Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acme. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 d’octubre del 2017

It's Time: Rumbau + ACME + Funktion

27, 28 i 29 d'octubre de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:00 hores (dies 27 i 28) i 18:00 hores (dia 29)
15 €. Compra aquí les entrades



El compositor Octavi Rumbau i i el ballarins i coreògrafs Albert Quesada, Federica Porello i Zoltán Vakulya presenten It’s time, un projecte de creació conjunta per a tres ballarins, trio de corda, percussió i electrònica que explora la percepció del temps a través de la conjunció entre la música i la dansa. Octavi Rumbau, compositor convidat de L’Auditori aquesta temporada, és un dels exemples més clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d’avui; concentrat en l’explotació d’intersticis entre l’electrònica i el llenguatge instrumental acústic, les seves obres responen als requeriments de la seva percepció i a la lògica interna de la seva construcció.

ACME, dansa: Albert Quesada / Federica Porello / Zoltán Vakulya
Ensemble Funktion: Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Miquel Bernat, percussió
Octavi Rumbau, composició i electrònica




Programa


OCTAVI RUMBAU
It's time per 3 ballarins, trio de corda, electrònica i percussió (2017)
Estrena nacional, encàrrec Sampler Sèries i Escenes.




Notes al programa

per Jordi Alomar


It’s Time és el resultat d’anys de recerca conjunta del compositor Octavi Rumbau amb el coreògraf Albert Quesada i la companyia ACME. Encàrrec de L’Auditori de Barcelona a proposta de Sampler Sèries i Escenes, el projecte s’estrenà el passat mes de juny als Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Saint-Denis, París.

El punt de partida d’un treball que els seus autors bategen com a «radicalment col·lectiu» ha estat trobar un element comú prou abstracte per als dos llenguatges. Si bé, en els treballs individuals previs de Quesada i Rumbau, hi trobem inquietuds similars –l’exploració microscòpica de patrons rítmics, l’esquarterament d’unitats compositives aparentment simples, el joc amb la superposició i projecció de textures i tempi–, en aquesta ocasió se centren en la confecció d’un dispositiu escènic, sonor i coreogràfic que s’interroga sobre l’experiència subjectiva del pas del temps.

El principi generador per a la gestació d’It’s Time ha estat l’anàlisi de l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire, concretament del seu còmic Here (1989). En una historieta aparentment simple de només sis pàgines, el joc amb l’abstracció i amb les referències temporals és tan intens que fa esclatar els límits narratius convencionals i projecta una potencialitat que va molt més enllà del contingut de les vinyetes. A It’s Time, igual que a Here, la “narrativitat” no es configura només des de l’encadenament de configuracions epidèrmiques que poden semblar arbitràries, sinó que ho fa des d’un entrelligament profund, distant i, tanmateix, orgànic.








































El títol és tota una declaració d’intencions pel que fa a la tria de materials compositius. A part del doble significat de l’expressió anglesa i de ser les primeres paraules que apareixen al còmic («Honey? I think it’s time»), és, igual que el mot here, una expressió “indexical”. De la mateixa manera que els mots avui, jo, ara o aquí, els díctics o expressions “indexicals” només es poden comprendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeixen.

El llenguatge explotat a It’s Time, volgudament “indexical”, tant pel que fa al gest coreogràfic com a la música i l’escenografia, prescindeix explícitament de les traces convencionals d’iconicitat i simbolisme necessàries per generar un context dramàtic o narratiu en el sentit tradicional. Fent doncs tabula rasa, la nuesa i l’aïllament forçós dels materials en el temps, en l’espai sonor i en l’escena (com en les escenografies de Samuel Beckett, o com a Dogville de Lars von Trier) permeten posar al descobert, aprofundir i alterar els rudiments de la percepció del pas del temps a partir de la constitució d’un ara demolidor, observat i viscut pels cossos en escena.

És dins d’aquest hic et nunc (aquí i ara) en estat d’excepció que la irreversibilitat del temps cronològic pot ser subvertida, transvestida i alterada des de les eines de la composició, obrint així la possibilitat de generar il·lusions calidoscòpiques: la multiplicitat de simultaneïtats –heterogènies i sincròniques–, les transicions graduals confrontades a talls abruptes, l’acceleració, la immobilitat i el congelament, les jerarquies encadenades. És la insistència en la fragilitat dels elements constituents del present el que permet jugar amb temporalitats que transcendeixen la linealitat (el principi de composició, d’ordenació i d’escolta en què els fets són entesos com a conseqüència d’esdeveniments anteriors) i poder albirar un ventall d’altres temps possibles.

 

dijous, 19 d’octubre del 2017

Entrevista a Octavi Rumbau

Ara i aquí

Per Lluís Nacenta















Octavi Rumbau, compositor convidat de l'Auditori durant la temporada 2017-18, parla de la seva darrera obra, It's Time, en col·laboració amb el coreògraf Albert Quesada, que es presenta a L'Auditori els propers 27, 28 i 29 d'octubre.

Des del lloc de l'espectador, no trobo a It's time una línia narrativa que guiï la mirada i l'oïda, sinó un seguit de sons i moviments abstractes. És així?

Efectivament, a It’s time no hi trobem en principi cap tipus d’element narratiu o simbòlic sobre el qual l’espectador pugui situar-se còmodament i establir una referència. El meu llenguatge, i diria que també el d'Albert Quesada, són abstractes en un sentit ben concret: experimentem al voltant del fenomen sonor (o corporal) per se. Experimentar no implica inventar, simplement aprofundir i furgar el propi so (o moviment) per retrobar allò “nou” però a la vegada ja existent.

Heu utilitzat doncs algun altre tipus de principi organitzatiu?

En efecte, sí que diria que hi ha una certa narrativitat, però en un sentit menys obvi. Parlo de relacions profundes que afecten la memòria, l’espai, el ritme, l’harmonia, i que van entrelligant-se entre si com si d’una tallarina es tractés. Crec poder afirmar que el més complex dels inicis del projecte fou trobar un element suficientment abstracte per ambdues disciplines, que ens permetés extreure tota una sèrie d’elements potencialment atractius per poder-hi derivar aquesta narrativitat esmentada.

I quin va ser finalment aquest nucli generador comú?

Aquest element de partida ha estat la gestió del temps a l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire. Aquest il·lustrador és conegut per la seva particular manera de representar sobre paper —en dues dimensions— la relativitat del temps —en quatre (o més) dimensions.

En concret ens hem basat en el conegut còmic Here, publicat el 1989. És un còmic de només 6 pàgines, que a primera vista sembla no tenir res d’especial. Però si ens hi apropem, veurem que el grau d’abstracció que hi resulta és realment extraordinari. Tot i haver-hi personatges i una aparent direccionalitat, de seguida tot salta pels aires i ens trobem en un espai fora de la convencional vinyeta del còmic de dues dimensions.

A la manera de McGuire, It’s time descriu (o narra!) el pas del temps en un espai fictici, on la dansa i la música hi deformen l’espai mitjançant la deformació temporal en tots els sentits possibles i amb una sola finalitat: crear elements “pertorbadors” que dissociïn la linealitat (la narrativitat!) dels moviments i dels sons.

I d'aquí el títol?

Sí, el títol reflecteix per una banda el doble significat que la frase té en anglès, i que no té ni en català ni en castellà. I, per altra banda, són les primeres paraules que trobem al còmic Here. Una veritable declaració d'intencions per part de l'autor, tot i tractar-se d'una frase aparentment anecdòtica: «Honey? I think It's time».