It's Time: Rumbau + ACME + Funktion

27, 28 i 29 d'octubre de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:00 hores (dies 27 i 28) i 18:00 hores (dia 29)
15 €. Compra aquí les entrades

El compositor Octavi Rumbau i i el ballarins i coreògrafs Albert Quesada, Federica Porello i Zoltán Vakulya presenten It’s time, un projecte de creació conjunta per a tres ballarins, trio de corda, percussió i electrònica que explora la percepció del temps a través de la conjunció entre la música i la dansa. Octavi Rumbau, compositor convidat de L’Auditori aquesta temporada, és un dels exemples més clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d’avui; concentrat en l’explotació d’intersticis entre l’electrònica i el llenguatge instrumental acústic, les seves obres responen als requeriments de la seva percepció i a la lògica interna de la seva construcció.

ACME, dansa: Albert Quesada / Federica Porello / Zoltán Vakulya

Ensemble Funktion: Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel

Miquel Bernat, percussió

Octavi Rumbau, composició i electrònica

Programa

OCTAVI RUMBAU
It's time per 3 ballarins, trio de corda, electrònica i percussió (2017)
Estrena nacional, encàrrec Sampler Sèries i Escenes.

Notes al programa

per Jordi Alomar

It’s Time és el resultat d’anys de recerca conjunta del compositor Octavi Rumbau amb el coreògraf Albert Quesada i la companyia ACME. Encàrrec de L’Auditori de Barcelona a proposta de Sampler Sèries i Escenes, el projecte s’estrenà el passat mes de juny als Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Saint-Denis, París.

El punt de partida d’un treball que els seus autors bategen com a «radicalment col·lectiu» ha estat trobar un element comú prou abstracte per als dos llenguatges. Si bé, en els treballs individuals previs de Quesada i Rumbau, hi trobem inquietuds similars –l’exploració microscòpica de patrons rítmics, l’esquarterament d’unitats compositives aparentment simples, el joc amb la superposició i projecció de textures i tempi–, en aquesta ocasió se centren en la confecció d’un dispositiu escènic, sonor i coreogràfic que s’interroga sobre l’experiència subjectiva del pas del temps.

El principi generador per a la gestació d’It’s Time ha estat l’anàlisi de l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire, concretament del seu còmic Here (1989). En una historieta aparentment simple de només sis pàgines, el joc amb l’abstracció i amb les referències temporals és tan intens que fa esclatar els límits narratius convencionals i projecta una potencialitat que va molt més enllà del contingut de les vinyetes. A It’s Time, igual que a Here, la “narrativitat” no es configura només des de l’encadenament de configuracions epidèrmiques que poden semblar arbitràries, sinó que ho fa des d’un entrelligament profund, distant i, tanmateix, orgànic.

El títol és tota una declaració d’intencions pel que fa a la tria de materials compositius. A part del doble significat de l’expressió anglesa i de ser les primeres paraules que apareixen al còmic («Honey? I think it’s time»), és, igual que el mot here, una expressió “indexical”. De la mateixa manera que els mots avui, jo, ara o aquí, els díctics o expressions “indexicals” només es poden comprendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeixen.

El llenguatge explotat a It’s Time, volgudament “indexical”, tant pel que fa al gest coreogràfic com a la música i l’escenografia, prescindeix explícitament de les traces convencionals d’iconicitat i simbolisme necessàries per generar un context dramàtic o narratiu en el sentit tradicional. Fent doncs tabula rasa, la nuesa i l’aïllament forçós dels materials en el temps, en l’espai sonor i en l’escena (com en les escenografies de Samuel Beckett, o com a Dogville de Lars von Trier) permeten posar al descobert, aprofundir i alterar els rudiments de la percepció del pas del temps a partir de la constitució d’un ara demolidor, observat i viscut pels cossos en escena.

És dins d’aquest hic et nunc (aquí i ara) en estat d’excepció que la irreversibilitat del temps cronològic pot ser subvertida, transvestida i alterada des de les eines de la composició, obrint així la possibilitat de generar il·lusions calidoscòpiques: la multiplicitat de simultaneïtats –heterogènies i sincròniques–, les transicions graduals confrontades a talls abruptes, l’acceleració, la immobilitat i el congelament, les jerarquies encadenades. És la insistència en la fragilitat dels elements constituents del present el que permet jugar amb temporalitats que transcendeixen la linealitat (el principi de composició, d’ordenació i d’escolta en què els fets són entesos com a conseqüència d’esdeveniments anteriors) i poder albirar un ventall d’altres temps possibles.