Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris auditori. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris auditori. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 d’abril del 2016

CrossingLines. Noves perspectives

Diumenge 10 d'abril de 2016


L'Auditori
Sala 2, Oriol Martorell

7 €
Compra aquí les entrades



Programa


VEGARD FAEGRI
Säule III. 
Estrena absoluta
per a saxo, piano i percussió


PEDRO ÁLVAREZ Monotype #1.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

PEDRO ÁLVAREZ Monotype #2.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

CHRIS SWITHINBANK Small Atlas.
Estrena nacional
 per a veu, flauta, saxo i piano

ALEXANDER SCHUBERT Superimpose III - Infinite Jest.
Estrena nacional
per a saxo, guitarra elèctrica, percussió i electrònica en viu



Raquel García-Tomás. liquid:speeches



Inauguració: dissabte 10 d’abril de 2016, 18:00 hores

L’Auditori
Foyer Sala 2

Accés gratuït amb l’entrada dels concerts de Sala 2 i Sala 3


 

 

diumenge, 13 de desembre del 2015

Hèctor Parra: Caressant l'horizon

Divendres 18/12/2015

20:30 hores

Presentació a càrrec del compositor a les 19:45 hores
Hèctor Parra és compositor resident a  L'Auditori durant la temporada 2015-2016

L'Auditori de Barcelona - Sala 2
https://www.auditori.cat/
Barcelona

7€



Programa

Monogràfic Hèctor Parra

Moins qu’un souffle, a pène un mouvement de l’aire (2012)
Chamber Symphony Quasikristall (2005)
Caressant l’horizon (2011)

(Estrenes nacionals)


Intèrprets
bcn216

David Albet, flauta solista
Clemens Power, director


Notes al programa

Per José L. Besada
(Trad. Jordi Alomar)

Aconseguir que un concert amb només tres obres programades pugui oferir un perfil fidedigne d’un autor sembla, a priori, complicat. En efecte, les ramificacions laberíntiques que s’entreteixeixen en el jardin privé d’un compositor solen ser múltiples, soterrades i incopsables, fins i tot difícils de ser verbalitzades –dutes a un pla conscient– pel músic mateix. Tot i això, un escrutini de les seves pràctiques musicals permet a l’observador extern d’establir, sovint, certes categoritzacions que reagrupen obres agermanades en el si d’un mateix catàleg a partir de les seves afinitats poètiques, tècniques o estètiques. Així doncs, les tres obres d’Hèctor Parra programades per a aquesta vetllada s’erigeixen, cada una d’elles, com a mostres notables d’algunes de les fonts extramusicals més representatives que han nodrit les pràctiques creatives del compositor en l’última dècada: la relació entre color i música, l’impacte de les ciències experimentals –especialment la física i la biologia– i un vessant literari.

divendres, 20 de novembre del 2015

Neue Vocalsolisten Stuttgart


Dissabte 21/11/2015

21.00 hores

Barcelona

5€


Neue Vocalsolisten © Martin Sigmund
























Programa


Tiziano Manca: Signification (2010) *
Mauro Lanza: Disiecta Membra (2014) *
José María Sánchez-Verdú: SCRIPTVRA ANTIQVA (Madrigalbuch I) (2010-12)
Claude Vivier: Love Songs (1977)
Georg Friedrich Haas: 3 Liebesgedicht (2005)*



 * Estrena nacional

 Neue Vocalsolisten Stuttgart

 Johanna Zimmer, soprano
Susanne Leitz-Lorey, soprano lírica
Truike van der Poel, mezzosoprano
Daniel Gloger, contratenor
Martin Nagy, tenor
Guillermo Anzorena, baríton
Andreas Fischer, baix



Neue Vocalsolisten Stuttgart és, sens dubte, el grup capdavanter en el món dels nous repertoris vocals. Els set solistes que integren el grup es conceben més com a investigadors i descobridors que no pas com a cantants. Involucrats constantment en projectes amb compositors emergents i consolidats en la recerca de noves sonoritats, tècniques vocals i formes d’expressió, centren la seva feina en l’àmbit del teatre musical juntament amb l’electrònica i el vídeo art. El grup anomena les seves propostes com a “teatre vocal de cambra”.
Participen habitualment en els principals festivals de nova música d’arreu del món.   


