Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris video. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris video. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de febrer del 2019

SINN+FORM

Dimecres 20 de febrer de 2019
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





El músic, compositor i videoartista alemany Frank Bretschneider, cofundador del segell Raster-Noton, és un dels referents de l’escena europea de música electrònica. La localització del so, la creació d’estructures rítmiques formades per elements entrellaçats, i un discurs musical d’influència minimalista són alguns dels trets distintius de Bretschneider. A SINN+FORM, Bretschneider parteix de la idea d’un món fonamentalment caòtic (descrit per models matemàtics i teories físiques) i en l’intent constant de l’ésser humà de reconèixer, descriure, predir, controlar i canviar aquest món. Bretschneider emula musicalment aquest concepte amb sintetitzadors modulars (Buchla i Serge) que afecten aleatòriament els paràmetres musicals, transformant aquest flux d’esdeveniments en un sistema musical de caos i ordre, de contingut i forma, mitjançant un procés improvisat però deliberat de control i d’influència constants. La incorporació de l’artista visual Pierce Warnecke en directe aporta elements equivalents en l’àmbit de la imatge: a partir de les grans obres d’animació abstracta del segle XX (Oskar Fischinger, Walter Ruttman, Hans Richter, Len Lye, Norman McLaren, o John i James Whitney), reexamina els procediments des de la perspectiva de les noves tecnologies i el processament d’imatges animades i de vídeo en temps real.


Frank Bretschneider, sintetitzadors modulars
Pierce Warnecke, video, objectes mecànics i lumínics






Notes al programa

Per Jordi Alomar



«Jo crec que l’ús del soroll per fer música augmentarà i continuarà fins que arribem a una música feta amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, per a propòsits musicals, tots els sons que puguin ser escoltats. S’exploraran els mètodes fotoelèctrics, magnètics i mecànics per a la producció sintètica de música. […] El principi de la forma serà la nostra única connexió constant amb el passat.» John Cage: The future of music: Credo

Quan John Cage va escriure el manifest anterior, el 1937, disposava de prou indicis per pronosticar un canvi en la relació entre l’escolta i el total sonor. Un canvi arrelat en la imparable evolució de l’ecosistema sonor: tant l’adveniment del món industrial com de l’electrificació progressiva tindrien unes conseqüències en el paisatge sonor que configurarien un ventall de realitats sonores –i, per tant, musicals– radicalment noves. De fet, la incidència de l’electrònica en la producció musical irrompé amb dues possibilitats inaudites: la síntesi –l’obtenció de sons a partir de variacions de voltatge– i l’esquizofonia –la separació d’un so de la seva font “original” a través de l’enregistrament o del sampleig. L’explotació d’aquests dos principis pot ser una via d’entrada al recorregut de la relació entre música i electrònica al llarg del segle XX fins a l’actualitat: una presència que impregna tots els processos i àmbits de la producció musical.

Una de les conseqüències d’aquesta afectació és el volum de producció en creixement exponencial: el suport sonor passa a ser un material d’estoc, arxivable, reproduïble i multiplicable; en definitiva, inabastable. El procés de “tria” que sovint fa el discjòquei és el d’obrir tracks –o, en català, pistes– dins un laberint atapeït de referències i possibilitats en forma d’enregistrament o recordings (tinguem en compte la seva etimologia: la mateixa que la de les paraules “record”, en català, i la llatina recordari, “dur a la memòria”). Com vaticinava John Cage, la responsabilitat, doncs, de “dur a la memòria” rau en el principi de la forma i en les seves condicions de possibilitat. I aquest és el llindar en què treballa Frank Bretschneider a Sinn + Form.

