dilluns, 30 d’octubre del 2017

Ryoji Ikeda: supercodex

Dissabte 4 de novembre de 2017
L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades


L’artista visual i compositor de música electrònica Ryoji Ikeda (1966, Gibu, Japó) explora a supercodex les relacions entre data of sound i sound of data, una recerca que comença amb Dataplex (2005) i continua amb Test pattern (2008). Ikeda busca crear una matemàtica del so; és a dir, principis aritmètics que permetin modificar logaritmes de manera expressiva, elaborant representacions visuals i sonores de la informació que contenen. supercodex es construeix a partir de diversos fragments, utilitzats per Ikeda per crear una metaobra a partir d’una mutació progressiva dels materials auditius i visuals, units temporalment en una experiència conjunta indissociable, i de la connexió entre l’exploració digital i el techno abstracte en una sessió audiovisual en directe.


RYOJI IKEDA: supercodex** (2013) 
Estrena nacional

Ryoji Ikeda, electrònica, vídeo, composició
Tomonaga Tokuyama, gràfics ordinador i programació





Notes al programa

Per Serafín Álvarez


La gran majoria d’ordinadors i dispositius digitals fan servir un sistema binari que representa valors numèrics utilitzant dos símbols, normalment 0 i 1, organitzats en bits. Cada bit representa un d’aquests dos valors, i la combinació de diversos bits senzills permet elaborar operacions extraordinàriament complexes.

Un ordinador quàntic, però, utilitza qubits. Igual que un bit, un qubit pot adoptar un de dos estats; però un qubit, a més, té la capacitat de representar els dos estats de forma simultània, el que permet realitzar diverses operacions alhora, de l’ordre de milions si n’ajuntem un grapat. Aquesta qualitat d’adoptar diversos estats al mateix temps es coneix com a superposició, un principi fonamental de la mecànica quàntica –un dels més contraintuïtius– estudiat en partícules subatòmiques i il·lustrat pel popular gat de Schrödinger que és viu i mort alhora, si bé mai no podrem veure’l en aquest estat incert de superposició, ja que en observar interferim, determinant un dels dos estats oposats. És a dir, la superposició quàntica abasta diversos estats de forma simultània, però s’escapa de l’ull humà, és impossible mesurar-la empíricament, de manera que només podem especular-hi en termes abstractes i en índexs de probabilitat.


















Bit, qubit, superposició quàntica, fenòmens més enllà del límit del que és perceptible, i altres conceptes que hi estan relacionats formen part del vocabulari conceptual i de les investigacions de Ryoji Ikeda, qui se sent summament atret per la racionalitat, la lògica i la precisió científiques. Els models matemàtics, concretament, són per a Ikeda una de les formes més pures de bellesa, i els utilitza com a estratègia compositiva.

El seu treball, desenvolupat habitualment en sèries obertes –fet que emfatitza la idea d’investigació en curs, connecta amb la tradició d’artistes visuals com Sol LeWitt, Frank Stella o Dan Flavin i músics com Iannis Xenakis o La Monte Young, els quals, interessats en una estètica reduïda al que és absolutament essencial, tendien a fugir del romanticisme, l’expressionisme i la subjectivitat.

supercodex està vinculat a un projecte més ampli: superposition, inspirat en nocions matemàtiques pròpies de la mecànica quàntica, que forma part de la sèrie datamatix, un conjunt de treballs en què Ikeda escaneja l’amalgama de dades que circulen pel món –invisibles i silencioses fins que són descodificades per les nostres pantalles, auriculars i altres dispositius de comunicació, i traduïts a patrons audibles i visibles. En el cas concret de supercodex, aquestes dades provenen principalment dels treballs anteriors d’aquesta mateixa sèrie, el que podria llegir-se en termes d’autoreferencialitat o “metatreball” à la Escher o à la Gödel.

















La versió en directe és una experiència audiovisual immersiva en què sofisticades freqüències situades al llindar d’allò perceptible per l’oïda humana són combinades minuciosament amb estridents estímuls visuals, atenent a una precisió i una estètica matemàtiques característiques de tots els seus treballs. Tradueix senyals acústics en configuracions òptiques i viceversa, produint complexos patrons sinestèsics a manera de moiré audiovisual en mutació constant en què els sons esdevenen visibles i les imatges audibles. Una sintaxi variable de formes construïda mitjançant parelles d’oposats: 0-1, positiu-negatiu, blanc-negre, llum-foscor, visible-invisible, audible-inaudible, material-immaterial i la inesgotable infinitat de grisos possibles situats al mig que posen a prova no únicament la capacitat perceptiva dels nostres sentits sinó també la dels dispositius electrònics que els generen.

