Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris improvisació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris improvisació. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 d’abril del 2019

Dans les arbres

Dijous 11 d'abril de 2019
Fundació Antoni Tàpies

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El reconegut quartet d’improvisadors Dans les arbres, format per tres músics noruecs i un francès, explora el territori ambigu que hi ha entre la música i el so. Desenfocant la frontera que els separa, troben música al so i so a la música a través de composicions espontànies d’una bellesa captivadora. La seva recerca sonora, d’una fisicalitat gairebé tàctil, els permet moure’s amb precisió per diverses combinacions instrumentals, evocant sonoritats de l’avantguarda del segle XX i combinant la improvisació instrumental acústica amb elements tecnològics de la música experimental més recent. Després de dos discos publicats a ECM rebuts amb entusiasme per la crítica especialitzada, Dans les arbres edita el 2017 Phosphorescence al segell independent noruec Hubro, un àlbum que representa un pas endavant en el seu concepte de música de cambra improvisada, i que cerca una economia de recursos que incorpora al seu univers sonor el processament electrònic, l’amplificació i el samplejat a temps real.


Dans les arbres

Christian Wallumrød, piano
Ivar Grydeland, guitarra
Xavier Charles, clarinet
Ingar Zach, percussió





Notes de programa


Per Jordi Alomar


És cert que la crida dels boscos com a referent estètic és inherent al naixement de la sensibilitat moderna. Al mateix temps que es configura una racionalització de tots els aspectes, tant de l’ordenació social com de l’experiència (confinada cada cop més dins els límits del que és urbà), es conformen uns entorns d’idealització de la natura com a reserva del que és sublim i pur, incontaminat de l’acció humana. A recer de la urbanitat, endinsar-se dins els boscos a la recerca de l’experiència vital i estètica immaculada és un gest purament romàntic. Emprendre el viatge cap a les fonts és una decisió recurrent si llegim i observem amb cura la història de l’art, amb uns resultats sempre diversos en funció del motiu que ha originat aquest trajecte.

Una de les conseqüències més evidents d’endinsar-se en la boscúria i en les espessors de la seva penombra és la pèrdua de perspectiva visual. La proximitat i l’atapeïment de la massa forestal comporten una pèrdua de punts de referència i, per tant, una garantia d’ocultació, de refugi i, en definitiva, de llibertat. De cap altra manera haurien pogut mantenir la seva efectivitat tàctica les emboscades o els maquis. En termes de paisatge sonor, i seguint Murray Schafer, el boscatge genera, de la mateixa manera que la ciutat i la seva nul·la perspectiva tant visual com auditiva, un entorn de baixa fidelitat per la impossibilitat real de discernir, localitzar i identificar la procedència de les fonts sonores. És per això, doncs, que des de Thoreau a Cage –per fer només una tria recent de pensadors clàssics de l’escolta–, els boscos s’han erigit en l’imaginari de la llibertat musical com una còclea primigènia, inesgotable, frondosa i fecunda. Una còclea irracional, alternativa i complementària a la sala de concerts, nascuda del mateix impuls idealista i romàntic de fingir un entorn –aquesta vegada, purament racionalitzat– d’una alta i plena fidelitat auditiva dins un context d’eixordador brogit urbà.

Dans les arbres és un dels conjunts més celebrats dins la sèrie d’exploracions en el món de la improvisació lliure apadrinat pel segell ECM, amb el qual coincideixen plenament en la missió: una amalgama de qualitat amb agosarament, recerca i garantia de producte ben acabat. El quartet noruec treballa, des de la seva formació definitiva el 2006, en un registre de recursos mínims, gairebé sempre en el llindar de l’audible, de la irrupció subtil en el silenci amb gestos sonors alliberats de qualsevol vestigi de familiaritat melòdica o musical. Treballant amb una acumulació de capes generades a partir de tècniques instrumentals expandides i tènues fluctuacions electròniques, el resultat pot tenir reminiscències tant de la imatgeria de la sensibilitat romàntica com de les propostes dels pioners del jazz d’avantguarda (AMM o Art Ensemble of Chicago).

La tria de títols que encapçalen cada una de les propostes que presenten avui remet a un catàleg de propietats lumíniques (la fluorescència, la luminescència i la fosforescència). Aquest inventari de qualitats d’emissió i refracció de la llum desplega una aproximació luminotècnica al material i a la gestualitat sonora, en la qual l’energia que emana lliura possibilitats d’apreciació en un símil constant amb la manipulació de cossos més o menys translúcids a contraclaror, o amb una escolta plena del formigueig sonor de l’inconegut i ocult dins l’espessor dels boscos.

diumenge, 17 de març del 2019

Fritz Hauser + JONC

Dilluns 18 de març de 2019
Fabra i Coats - Fàbrica de creació

20:00 hores
12 €. Compra aquí les entrades



Com interpreta una orquestra simfònica una obra sense partitura? Fritz Hauser (Basilea, 1953), definit per The New York Times com “un dels millors percussionistes vius”, és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Juntament amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Hauser ens oferirà una sessió única a l’entorn industrial de la Fabra i Coats: envoltats per tota una orquestra, podrem sentir dues de les seves obres obertes més significatives en format simfònic: Schraffur i Rundum, intercalades amb una de les seves sorprenents improvisacions a solo.