 Notes al concert


De veus
Per Jordi Alomar


El focus d’atracció i d’interès vers la veu recau en la seva naturalesa múltiple. La veu com a experiència material, com a fenomen sonant i fonètic indissociable del cos que la ressona és al mateix temps una metàfora viva d’individualitat, presència, legitimitat, autoritat i autoria; en definitiva, senyal d’identitat, condició de possibilitat de la voluntat i del poder.

En la tradició occidental, la segona accepció ha subjugat la primera: la dimensió corpòria de la veu se separa i subordina al seu poder referencial, a la seva dimensió significativa, a la seva capacitat d’esdevenir llenguatge. Es basteix així una de les dicotomies que fonamenten el projecte de la modernitat: el subjecte il·lustrat s’identifica a partir de la diferenciació des del llenguatge; un llenguatge purificat i racional contraposat al patois supersticiós, tradicional i onomatopeic del poble ras.

La tensió entre la veu com a garant de la intel·ligibilitat del contingut i la veu com a via d’accés a la coreografia interna de la vocalitat i els seus artificis és un dels estalons de la història de la música. És nombrosa la proliferació de textos que, des de les instàncies del poder, insten a coercir els excessos de la vocalitat seglar musicada i a restablir un ordre cobejat: en el segle XIV, la butlla del papa Joan XXII contra els artificis dels motets transgressors de l’Ars Nova de Philippe de Vitry–que amb la seva arquitectura formal i nominalista fan palès el poder de la polifonia de transformar el material sonor en un món especulatiu, trencador del dogmatisme lineal de l’ordre teològic– està amarada de la mateixa histèria contra el pensament musical avançat que trobem en el Concili de Trento contra la polifonia flamenca o en el Motu Proprio de 1903 contra les traces del bel canto. Els exemples de l’autoritat eclesiàstica no són gratuïts: plantegen la paradoxa de com el poder pot bregar amb la naturalesa múltiple de la veu del poble, repetidora de dictats però alhora lliure i escarnidora, que professa vots i ensems peca, deglutidora, corrupta.


Ivan Fedele: Animus anima: III. Vox. Neue Vocalsolisten Stuttgart


La trajectòria artística dels NeueVocalsolisten es pot entendre com un transsecte a través dels viaranys de la vocalitat, de les veus de la veu en tota la seva ambivalència. Grup estrictament a cappella–recordem que el terme prové de la referència als músics de la capella papal, desproveïda de qualsevol instrument que no fos la veu humana–, la seva reivindicació de la veu com a fonació ha posat en primer terme l’experiència material de la veu des d’una perspectiva històrica i compromesa. El programa d’avui presenta el problema de la multiplicitat de la veu des de la memòria del paisatge sonor de la vocalitat material.

Signification
, de Tiziano Manca, parteix precisament de la capacitat de la veu parlada com a articuladora d’una reducció a l’absurd d’un dogma de fe. El text musicat i dramatitzat, de Gaunilo de Marmoutiers, monjo benedictí del segle XI, és una paròdia de l’argument ontològic de Sant Anselm, en el qual argumenta l’existència de Déu com «el que és perfecte». Marmoutiers replica i escarneix el mateix argument, i confirma l’existència de «qualsevol cosa perfecta». Amb la lectura de Manca, la capacitat del llenguatge de significar parodiant és indissociable de la seva vocalitat.


Tiziano Manca: Signification. Neue Vocalsolisten.


 


Mauro Lanza, amb Disiecta membra–literalment, membres dispersos–, planteja la veu com un reliquiari. El títol fa referència als fragments conservats de qualsevol text o objecte. Prenent com a text de partida el Testamentum Porcelli, un text paròdic medieval en el qual un porc manifesta les seves últimes voluntats, el fragment fa referència als diferents trossos en què l’animal serà dividit, així com als seus legataris legítims. Articulada en forma d’inventari, la peça es nodreix de cites de Membra Jesu Nostri (1680), conjunt de set cantates de Dietrich Buxtehude que és també un catàleg de membres del Senyor (peus, genolls, mans, pit…). El conjunt de cantates és considerat el primer oratori luterà, en forma de reliquiari immaterial d’un cos que no deixa cap resta material. El contrast entre la melangia de la carn absent i l’exuberància grotesca del porcell esquarterat es correspon amb l’ambivalència intrínseca de la veu. 