Ocasionalment, d’entre els austers xiulets, brunzits, bips i glitches quàntics semblen brollar patrons propis de la música techno, amb polsos regulars, escalades i clímax. supercodex no només s’escolta, es viu. Les ràfegues de càlculs abstractes i dades informatitzades que emergeixen enèrgicament dels altaveus i que són projectades en composicions geomètriques estroboscòpiques ultraràpides ens colpegen amb força, ficant-se sota la nostra pell, sacsejant-la, perforant els nostres timpans i incendiant les nostres retines de forma aclaparadora en un sublim que no és romàntic sinó científic, matemàtic, quàntic.


divendres, 20 d’octubre del 2017

It's Time: Rumbau + ACME + Funktion

27, 28 i 29 d'octubre de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:00 hores (dies 27 i 28) i 18:00 hores (dia 29)
15 €. Compra aquí les entrades



El compositor Octavi Rumbau i i el ballarins i coreògrafs Albert Quesada, Federica Porello i Zoltán Vakulya presenten It’s time, un projecte de creació conjunta per a tres ballarins, trio de corda, percussió i electrònica que explora la percepció del temps a través de la conjunció entre la música i la dansa. Octavi Rumbau, compositor convidat de L’Auditori aquesta temporada, és un dels exemples més clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d’avui; concentrat en l’explotació d’intersticis entre l’electrònica i el llenguatge instrumental acústic, les seves obres responen als requeriments de la seva percepció i a la lògica interna de la seva construcció.

ACME, dansa: Albert Quesada / Federica Porello / Zoltán Vakulya
Ensemble Funktion: Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Miquel Bernat, percussió
Octavi Rumbau, composició i electrònica




Programa


OCTAVI RUMBAU
It's time per 3 ballarins, trio de corda, electrònica i percussió (2017)
Estrena nacional, encàrrec Sampler Sèries i Escenes.




Notes al programa

per Jordi Alomar


It’s Time és el resultat d’anys de recerca conjunta del compositor Octavi Rumbau amb el coreògraf Albert Quesada i la companyia ACME. Encàrrec de L’Auditori de Barcelona a proposta de Sampler Sèries i Escenes, el projecte s’estrenà el passat mes de juny als Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Saint-Denis, París.

El punt de partida d’un treball que els seus autors bategen com a «radicalment col·lectiu» ha estat trobar un element comú prou abstracte per als dos llenguatges. Si bé, en els treballs individuals previs de Quesada i Rumbau, hi trobem inquietuds similars –l’exploració microscòpica de patrons rítmics, l’esquarterament d’unitats compositives aparentment simples, el joc amb la superposició i projecció de textures i tempi–, en aquesta ocasió se centren en la confecció d’un dispositiu escènic, sonor i coreogràfic que s’interroga sobre l’experiència subjectiva del pas del temps.

El principi generador per a la gestació d’It’s Time ha estat l’anàlisi de l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire, concretament del seu còmic Here (1989). En una historieta aparentment simple de només sis pàgines, el joc amb l’abstracció i amb les referències temporals és tan intens que fa esclatar els límits narratius convencionals i projecta una potencialitat que va molt més enllà del contingut de les vinyetes. A It’s Time, igual que a Here, la “narrativitat” no es configura només des de l’encadenament de configuracions epidèrmiques que poden semblar arbitràries, sinó que ho fa des d’un entrelligament profund, distant i, tanmateix, orgànic.








































El títol és tota una declaració d’intencions pel que fa a la tria de materials compositius. A part del doble significat de l’expressió anglesa i de ser les primeres paraules que apareixen al còmic («Honey? I think it’s time»), és, igual que el mot here, una expressió “indexical”. De la mateixa manera que els mots avui, jo, ara o aquí, els díctics o expressions “indexicals” només es poden comprendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeixen.