Programa


FRITZ HAUSER

Schraffur per a gong i orquestra simfònica
     Solo de percussió
Rundum per a orquestra simfònica


Notes de programa


Per Santi Barguñó


Fritz Hauser, definit per The New York Times com «un dels millors percussionistes vius», és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Hauser ha arribat a aquesta connexió amb els materials mitjançant un assaig continu de prova i error que l’ha dut a recórrer els sons possibles de nombrosos instruments i objectes des de la perspectiva de la seva matèria sonora, del timbre, de la percepció subjectiva de les subtils diferències que els defineixen (sons nets, o rugosos, o punxeguts, o bells…) i, alhora, des de la connexió amb altres objectes o instruments (com una pica d’acer quan es rasca amb una vareta metàl·lica determinada). Aquesta manera de copsar la matèria sonora, propera a la fascinació que ens pot produir descobrir la textura d’un objecte a través d’una imatge macro, li permet desenvolupar la seva música a partir de la interacció amb les diverses situacions sonores que pot generar un instrument o un conjunt d’instruments (incloent-hi tota mena d’objectes).

En alguns casos, com en el solo que interpretarà envoltat de músics de la JONC, aquesta interacció amb el potencial dels instruments és immediata, i Hauser construeix a temps real, a través de les seves improvisacions, una correlació entre els sons que la conformen: «Quan improviso, ningú no ha sentit abans el que estic tocant, ni tan sols jo. I això és el que trobo tan fascinant». En moltes de les seves improvisacions, però, la seva particular narrativitat parteix de la consciència sonora de dispositius que coneix en profunditat; i ho fa amb objectes que tinguin el potencial per crear noves situacions sonores. Noves perquè, en certa manera, percudir un instrument tal com ho fa Hauser genera cada cop un nou paisatge: sorolls i sons transitoris apareixen de manera única en cada cas –com succeeix a Schraffur (Eclosió). Aquest punt de partida li permet transitar vies poc habituals –no tant en el gest com en l’enfocament i el resultat final– en el procés d’improvisació i en els seus plantejaments compositius. De fet, Hauser articula la gestió dels esdeveniments en el temps a partir de les diferents possibilitats sonores dels instruments. La seva sensibilitat tímbrica i textural està íntimament relacionada amb la seva concepció de la densitat i la dinàmica, aspectes que conformen la seva música. En el cas de les improvisacions, a més, el diàleg constant amb l’oient –que desemboca sovint en un desenvolupament escènic– esdevé un altre punt constitutiu del seu treball: «Per mi, improvisar és mantenir viu un procés musical que vaig començar fa molts anys. Necessito un públic per dur-lo a terme, no resulta comparable fer-ho sol: és un diàleg, és explicar una història. I això encara esdevé més fascinant en la música que en la vida real, perquè pots anar més enllà de moltes regles, és com narrar una història de ficció». La dimensió sonora i escènica d’aquesta ficció permet que Hauser provoqui aquest «anar més enllà».


















«Quants cops he anhelat un repertori musical que fos com un jardí, que em permetés veure com creixen les plantes, com floreixen i donen fruit.» Schraffur és un recorregut sonor que sorgeix de les diferents maneres de rascar un gong amb diverses baquetes de fusta i varetes metàl·liques, amb una pulsió constant, mecànica, deixant que l’instrument generi el contingut. Una obra sense partitura, però amb un conjunt d’instruccions (no escrites) del compositor que determinen tant l’estructura de la peça com el procediment tècnic de la interpretació. En les diverses versions de Schraffur per a gong i altres objectes (sempre rascats), Hauser ha desenvolupat una dimensió escènica que completa l’obra –ja sigui a través de la il·luminació, l’espai arquitectònic o la coreografia. De Schraffur, se n’han realitzat versions per a gong solista i grup de nens percussionistes –que el mateix Hauser va preparar expressament en tallers–, per a gong i orquestra –que la Basel Sinfonietta va interpretar al Festival de Lucerna–, per al públic sencer d’un teatre –la gran majoria del qual no tenia formació musical–, etc. Una diversitat de versions que només és possible quan es parteix d’una idea oberta; en aquest cas, la de deixar ressonar els objectes, activant el seu potencial sonor mecànicament, de la mateixa manera que Hauser ho fa amb el seu gong. El compositor confessa que l’obra pot funcionar millor amb intèrprets sense formació musical que amb músics que no entenen el fet específic de l’obra: que, a Schraffur, és l’instrument qui fa la música.