 

Amb Scriptvra Antiqva, primer llibre de madrigals de José María Sánchez-Verdú, el compositor remunta el passat des d’inscripcions d’aforismes llatins sobre làpides mortuòries. Tot i la seva concisió, cada un d’aquests textos és suggestió i evocació d’una vida per ser rememorada. Sánchez-Verdú construeix els madrigals confegint-los des d’una lectura epigràfica i estructural del procés cal·ligràfic. D’altra banda, els elements de la veu corpòria característics dels madrigals del segle XVI –com l’onomatopeia i el figuralisme–, són conscientment manllevats.

José M. Sánchez-Verdú: Scriptyra Antiqva: I. Eus tu viator. Neue Vocalsolisten


 

El malaguanyat Claude Vivier, fill de pares desconeguts i home lliure, afirmava que «el fet de saber que no tenia ni pare ni mare m’ha procurat un univers d’ensomni meravellós; la possibilitat d’inventar-me els orígens com em vingués de gust, de parlar llengües estranyes». La seva música és un cant vers el retrobament de la veu de l’infant solitari que desitja omplir el món amb l’encantament de l’amor sincer i tendre («sóc i seré sempre, immortalment o eternament, un infant»). Aquesta veu pren cos a Love Songs com un fresc colossal del paisatge sonor de la memòria, acolorit amb tots els matisos i totes les possibilitats de la vocalitat lliure. Sota l’influx de Stimmung de Stockhausen i escrita poc després d’un decisiu viatge a l’Orient, Love Songs encarna l’amor com a símbol poderós tot fent un collage polifònic a través de l’evocació dels mites romàntics (Romeu i Julieta, Tristany i Isolda), així com per mitjà dels ecos de la memòria afectiva de la infantesa (cançons de bressol, melopees infantils, rialles, xiuxiuejos i zumzeigs…). La  vocalitat múltiple pren forma d’objectes sonors lliurats a l’escolta en tota la seva nuesa i cruesa, disposats en forma de convit a l’experiència i no pas, necessàriament, al saber. Les condicions de la tràgica i prematura mort de l’autor han eclipsat la realitat d’una obra viva i malauradament encara pendent de fer-se un lloc. Les indicacions de l’autor a la partitura de Love Songs podrien ser ben bé el seu epitafi:

Ser escenificat o no.
Ser sentit, no comprès.
Deixar que els sons dels altres inspirin els vostres.
Deixar que la música surti de vosaltres com si fóssiu un infant.
La notació només és un recordatori d’alguns estats.
No seguiu els signes, només el seu esperit.
En aquesta partitura podeu fer el que us sigui bo
i deixeu fer la resta als altres. «Always be in love.»


Claude Vivier: Love Songs. Neue Vocalsolisten Stuttgart


Liebesgedichte, de Georg Fridedrich Haas, posa veu a tres poemes d’August Stramm, poeta pioner de l’expressionisme alemany. La poesia de Stramm és un flux de paraules deslligades de la sintaxi, ordenades i triades per la seva sonoritat i no pel seu valor referencial. No hi ha expressió contextual sinó formulació lliure d’imatges, de la mateixa manera que les primeres obres atonals d’Anton Webern, contemporani del poeta, s’alliberen del jou de la sintaxi tonal i fan possible una expressió directa i lacònica de la memòria més íntima des de les runes –relíquies– d’un sistema dissolt. La música de Haas rememora el diari d’un flâneur enmig de la penombra dels enderrocs de la tradició germànica, un encarament amb traços de gestos perduts en un espai harmònic fosc i alienant, com els paisatges de Masereel o Grosz.



Georg Friedrich Haas: Liebesgedichte. Neue Vocalsolisten

 


La idea de relíquia pot ser un fil conductor de l’escolta del concert d’avui. Les relíquies, objectes sagrats que no són imatge, reflex o metàfora de  res, són fragment i resta, sinècdoque: fragments arrabassats de la seva dimensió física i material original i disposats ritualment, objectes del passat que esperen ser exposats, souvenirs conservadors del record. El llenguatge, la vocalitat i el cos estan farcits de relíquies, de materials mnemònics en constant permutació. Els records basteixen la memòria afectiva, la base de qualsevol condició de possibilitat de la vida en comunitat, i la memòria –individual i col·lectiva– és una reconstrucció del passat a partir de les seves traces viscudes, de remuntar l’experiència. Els paisatges, espais i objectes –materials o sonors– ofereixen el suport necessari per a la continuïtat de les referències, les memòries i els imaginaris. La memòria pertany a l’àmbit de l’oralitat, la tradició i la vocalitat–la veu corpòria–, i acaba quan comença la història –la veu significativa–; és a dir, quan obra la distància entre qui la llegeix i qui la viu.

