d’objectes i utensilis com a instruments musicals conformen una partitura exuberant organitzada en diverses seqüències amb un cert caràcter ritual. Aquests plantejaments sonors inusuals estan garantits pel sorprenent rigor amb el qual Askenar prepara les seves partitures, on tots els elements han estat estudiats i fins i tot gravats en vídeo i exemplificats; mostres a les quals els músics poden accedir a través d’un sistema de codis QR. La inspiració de la peça neix de la fascinació per l’obra del pintor, fotògraf i escultor polonès Zdzisław Beksiński.




φ (phi), per a guitarra elèctrica i electrònica, del barceloní Luis Codera Puzo, està marcada per la influència que la música improvisada, el noise i sobretot la música realitzada amb sintetitzadors modulars provoquen, a partir de 2013, en el compositor. El seu treball previ s’havia centrat en la creació de situacions sonores amb un plantejament precís i ben delimitat; situacions a les quals pot acostar-se una partitura, però impensables amb la síntesi modular. Després d’aquest xoc estètic, el compositor s’enfronta a noves maneres de fer o d’escoltar música totalment alienes al que li era familiar, experiència tan aterridora com fascinant que, de mica en mica, es plasma en la seva producció. El títol és una metàfora d’aquesta situació: φ és un nombre irracional transcendent, del qual, tot hi ser una constant, se’n desconeix la totalitat dels seus dígits; és, per tant, quelcom ambés a dir, que té una presència clara i inequívoca, real i concreta, però que, alhora, s’escapa i resisteix qualsevol codificació completa.




El concert es tanca amb Black –escrita pel valencià Pablo Carrascosa Llopis per a ensemble amplificat, electrònica i llums– que, al costat de Blue –una peça estrenada també per CrossingLines– forma part d’un cicle de composicions orientades a reinterpretar gèneres de música moderna des de formacions instrumentals i tradicions musicals diferents. La peça reflexiona sobre característiques de l’estil de Black Metal: lluny de realitzar un simple arranjament de certs clixés, Carrascosa dissecciona elements característics del gènere, que presenta en figures concretes i atomitzades –sovint fins a suggerir només de manera subtil el seu origen– en l’estil concís i despullat d’elements innecessaris característic del compositor. La interpretació ideal de la peça presenta un joc de llums totalment planificat que amplia la percepció de l’oient i proposa una connotació de ritual i una despersonalització dels intèrprets, trets apreciables en els concerts de Black Metal.





Spanish Paradox és un projecte en coproducció entre Sampler Sèries i el Centro Nacional de Difusión Musical.


dilluns, 30 de maig del 2016

Víctor de la Rosa - Moulding Bass Clarinet



Divendres 3 de juny de 2016
 20.30 hores
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona
7 €
Compra d'entrades aquí


 

 

 

 

Programa

 

RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Wondjina (2013)
LOUIS D’HEUDIERES: Ou (2013) (Estrena nacional)
OLIVER RAPPOPORT: Catarsis IV (2009)
CARLES DE CASTELLARNAU: Nova obra (2016)(Estrena mundial)
OSCAR BIANCHI: Alteritas (Encàrrec de Sampler Sèries) (Estrena mundial)
OCTAVI RUMBAU: Un chien andalou (2016) (Estrena mundial)
RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Mikroskop #1 (2016)


Víctor de la Rosa

Víctor de la Rosa va finalitzar els estudis de clarinet i clarinet baix a l’ESMUC. Posteriorment es va traslladar al Regne Unit per realitzar-hi un Master in Performance al Royal College of Music. Instal·lat a Londres des de llavors, i havent estat distingit amb diversos guardons, combina l’activitat concertística com a solista, com a membre de grups de cambra i com a convidat d’algunes orquestres (entre elles, l’orquestra Philharmonia, la London Symphony Orchestra o la Mahler Chamber Orchestra), amb la tasca docent al Conservatori Superior de les Illes Balears, d’on és originari. Com a solista, ha actuat en diverses sales, com L’Auditori (d’on enguany és artista convidat i on acaba d’actuar amb l’OBC), el Palau de la Música, el Royal Albert Hall o el KKL de Lucerna.



Modelant el clarinet baix

Notes al concert

Per Josep Barcons Palau

Els orígens de l’instrument


Tot i que tant al Reial Conservatori de Brusel·les com al Museu de Salzburg s’hi conserven uns clarinets baixos que daten d’entre 1730 i 1750, el cert és que la gran evolució del clarinet baix es va produir a principi de segle XX, quan dues de les firmes encara actualment més emblemàtiques de clarinets (Selmer i Buffet) van dir-hi la seva, construint models no tan dispars dels que podem trobar avui dia.

