Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris electrònica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris electrònica. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Tristan Perich: Surface Image

Dimarts 5 de novembre de 2019
L'Auditori - Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades


Vicky Chow, piano
Tristan Perich, electrònica d’1 bit


L’artista sonor i compositor Tristan Perich (Nova York, 1982) ha desenvolupat una particular estètica post-minimalista a partir de l’electrònica d’1 bit adaptada a diversos formats.

En el cas de Surface Image, un dispositiu de 40 canals i altaveus d’electrònica d’1 bit construït manualment per Perich, que actua a mode d’orquestra electrònica, juntament amb una descomunal partitura de patrons per a piano, despleguen un tour de force d’una hora de durada en el qual es desdibuixen els límits entre l’aproximació acústica i electrònica al fet musical.

La influència i la simplicitat del codi en la concepció seqüencial de la composició imposen al piano un llenguatge sotmès a la lògica de la música electrònica que, no obstant això, no obvia el potencial dinàmic i tímbric de l’instrument acústic, sinó que l’aprofita per explorar la contaminació mútua a partir del contacte entre dos universos sonors que es fusionen de formes inesperades. Interpreta Surface Image la pianista canadenca Vicky Chow, dedicatària de l’obra i membre de l’influent col·lectiu novaiorquès Bang on a Can All Stars.





Programa


TRISTAN PERICH: Surface Image
per a piano i 40 canals d’electrònica d’1-bit (2013)


Notes de programa


Per Serafín Álvarez


Des de petit, Tristan Perich va sentir una curiositat enorme pel funcionament de les coses, inclosos els instruments musicals amb els quals practicava —la mecànica darrere de la vibració de les cordes d’un piano, per exemple. Aquesta mirada curiosa per sota de la superfície de les coses era coherent amb la seva fascinació per la ciència; matemàtiques, física i informàtica en particular, disciplines en què s’ha format i que són palpables en les seves manifestacions creatives com a compositor i com a artista. L’electrònica d’1 bit, tan característica del seu treball, posa en relleu aquesta curiositat; elimina totes les capes que afegeixen complexitat i que dificulten entendre el funcionament dels dispositius digitals actuals per arribar a l’essència de l’electrònica, emprant tan sols aquells elements imprescindibles per transformar un senyal digital bàsic en so: un petit altaveu activat per un circuit electrònic relativament senzill que ell mateix dissenya, programa i fabrica. Aquest circuit envia unitats mínimes d’informació digital cap a l’altaveu, 0 o 1, impulsos elèctrics que fan vibrar la seva membrana, transformant dígits binaris en ones sonores, donant forma física a la lògica digital.

Però Perich no compon únicament música per a microprocessadors. Al centre de l’escenari hi situa un piano de cua imponent. Asseguda al seu davant, una dona: Vicky Chow. A banda i banda, quaranta petits altaveus nus, tots iguals, suspesos per parelles en vint suports similars al peu d’un micròfon. Una tauleta tàctil al faristol del piano, i al seu costat, un comptador digital. Un garbuix de cables tirats per terra, relativament desordenats, que connecten els altaveus a un circuit electrònic situat fora de l’escenari. Surface Image comença amb un breu solo de piano. Poc després, alguns dels altaveus llancen ràfegues de bits intermitents que emboliquen amb ímpetu el so del piano entre els seus particulars timbres aspres de baixa resolució. Clústers de tons acústics i sintètics s’entrellacen i es separen successivament en una dansa invisible que es va desplegant en intricats patrons. Les influències minimalistes són evidents, amb repeticions incessants, superposicions de patrons que remeten a Philip Glass, Steve Reich, La Monte Young o Terry Riley. Cap al final del primer terç arribem a un primer clímax, seguit d’un canvi harmònic vertiginós en què el piano es deslliga. Una escolta superficial de Surface Image podria suggerir que és una composició austera i mecànica, però, si bé està regida per una precisió matemàtica, canvis com aquest la fan emotiva i emocionant. Arribats a aquest punt, el virtuosisme, la resistència i vitalitat de Vicky Chow són indiscutibles i aclaparadors; observar la velocitat i contundència dels moviments dels seus dits sobre el teclat és tan hipnòtic com el mateix mantra repetitiu de la música. Cap a la meitat del concert, la peça es torna temporalment més complexa i intensa, amb la introducció de tons prolongats darrere dels quals s’erigeix un oceà cacofònic de bits i cordes percudides que ens envolta i desborda. Després de l’eufòria arriba la calma, la densitat disminueix gradualment fins a concloure amb un lent i introspectiu moviment de piano sobre diverses capes de suaus brunzits electrònics que van silenciant-se progressivament. Finalment, després d’una mica més d’una hora de dansa ininterrompuda, un únic brunzit és sostingut durant alguns segons, i desapareix.