En aquesta proposta, l’artista planteja un contingut acústic caòtic creat per processos de manipulació analògica de sintetitzadors modulars enfrontat a la possibilitat constant de trobar-hi formes de comprensió i d’estructura des de l’escolta. Bretschneider fa un homenatge particular a l’experimentalisme electrònic dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, reproduint bona part dels processos de síntesi analògica elaborats aleshores i superposant-los per mitjà de tractaments de permutació i acumulació. Davant de l’obturació cognitiva resultant, l’autor manté una actitud clarament kantiana: són els processos d’escolta els que filtraran, seleccionaran i categoritzaran els esdeveniments sonors encapsulant-los en formes, independentment de la capacitat de l’oient per comprendre-les. La simulació del caos a Sinn + Form s’elabora a partir de la indeterminació de paràmetres com l’altura i el timbre, mentre que els patrons regulars –i, per tant, identificables o fins i tot predictibles– afecten paràmetres com la durada, la velocitat o l’atac. El projecte fou concebut i elaborat a l’EMS (Elektronmusikstudion) d’Estocolm amb els sintetitzadors analògics Buchla i Serge. En la versió que presentarà a Sampler Sèries farà servir un samplejador/seqüenciador Octatrack.

Sinn + Form és, probablement, una de les lectures més singulars i originals de la tradició electroacústica clàssica i de laboratori. Vista amb més de seixanta anys de perspectiva després de la seva emergència, de la mà d’un outsider heterodox com Bretschneider, la lectura qüestiona categories i registres de pertinença i de legitimitat, així com fa palesa la plena vigència del Credo de Cage.

dimarts, 17 d’abril del 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»

dilluns, 16 d’abril del 2018

Pausa

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori

18h - concert - Sala 4 Alícia de Larrocha
19h - instal.lació audiovisual - foyer Sala 2 Oriol Martorell


Gratuït amb l'entrada del concert de PHACE (Sala 2). AFORAMENT LIMITAT





Pausa és una obra ideada per l’artista multimèdia Benton C Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held que explora el límit que separa les instal·lacions audiovisuals de les obres performàtiques. Plantejada en doble format a L’Auditori, com a concert audiovisual quadrofònic i com a instal·lació audiovisual en diferents pantalles, a Pausa el processament d’imatges en temps real i els sons acústics i electrònics es condueixen mútuament. Un únic generador de patrons binaris crea ritmes interpretats per un sistema audiovisual de síntesi, produeix variacions tímbriques a la part de flauta interpretada en directe i crea capes d’imatges en moviment a partir de formes abstractes.


Artistes



Barbara Held, flauta
Benton C Bainbridge, video

Disseny de sistema: Barbara Held, Benton C. Bainbridge
Disseny del software d’àudio: Josep Aymí
Disseny del generador de patrons binaris: Brendan Byrne





Notes al programa


Pausa

per Jordi Alomar



L’artista multimèdia Benton C. Bainbridge i la flautista i compositora Barbara Held treballen conjuntament des dels anys noranta en diferents processos de recerca que plantegen una aproximació comuna al tractament audiovisual i que es concreten en propostes situades entre la instal·lació audiovisual, la performance i el concert. Una primera acció fruit de la col·laboració entre els autors, juntament amb Nancy Meli Walker, va tenir lloc al Festival Grec de 1995, on treballaren a partir de vidres i diversos aparells del laboratori de l’antic Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, de 1907.




Pausa és una composició col·lectiva que parteix del processament conjunt del so i de la imatge. Plantejat com a concert quadrifònic i com a instal·lació audiovisual, la conducció mútua de sons acústics i electrònics –juntament amb el tractament visual– s’origina des d’un generador de patrons binaris interpretats per un sistema de síntesi audiovisual. Aquest sistema genera variacions tímbriques als samples de la flauta captats en temps real, alhora que controla i genera capes de formes visuals abstractes en moviment permanent.

El procés de creació de l’obra s’ha desenvolupat en forma de residència al CultureHub i a l’Andrew Freedman Home, amb el suport del SVA MFA Computer Arts Department. Pausa es va estrenar el passat febrer de 2017 al Composers Now Festival a Harvestworks, Nova York, i des d’aleshores s’ha presentat a Minnesota, Miami, Medialab Prado i a la galeria Juan Naranjo de Barcelona en col·laboració amb Sònar 2017.






dimarts, 13 de febrer del 2018

Michael Beil: Neue Vocalsolisten & CrossingLines

Dissabte 3 de març de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El prestigiós sextet vocal Neue Vocalsolisten de Stuttgart i l’ensemble CrossingLines col·laboren per primera vegada en un concert dedicat al compositor alemany Michael Beil, referent de la composició musical en formats audiovisuals. Obres per a sextet vocal, dos pianos, ensemble, electrònica i vídeo en directe, en un programa que inclou Glas, una obra vocal d’Enno Poppe; Table Talk d’Andreas Eduardo Frank, per a transductors, interruptors i vide, i una nova versió del cicle d’obres [Custom] per a cantant solista, ensemble i vídeo, del compositor espanyol Oscar Escudero.





