Abans, el segle XIX havia deixat alguns exemples orquestrals notables per a aquest instrument, sobretot en el camp de l’òpera. És el cas del cèlebre passatge de Meyerbeer a Les Huguenots (una òpera estrenada a París el 29 de febrer de 1836), o la menys coneguda però realment fundacional intervenció del “glicibarífon” (el nom d’un prototipus de clarinet baix similar a un fagot) a Emma di Antiochia de Saverio Mercadante, estrenada a Venècia, al teatre de La Fenice, el 8 de març de 1834. Poc després, Berlioz, Wagner, Liszt (i no cal dir-ho, Verdi, Mahler, Puccini, Strauss, Ravel, Prokófiev… més endavant) en farien un ús magistral a les seves partitures, sempre comptant amb les millores organològiques que un jove Adolph Sax de només 24 anys havia fet a l’instrument el 1838. (Pocs anys més tard, a la dècada de 1840, Sax idearia l’instrument que du el seu nom partint en gran mesura de les seves investigacions prèvies amb el clarinet baix. Hi canviaria dos elements fonamentals: la forma del tub, que en el cas del saxòfon és cònica i en el del clarinet és cilíndrica; i el material, substituint la fusta per una aleació de metalls).

L’instrument solista i els grans mestres


Des de llavors ha plogut molt, però no ha estat fins la segona meitat del segle XX que el clarinet baix no ha adquirit un passaport propi per viatjar pel món com a instrument solista. A aquesta nova projecció del clarinet baix hi va contribuir, sens dubte, l’empenta de diversos clarinetistes que van maldar per posar aquest instrument a l’avantguarda musical de l’època. Noms com els de Josef Horák, a Txèquia (que es considera que féu el primer recital solista de clarinet baix, el 23 de març de 1955), Henri Bok, als Països Baixos, el jazzman Eric Dolphy i l’ànima funky de Bennie Maupin (col·laborador estret de Miles Davis o Herbie Hancock), van situar el clarinet baix a la primera línia de la creació musical contemporània.

Però si hi ha hagut un clarinetista baix influent els darrers temps, aquest ha estat sens dubte Harry Sparnaay. L’activitat d’aquest holandès nascut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial inclou un gavadal de concerts i un cartipàs ple d’estrenes, amb obres de Berio, Feldman, Harvey, Ferneyhough, Donatoni, Grisey, Xenakis, Lachenmann… de les quals és dedicatari. Però tant o més important que aquest treball braç a braç amb els compositors (que ha permès ampliar el repertori del clarinet baix en més de mig miler d’obres), és la ingent tasca pedagògica que Spaarnay ha desenvolupat durant més de 35 anys al Conservatori del seu Àmsterdam natal i, de 2005 a 2010, també a l’ESMUC.

Dels anys passats a casa nostra, un dels seus alumnes més destacats fou Víctor de la Rosa, que va estudiar amb ell durant quatre cursos. De Sparnaay, Víctor de la Rosa en va aprendre molt més que la tècnica, ja que també s’imbuí bona mica de l’esperit prosèlit del neerlandès. Així, no és estrany que hagi seguit la seva dèria d’encarregar obres a companys de generació, amb qui col·labora estretament durant el procés de composició. I, tot i que no arriba al volum de producció del mestre, sí que acumula un bagatge considerable d’estrenes que continuen contribuint a ampliar (amb encert) el repertori del seu instrument.

Encàrrecs, estrenes i microscopis


El concert d’avui n’és una bona mostra, atès que el clarinetista mallorquí interpreta obres que ell mateix ja ha estrenat durant aquests darrers anys (Wondjina, Ou i Catarsis IV) i ens descobreix quatre estrenes absolutes fruit dels encàrrecs realitzats a Carlos de Castellarnau, a Oscar Bianchi (de mà de L’Auditori), a Octavi Rumbau i a Raquel García-Tomás. Per fer-ho, de la Rosa ha creat un programa circular, en què la música transita sense interrupció i en el qual les obres –amb l’estreta col·laboració de Raquel García-Tomás– es donen la mà a través d’un fil d’Ariadna audiovisual. Un fil d’Ariadna que modela el clarinet (vet aquí el títol del programa: Moulding bass clarinet) fent-lo avançar i retrocedir per tota la gamma de sons de què és capaç, amb una equànime combinació entre obres per a clarinet baix sol, obres que requereixen electrònica i obres que hi sumen, encara, un component visual.