Altres que han escrit sobre Surface Image han parlat erròniament d’una confrontació entre l’ésser humà i la màquina. No hi ha violència sinó companyia, no hi ha oposició sinó relació. És aquesta relació entre naturaleses diferents, aquest entremig, el que interessa realment a Perich. El piano i l’electrònica s’entrellacen per teixir conjuntament una mateixa matriu. Hi ha diàlegs, també es donen discordances ocasionals, però per sobre de tot hi ha coexistència. No  musical. A l’escenari, els altaveus hi tenen una presència significativa, i se’ls confereix un estatus similar; no són instruments, en el sentit d’eines, són intèrprets, ja no únicament per la seva particular disposició espacial, sinó també perquè estan literalment interpretant la música en directe. No reprodueixen un registre prèviament gravat, interpreten un codi en temps real. Potser, percebre el concert com un camp de batalla sigui extremament antropocentrista i estigui filtrat per idees de dominació. Però hi ha altres relacions possibles, relacions en què tractem les màquines menys com a objectes passius i més com a subjectes actius. Perich coneix bé l’univers en miniatura que s’amaga en els components electrònics que utilitza, un univers on es produeixen innombrables operacions abans que pugui operar per a nosaltres. La seva curiositat per entendre el seu funcionament, i la seva voluntat per exposar-ne l’essència, estrenyen aquesta relació.



dilluns, 18 de febrer del 2019

SINN+FORM

Dimecres 20 de febrer de 2019
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





El músic, compositor i videoartista alemany Frank Bretschneider, cofundador del segell Raster-Noton, és un dels referents de l’escena europea de música electrònica. La localització del so, la creació d’estructures rítmiques formades per elements entrellaçats, i un discurs musical d’influència minimalista són alguns dels trets distintius de Bretschneider. A SINN+FORM, Bretschneider parteix de la idea d’un món fonamentalment caòtic (descrit per models matemàtics i teories físiques) i en l’intent constant de l’ésser humà de reconèixer, descriure, predir, controlar i canviar aquest món. Bretschneider emula musicalment aquest concepte amb sintetitzadors modulars (Buchla i Serge) que afecten aleatòriament els paràmetres musicals, transformant aquest flux d’esdeveniments en un sistema musical de caos i ordre, de contingut i forma, mitjançant un procés improvisat però deliberat de control i d’influència constants. La incorporació de l’artista visual Pierce Warnecke en directe aporta elements equivalents en l’àmbit de la imatge: a partir de les grans obres d’animació abstracta del segle XX (Oskar Fischinger, Walter Ruttman, Hans Richter, Len Lye, Norman McLaren, o John i James Whitney), reexamina els procediments des de la perspectiva de les noves tecnologies i el processament d’imatges animades i de vídeo en temps real.


Frank Bretschneider, sintetitzadors modulars
Pierce Warnecke, video, objectes mecànics i lumínics






Notes al programa

Per Jordi Alomar



«Jo crec que l’ús del soroll per fer música augmentarà i continuarà fins que arribem a una música feta amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, per a propòsits musicals, tots els sons que puguin ser escoltats. S’exploraran els mètodes fotoelèctrics, magnètics i mecànics per a la producció sintètica de música. […] El principi de la forma serà la nostra única connexió constant amb el passat.» John Cage: The future of music: Credo

Quan John Cage va escriure el manifest anterior, el 1937, disposava de prou indicis per pronosticar un canvi en la relació entre l’escolta i el total sonor. Un canvi arrelat en la imparable evolució de l’ecosistema sonor: tant l’adveniment del món industrial com de l’electrificació progressiva tindrien unes conseqüències en el paisatge sonor que configurarien un ventall de realitats sonores –i, per tant, musicals– radicalment noves. De fet, la incidència de l’electrònica en la producció musical irrompé amb dues possibilitats inaudites: la síntesi –l’obtenció de sons a partir de variacions de voltatge– i l’esquizofonia –la separació d’un so de la seva font “original” a través de l’enregistrament o del sampleig. L’explotació d’aquests dos principis pot ser una via d’entrada al recorregut de la relació entre música i electrònica al llarg del segle XX fins a l’actualitat: una presència que impregna tots els processos i àmbits de la producció musical.

Una de les conseqüències d’aquesta afectació és el volum de producció en creixement exponencial: el suport sonor passa a ser un material d’estoc, arxivable, reproduïble i multiplicable; en definitiva, inabastable. El procés de “tria” que sovint fa el discjòquei és el d’obrir tracks –o, en català, pistes– dins un laberint atapeït de referències i possibilitats en forma d’enregistrament o recordings (tinguem en compte la seva etimologia: la mateixa que la de les paraules “record”, en català, i la llatina recordari, “dur a la memòria”). Com vaticinava John Cage, la responsabilitat, doncs, de “dur a la memòria” rau en el principi de la forma i en les seves condicions de possibilitat. I aquest és el llindar en què treballa Frank Bretschneider a Sinn + Form.

En aquesta proposta, l’artista planteja un contingut acústic caòtic creat per processos de manipulació analògica de sintetitzadors modulars enfrontat a la possibilitat constant de trobar-hi formes de comprensió i d’estructura des de l’escolta. Bretschneider fa un homenatge particular a l’experimentalisme electrònic dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, reproduint bona part dels processos de síntesi analògica elaborats aleshores i superposant-los per mitjà de tractaments de permutació i acumulació. Davant de l’obturació cognitiva resultant, l’autor manté una actitud clarament kantiana: són els processos d’escolta els que filtraran, seleccionaran i categoritzaran els esdeveniments sonors encapsulant-los en formes, independentment de la capacitat de l’oient per comprendre-les. La simulació del caos a Sinn + Form s’elabora a partir de la indeterminació de paràmetres com l’altura i el timbre, mentre que els patrons regulars –i, per tant, identificables o fins i tot predictibles– afecten paràmetres com la durada, la velocitat o l’atac. El projecte fou concebut i elaborat a l’EMS (Elektronmusikstudion) d’Estocolm amb els sintetitzadors analògics Buchla i Serge. En la versió que presentarà a Sampler Sèries farà servir un samplejador/seqüenciador Octatrack.