© Jordi Alomar 2015






dimecres, 4 de març del 2015

Exit to Enter

Nadar Ensemble

Divendres 13 de març - 20.30 hores
L'Auditori - Sala 2
Compra d'entrades

Programa



Georges Méliès: L’Homme Orchestre (1900) film
Simon Steen-Andersen: Study for string instrument # 1 (2007), for violin and cello
Simon Steen-Andersen: Study for string instrument # 2 (2007), for violin and whammy pedal
Michael Beil: Exit to Enter (2013)


Norbert Pfaffenbichler: Intermezzo (Notes on Film 04) (2012) film
Alexander Schubert: Point Ones (2012)
Jorge Sánchez-Chiong: AutoCine (2012)




Nadar Ensemble és un conjunt belga format el 2006. En l'actualitat lidera el panorama europeu de propostes multidisciplinàries amb la música com a punt de partida. El nom del grup fa referència al pseudònim de Gaspard-Félix Tournachon (1820-1910), prolífic heteròclit militant que practicava, entre altres coses, la fotografia, l'espionatge, la crítica d'art, l'aeronàutica i els retrats en forma de caricatura.
Nadar Ensemble ha estat convidat a participar en festivals i sales com Ars Musica a Brusel·les, deSingel a Anvers, Harvest Festival, Ultima Oslo, Open Music Graz, Tzlil Meudcan a Tel Aviv. Des de 2010 és present a cada edició dels Ferienkurse für Neue Musik a Darmstadt, protagonitzant el canvi de paradigma estètic i funcional d'aquesta institució consagrada en el món de la creació d'avantguarda. Stefan Prins i Daan Janssens són els seus compositors en residència i directors artístics.
El segell discogràfic NEOS acaba de publicar un enregistrament en viu de l'actuació de Nadar als Donaueschinger Musiktage 2012 amb obres de Kreidler, Prins, Pasovsky i Schedl.

Aquesta és la seva primera actuació al país.

Intèrprets

Marieke Berendsen, violí, director d'escena
Katrien Gaelens, flauta
Yves Goemaere, percussió
Wannes Gonnissen, electrònica
Pieter Matthynssens, cello, whammy-pedal, director artístic
Elisa Medinilla, piano
Thomas Moore, trombó, director, producció
Jorge Sanchez-Chiong, dj
Dries Tack, clarinet
Kobe Van Cauwenberghe - guitarra elèctrica
Thomas Wagensommerer - vídeo AutoCine
Thierry Brühl - Director d'escena Exit to Enter
Rebecca Diependaele - Manager, assistent de producció




Notes al concert

Per Jordi Alomar

Des de l'esclat de la primera guerra mundial i fins a 1928 el rastre de Georges Méliès desapareix. Desbancat de les sales de projecció per la ingerència dels grans trusts nord-americans que acabarien liderant el mercat de la producció cinematogràfica, i per les conseqüències fatals de la decisió d'eliminar el sistema de venda de pel·lícules als exhibidors per passar al lloguer, mesura que acabaria amb els productors artesans i independents que, com Meliès, entenien els seus productes com andròmines de fira que es podien comprar i vendre, mantingué fins a la seva mort el 1938 un petit quiosc de llaminadures a la Gare de Montparnasse: molt més temps del que havia dedicat a inventar el cinema com la més fabulosa màquina d'il·lusions.