La unió entre les diverses peces del programa s’aconsegueix –més enllà dels contrastos i de les afinitats estètiques– a través de l’obra Mikroskop #1 de Raquel García-Tomás, articulada com un políptic que s’insereix entre cada una de les composicions. L’artista barcelonina ha concebut petites peces en què explora el clarinet baix des d’una proximitat infreqüent. Amb micròfons d’alta precisió adherits a diverses parts de l’instrument, García-Tomás ha enregistrat allò imperceptible a simple orella per crear un treball electrònic que dialoga amb la sonoritat en viu del clarinet baix. Però en l’enfocament de l’obra, no sols hi ha aquesta voluntat microscòpica en termes musicals, sinó també en termes visuals; i el videoart que es projecta en sinergia amb la música (obra de la mateixa García-Tomás) és fruit també d’aquest enfocament microscòpic sobre diverses parts i gestos del clarinet baix de Víctor de la Rosa, del qual exposa subtilment les interioritats, establint un joc estimulant entre els binomis visibilitat-invisibilitat i audibilitat-inaudibilitat .

Les obres del programa


Tanmateix, el programa s’enceta amb Wondjina, una obra en què conflueixen clarinet, electrònica i vídeo i que té com a font d’inspiració la mitologia aborigen australiana. Es diu que, quan es disposen a morir, els wondjina (els esperits de la pluja que apareixen durant el son) busquen una cova on pintar algunes formes abans d’enaiguar-se en els pous. És sobre pintures rupestres datades fa 4000 anys que García-Tomás elabora el treball visual, mentre en el clarinet baix hi apareixen sonoritats tribals i reminiscències del didjeridú.



El concert (amb la interpolació prèvia d’una de les cinc parts de Mikroskop #1) continua amb Ou, de Louis d’Heudieres. Aquest compositor establert a Londres (com el mateix Víctor de la Rosa) planteja una obra on timbre, ritme i altura s’expandeixen i es contrauen a partir de materials relativament simples. L’electrònica dialoga amb el clarinet baix, planteja fragments a solo i a duo on el silenci i les transformacions progressives (que modulen/modelen els paràmetres bàsics del so) juguen un paper notable.

La Catarsis IV d’Oliver Rappoport és la quarta de les cinc peces homònimes que aquest compositor malagueny va escriure per a instrument solista entre 2004 i 2011. Composta el 2009 com a encàrrec del Festival Nous Sons i estrenada pel mateix Víctor de la Rosa (amb qui va coincidir durant els anys de formació a l’ESMUC), Catarsis IV és una obra relativament breu que recorre durant prop de cinc minuts algunes de les nombroses possibilitats tímbriques i gestuals del clarinet baix. Amb un tremp vigorós i una excitació creixent, la peça acaba conduint l’intèrpret –tal com indica el títol i verifica el mateix de la Rosa– a una mena de purificació com la que es pretenia en la tragèdia grega clàssica.




Carlos de Castellarnau sent una predilecció especial per l’informalisme pictòric dels anys seixanta i setanta. I, si en altres obres s’ha endinsat en la producció del pintor canari Manuel Millares, en aquesta ho fa en les escultures que Joan Miró va realitzar en la dècada dels setanta. D’aquí el títol de l’obra, Bas-relief, que amb la seva fructífera equivocitat sembla remetre tant a una tipologia escultòrica (el baix relleu) com a l’alleujament (relief) del clarinet baix. Al llarg dels gairebé deu minuts que dura la peça (que no pot comptar amb un marc millor per a la seva estrena), una electrònica molt gestual dialoga amb el clarinet, pròdig en passatges corals, tot aportant-li un so metàl·lic talment color de bronze, i confegint un mar de sonoritats microtonals en certa manera hereves de Sciarrino i de Billone.