El llenguatge explotat a It’s Time, volgudament “indexical”, tant pel que fa al gest coreogràfic com a la música i l’escenografia, prescindeix explícitament de les traces convencionals d’iconicitat i simbolisme necessàries per generar un context dramàtic o narratiu en el sentit tradicional. Fent doncs tabula rasa, la nuesa i l’aïllament forçós dels materials en el temps, en l’espai sonor i en l’escena (com en les escenografies de Samuel Beckett, o com a Dogville de Lars von Trier) permeten posar al descobert, aprofundir i alterar els rudiments de la percepció del pas del temps a partir de la constitució d’un ara demolidor, observat i viscut pels cossos en escena.

És dins d’aquest hic et nunc (aquí i ara) en estat d’excepció que la irreversibilitat del temps cronològic pot ser subvertida, transvestida i alterada des de les eines de la composició, obrint així la possibilitat de generar il·lusions calidoscòpiques: la multiplicitat de simultaneïtats –heterogènies i sincròniques–, les transicions graduals confrontades a talls abruptes, l’acceleració, la immobilitat i el congelament, les jerarquies encadenades. És la insistència en la fragilitat dels elements constituents del present el que permet jugar amb temporalitats que transcendeixen la linealitat (el principi de composició, d’ordenació i d’escolta en què els fets són entesos com a conseqüència d’esdeveniments anteriors) i poder albirar un ventall d’altres temps possibles.

 

dijous, 19 d’octubre del 2017

Entrevista a Octavi Rumbau

Ara i aquí

Per Lluís Nacenta















Octavi Rumbau, compositor convidat de l'Auditori durant la temporada 2017-18, parla de la seva darrera obra, It's Time, en col·laboració amb el coreògraf Albert Quesada, que es presenta a L'Auditori els propers 27, 28 i 29 d'octubre.

Des del lloc de l'espectador, no trobo a It's time una línia narrativa que guiï la mirada i l'oïda, sinó un seguit de sons i moviments abstractes. És així?

Efectivament, a It’s time no hi trobem en principi cap tipus d’element narratiu o simbòlic sobre el qual l’espectador pugui situar-se còmodament i establir una referència. El meu llenguatge, i diria que també el d'Albert Quesada, són abstractes en un sentit ben concret: experimentem al voltant del fenomen sonor (o corporal) per se. Experimentar no implica inventar, simplement aprofundir i furgar el propi so (o moviment) per retrobar allò “nou” però a la vegada ja existent.

Heu utilitzat doncs algun altre tipus de principi organitzatiu?

En efecte, sí que diria que hi ha una certa narrativitat, però en un sentit menys obvi. Parlo de relacions profundes que afecten la memòria, l’espai, el ritme, l’harmonia, i que van entrelligant-se entre si com si d’una tallarina es tractés. Crec poder afirmar que el més complex dels inicis del projecte fou trobar un element suficientment abstracte per ambdues disciplines, que ens permetés extreure tota una sèrie d’elements potencialment atractius per poder-hi derivar aquesta narrativitat esmentada.

I quin va ser finalment aquest nucli generador comú?

Aquest element de partida ha estat la gestió del temps a l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire. Aquest il·lustrador és conegut per la seva particular manera de representar sobre paper —en dues dimensions— la relativitat del temps —en quatre (o més) dimensions.

En concret ens hem basat en el conegut còmic Here, publicat el 1989. És un còmic de només 6 pàgines, que a primera vista sembla no tenir res d’especial. Però si ens hi apropem, veurem que el grau d’abstracció que hi resulta és realment extraordinari. Tot i haver-hi personatges i una aparent direccionalitat, de seguida tot salta pels aires i ens trobem en un espai fora de la convencional vinyeta del còmic de dues dimensions.

A la manera de McGuire, It’s time descriu (o narra!) el pas del temps en un espai fictici, on la dansa i la música hi deformen l’espai mitjançant la deformació temporal en tots els sentits possibles i amb una sola finalitat: crear elements “pertorbadors” que dissociïn la linealitat (la narrativitat!) dels moviments i dels sons.

I d'aquí el títol?

Sí, el títol reflecteix per una banda el doble significat que la frase té en anglès, i que no té ni en català ni en castellà. I, per altra banda, són les primeres paraules que trobem al còmic Here. Una veritable declaració d'intencions per part de l'autor, tot i tractar-se d'una frase aparentment anecdòtica: «Honey? I think It's time».