Programa



Enno Poppe
Glas* (2016)

Andreas Eduardo Frank
Table Talk* (2016)

Oscar Escudero
[Custom # 3.1] ** (2018)

Michael Beil
Die Drei * (2002)
Doppel * (2009)
Transit ** (2018)

* Estrena nacional / ** Estrena mundial






Notes al programa


Lògiques de simulació

per Vicent Minguet



A diferència del que se sol pensar o del que sentim repetir de manera habitual, la causa de la contracció del temps, de la tan repetida «agonia del present», no és pas l’acceleració imposada per la tecnologia. La noció de durada, que s’esmuny davant la incapacitat de cloure l’espai sobre el qual es precipita l’experiència sensorial i fisiològica del temps en la mirada artística, acusa molt més l’addició constant i la manca de direcció. Juntes han transformat definitivament la realitat. La desacceleració promulgada pels nous gurus no seria, doncs, el pal·liatiu més adient davant una naturalesa humana en constant transformació, tal com vaticinava Marshall MacLuhan en els seus estudis sobre els mitjans de comunicació. La multiplicació dels canals i la sobreabundància de la informació han contribuït també a l’acceleració de la mirada contemplativa que defuig l’«ara i aquí», i han donat lloc a un pensament que sovint es perd en el fil antinarratiu i multiplicador d’aquella consciència que tan bé va saber retratar Joyce en el seu Stephen Dedalu. Els murs de les xarxes socials i les formes d’expressió i comunicació que imposen han reeixit a eliminar progressivament la diferència com a sinònim d’amenaça i, lluny de combatre-la, l’han camuflada. El resultat ha estat l’anul·lació de les fronteres virtuals i una hibridació que dissol progressivament diferències que abans teníem per irreconciliables. Un bon reflex d’això el trobem en les obres que el sextet vocal Neue Vocalsolisten i l’ensemble CrossingLines ens ofereixen en aquest concert.  




En el panorama actual, l’obra de Michael Beil (n. 1963) és una de les referències indiscutibles en la combinació de música electrònica, instrumental i vídeo en viu. La construcció del temps en les seves creacions es percep com a part indispensable del procés compositiu, fins al punt que la interpretació mateixa n’és el besllum. Beil ha transformat definitivament el paper tradicional de l’intèrpret en l’escenari gràcies a la conjuminació de materials audiovisuals preenregistrats i d’altres recollits en el curs de l’acció. Davant la imminència de l’era robòtica, la seva proposta envigoreix l’intèrpret humà, que esdevé d’aquesta manera no només un eix central de l’obra sinó també la garantia indispensable d’una hibridació que reuneix el cos, el temps i l’escena en una perfecta equació. Die Drei (2002), per a «dues vegades tres solistes vocals», és la peça més antiga d’un programa que reuneix dues estrenes absolutes i quatre de nacionals. El títol de l’obra prové de les claus d’un quadrat màgic senzill que Goethe posa en boca d’una bruixa en la primera part del Faust: Aus Eins mach Zehn, / und Zwei lass gehn, / die Drei mach gleich, / so bist du reich. («D’un en fas deu, / agafa el dos, / després el tres, / i seràs ric» [en la versió catalana de Jaume Ortolà, publicada per Riurau Editors]). Els sis solistes vocals es divideixen en dos grups de tres, de manera que també es formen tres parelles estereofòniques. La peça, vuitena d’un cicle format per un total de deu, es compon de tres parts, cada una de les quals es torna a dividir en tres seccions, de manera que en resulten nou terços. El número tres correspon també als sons que formen les mixtures harmòniques, les melodies i les cèl·lules motíviques més petites. La repetició d’aquestes en llengües diferents dóna lloc a unes sonoritats que, tot i ser les mateixes sobre la partitura, reïxen a introduir una diferència tímbrica altrament impossible.