Joan Miró: Bas-relief 1969



El programa prossegueix amb una altra peça per a clarinet baix sol, Alteritas, d’Oscar Bianchi, el títol de la qual fa plena justícia a allò que passa a l’obra. Efectivament, al llarg de 15 minuts, aquest compositor milanès explora una vasta paleta de sonoritats no convencionals (d’aquí l’alteritat) de l’instrument. El catàleg de sons que requereix de l’intèrpret (ben especificat als prolegòmens de la partitura) transporta l’oient a un món suggeridor en què fàcilment hom oblida que està escoltant un clarinet baix. La serietat de l’exploració tímbrica i el món al qual transporta es combinen amb un humor tan refinat com la mateixa oïda de Bianchi. Una bona mostra n’és el que diu l’intèrpret als compassos 28-33, en una petita broma semiòtica: «the interesting thing, is that I can do so. I create». Pura autoreferencialitat i pura action-music.




Amb la interpolació prèvia de l’última seqüència de Mikroskop #1, el concert es clou amb la interessant proposta que Octavi Rumbau ha fet sobre el cèlebre film de Luis Buñuel Un chien andalou. A Rumbau, sempre l’havia intrigat l’estranya i inquietant connivència entre el “Liebestod” de Tristany i Isolda i els tangos argentins que acompanyen les escenes. Partint d’aquesta observació que l’obsedia, i amb el permís explícit de la família Buñuel, Rumbau ha creat una nova banda sonora per al cèlebre curtmetratge surrealista. Amb aquesta intenció, ha pres alguns motius de la música original del film per vessar-los sobre la seva obra, tot integrant-los en el seu llenguatge estimulant i transparent. Només a tall d’exemple per a aquells que vulguin jugar a fer de detectius, direm que el ritme del tango apareix sovint tant en la seva forma original com retrogradada; que les harmonies orquestrals wagnerianes permeen alguns dels fragments de més densitat electrònica, i que el famós leitmotiv de la mort d’amor apareix –ben camuflat microtonalment– pels voltants de la secció àuria.

Un brocat d’or fet a mida per cloure un recital en què el clarinet baix es modula (gairebé surrealísticament) des la invisibilitat i la inaudibilitat a la presència més aclaparadora.

© Josep Barcons 2016

dijous, 19 de maig del 2016

Oslo Sinfonietta a Sampler Sèries


OSLO SINFONIETTA: Ø


21 de maig de 2016
Sala 2 Oriol Martorell

18:00 h




















Programa




Ragnhil Berstad              xtendõ (work in progress)

Bent Sorensen                Sirengesang 

Øyvind Torvund               Forest Construction

Raquel García-Tomás     Blind Contours núm. 1







Notes al programa



Ultima a L’Auditori

Per Lars Petter Hagen


Des de la seva fundació ara fa 25 anys, Ultima Oslo Contemporary Music Festival s’ha consolidat com el festival més gran de música contemporània d’Escandinàvia i com la plataforma de referència en l’àmbit de les músiques de recerca en els països nòrdics. Constituït com a fundació amb un patronat integrat per disset de les institucions artístiques més significatives de Noruega, un dels seus membres fundadors és l’Oslo Sinfonietta.

Cada mes de setembre, Ultima Festival esdevé un fòrum interdisciplinari entorn de les músiques de recerca que converteix Oslo en el punt neuràlgic de l’escena musical nòrdica. Com a punt de trobada internacional i espai de diàleg, estem molt agraïts de tenir la possibilitat de dur a terme aquesta col·laboració amb L’Auditori i Sampler Sèries. Estem convençuts que el programa és un reflex representatiu del grau d’obertura i d’intercanvi de l’escena musical d’avui dia a Oslo i Barcelona.

Raquel García-Tomás ens presenta així la seva última creació, Blind Contours núm. 1, dedicada al compositor noruec Lasse Thoresen: «La peça és una exploració de tres dimensions: la coexistència, la relativitat i la creativitat dels intèrprets. Tant el director com els intèrprets han d’entendre els materials escrits com una oportunitat per explorar lliurement el seu propi so en diàleg amb l’ensemble i l’electrònica, que comparteixen una relació simbiòtica. La major part del temps, o bé l’ensemble o bé l’electrònica funcionen com a ombra l’una de l’altra». 

