diumenge, 17 de març del 2019

Fritz Hauser + JONC

Dilluns 18 de març de 2019
Fabra i Coats - Fàbrica de creació

20:00 hores
12 €. Compra aquí les entrades



Com interpreta una orquestra simfònica una obra sense partitura? Fritz Hauser (Basilea, 1953), definit per The New York Times com “un dels millors percussionistes vius”, és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Juntament amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Hauser ens oferirà una sessió única a l’entorn industrial de la Fabra i Coats: envoltats per tota una orquestra, podrem sentir dues de les seves obres obertes més significatives en format simfònic: Schraffur i Rundum, intercalades amb una de les seves sorprenents improvisacions a solo.




Programa


FRITZ HAUSER

Schraffur per a gong i orquestra simfònica
     Solo de percussió
Rundum per a orquestra simfònica


Notes de programa


Per Santi Barguñó


Fritz Hauser, definit per The New York Times com «un dels millors percussionistes vius», és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Hauser ha arribat a aquesta connexió amb els materials mitjançant un assaig continu de prova i error que l’ha dut a recórrer els sons possibles de nombrosos instruments i objectes des de la perspectiva de la seva matèria sonora, del timbre, de la percepció subjectiva de les subtils diferències que els defineixen (sons nets, o rugosos, o punxeguts, o bells…) i, alhora, des de la connexió amb altres objectes o instruments (com una pica d’acer quan es rasca amb una vareta metàl·lica determinada). Aquesta manera de copsar la matèria sonora, propera a la fascinació que ens pot produir descobrir la textura d’un objecte a través d’una imatge macro, li permet desenvolupar la seva música a partir de la interacció amb les diverses situacions sonores que pot generar un instrument o un conjunt d’instruments (incloent-hi tota mena d’objectes).

En alguns casos, com en el solo que interpretarà envoltat de músics de la JONC, aquesta interacció amb el potencial dels instruments és immediata, i Hauser construeix a temps real, a través de les seves improvisacions, una correlació entre els sons que la conformen: «Quan improviso, ningú no ha sentit abans el que estic tocant, ni tan sols jo. I això és el que trobo tan fascinant». En moltes de les seves improvisacions, però, la seva particular narrativitat parteix de la consciència sonora de dispositius que coneix en profunditat; i ho fa amb objectes que tinguin el potencial per crear noves situacions sonores. Noves perquè, en certa manera, percudir un instrument tal com ho fa Hauser genera cada cop un nou paisatge: sorolls i sons transitoris apareixen de manera única en cada cas –com succeeix a Schraffur (Eclosió). Aquest punt de partida li permet transitar vies poc habituals –no tant en el gest com en l’enfocament i el resultat final– en el procés d’improvisació i en els seus plantejaments compositius. De fet, Hauser articula la gestió dels esdeveniments en el temps a partir de les diferents possibilitats sonores dels instruments. La seva sensibilitat tímbrica i textural està íntimament relacionada amb la seva concepció de la densitat i la dinàmica, aspectes que conformen la seva música. En el cas de les improvisacions, a més, el diàleg constant amb l’oient –que desemboca sovint en un desenvolupament escènic– esdevé un altre punt constitutiu del seu treball: «Per mi, improvisar és mantenir viu un procés musical que vaig començar fa molts anys. Necessito un públic per dur-lo a terme, no resulta comparable fer-ho sol: és un diàleg, és explicar una història. I això encara esdevé més fascinant en la música que en la vida real, perquè pots anar més enllà de moltes regles, és com narrar una història de ficció». La dimensió sonora i escènica d’aquesta ficció permet que Hauser provoqui aquest «anar més enllà».


















«Quants cops he anhelat un repertori musical que fos com un jardí, que em permetés veure com creixen les plantes, com floreixen i donen fruit.» Schraffur és un recorregut sonor que sorgeix de les diferents maneres de rascar un gong amb diverses baquetes de fusta i varetes metàl·liques, amb una pulsió constant, mecànica, deixant que l’instrument generi el contingut. Una obra sense partitura, però amb un conjunt d’instruccions (no escrites) del compositor que determinen tant l’estructura de la peça com el procediment tècnic de la interpretació. En les diverses versions de Schraffur per a gong i altres objectes (sempre rascats), Hauser ha desenvolupat una dimensió escènica que completa l’obra –ja sigui a través de la il·luminació, l’espai arquitectònic o la coreografia. De Schraffur, se n’han realitzat versions per a gong solista i grup de nens percussionistes –que el mateix Hauser va preparar expressament en tallers–, per a gong i orquestra –que la Basel Sinfonietta va interpretar al Festival de Lucerna–, per al públic sencer d’un teatre –la gran majoria del qual no tenia formació musical–, etc. Una diversitat de versions que només és possible quan es parteix d’una idea oberta; en aquest cas, la de deixar ressonar els objectes, activant el seu potencial sonor mecànicament, de la mateixa manera que Hauser ho fa amb el seu gong. El compositor confessa que l’obra pot funcionar millor amb intèrprets sense formació musical que amb músics que no entenen el fet específic de l’obra: que, a Schraffur, és l’instrument qui fa la música.

Partint de la noció musical d’atac, Hauser va idear Rundum, una obra també oberta que transcendeix la limitació tradicional de la música per a percussió, originalment concebuda per a instruments que són percudits abans de ressonar a l’espai. La percussió s’ha dedicat, durant segles, a posar beats (sons colpejats) en el temps, creant una pulsació i construint un entramat rítmic. Però, què passaria si traspasséssim aquest límit accelerant al màxim aquests beats o impulsos fins a percebre’ls com un tot sonor unificat? Rundum cerca justament la conformació d’un contínuum sonor –a través de diferents instruments situats de manera que envoltin l’oient– que no podem determinar exactament d’on prové, ja que cap d’aquests instruments emet un atac perceptible més enllà del conjunt. El resultat és un camp sonor en expansió i contracció, que ens fa perdre la noció d’espai –no podem reconstruir la dimensió de l’espai a través de la seva reverberació, ni tampoc la nostra posició envers ell– i la percepció del temps: anul·lada la pulsació, quedem immersos en un tot ressonant, una pertorbació de l’aire no subdividida per unitats temporals.