En Doppel (2009/2013), per a dos pianos, electrònica i vídeo en directe, els pianistes se situen d’esquena entre ells i la part central de l’escenari l’ocupa el vídeo. Les imatges presenten un discurs visual paral·lel al dels intèrprets, que resulta de l’enregistrament de les accions d’aquests, convenientment monitorades i sincronitzades. El procés de creació s’explicita en les accions mateixes: constel·lacions d’escales, sons repetits, acords amb contrastos dinàmics i arpegis que alternen d’un pianista a l’altre, o del gest escènic a l’audiovisual. El resultat és una superposició, una consciència additiva del passat que roman en l’art de pensar i observar un present híbrid a través del prisma d’una memòria que construeix la diferència. L’il·lusionisme es confirma a mesura que la peça avança: els gestos perden l’ordre inicial, se n’altera la velocitat o se superposen i repeteixen sense seguir el discurs original, de manera que l’ordre inicial es dissol progressivament i l’acció dels dobles sol·licita el protagonisme de l’esdeveniment real en viu.

Escrita per als Neue Vocalsolisten i Crossinglines, Transit (2018) ens confronta amb la noció d’hiperrealitat. D’una manera semblant al que ja va fer amb Caravan (2017), Beil al·ludeix aquí a cançons amb un únic denominador comú: totes contenen la paraula «realitat» en el títol. La complicada distinció entre el que pertany al material audiovisual i el que escoltem i veiem com a conseqüència dels gestos instrumentals i vocals dels músics en escena és un dels trets centrals de l’obra. La interacció entre l’acció escènica i la retroalimentació audiovisual permet així mateix la recepció de la forma, amb l’afegit que aquí —a diferència del que s’esdevé en Doppel— la «realitat virtual» és sotmesa a un procés d’estratificació entre les diverses preses audiovisuals i el resultat presenta un terreny ple de sediments.





En un altre ordre de coses, l’alemany Enno Poppe (n. 1969) ha sabut desenvolupar al llarg dels anys un estil profundament personal amb l’aplicació dels principis i els sistemes teòrics més diversos, com ara els de la biologia; un corol·lari excel·lent de lògica i eficàcia que es palesa sobretot en situacions extremes. En Glas (2016), per a sis veus, Poppe transforma els jocs lingüístics de Georges Perec en un discurs sonor pur. Ho fa al llarg de tres moviments de marcat contrast que construeixen una gradació perfecta: de l’exploració del so brut fins a la pirotècnica del virtuosisme contrapuntístic. El contrast amb Table Talk (2016), l’obra d’Andreas Eduardo Frank (n. 1987), és total. Interessat per l’exploració de la mixtura que es produeix entre el real i el virtual, Frank ens convida a un diàleg entre gestos, electrònica i llum a través de la manipulació manual de transductors i interruptors que fan dos intèrprets asseguts a la taula.





L’estrena absoluta de Custom 3.1 (2018), del compositor multimèdia i performer espanyol Óscar Escudero (n. 1992), incorpora el toc de sentit de l’humor inherent al llenguatge de les xarxes socials. L’efectiu inclou un narrador, ensemble, electrònica i vídeo manipulats en viu. Escudero tradueix la sobreestimulació sensorial dels espais virtuals mitjançant l’actualització del format i la personalització de l’obra. La hibridació tecnològica no és l’únic element vertebrador d’aquestes instruccions per navegar a través a les xarxes socials que, a través del so i de la imatge, ens mostren la realitat quotidiana de la «generació Y».



© 2018, Vicent Minguet

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Ryoji Ikeda: supercodex

Dissabte 4 de novembre de 2017
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades


L’artista visual i compositor de música electrònica Ryoji Ikeda (1966, Gibu, Japó) explora a supercodex les relacions entre data of sound i sound of data, una recerca que comença amb Dataplex (2005) i continua amb Test pattern (2008). Ikeda busca crear una matemàtica del so; és a dir, principis aritmètics que permetin modificar logaritmes de manera expressiva, elaborant representacions visuals i sonores de la informació que contenen. supercodex es construeix a partir de diversos fragments, utilitzats per Ikeda per crear una metaobra a partir d’una mutació progressiva dels materials auditius i visuals, units temporalment en una experiència conjunta indissociable, i de la connexió entre l’exploració digital i el techno abstracte en una sessió audiovisual en directe.