Un dels compositors noruecs més interessants de la generació dels setanta és Øyvind Torvund. Amb Forest Construction, encarregada per Donaueschinger Musiktage el 2012, el compositor continua la recerca sobre sons de la natura i músiques populars: «Forest Construction és una sèrie de composicions breus per a cinta i ensemble. La part electrònica està construïda a partir d’enregistraments de camp que l’Expermimentalstudio de la SWR dugué a terme amb l’ensemble Ascolta al bosc de Schwarzwald, Friburg, el passat juliol. En la gravació, el conjunt interpreta fragments d’aquestes composicions en l’arbreda. El material musical prové de dues fonts: patrons rítmics de les músiques tradicionals noruegues i imitacions de sons d’animals (udols i bramuls de linxs, llops, gossos, cérvols, camells, zebres i hienes). Vaig escoltar, juntament amb els músics, aquests sorolls enregistrats amb la intenció de trobar maneres d’imitar-los amb els seus instruments. Tot això, combinat en capes, és el que forma la paleta sonora de la peça. Volia fer una estructura sonora que fos estranya en relació amb el que s’escoltaria en un bosc però que, alhora, fos una música que hi pogués pertànyer, a manera d’una construcció abstracta dins el bosc».

En la nova peça de Ragnhild Berstad, els sons fràgils dels cristalls que l’artista vidrier Vidar Koksvik dissenya específicament per a l’ocasió s’entremesclen amb una interpretació instrumental del cant microtonal del pit-roig. El paisatge poètic i fràgil que la compositora presenta insisteix en una presència sonora, entesa com una reflexió equiparable a com s’experimenta la natura.

«L’art té la capacitat d’influir sobre la percepció del temps. En el meu cas, l’exploració de la dimensió temporal en la música és un element constant. Vull crear un espai sonor que convidi a la presència en el moment i que, des de la música, obri la possibilitat a sentir més profundament l’ara. Amb xtendõ, el paisatge musical pren forma a partir de petites variacions que, un cop desplegades, s’espaien i estenen en el temps. L’origen del títol és doble: el mot llatí tendõ significa estendre, estirar, tensar. X fa referència a tot allò desconegut, al moment en què ja no seguim un camí musical sinó que escoltem: expressa la manera de relacionar-nos amb els sons en la natura, amb tot allò que, senzillament, és».

El compositor danès Bent Sørensen és una figura clau de l’escena nòrdica. Una veu única i personal  descrita com a «silenciosa i al mateix temps intensament present, en la penombra, i alhora plena d’un murmuri animat que recupera memòries d’un passat en runa, remot i urgent. Fer memòria podria ser ben bé el que sembla fer la seva música: evocar la recordança inconscient, amb tot el joc d’ombres, desplaçaments i obscuritats de la memòria. Una música en què la història no és quelcom fora de nosaltres, que pot ser vist o tractat com un objecte, sinó que és dins nostre, que viu constantment en nosaltres i que interpretem com a part del present». 





Sirengesang, de 1994, està dedicada a Per Nørgård. Escriu el compositor: «La música no és una reflexió romàntica de presumptessuposats cants de sirena. El títol fa referència a una concepció impalpable que es manifesta en melodies denses i microtonals, així com en repeticions maníaques, gairebé congelades. Sovint, la música es converteix en crits estàtics, en què de vegades brilla alguna espurna de melodia naïf. Cap al final de l’obra, emergeix un fragment del duet d’àngels d’Echoing Garden, peça que vaig compondre el 1993».


La visita d’Ultima Festival a L’Auditori acaba amb la confluència –o col·lisió– sísmica i lliure de dues forces volcàniques: Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love.


Lars Petter Hagen
Director artístic
Ultima Oslo Contemporary Music Festival



Ultima Festival rep el suport del Ministeri de Cultura noruec i de l’Ajuntament d’Oslo. Sa Majestat el Príncep Haakon és patró d’Ultima.

divendres, 13 de maig del 2016

Entrevista a Raquel García-Tomás


Sampler Sèries presenta l'estrena de Blind Contours no. 1


Nascuda a Barcelona el 1984 i formada a l'ESMUC i a Londres, Raquel García-Tomás és compositora convidada a la temporada Sampler Sèries 2015-2016, on ha presentat la seva instal·lació liquid:speeches. Està especialitzada en creació multidisciplinària i col·laborativa, àmbit en el qual actualment desenvolupa una recerca doctoral al Royal College of Music.

En ocasió de l'estrena de Blind Contours a càrrec de l'Oslo Sinfonietta en el marc d'Ultima Festival a L'Auditori - Sampler Sèries, presentem una breu entrevista a la compositora.























-En què consisteix Blind Contours no. 1?

És una obra per a conjunt de 16 músics, electrònica preenregistrada i vídeo-creació. Plantejo l'obra com a una exploració de les nocions de coexistència i relativitat, així com de la creativitat dels intèrprets.