Sinn + Form és, probablement, una de les lectures més singulars i originals de la tradició electroacústica clàssica i de laboratori. Vista amb més de seixanta anys de perspectiva després de la seva emergència, de la mà d’un outsider heterodox com Bretschneider, la lectura qüestiona categories i registres de pertinença i de legitimitat, així com fa palesa la plena vigència del Credo de Cage.

dimecres, 12 de desembre del 2018

FERRAN FAGES: LLAVI VELL

Dimecres 19 de desembre de 2018
Sala 4, L'Auditori

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades



Ferran Fages, guitarra acústica, ones sinusoidals, electrònica


El guitarrista, compositor i improvisador Ferran Fages és un dels artistes més inquiets i destacats de l’escena de música experimental de Barcelona. Amb Llavi vell i What might occur, Fages mostra dues cares aparentment oposades en la seva extensa producció. Llavi vell, concebuda per ser reproduïda el més fort possible i presentada en aquesta ocasió en format quadrafònic, és una massa sonora construïda a partir de capes de sons produïts pel fregament d’un arc en diverses posicions sobre les cordes de la guitarra. Sobre aquesta massa inestable (gairebé un drone) pren forma una capa d’harmònics dispersos, tractada com un patró melòdic. What might occur és una relectura per a guitarra acústica i ones sinusoïdals de la peça per a piano Triadic Memories de Morton Feldman, i ens ensenya el vessant més cru i intimista de Fages: una aproximació a la guitarra com a instrument feble, de recursos mínims, que ens situa en una perspectiva sonora on el silenci sustenta el discurs musical. Dues obres que exploren formes d’afectar la nostra percepció temporal amb recursos sonors i compositius contrastants.






Programa


FERRAN FAGES

What might occur (Rereadings of Triadic Memories by Morton Feldman for acoustic guitar and sinewaves) (2015-17), per a guitarra acústica i ones sinusoidals

Llavi vell, per a quadrafonia



Notes de programa


What might occur i Llavi vell

Per Jordi Alomar


Un dels textos centrals dels Poemes de l’alquimista de Josep Palau i Fabre és “L’aventura”. Escrit el 1947, el poema és una traducció, desconstrucció, apropiació i recreació de “Sensation”, un poema d’Arthur Rimbaud. Partint de l’original francès, en cinc versions –o etapes– distintes, Palau i Fabre fa un allunyament progressiu de la lectura inicial de Rimbaud –una traducció poèticament fidel– fins a convertir-lo en un text autònom. Diu l’autor, a les notes sobre “L’aventura”: «Dos problemes es plantegen en aquest poema: el de la imitació i el de la identitat. No en formen sinó un. Aquí es demostra, per camins diferents, la impossibilitat de la imitació. Volent escriure un poema com l’hauria escrit un altre poeta del que em sento molt pròxim, o volent traduir un poema que sento com si fos meu, o fins i tot llegint algun poema que admiro, surt la meva identitat. Hi ha sempre, darrera meu, i encara que jo no me n’adoni, un lector invisible que llegeix per mi i que em diu com he de llegir; que em separa, així, dels llocs d’on jo em creia gairebé esclau».

Aquest procediment d’escriptura poètica entesa no com un objectiu en ella mateixa sinó com un mitjà d’exploració, de lectura, d’experimentació i de configuració de la pròpia identitat a través de la digestió dels referents podem traslladar-lo al procés compositiu tant de Morton Feldman com de Ferran Fages. En el procés compositiu de Triadic Memories, Morton Feldman hi sedimenta el record de les maneres de tocar de tres intèrprets molt propers a l’autor: David Tudor, Roger Woodward i Aki Takahashi. L’evocació autònoma del tacte, de la presència velada, porta la dimensió de la memòria a un lloc fonamental en el gest de l’escriptura.



Amb What might occur, Ferran Fages presenta una relectura personal de Triadic Memories, fita cabdal en la trajectòria d’escolta de Fages i punt de referència en el seu posicionament creatiu. Concebuda per a guitarra acústica i ones sinusoidals, i elaborada durant un llarg procés de gestació (2015-2017), és la primera obra d’una trilogia que també inclou Detuning Series for Guitar (2016) i Un lloc entre dos records (2017). Les peces d’aquesta trilogia tenen com a eix comú la desconstrucció de la guitarra a través d’una nova aproximació a l’instrument. Des de l’austeritat en l’ús d’efectes, tècniques i materials, es forja una música en què la simplicitat i la concisió sustenten una arquitectura fràgil, silenciosa, de temporalitats verticals i immersives, sense fites.

Confrontant el problema de la imitació i de la identitat com planteja Palau i Fabre, el procés de composició de What might occur significa una reescriptura experiencial i emotiva del punt de partida més que no pas una transcripció fidel i analítica de l’original. La recreació dels timbres i ressonàncies harmòniques de Triadic Memories topava amb un problema d’entrada: l’afinació tradicional de la guitarra. La manera de resoldre-ho va ser partir de l’adaptació de l’afinació de l’instrument a un leitmotiv que permetés, des de les cordes a l’aire, poder jugar amb la ressonància de l’instrument i configurar un clúster generador del material sonor de l’obra. L’ús de les ones sinusoidals, més enllà de generar interferències, batiments o amplificacions, respon en aquesta trilogia a la necessitat d’esdevenir un vehicle portador de memòria.