RYOJI IKEDA: supercodex** (2013) 
Estrena nacional

Ryoji Ikeda, electrònica, vídeo, composició
Tomonaga Tokuyama, gràfics ordinador i programació





Notes al programa

Per Serafín Álvarez


La gran majoria d’ordinadors i dispositius digitals fan servir un sistema binari que representa valors numèrics utilitzant dos símbols, normalment 0 i 1, organitzats en bits. Cada bit representa un d’aquests dos valors, i la combinació de diversos bits senzills permet elaborar operacions extraordinàriament complexes.

Un ordinador quàntic, però, utilitza qubits. Igual que un bit, un qubit pot adoptar un de dos estats; però un qubit, a més, té la capacitat de representar els dos estats de forma simultània, el que permet realitzar diverses operacions alhora, de l’ordre de milions si n’ajuntem un grapat. Aquesta qualitat d’adoptar diversos estats al mateix temps es coneix com a superposició, un principi fonamental de la mecànica quàntica –un dels més contraintuïtius– estudiat en partícules subatòmiques i il·lustrat pel popular gat de Schrödinger que és viu i mort alhora, si bé mai no podrem veure’l en aquest estat incert de superposició, ja que en observar interferim, determinant un dels dos estats oposats. És a dir, la superposició quàntica abasta diversos estats de forma simultània, però s’escapa de l’ull humà, és impossible mesurar-la empíricament, de manera que només podem especular-hi en termes abstractes i en índexs de probabilitat.


















Bit, qubit, superposició quàntica, fenòmens més enllà del límit del que és perceptible, i altres conceptes que hi estan relacionats formen part del vocabulari conceptual i de les investigacions de Ryoji Ikeda, qui se sent summament atret per la racionalitat, la lògica i la precisió científiques. Els models matemàtics, concretament, són per a Ikeda una de les formes més pures de bellesa, i els utilitza com a estratègia compositiva.

El seu treball, desenvolupat habitualment en sèries obertes –fet que emfatitza la idea d’investigació en curs, connecta amb la tradició d’artistes visuals com Sol LeWitt, Frank Stella o Dan Flavin i músics com Iannis Xenakis o La Monte Young, els quals, interessats en una estètica reduïda al que és absolutament essencial, tendien a fugir del romanticisme, l’expressionisme i la subjectivitat.

supercodex està vinculat a un projecte més ampli: superposition, inspirat en nocions matemàtiques pròpies de la mecànica quàntica, que forma part de la sèrie datamatix, un conjunt de treballs en què Ikeda escaneja l’amalgama de dades que circulen pel món –invisibles i silencioses fins que són descodificades per les nostres pantalles, auriculars i altres dispositius de comunicació, i traduïts a patrons audibles i visibles. En el cas concret de supercodex, aquestes dades provenen principalment dels treballs anteriors d’aquesta mateixa sèrie, el que podria llegir-se en termes d’autoreferencialitat o “metatreball” à la Escher o à la Gödel.

















La versió en directe és una experiència audiovisual immersiva en què sofisticades freqüències situades al llindar d’allò perceptible per l’oïda humana són combinades minuciosament amb estridents estímuls visuals, atenent a una precisió i una estètica matemàtiques característiques de tots els seus treballs. Tradueix senyals acústics en configuracions òptiques i viceversa, produint complexos patrons sinestèsics a manera de moiré audiovisual en mutació constant en què els sons esdevenen visibles i les imatges audibles. Una sintaxi variable de formes construïda mitjançant parelles d’oposats: 0-1, positiu-negatiu, blanc-negre, llum-foscor, visible-invisible, audible-inaudible, material-immaterial i la inesgotable infinitat de grisos possibles situats al mig que posen a prova no únicament la capacitat perceptiva dels nostres sentits sinó també la dels dispositius electrònics que els generen.