Blind contour és un terme que en anglès significa «contorn cec». S'usa per designar una tècnica d'il·lustració en què es dibuixa fixant la mirada exclusivament en l'objecte i no en el paper. Es tracta d'una tècnica que normalment forma part del procés d'aprenentatge, ja que fa treballar la capacitat d'observació i evita la repetició de clixés sobre el paper. D'altra banda, és una tècnica que pot generar resultats expressius i fins i tot inesperats, i això fa que sigui un procés atractiu per als il·lustradors professionals.

-L'ús de recursos audiovisuals podríem dir que gairebé és una constant en la teva obra. Com planteges la relació amb el vídeo en aquesta peça?

Sempre busco una relació simbiòtica entre el discurs musical i el discurs visual. En aquesta obra, el contingut del vídeo és una representació visual subjectiva del discurs de l'ensemble i l'electroacústica, una representació en un procés d'evolució imperceptible tant del material sonor com del visual.

-D'on sorgeix la inquietud per treballar el llenguatge audiovisual?

En part per la meva recerca doctoral, així com per una inquietud creativa purament personal. El vídeo és un mitjà perfecte pel format de concert i pel d'instal·lació, és per això que fa uns anys que l'exploro.


-I si et donem carta blanca, amb qui t'agradaria fer el pròxim projecte, i què t'agradaria que fos?

​No ho havia pensat això... La veritat és que fa temps que no faig res amb dansa. Aquests darrers anys he estat fent òpera, teatre, instal·lació, música instrumental, electroacústica​​...​ Però ja fa 3 anys des de la meva col·laboració amb l'English National Ballet. Em va encantar treballar amb ells, era un grup reduit de ballarins (6) i el coreògraf era fabulós (Fabian Reimair). El que m'agradaria ara és treballar a gran escala: amb un grup gran de ballarins, orquestra, electrònica i video!

dimarts, 15 de març del 2016

Entrevista a Hèctor Parra

El pròxim dissabte 19 de març, en el marc de Sampler Sèries, tindrà lloc un concert monogràfic dedicat a un dels projectes més agosarats del compositor resident Hèctor Parra, l'estrena de Frec 2 amb Agustí Fernández al piano i Joel Ryan a l'electrònica en temps real.
Compartim aquí l'entrevista al compositor publicada a Núvol el passat 8 de març de la mà d'Aina Vega.



Hèctor Parra. Foto: Elisabeth Schneider

dilluns, 11 de maig del 2015

Benet Casablancas a Sampler Sèries


 bcn 216: Casablancas


L'Auditori - Sala 2
21 de maig de 2015 - 20.30 hores
Compra d'entrades aquí


El grup instrumental bcn216 presenta un concert monogràfic de Benet Casablancas, compositor resident de L’Auditori i Premi Nacional de composició 2013.


Programa


Epigrames (1990) 
       I. Poco allegro 
       II. Tranquilo 
       III. Allegro moderato
Set Haikus per a sextet (2015) *
       I. Full de Dietari, per a Antonio Muñoz Molina
       II. Ràfegues de llum
       III. Poco Andante
       IV. Con Moto. Giocoso e Festivo
       V. Poco mosso
       VI. Memento -Haiku per a Maria del Carme Casablancas-
       VII. Allegro 
Sis Glosses sobre textos de Cees Nooteboom (2010)  
      I. “El camí cap aquí”
      II. “Seguint el rastre de Don Quixot”
      III. “Un xiuxiueig d´or i marró i gris plom”
      IV. “La pobresa és silenciosa”
      V. “La marededéu negra dins la seva cova daurada” 
      VI. “Arribada”

 Dove of Peace. Hommage to Picasso (2010) **
L´autor dedica la present audició de Dove of Peace a la memòria de Carles Riera i Pujal (1956-2009)
Dance, Song and Celebration. Homenatge a Xavier Montsalvatge (2012)***