Llavi vell (2010) planteja una aproximació molt diferent de l’anterior. Hereu de Phil Niblock, Fages elabora un bloc sonor quadrafònic pensat per ser reproduït al màxim de volum possible. A partir de la superposició de capes d’enregistraments del frec de les cordes de la guitarra amb un arquet metàl·lic sobre diferents punts de la corda, el resultat és una massa fluida amb dos nivells: un nivell massiu, drone, trencat pel moviment de l’arquet, i un nivell d’harmònics fluctuants, tractat com un patró melòdic.


dijous, 1 de novembre del 2018

SYNTHS

Dissabte 3 de novembre 2018
Fabra i Coats - Fàbrica de Creació 

19:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Thomas Lehn, Thomas Ankersmit, Keith Fullerton Whitman


Tres referents dels sintetitzadors analògics ens ofereixen sessions úniques a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació en una jornada coproduïda per les Sampler Sèries de l’Auditori i OUT.SIDE, el cicle de músiques inusuals a centres d'art de Catalunya.

L’alemany Thomas Lehn és un dels músics més destacats de l’actualitat de l’escena de la improvisació lliure. Ha desenvolupat un llenguatge propi a partir d’un ús exhaustiu del sintetitzador analògic EMS Synthi A, que data de 1971. La seva formació com a pianista de clàssica, jazz i contemporània, es deixa entreveure en la seva concepció del sintetitzador com a instrument d’execució en directe i es visualitza en interpretacions d’un nivell instrumental prodigiós. El músic holandès Thomas Ankersmit centra el seu treball en l’exploració de fenòmens acústics i psicoacústics a partir d’un sistema que combina el sintetitzador Serge Modular -creat per Serge Tcherepnin l’any 1974- amb el processament digital per ordinador. Reflexions sonores, infrasons, emissions otoacústiques, sons ultradireccionals, feedbacks i interrupcions del senyal, així com deliberats mals usos de l’equipament, manifesten la seva visió extrema, visceral i alhora sofisticada dels fenòmens sonors. El nord-americà Keith Fullerton Whitman, una de les principals figures de l’escena dels sintetitzadors modulars, ha publicat més d’una vintena d’àlbums de música electrònica des dels anys noranta. Partint també d’un sistema híbrid que combina sintetitzadors i software de processament i generació del senyal, Fullerton Whitman estableix marcs de treball que li permeten la creació de música electrònica en directe, una aproximació al fet musical indissociable de l’univers específic dels sintetitzadors modulars.





Pianista i teclista de sintetitzador analògic, Thomas Lehn és compositor intèrpret de música contemporània. Des dels anys vuitanta, ha estat exercint com a pianista d’interpretació i a principis de la dècada de 1990 va començar a col·laborar en activitats internacionals com a intèrpret de música electrònica en directe basada en la síntesi sonora de sintetitzadors analògics de finals de la dècada de 1960, utilitzant gairebé només el Signe Synthi A.



Ha compost la seva pròpia música electrònica alhora que ha anat ampliant el seu treball per a interpretacions de sintetitzador en directe i en estudi realitzades per compositors com ara Boguslav Schaeffer, Éliane Radigue, Peter Jakober, Anthony Pateras a.m.o. Ha realitzat col·laboracions internacionals amb ensembles com KONK PACK, TOOT o THERMAL. És membre fundador de l’ensemble] h [iatus, un projecte dedicat a la interpretació i la improvisació, i recentment ha treballat amb el videoartista Kjell Bjørgeengen, amb Xavier Charles i Roger Turner.




Instal·lat a Melbourne (Àustralia), Keith Fullerton Whitman (1973), és una de les figures principals de l’escena dels sintetitzadors modulars. La seva inquietud musical neix amb la descoberta, a principis dels anys noranta, dels segells discogràfics experimentals independents de Boston i del downtown de Nova York juntament amb hores d’experimentació als estudis subterranis del Berklee College of Music, que resultà en una desconstrucció lo-fi dels paràmetres convencionals de la música dance.Cap a l’any 2002, l’autor es planteja abandonar progressivament la manipulació de l’herència dance i centrar-se en una recerca orientada a l’exploració sonora. Fullerton combina dispositius analògics pertanyents a diferents moments de la història de la música electroacústica amb transformacions digitals. Durant els últims vint anys, Keith ha publicat més de 20 àlbums i ha realitzat més de 500 concerts en alguns dels festivals d’art i música europeus i nord-americans més reputats.




Thomas Ankersmit (1979) és un músic i artista sonor establert a Berlín. De formació musical autodidacta, comença manipulant equipaments electrònics analògics alterant els seus dispo- sitius, així com amb la improvisació lliure al saxòfon. L’any 2000 comença a treballar amb sintetitzadors modulars Doepfer, treballant en exclusiva des de 2006 amb el sintetitzador mo- dular Serge. Treballa estretament amb artistes com Phill Niblock, Kevin Drumm i Valerio Tricoli. 