Ocasionalment, d’entre els austers xiulets, brunzits, bips i glitches quàntics semblen brollar patrons propis de la música techno, amb polsos regulars, escalades i clímax. supercodex no només s’escolta, es viu. Les ràfegues de càlculs abstractes i dades informatitzades que emergeixen enèrgicament dels altaveus i que són projectades en composicions geomètriques estroboscòpiques ultraràpides ens colpegen amb força, ficant-se sota la nostra pell, sacsejant-la, perforant els nostres timpans i incendiant les nostres retines de forma aclaparadora en un sublim que no és romàntic sinó científic, matemàtic, quàntic.


dimecres, 4 de març del 2015

Exit to Enter

Nadar Ensemble

Divendres 13 de març - 20.30 hores
L'Auditori - Sala 2
Compra d'entrades

Programa



Georges Méliès: L’Homme Orchestre (1900) film
Simon Steen-Andersen: Study for string instrument # 1 (2007), for violin and cello
Simon Steen-Andersen: Study for string instrument # 2 (2007), for violin and whammy pedal
Michael Beil: Exit to Enter (2013)


Norbert Pfaffenbichler: Intermezzo (Notes on Film 04) (2012) film
Alexander Schubert: Point Ones (2012)
Jorge Sánchez-Chiong: AutoCine (2012)




Nadar Ensemble és un conjunt belga format el 2006. En l'actualitat lidera el panorama europeu de propostes multidisciplinàries amb la música com a punt de partida. El nom del grup fa referència al pseudònim de Gaspard-Félix Tournachon (1820-1910), prolífic heteròclit militant que practicava, entre altres coses, la fotografia, l'espionatge, la crítica d'art, l'aeronàutica i els retrats en forma de caricatura.
Nadar Ensemble ha estat convidat a participar en festivals i sales com Ars Musica a Brusel·les, deSingel a Anvers, Harvest Festival, Ultima Oslo, Open Music Graz, Tzlil Meudcan a Tel Aviv. Des de 2010 és present a cada edició dels Ferienkurse für Neue Musik a Darmstadt, protagonitzant el canvi de paradigma estètic i funcional d'aquesta institució consagrada en el món de la creació d'avantguarda. Stefan Prins i Daan Janssens són els seus compositors en residència i directors artístics.
El segell discogràfic NEOS acaba de publicar un enregistrament en viu de l'actuació de Nadar als Donaueschinger Musiktage 2012 amb obres de Kreidler, Prins, Pasovsky i Schedl.

Aquesta és la seva primera actuació al país.

Intèrprets

Marieke Berendsen, violí, director d'escena
Katrien Gaelens, flauta
Yves Goemaere, percussió
Wannes Gonnissen, electrònica
Pieter Matthynssens, cello, whammy-pedal, director artístic
Elisa Medinilla, piano
Thomas Moore, trombó, director, producció
Jorge Sanchez-Chiong, dj
Dries Tack, clarinet
Kobe Van Cauwenberghe - guitarra elèctrica
Thomas Wagensommerer - vídeo AutoCine
Thierry Brühl - Director d'escena Exit to Enter
Rebecca Diependaele - Manager, assistent de producció




Notes al concert

Per Jordi Alomar

Des de l'esclat de la primera guerra mundial i fins a 1928 el rastre de Georges Méliès desapareix. Desbancat de les sales de projecció per la ingerència dels grans trusts nord-americans que acabarien liderant el mercat de la producció cinematogràfica, i per les conseqüències fatals de la decisió d'eliminar el sistema de venda de pel·lícules als exhibidors per passar al lloguer, mesura que acabaria amb els productors artesans i independents que, com Meliès, entenien els seus productes com andròmines de fira que es podien comprar i vendre, mantingué fins a la seva mort el 1938 un petit quiosc de llaminadures a la Gare de Montparnasse: molt més temps del que havia dedicat a inventar el cinema com la més fabulosa màquina d'il·lusions.