bcn 216
Francesc Prat, director
Jose Luis Estellés, clarinet solista

* Estrena absoluta
** Primera audició a Barcelona
*** Estrena nacional






































Benet Casablancas i Domingo (Sabadell, 1956), compositor resident a L'Auditori durant les temporades 2013-14 i 2014-15, és un dels compositors catalans actuals amb major activitat internacional. Format musicalment al Conservatori Superior de Música de Barcelona i deixeble de Josep Soler, la seva estada a Viena amb Friedrich Cerha i Karl-Heinz Füssl suposà l'entroncament amb la tradició compositiva centreeuropea. Llicenciat en filosofia i doctor en història i ciències de la música per la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva activitat assagística, crítica i docent és indissociable del seu plantejament creatiu.
El seu ampli catàleg d'obres és interpretat arreu del món per agrupacions com la London Philharmonic Orchestra, l'Orquesta Nacional de España, la BBC Symphony Orchestra, Tokyo Sinfonietta, Plural Ensemble, London Sinfonietta, Arditti Quartet o Perspectives Ensemble, entre d'altres.
Des de l'any 2002 és director acadèmic del Conservatori Superior de Música del Liceu. El primer enregistrament monogràfic de la seva música el 1989 fou guardonat amb el Premi Nacional del Disc del Ministeri de Cultura. El 1992 li fou concedit el Premi Ciutat de Barcelona de Composició i el 2007 el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 2013 obtingué el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura, el màxim guardó estatal. 


Notes al programa

Per Jordi Alomar


La música de Benet Casablancas presenta uns signes clars de definició. Lliure de les ortodòxies compositives del segle XX alhora que plenament lligada a l'horitzó compositiu de la tradició moderna, l'assimilació profunda del pensament musical de l'Escola de Viena impregna tot el seu cabal creatiu. Si bé l'aprofundiment i la reivindicació del sistema serial com a marc expressiu i formal vast és un tret característic de la seva producció primerenca, l'adopció progressiva de maneres de flexibilitzar el discurs sonor ha cristal·litzat en una expressió lliure i fidel als interessos i idees de l'autor, plena d'elements relacionals.

La clarificació formal i la fluència discursiva, la lluminositat tímbrica, l'energia vitalista juntament amb la cura vers l'oient tot resguardant-lo de les concessions fàcils, de l'accessori i de l'efectisme gratuït —sempre des d'uns marcs amarats per la síntesi de la tradició— caracteritzen la producció actual de Casablancas. Segons el compositor anglès Jonathan Harvey, l'escriptura del compositor sabadellenc flueix a través del recurs clàssic de la polifonia, un contrapunt en constant transformació i paròdia dels seus elements constituents que obre espais d'intensitat lírica, de joc enginyós o d'introspecció contemplativa. 

La preocupació estructural de l'autor ha resultat en una destil·lació dels mitjans formals fins a arribar a una projecció sintètica i concisa del material. Per això, la idea de l'epigramàtic —terme literari referit a una composició poètica breu, succinta, de contingut sovint satíric i incisiu— és determinant per a l'escolta de la seva música. El seu catàleg, ple de fragments, peces breus, interludis, aforismes o epigrames sembla encarnar sonorament aquesta idea de mònada compositiva.




Epigrames de 1990 és el primer conjunt d'epigrames de l'autor, seqüència que amb els New Epigrams per a orquestra de corda (1997) i els Set epigrames per a piano (2000-2003), culminaria amb els Tres epigrames per a orquestra (2001). En el transcurs de l'obra, per a sis instruments, un seguit de petits episodis se succeeixen sense solució de continuïtat, formant una seqüència de contrastos en un marc d'atonalitat lliure. Aquesta peça està dedicada al grup Barcelona 216, que sempre ha mantingut una especial vinculació amb l'autor. Fou estrenada a Palermo el desembre de 1990, sota la direcció d'Ernest Martínez Izquierdo. 


Els Set Haikus per a sextet (2015) estan inspirats en la concisió i essencialitat de la forma poètica japonesa. De la mateixa manera que la sèrie d'epigrames, aquesta forma succinta ha permès a l'autor contraposar a les obres de majors dimensions formals un medi discursiu concentrat que possibiliti capturar la idea inicial i copsar-la amb la immediatesa, continuïtat i intensitat d'allò que s'escriu gairebé d'un sol traç, com en la cal·ligrafia japonesa. L'espai breu i acotat possibilita un marc expressiu capaç de dotar el seu contingut de significacions i registres ben diversos: des d'allò festiu, brillant i juganer fins al luctuós sisè Haiku, dedicat a la memòria de Maria del Carme Casablancas.


Amb la mateixa proposta instrumental que els Epigrames de 1990, les Sis glosses sobre textos de Cees Nooteboom (2010) estan basades en textos de l'extraordinari llibre de viatges Desviació a Santiago, un recorregut polièdric i personal per la geografia peninsular tot seguint el Camí de Sant Jaume entre 1979 i 1981. Les peces musicals no estan concebudes com a una il·lustració programàtica ni descriptiva sinó com a un diàleg amb els textos citats, responent al flux d'al·lusions que els conformen. L'obra fou encarregada per l'Ensemble 88, que l'estrenà a Maastricht sota la direcció de Taco Kooistra.