El seu interès en l’actuació en viu i en l’exploració de l’acústica site specific justifica que hagi prio- ritzat les interpretacions en directe més que no pas els enregistraments discogràfics. Tot i així, compta amb tres gravacions que actualment són punts de referència de l’escena experimental internacional: Live in Utrecht (Ash International, 2011), Forma II juntament amb Valerio Tricoli (Pan, 2011) i Figueroa Terrace (2014, Touch). El seu nou àlbum Homage to Dick Raaijmakers (Schelter Press) ha estat publicat el setembre de 2018. Actua habitualment a festivals i sales com Cafe OTO de Londres, ZKM Karlsruhe, EMS d’Estocolm, Counterflows Festival de Glasgow, Huddersfield, Arnolfini de Bristol, CTM i Basic Electricity de Berlin, Human Resources de Los Angeles, etc.



dimarts, 17 d’abril del 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»

dimarts, 13 de febrer del 2018

Michael Beil: Neue Vocalsolisten & CrossingLines

Dissabte 3 de març de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El prestigiós sextet vocal Neue Vocalsolisten de Stuttgart i l’ensemble CrossingLines col·laboren per primera vegada en un concert dedicat al compositor alemany Michael Beil, referent de la composició musical en formats audiovisuals. Obres per a sextet vocal, dos pianos, ensemble, electrònica i vídeo en directe, en un programa que inclou Glas, una obra vocal d’Enno Poppe; Table Talk d’Andreas Eduardo Frank, per a transductors, interruptors i vide, i una nova versió del cicle d’obres [Custom] per a cantant solista, ensemble i vídeo, del compositor espanyol Oscar Escudero.





















Programa



Enno Poppe
Glas* (2016)

Andreas Eduardo Frank
Table Talk* (2016)

Oscar Escudero
[Custom # 3.1] ** (2018)

Michael Beil
Die Drei * (2002)
Doppel * (2009)
Transit ** (2018)

* Estrena nacional / ** Estrena mundial






Notes al programa


Lògiques de simulació

per Vicent Minguet



A diferència del que se sol pensar o del que sentim repetir de manera habitual, la causa de la contracció del temps, de la tan repetida «agonia del present», no és pas l’acceleració imposada per la tecnologia. La noció de durada, que s’esmuny davant la incapacitat de cloure l’espai sobre el qual es precipita l’experiència sensorial i fisiològica del temps en la mirada artística, acusa molt més l’addició constant i la manca de direcció. Juntes han transformat definitivament la realitat. La desacceleració promulgada pels nous gurus no seria, doncs, el pal·liatiu més adient davant una naturalesa humana en constant transformació, tal com vaticinava Marshall MacLuhan en els seus estudis sobre els mitjans de comunicació. La multiplicació dels canals i la sobreabundància de la informació han contribuït també a l’acceleració de la mirada contemplativa que defuig l’«ara i aquí», i han donat lloc a un pensament que sovint es perd en el fil antinarratiu i multiplicador d’aquella consciència que tan bé va saber retratar Joyce en el seu Stephen Dedalu. Els murs de les xarxes socials i les formes d’expressió i comunicació que imposen han reeixit a eliminar progressivament la diferència com a sinònim d’amenaça i, lluny de combatre-la, l’han camuflada. El resultat ha estat l’anul·lació de les fronteres virtuals i una hibridació que dissol progressivament diferències que abans teníem per irreconciliables. Un bon reflex d’això el trobem en les obres que el sextet vocal Neue Vocalsolisten i l’ensemble CrossingLines ens ofereixen en aquest concert.  




En el panorama actual, l’obra de Michael Beil (n. 1963) és una de les referències indiscutibles en la combinació de música electrònica, instrumental i vídeo en viu. La construcció del temps en les seves creacions es percep com a part indispensable del procés compositiu, fins al punt que la interpretació mateixa n’és el besllum. Beil ha transformat definitivament el paper tradicional de l’intèrpret en l’escenari gràcies a la conjuminació de materials audiovisuals preenregistrats i d’altres recollits en el curs de l’acció. Davant la imminència de l’era robòtica, la seva proposta envigoreix l’intèrpret humà, que esdevé d’aquesta manera no només un eix central de l’obra sinó també la garantia indispensable d’una hibridació que reuneix el cos, el temps i l’escena en una perfecta equació. Die Drei (2002), per a «dues vegades tres solistes vocals», és la peça més antiga d’un programa que reuneix dues estrenes absolutes i quatre de nacionals. El títol de l’obra prové de les claus d’un quadrat màgic senzill que Goethe posa en boca d’una bruixa en la primera part del Faust: Aus Eins mach Zehn, / und Zwei lass gehn, / die Drei mach gleich, / so bist du reich. («D’un en fas deu, / agafa el dos, / després el tres, / i seràs ric» [en la versió catalana de Jaume Ortolà, publicada per Riurau Editors]). Els sis solistes vocals es divideixen en dos grups de tres, de manera que també es formen tres parelles estereofòniques. La peça, vuitena d’un cicle format per un total de deu, es compon de tres parts, cada una de les quals es torna a dividir en tres seccions, de manera que en resulten nou terços. El número tres correspon també als sons que formen les mixtures harmòniques, les melodies i les cèl·lules motíviques més petites. La repetició d’aquestes en llengües diferents dóna lloc a unes sonoritats que, tot i ser les mateixes sobre la partitura, reïxen a introduir una diferència tímbrica altrament impossible.





En Doppel (2009/2013), per a dos pianos, electrònica i vídeo en directe, els pianistes se situen d’esquena entre ells i la part central de l’escenari l’ocupa el vídeo. Les imatges presenten un discurs visual paral·lel al dels intèrprets, que resulta de l’enregistrament de les accions d’aquests, convenientment monitorades i sincronitzades. El procés de creació s’explicita en les accions mateixes: constel·lacions d’escales, sons repetits, acords amb contrastos dinàmics i arpegis que alternen d’un pianista a l’altre, o del gest escènic a l’audiovisual. El resultat és una superposició, una consciència additiva del passat que roman en l’art de pensar i observar un present híbrid a través del prisma d’una memòria que construeix la diferència. L’il·lusionisme es confirma a mesura que la peça avança: els gestos perden l’ordre inicial, se n’altera la velocitat o se superposen i repeteixen sense seguir el discurs original, de manera que l’ordre inicial es dissol progressivament i l’acció dels dobles sol·licita el protagonisme de l’esdeveniment real en viu.

