Hèctor Parra: Caressant l'horizon

Divendres 18/12/2015

20:30 hores

Presentació a càrrec del compositor a les 19:45 hores
Hèctor Parra és compositor resident a  L'Auditori durant la temporada 2015-2016

L'Auditori de Barcelona - Sala 2
https://www.auditori.cat/

Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Programa

Monogràfic Hèctor Parra

Moins qu’un souffle, a pène un mouvement de l’aire (2012)
Chamber Symphony Quasikristall (2005)
Caressant l’horizon (2011)

(Estrenes nacionals)


Intèrprets
bcn216

David Albet, flauta solista
Clemens Power, director

Notes al programa

Per José L. Besada
(Trad. Jordi Alomar)

Aconseguir que un concert amb només tres obres programades pugui oferir un perfil fidedigne d’un autor sembla, a priori, complicat. En efecte, les ramificacions laberíntiques que s’entreteixeixen en el jardin privé d’un compositor solen ser múltiples, soterrades i incopsables, fins i tot difícils de ser verbalitzades –dutes a un pla conscient– pel músic mateix. Tot i això, un escrutini de les seves pràctiques musicals permet a l’observador extern d’establir, sovint, certes categoritzacions que reagrupen obres agermanades en el si d’un mateix catàleg a partir de les seves afinitats poètiques, tècniques o estètiques. Així doncs, les tres obres d’Hèctor Parra programades per a aquesta vetllada s’erigeixen, cada una d’elles, com a mostres notables d’algunes de les fonts extramusicals més representatives que han nodrit les pràctiques creatives del compositor en l’última dècada: la relació entre color i música, l’impacte de les ciències experimentals –especialment la física i la biologia– i un vessant literari.

La pintura cobra un espai rellevant en el trajecte vital de Parra: de jove va aprendre l’ofici amb Francesc Miñarro, una activitat finalment aparcada per dedicar-se a la seva carrera musical. La influència del món pictòric, en tot cas, no ha abandonat el músic, i ha ressorgit durant la seva etapa de formació tant a l’Ircam com a la Université Paris 8. Aquest període resultà en un projecte informàtic –el que habitualment s’anomena “composició assistida per ordinador”– encaminat a la transferència de certes propietats del color a paràmetres musicals. Gairebé una vintena d’obres de Parra, per a diferents formats, es troben vinculades a aquesta aventura computacional, des de Strette (2003) fins a usos molt puntuals a Sirrt die Sekunde (2008). De totes elles, cal destacar la seva Chamber Symphony-Quasikristall (2005), per a conjunt de setze intèrprets i dispositiu electrònic, com a projecte més ambiciós d’aquest període. Cal dir que la informàtica juga un rol determinant en l’obra, més enllà de l’assistència per a l’escriptura instrumental. Respecte d’això, Parra indica en les notes a l’estrena les seves intencions pel que fa a l’ús de l’electrònica: «Tots els tractaments [electrònics] juguen un paper integrador. Proporcionen una perllongació del gest instrumental i, alhora,afavoreixen l’emergència de nous ‘vectors constituents’ sobre els instruments de base creant sincronitzacions inusitades». Quasikristall fou un encàrrec de l’Ircam i de l’Ensemble Intercontemporain, i es va estrenar al Centre Pompidou de París sota la batuta de Daniel Kawka.

Hèctor Parra: Chamber Symphony -Quasikristall (2005)

La referència en la cita prèvia a uns «vectors constituents» ret comptes a l’ús d’una terminologia física que impregna metafòricament el discurs de Parra. Aquesta passió per la ciència es catalitzà per primera vegada en el seu String Trio (2006), deutor dels seus programes de transferència colorimètrica i de les seves lectures divulgatives de Lisa Randall, física i matemàtica nord-americana. Amb ella s’embarcà igualment en el que potser és el seu projecte operístic més conegut fins ara, Hypermusic Prologue- A projective opera in seven planes (2008-2009). Caressant l’horizon (2011), per a gran ensemble, va continuar aquest rastre d’inspiracions de la física, albergant també en la seva gènesi l’interès de Parra vers la biologia, concretament per l’origen de la vida i la seva evolució. De fet, durant la composició de l’obra, l’autor convocà –en una mena de gresol holístic– les teories de la física dels forats negres proposades per Kip Thorne i per Jean-Pierre Luminet enfront dels estudis en organogènesi (la darrera fase del desenvolupament embrionari, en què les cèl·lules es transformen per a la formació estructural i funcional dels òrgans) de Richard Dawkins i Lewis Wolpert. Per exemple, tal com indiquen les notes a l’estrena absoluta de l’obra, Parra anhelava en una secció de la peça suggestionar el públic per tal que, durant l’escolta,com «imaginés el que podríem experimentar físicament si fóssim travessats per ones gravitacionals engendrades per la col·lisió de dos forats negres» durant l’escolta. Caressant l’horizon és un altre encàrrec de l’Ensemble Intercontemporain, que n’oferí la primera audició sota les ordres del director Emilio Pomárico a la Cité de la Musique –avui dia Philarmonie 2– de París.

Hèctor Parra al col·loqui "L'influence des théories scientifiques sur le renouvellement des formes musicales dans la musique contemporaine", CDMC - Université de Strasbourg 2014

Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air (2012) va prologar, en certa manera, la col·laboració entre Parra i l’escriptora francesa d’arrels senegaleses Marie NDiaye de cara a dos projectes escènics, el monodrama Te craindre en ton absence (2012-2013) i l’òpera Das geopferte Leben (2013). De fet, el títol de la seva obra per a flauta i grup instrumental recorre a un passatge de la novel·la Trois femmes puissantes de NDiaye. Les referències a l’alè i a l’aire en el passatge semblen apuntar encertadament a la tria de l’instrument solista de la peça, ja que és possiblement el que fa la respiració més patent des de l’escolta. Per a l’escriptura virtuosística de la flauta, Parra no va dubtar a documentar-se sobre la tècnica i les característiques musicals de certes flautes primitives africanes, en un gest clar de complicitat amb les arrels subsaharianes de l’escriptora. Aquesta recerca resultà en l’escriptura d’un virtuosisme instrumental paroxístic, quallat de tècniques expandides de la flauta que, com a resposta, desencadenen una gestualitat molt energètica en el conjunt que l’acompanya. Moins qu’un souffle… va ser un encàrrec del Klangforum Wien, que l’estrenà en el Konzerthaus de Viena sota les ordres d’Enno Poppe.

Per a saber-ne més:

http://www.hectorparra.net/docs/interviews/

http://www.nuvol.com/noticies/hector-parra-a-sampler-series/



© José L. Besada 2015