Liverpool Philharmonic: Dove of Peace


Si a les Sis glosses la referència de partida era literària, amb Dove of Peace. Hommage to Picasso (2010) l'associació amb el quadre homònim de Picasso transcendeix el simple homenatge al pintor, prenent la força del símbol de la confrontació entre guerra i pau, i del paper de l'art en el conflicte: «un immens colom blanc esquita amb la còlera del seu dol la terra» (Pablo Picasso, Poemes en prosa). Obra encarregada per la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra i pel clarinetista Nicholas Cox, la coincidència de l'estrena amb la celebració d'una gran exposició monogràfica sobre Picasso a la Tate Liverpool motivà la tria de l'homenatge. Aquesta peça és la primera incursió en el gènere concertant de l'autor. Estrenada a Liverpool sota la direcció de Clark Rundell, està escrita a la memòria de Carles Riera, clarinetista amic de l'autor finat durant la composició de la peça.



Dance, Song and Celebration – Homage to Xavier Montsalvatge (2012) fou escrita en ocasió de la celebració de l' «Any Montsalvatge», com a encàrrec de la Foundation for Iberian Music de la City University of New York. Amb un caràcter festiu i lluminós, la peça conté referències directes a Canción de cuna para dormir a un negrito i a El gato con botas. La incidència sobre la nota si en l'última secció de la peça correspon a l'enllaç directe amb la mateixa voluntat d'homenatge de la peça Sí a Montsalvatge, peça per a piano del mateix any que fa referència a Sí, a Mompou (1983) de Montsalvatge, fent un joc d'al·lusions a dos referents fonamentals per a l'autor. La peça fou estrenada pel Perspectives Ensemble a la Morgan Library de Nova York sota la direcció d'Ángel Gil-Ordóñez.


Estrena de Dance, Song and Celebration (2012)


© Jordi Alomar 2015









dimarts, 11 de novembre del 2014

Ictus Ensemble - Le Soldat Inconnu

16/11/2014 18.00h - L'Auditori, Sala 2


Ictus, un dels conjunts instrumentals de referència  en l’àmbit europeu, presenta un programa amb motiu dels 100 anys de la primera guerra mundial: Le soldat inconnu, del compositor grec Georges Aperghis, basat en un relat de Franz Kafka, i l’Histoire du soldat d’Ígor Stravinski, un clàssic del segle XX escrit durant la primera guerra mundial.


Programa

Diumenge 16/11/2014 18.00h - L'Auditori, Sala 2

Igor Stravinsky Histoire du soldat (1917) 50’
Georges Aperghis Le Soldat Inconnu (2013) 27’ *


Ictus Ensemble
Lionel Peintre baríton
George van Dam violí
Georges-Elie Octors direcció

* Estrena a l'Estat espanyol. Le Soldat Inconnu és un co-encàrrec d'ECHO (European Concert Hall Organization) amb el suport del Programa de Cultura de la Unió Europea.

Compra d'entrades aquí.












Notes


Cent anys després, podem veure la Primera Guerra Mundial com el naixement del món d'avui. Si el desenvolupament del capitalisme imperialista a finals de segle XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre potències europees fins a dur-lo a un punt insostenible, el seu esclafit bèl·lic i les revolucions que el seguiren han determinat la topografia creativa de tot un segle.


dijous, 23 d’octubre del 2014

Tarab Cuts de John Butcher @ hcmf// BCN

Programa

24/10/14 - 22:00h - L'Auditori

John Butcher: Tarab Cuts (2013) 60' *

*Estrena nacional

John Butcher: composició, saxofon, arxius de so, feedback
Mark Sanders: percussió

Més informació i compra d'entrades clicant aquí.


Notes

John Butcher


John Butcher (nascut a Brighton, 1954) és un dels capdavanters en l'experimentació musical lliure. Després de doctorar-se en Física Teòrica el 1982 i deixar posteriorment el món acadèmic, la seva activitat musical gira entorn de la improvisació, la composició, l'electroacústica i els projectes site-specific, com Resonant Spaces (2006), una col·lecció d’instal·lacions a indrets inusuals d’Escòcia i les Illes Orkney.