Méliès fou un dels pocs afortunats que, el 28 de desembre de 1895, assistí a la primera projecció pública del Cinématographe Lumière: el rapte d'uns segons de vida i moviment de la plaça Bellecour o la sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière a Lió són els primers vestigis del giny que possibilitaria que, com diu Andrei Ujică, la història del segle XX  es pogués escriure i entendre només des del cinema. La mirada dels Lumière i la de Méliès és completament divergent: si bé els primers conceben el cinema com un estri reproductor de la realitat (i, per tant, com a un subtil falsador d'aquesta), Méliès hi veu la finestra màgica. Del realisme i l'aire lliure a l'estudi, el trucatge i la posada en escena, vet aquí la protohistòria dels pols antitètics de la futura història del cine i dels règims de mirada (i posteriorment d'escolta) que cada un d'ells imposaria a  l'espectador (aquell que espera): realisme i fantasia.



L'univers de Méliès l'il·lusionista neix de l'explotació de les possibilitats tècniques del cinematògraf. Possibilitats a les quals arriba més per accident que no pas per voluntat: els seus trucatges són el rudiment de la fantasia compositiva (aparicions i desaparicions, objectes que es mouen sols, sobreimpressions i talls narratius) que a poc a poc anirà afectant totes les manifestacions artístiques. La relació entre L'homme orchestre de 1900 i Exit to Enter de Michael Beil (2013) és més que congruent: ambdues parteixen de la possibilitat de multiplicitat i alteritat des de la càmera fixa i del joc d'expectatives i sincronies que surten a escena. Igualment, les dues parteixen d'un marc escènic preconcebut: el teatral en el cas de Méliès —quadres o escenes i no seqüències o plans, punt de vista general i salutacions al públic imaginari— i el musical en el cas de Beil —tanmateix, no deixa de ser un concert?




La multiplicitat enginyosa de Méliès, així com la de Beil, considera el trucatge com un fi en si mateix i no com un mitjà per a representar quelcom. El recurs a la il·lusió sonora des de la multiplicitat cinematogràfica —fins i tot des del cinema mut— és una constant en la història del cinema. La música és, ontològicament, contínua. El cinema només és veritat 24 vegades per segon. Buster Keaton, amb The Playhouse (1921) continua la proposta de Méliès creant una orquestra de nou intèrprets repetits. Les fantasies orquestrals de Méliès i Keaton (la massa feta a partir d'un sol individu) només eren possibles en el cinema mut.




Paradoxalment, el naixement del cinema sonor de la mà de la Warner Bros cap a 1927 (amb el Don Juan o The Jazz Singer de Alan Crosland) faria recular el llenguatge visual vigorós del cinema mut cap a un retorn al teatre —o al concert— filmat, d'enquadraments fixos, per dos motius: en primer lloc pel blindatge de les càmeres per aïllar-ne el soroll i, molt especialment, per donar especial rellevància a la comprensió de la paraula i a la seva integració en la representació fidel de la realitat. S'articula així una jerarquia d'escolta en el llenguatge audiovisual, on l'escolta causal —la identificació de les fonts sonores, una escolta del reconeixement— i l'escolta semàntica —l'escolta decodificadora d'un llenguatge— són les privilegiades, a partir de la seva servitud al realisme visual i narratiu, desbancant l'escolta reduïda —la que atén al so en si— a una utilitat marginal. Marginals seran doncs les propostes cinematogràfiques que, com les de Walter Ruttman o Josep Montes-Baquer, la prioritzin.

Tot i això, el recurs a la música com a element compositiu clau en la idea de multiplicitat estructural en el llenguatge cinematogràfic és present al llarg de la història: el treball de Zbigniew Rybczynski és paradigmàtic d'això. Tango (1980) i The Orchestra (1990) són sens dubte lectures al segon grau de Méliès, així com els seus treballs videogràfics en la indústria musical comercial  amb vídeo-clips com All the things she said (1986) de Simple Minds.









Des de la possibilitat d'intervenció en la continuïtat com a pràctica intertextual facilitada per la tècnica (com fa Rybczynski amb el cinema d'Einsestein a Steps, de 1987) és des d'on podem enfocar l'escolta —i la mirada— en el concert d'avui de les propostes de Michael Beil, Norbert Pfaffenbichler o Jorge Sánchez-Chiong, i, anant encarà més enllà, amb la gestualitat pura per a ser audiovista al marge de qualsevol funcionalitat subjugada, de Steen-Andersen.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Conversa amb Luis Codera


Luis Codera presenta a L'Auditori el disc Multiplicidad

Divendres 13 de febrer - L'Auditori
Sala 4 - 11.30 hores
Barcelona
Entrada gratuïta
Es prega confirmació d’assistència a: premsa@auditori.cat