Méliès fou un dels pocs afortunats que, el 28 de desembre de 1895, assistí a la primera projecció pública del Cinématographe Lumière: el rapte d'uns segons de vida i moviment de la plaça Bellecour o la sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière a Lió són els primers vestigis del giny que possibilitaria que, com diu Andrei Ujică, la història del segle XX  es pogués escriure i entendre només des del cinema. La mirada dels Lumière i la de Méliès és completament divergent: si bé els primers conceben el cinema com un estri reproductor de la realitat (i, per tant, com a un subtil falsador d'aquesta), Méliès hi veu la finestra màgica. Del realisme i l'aire lliure a l'estudi, el trucatge i la posada en escena, vet aquí la protohistòria dels pols antitètics de la futura història del cine i dels règims de mirada (i posteriorment d'escolta) que cada un d'ells imposaria a  l'espectador (aquell que espera): realisme i fantasia.



L'univers de Méliès l'il·lusionista neix de l'explotació de les possibilitats tècniques del cinematògraf. Possibilitats a les quals arriba més per accident que no pas per voluntat: els seus trucatges són el rudiment de la fantasia compositiva (aparicions i desaparicions, objectes que es mouen sols, sobreimpressions i talls narratius) que a poc a poc anirà afectant totes les manifestacions artístiques. La relació entre L'homme orchestre de 1900 i Exit to Enter de Michael Beil (2013) és més que congruent: ambdues parteixen de la possibilitat de multiplicitat i alteritat des de la càmera fixa i del joc d'expectatives i sincronies que surten a escena. Igualment, les dues parteixen d'un marc escènic preconcebut: el teatral en el cas de Méliès —quadres o escenes i no seqüències o plans, punt de vista general i salutacions al públic imaginari— i el musical en el cas de Beil —tanmateix, no deixa de ser un concert?




La multiplicitat enginyosa de Méliès, així com la de Beil, considera el trucatge com un fi en si mateix i no com un mitjà per a representar quelcom. El recurs a la il·lusió sonora des de la multiplicitat cinematogràfica —fins i tot des del cinema mut— és una constant en la història del cinema. La música és, ontològicament, contínua. El cinema només és veritat 24 vegades per segon. Buster Keaton, amb The Playhouse (1921) continua la proposta de Méliès creant una orquestra de nou intèrprets repetits. Les fantasies orquestrals de Méliès i Keaton (la massa feta a partir d'un sol individu) només eren possibles en el cinema mut.




Paradoxalment, el naixement del cinema sonor de la mà de la Warner Bros cap a 1927 (amb el Don Juan o The Jazz Singer de Alan Crosland) faria recular el llenguatge visual vigorós del cinema mut cap a un retorn al teatre —o al concert— filmat, d'enquadraments fixos, per dos motius: en primer lloc pel blindatge de les càmeres per aïllar-ne el soroll i, molt especialment, per donar especial rellevància a la comprensió de la paraula i a la seva integració en la representació fidel de la realitat. S'articula així una jerarquia d'escolta en el llenguatge audiovisual, on l'escolta causal —la identificació de les fonts sonores, una escolta del reconeixement— i l'escolta semàntica —l'escolta decodificadora d'un llenguatge— són les privilegiades, a partir de la seva servitud al realisme visual i narratiu, desbancant l'escolta reduïda —la que atén al so en si— a una utilitat marginal. Marginals seran doncs les propostes cinematogràfiques que, com les de Walter Ruttman o Josep Montes-Baquer, la prioritzin.

Tot i això, el recurs a la música com a element compositiu clau en la idea de multiplicitat estructural en el llenguatge cinematogràfic és present al llarg de la història: el treball de Zbigniew Rybczynski és paradigmàtic d'això. Tango (1980) i The Orchestra (1990) són sens dubte lectures al segon grau de Méliès, així com els seus treballs videogràfics en la indústria musical comercial  amb vídeo-clips com All the things she said (1986) de Simple Minds.









Des de la possibilitat d'intervenció en la continuïtat com a pràctica intertextual facilitada per la tècnica (com fa Rybczynski amb el cinema d'Einsestein a Steps, de 1987) és des d'on podem enfocar l'escolta —i la mirada— en el concert d'avui de les propostes de Michael Beil, Norbert Pfaffenbichler o Jorge Sánchez-Chiong, i, anant encarà més enllà, amb la gestualitat pura per a ser audiovista al marge de qualsevol funcionalitat subjugada, de Steen-Andersen.