Escrita per als Neue Vocalsolisten i Crossinglines, Transit (2018) ens confronta amb la noció d’hiperrealitat. D’una manera semblant al que ja va fer amb Caravan (2017), Beil al·ludeix aquí a cançons amb un únic denominador comú: totes contenen la paraula «realitat» en el títol. La complicada distinció entre el que pertany al material audiovisual i el que escoltem i veiem com a conseqüència dels gestos instrumentals i vocals dels músics en escena és un dels trets centrals de l’obra. La interacció entre l’acció escènica i la retroalimentació audiovisual permet així mateix la recepció de la forma, amb l’afegit que aquí —a diferència del que s’esdevé en Doppel— la «realitat virtual» és sotmesa a un procés d’estratificació entre les diverses preses audiovisuals i el resultat presenta un terreny ple de sediments.





En un altre ordre de coses, l’alemany Enno Poppe (n. 1969) ha sabut desenvolupar al llarg dels anys un estil profundament personal amb l’aplicació dels principis i els sistemes teòrics més diversos, com ara els de la biologia; un corol·lari excel·lent de lògica i eficàcia que es palesa sobretot en situacions extremes. En Glas (2016), per a sis veus, Poppe transforma els jocs lingüístics de Georges Perec en un discurs sonor pur. Ho fa al llarg de tres moviments de marcat contrast que construeixen una gradació perfecta: de l’exploració del so brut fins a la pirotècnica del virtuosisme contrapuntístic. El contrast amb Table Talk (2016), l’obra d’Andreas Eduardo Frank (n. 1987), és total. Interessat per l’exploració de la mixtura que es produeix entre el real i el virtual, Frank ens convida a un diàleg entre gestos, electrònica i llum a través de la manipulació manual de transductors i interruptors que fan dos intèrprets asseguts a la taula.





L’estrena absoluta de Custom 3.1 (2018), del compositor multimèdia i performer espanyol Óscar Escudero (n. 1992), incorpora el toc de sentit de l’humor inherent al llenguatge de les xarxes socials. L’efectiu inclou un narrador, ensemble, electrònica i vídeo manipulats en viu. Escudero tradueix la sobreestimulació sensorial dels espais virtuals mitjançant l’actualització del format i la personalització de l’obra. La hibridació tecnològica no és l’únic element vertebrador d’aquestes instruccions per navegar a través a les xarxes socials que, a través del so i de la imatge, ens mostren la realitat quotidiana de la «generació Y».



© 2018, Vicent Minguet

dilluns, 8 de gener del 2018

Alvin Lucier

Concert: Funktion + Frames Percussion
13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies
7€. Compra aquí les entrades

Concert: Stéphane Garin + Documental: No ideas but in things
19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA
Gratuït (aforament limitat)




Funktion + Frames Percussion

13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies

ALVIN LUCIER
Group Tapper (2004) 
Disappearances (1994) 
Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II (1983) 
Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers (1994) 
Vespers (1968) 

El quartet de percussió Frames i l’ensemble de corda Funktion, en aquesta ocasió en formació de quartet, ens presenten una selecció d’obres d’Alvin Lucier (New Hampshire, 1931), per a diversos dispositius instrumentals i electrònics, que mostren l’exploració que l’artista nord-americà fa de la percepció auditiva i de les propietats físiques del so a través de diversos fenòmens acústics i psicoacústics: la interferència de fase entre tons propers, la reverberació i ressonància dels espais acústics, o l’emissió i la manipulació de sons amb mitjans electrònics; tots ells, elements recurrents en la seva producció.


Funktion: Miguel Colom, violí / Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Frames Percussion: Ferran Carceller / Rubén M. Orio / Feliu Ribera / Miquel Vich





No Ideas but in Things

19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA

ALVIN LUCIER
Opera with Objects (1997) 15’
Silver streetcar for the orchestra (1988) 10’

VIOLA RUSCHE / HAUKE HARDER
No Ideas But In Things – The composer Alvin Lucier (2012) 97’
Projecció del documental, presentat per Arnau Horta i Hauke Harder


El documental No Ideas But In Things, de Viola Rusche i Hauke Harder, ens endinsa en el particular món de Lucier a través de la seva obra. Abans de la projecció del film, que presentarà el director Hauke Harder, el percussionista francès Stéphane Garin interpretarà dos solos per a triangle amplificat i per a objectes percudits.

Stéphane Garin, percussió





Alvin Lucier: la vida secreta dels sons

per Arnau Horta


Membre fundador del col·lectiu Sonic Arts Union –juntament amb Robert Ashley, David Behrman i Gordon Mumma–, Alvin Lucier explora a través de les seves composicions, instal·lacions i performances les interaccions que es produeixen entre so, matèria i espai. Emprant una terminologia pròpia de l’àmbit escultòric, podríem dir que Lucier és un compositor “postminimalista” que desenvolupa el seu treball dins d’un “camp sonor expandit”. Deixant de banda les nocions musicals convencionals, les seves obres examinen les condicions de producció, propagació i transformació dels sons amb una atenció i una minuciositat gairebé científiques. Combinant instruments tradicionals amb ones sinusoïdals, dispositius electrònics de diversos tipus i objectes quotidians, Lucier ha desenvolupat al llarg d’una trajectòria gairebé cinquantenària la seva pròpia versió de la composició experimental.