El compositor Luis Codera Puzo (Barcelona, 1981) va ser guardonat l'any passat amb el premi de la Fundació Ernst von Siemens per la Música, un dels premis internacionals de composició més prestigiosos del món. Fruit d'aquest guardó, el compositor català ha pogut enregistrar el disc monogràfic "Multiplicidad" sota el segell austríac col legno amb la col·laboració de L'Auditori. Enregistrat a Frankfurt, Basilea, Friburg i Barcelona amb grups i solistes punters en l'escena internacional, es presenta aquest divendres 13 de febrer a L'Auditori.

Des del bloc de Sampler Sèries hem aprofitat l'ocasió per a conversar animadament amb l'autor.
Entrevista a càrrec de Jordi Alomar.

Luis Codera a Barcelona 


dijous, 13 de novembre del 2014

Le Soldat Inconnu - Entrevista a Georges Aperghis


Le Soltat Inconnu - Estrena el diumenge 16/11/2014 18h - Sampler Sèries, L'Auditori Sala 2



                                                   Georges Aperghis: Retrouvailles (2013)



Aquest diumenge 16 tindrem ocasió d'assistir a l'estrena nacional de Le Soldat Inconnu, de Georges Aperghis, estrenada el passat mes d'abril a la Casa da Musica de Porto a càrrec de Remix Ensmble i Lionel Peintre, i presentada de nou aquest diumenge passat dia 9 de novembre a Atenes a càrrec de l'Ergon Ensemble i el dimecres 12 a La Cité de la Musique de París a càrrec d'Ictus Ensemble, la mateixa agrupació que actuarà a Barcelona. 

Georges Aperghis, nascut a Atenes el 1945 i resident a parís des de 1963, és un compositor paradigmàtic d’una manera d’entendre la recerca i l’escriptura com a cristal·lització d’una llibertat creativa militant: faire musique de tout. Interessat en particular pel treball teatral des de la música, treballa amb la refracció, reelaboració, buidatge i saturació dels elements gestuals, textuals, fonètics, semàntics i corporals per a la confecció d’un llenguatge inconfusible.


Georges Arpeghis: Parcours (1973), a càrrec de Jean-Pierre Drouet amb les màquines sonores de Claudine Brahem


dijous, 23 d’octubre del 2014

Philip Thomas i Bryn Harrison: Vessels

Programa

25/10/14 - 10.30 h ESMUC, classe oberta
25/10/12 - 12.30 h - L’Auditori, concert

Bryn Harrison: Vessels (2013) 75’ *


*Estrena Nacional

Philip Thomas: piano

El compositor Bryn Harrison farà una classe oberta explicant la seva música a l’ESMUC a les 10.30 hores.

El temps i com el percebem és la preocupació central de la música de Harrison. Vessels explora aquest tema fins a nivells extrems i efectes gairebé hipnòtics, transformant el transcurs del temps en una il·lusió de temps vertical.

Més informació i compra d'entrades aquí.

Bryn Harrison: partitura de Vessels 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

hcmf// @ Barcelona en perspectiva

Ja està a punt d'arribar el hcmf//a Barcelona. La ciutat inaugura aquest cap de setmana la seva primera temporada estable de músiques de nova creació amb cinc concerts en col·laboració amb un dels festivals internacionals de referència. En dos dies ens trobem amb divuit estrenes de les quals tres són estrena mundial. O dit d'una altra manera, de les dinou peces que tindrem ocasió d'escoltar, divuit ho seran en primícia, totes menys una. Això, lligat al fet que gran part dels autors i intèrprets que hi trobarem són força desconeguts per aquestes contrades, no és trivial. Ben al contrari: aquesta paradoxal desconeixença és característica definitòria de la proposta arribada de Huddersfield. Vegem-ho.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Engeguem Sampler Sèries

Sampler Sèries és l'aposta de L'Auditori de Barcelona per les noves músiques a través d'un recorregut amb propostes que incorporen elements d'R+D en l'àmbit de la música. Un dels eixos fonamentals d'aquesta aposta és, a banda de la interacció amb els espais dedicats a l'art contemporani de la ciutat de Barcelona, la vinculació amb festivals internacionals de referència de nova creació sonora.