Les creacions de Lucier ens conviden a submergir-nos en la fenomenologia dels sons; a descobrir-los i escoltar-los en la seva forma més radicalment simple i essencial. Si John Cage afirmava que calia «deixar que els sons fossin ells mateixos», Lucier sembla més interessat a examinar-los des de ben a prop, com si es tractés d’una forma de vida fràgil i misteriosa amb la qual cal interactuar per tal de començar a comprendre-la. Aquesta exploració fascinada dels sons i de les seves diverses formes de manifestació parteix d’una actitud extremament atenta i respectuosa per l’esdeveniment que es produeix amb l’aparició d’un so i la seva difusió a través de l’espai i dels materials que l’envolten. És en aquest sentit, que el compositor James Tenney destaca el caràcter únic de les obres de Lucier. Semblaria, escriu Tenney en un text dedicat al seu vell amic, que el que escoltem en la seva música no és altra cosa que «la veu eloqüent de la naturalesa inarticulada».



Els intèrprets de la música de Lucier assumeixen, d’aquesta manera, un encàrrec difícil i compromès que no es limita a executar amb precisió una sèrie d’instruccions, sinó que implica un exigent exercici d’escolta i control corporal. Els cossos dels músics i els instruments no són simples intermediaris entre la forma abstracta d’una determinada obra i la seva materialització sinó part constitutiva d’un sofisticat dispositiu concebut per produir un resultat sonor molt determinat. Lucier ens emplaça a escoltar “a través” dels sons per descobrir un univers secret ple de ressonàncies misterioses, freqüències fantasmals i altres tipus de sonoritats “infralleus” (per fer servir l’expressió de Marcel Duchamp).

Les set obres que formen part d’aquesta doble proposta ens conviden a endinsar-nos en el particular i fascinant univers sonor de Lucier. A Group Tapper, el quartet de corda es transforma en una formació de percussió i a Disappearances, en un generador d’interferències entre diverses freqüències sostingudes. A Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II, el so de dos violins es fon amb el de dos oscil·ladors d’ona i generen una sèrie de modulacions entre freqüències en forma de subtils batecs (beats). Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers examina la ressonància dels bonangs del gamelan javanès, creant tota una sèrie de microespais i macroespais sonors a través del feedback. Vespers, l’obra més antiga del programa, pertany al període d’activitat de Sonic Arts Union i és un exemple paradigmàtic de l’esperit radicalment experimental d’aquest col·lectiu. En aquesta peça, els intèrprets fan servir dispositius d’ecolocalització per crear una imatge sonora de l’espai on té lloc la performance sonora.  


 


Les dues obres per a percussió solista que s’inclouen al concert a l'Auditori del MACBA posen de manifest l’interès de Lucier per desvelar les sonoritats que s’amaguen a l’interior de diversos objectes i materials amb una dimensió acústica aparentment limitada. A Opera with Objects, el percussionista explora meticulosament les qualitats sonores d’una sèrie d’objectes quotidians, combinant-los de diverses maneres i revelant així un ventall extraordinari de possibilitats tímbriques. Finalment, a Silver Streetcar for the Orchestra, el triangle es transforma en una font sonora pràcticament inesgotable capaç de produir una infinitat de matisos segons la manera de subjectar-lo amb una mà i colpejar-lo amb l’altra. 

El programa del segon concert conclourà amb la projecció del documental No Ideas But in Things - The composer Alvin Lucier, seguida d’una conversa amb Hauke Harder, codirector del film i alumne i col·laborador de Lucier. El títol del documental, extret d’un conegut poema de William Carlos Williams, sintetitza la particular filosofia de Lucier: la música no pertany a una esfera abstracta regida per una lògica lingüística o simbòlica, sinó que es manifesta, en estat naixent, a través de les freqüències, les vibracions i les ressonàncies produïdes pels sons quan es despleguen en l’espai i interactuen amb la realitat material que els envolta. Com si es tractés de fabuloses criatures del temps i de l’espai, Lucier se situa (i ens situa com a oients) a l’escolta de la fascinant vida secreta dels sons.





Sobre els instruments gamelan

per Jordi Casadevall


Els instruments gamelan utilitzats per Frames Percussion, són part d’un petit conjunt del tipus  gamelan gadon (gamelan de cambra), subconjunt de la gran orquestra gamelan del centre de Java (Indonèsia). És un conjunt construït als anys 90 al taller del reconegut constructor javanès Eligius Suhirdjan (1956-2012).

El conjunt, batejat amb el nom de  Gamelan Cokrokesumo, extreu el seu nom del gravat a la fusta dels instruments. Un cakra és una fletxa o una llança, l'arma simbòlica de Krishna, avatar del Déu Vishnu del panteó hinduista. Kosumo significa “flor”. Per tant, el nom del conjunt gamelan es pot traduïr com a “Fletxa de Flors”.

El conjunt de petits gongs ha estat construït al Taller d’Escultura Sonora Baschet de la Universitat de Barcelona. La seva construcció s’emmarca dins la recerca actualment en curs d’investigació i replicació dels instruments de l’orquestra gamelan mitjançant els descobriments sobre les relacions entre material, forma i sonoritat dels germans Bernard i François Baschet. La construcció de nous instruments basats en idees Baschet rep l’apelatiu “après-Baschet” (“després de Baschet” en la traducció literal del francès). Aquests gongs concretament, són la rèplica bonangs, reyongs, trompongs que podem trobar en un gamelàn d’Indonèsia. Instruments cedits especialment per aquesta actuació per Jordi Casadevall.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Ryoji Ikeda: supercodex

Dissabte 4 de novembre de 2017
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades


L’artista visual i compositor de música electrònica Ryoji Ikeda (1966, Gibu, Japó) explora a supercodex les relacions entre data of sound i sound of data, una recerca que comença amb Dataplex (2005) i continua amb Test pattern (2008). Ikeda busca crear una matemàtica del so; és a dir, principis aritmètics que permetin modificar logaritmes de manera expressiva, elaborant representacions visuals i sonores de la informació que contenen. supercodex es construeix a partir de diversos fragments, utilitzats per Ikeda per crear una metaobra a partir d’una mutació progressiva dels materials auditius i visuals, units temporalment en una experiència conjunta indissociable, i de la connexió entre l’exploració digital i el techno abstracte en una sessió audiovisual en directe.


RYOJI IKEDA: supercodex** (2013) 
Estrena nacional

Ryoji Ikeda, electrònica, vídeo, composició
Tomonaga Tokuyama, gràfics ordinador i programació





Notes al programa

Per Serafín Álvarez


La gran majoria d’ordinadors i dispositius digitals fan servir un sistema binari que representa valors numèrics utilitzant dos símbols, normalment 0 i 1, organitzats en bits. Cada bit representa un d’aquests dos valors, i la combinació de diversos bits senzills permet elaborar operacions extraordinàriament complexes.

Un ordinador quàntic, però, utilitza qubits. Igual que un bit, un qubit pot adoptar un de dos estats; però un qubit, a més, té la capacitat de representar els dos estats de forma simultània, el que permet realitzar diverses operacions alhora, de l’ordre de milions si n’ajuntem un grapat. Aquesta qualitat d’adoptar diversos estats al mateix temps es coneix com a superposició, un principi fonamental de la mecànica quàntica –un dels més contraintuïtius– estudiat en partícules subatòmiques i il·lustrat pel popular gat de Schrödinger que és viu i mort alhora, si bé mai no podrem veure’l en aquest estat incert de superposició, ja que en observar interferim, determinant un dels dos estats oposats. És a dir, la superposició quàntica abasta diversos estats de forma simultània, però s’escapa de l’ull humà, és impossible mesurar-la empíricament, de manera que només podem especular-hi en termes abstractes i en índexs de probabilitat.


















Bit, qubit, superposició quàntica, fenòmens més enllà del límit del que és perceptible, i altres conceptes que hi estan relacionats formen part del vocabulari conceptual i de les investigacions de Ryoji Ikeda, qui se sent summament atret per la racionalitat, la lògica i la precisió científiques. Els models matemàtics, concretament, són per a Ikeda una de les formes més pures de bellesa, i els utilitza com a estratègia compositiva.

El seu treball, desenvolupat habitualment en sèries obertes –fet que emfatitza la idea d’investigació en curs, connecta amb la tradició d’artistes visuals com Sol LeWitt, Frank Stella o Dan Flavin i músics com Iannis Xenakis o La Monte Young, els quals, interessats en una estètica reduïda al que és absolutament essencial, tendien a fugir del romanticisme, l’expressionisme i la subjectivitat.

supercodex està vinculat a un projecte més ampli: superposition, inspirat en nocions matemàtiques pròpies de la mecànica quàntica, que forma part de la sèrie datamatix, un conjunt de treballs en què Ikeda escaneja l’amalgama de dades que circulen pel món –invisibles i silencioses fins que són descodificades per les nostres pantalles, auriculars i altres dispositius de comunicació, i traduïts a patrons audibles i visibles. En el cas concret de supercodex, aquestes dades provenen principalment dels treballs anteriors d’aquesta mateixa sèrie, el que podria llegir-se en termes d’autoreferencialitat o “metatreball” à la Escher o à la Gödel.

















La versió en directe és una experiència audiovisual immersiva en què sofisticades freqüències situades al llindar d’allò perceptible per l’oïda humana són combinades minuciosament amb estridents estímuls visuals, atenent a una precisió i una estètica matemàtiques característiques de tots els seus treballs. Tradueix senyals acústics en configuracions òptiques i viceversa, produint complexos patrons sinestèsics a manera de moiré audiovisual en mutació constant en què els sons esdevenen visibles i les imatges audibles. Una sintaxi variable de formes construïda mitjançant parelles d’oposats: 0-1, positiu-negatiu, blanc-negre, llum-foscor, visible-invisible, audible-inaudible, material-immaterial i la inesgotable infinitat de grisos possibles situats al mig que posen a prova no únicament la capacitat perceptiva dels nostres sentits sinó també la dels dispositius electrònics que els generen.

Ocasionalment, d’entre els austers xiulets, brunzits, bips i glitches quàntics semblen brollar patrons propis de la música techno, amb polsos regulars, escalades i clímax. supercodex no només s’escolta, es viu. Les ràfegues de càlculs abstractes i dades informatitzades que emergeixen enèrgicament dels altaveus i que són projectades en composicions geomètriques estroboscòpiques ultraràpides ens colpegen amb força, ficant-se sota la nostra pell, sacsejant-la, perforant els nostres timpans i incendiant les nostres retines de forma aclaparadora en un sublim que no és romàntic sinó científic, matemàtic, quàntic.