Partint de la noció musical d’atac, Hauser va idear Rundum, una obra també oberta que transcendeix la limitació tradicional de la música per a percussió, originalment concebuda per a instruments que són percudits abans de ressonar a l’espai. La percussió s’ha dedicat, durant segles, a posar beats (sons colpejats) en el temps, creant una pulsació i construint un entramat rítmic. Però, què passaria si traspasséssim aquest límit accelerant al màxim aquests beats o impulsos fins a percebre’ls com un tot sonor unificat? Rundum cerca justament la conformació d’un contínuum sonor –a través de diferents instruments situats de manera que envoltin l’oient– que no podem determinar exactament d’on prové, ja que cap d’aquests instruments emet un atac perceptible més enllà del conjunt. El resultat és un camp sonor en expansió i contracció, que ens fa perdre la noció d’espai –no podem reconstruir la dimensió de l’espai a través de la seva reverberació, ni tampoc la nostra posició envers ell– i la percepció del temps: anul·lada la pulsació, quedem immersos en un tot ressonant, una pertorbació de l’aire no subdividida per unitats temporals.

dimarts, 1 de gener del 2019

Nate Wooley Quartet: KNKNIGHGH

Diumenge 13 de gener de 2018
Teatre del CCCB

19:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





Amb Knknighgh (es pronuncia com la paraula anglesa knife), el compositor i trompetista nord-americà Nate Wooley introdueix una nova perspectiva compositiva en la tradició del free jazz, inspirada en els poemes minimalistes d’Aram Saroyan. A partir d’un simple tema de 13 compassos, Wooley escriu petits fragments en loop que permeten al grup d’improvisadors compondre col·lectivament, portant al límit les possibilitats discursives del grup en relació a aquestes cèl·lules musicals. Un punt de partida que força els músics a anar més enllà de les seves zones de confort, i que situa la narrativa musical en una dialèctica pròpia. Nate Wooley, considerat un dels trompetistes més originals i arriscats del jazz contemporani, lidera un quartet format per alguns dels improvisadors més destacats de la nova escena de Nova York.


Nate Wooley Quartet
Nate Wooley, trompeta
Lotte Anker, saxos
Dre Hocevar, bateria





Programa



Notes al programa

Per Carlos Pérez Cruz


Fa poc més de tres anys, Nate Wooley era a Barcelona, convidat a la festa musical del seixantè aniversari del pianista Agustí Fernández. Ens vam asseure a conversar i em va cridar l’atenció la llegenda que portava impresa a la samarreta: “I would prefer not to” (M’estimaria més no fer-ho), la frase amb què el protagonista de Bartleby, l’escrivent –un conte de Herman Melville– respon davant de qualsevol requeriment. «Per mi, és una història sobre la voluntat humana. Quan exerceixes la teva voluntat en contra d’alguna cosa o poses de debò la teva personalitat en allò que fas, llavors saps qui ets. És una cosa que no tothom és capaç de fer», em va explicar el trompetista.

En un exercici d’honestedat insòlit, el nord-americà es confessava «una mica estancat» en el seu desenvolupament com a improvisador. «He tocat d’una manera determinada durant un temps i he desenvolupat manierismes i solidificat maneres de tocar i de pensar», reflexionava aquell matí de juliol de 2015. «Acabes per sentir-te cansat». Wooley es proposava llavors experimentar nous sistemes de tocar la trompeta i d’expressar-se, de pensar en la forma i en la improvisació, en un termini de cinc anys. El termini no ha conclòs, però els canvis han arribat. Fruits d’haver exercitat la voluntat.

Nate Wooley recorda ara aquell temps no tan llunyà com un moment de crisi superat. «Han passat moltes coses en els últims dos anys, sobretot perquè he tocat música d’altres autors en un context més clàssic que el de la nova música. Això m’ha fet canviar la manera d’apropar-me a la trompeta, perquè vaig haver d’aprendre a ser eficient tècnicament buscant un altre sistema del que faig servir quan improviso». Wooley ha deixat enrere un moment de crisi tècnica freqüent entre trompetistes, ja que es tracta d’un instrument que, físicament, exigeix molt. A més, ha aconseguit sortir de les aigües estancades d’una improvisació que el deixava insatisfet.





El quartet KNKNIGHGH, amb què es presenta en aquesta ocasió a Barcelona, és fill d’aquesta experimentació de noves formes improvisades. Amb ell busca aconseguir que els improvisadors s’esforcin a anar més enllà del llenguatge amb què se senten còmodes. Davant l’espectador s’hi situa un quartet que pot recordar una formació «tipus Ornette Coleman», connectada al free jazz, encara que les dinàmiques internes siguin molt diferents. Ells parteixen d’una melodia que, en paraules de Nate, «toquem cada vegada i que, d’alguna manera, estructura cada actuació» i els planteja un repte: «veure de quantes maneres diferents es pot tocar la mateixa melodia». Però, més enllà de l’exposició, hi ha el desenvolupament. I aquí els quatre integrants tenen la potestat d’afectar el rumb de la música fent un senyal per iniciar immediatament petites composicions fragmentàries del mateix trompetista. «És emocionant perquè pot anar en qualsevol direcció i, fins i tot, pot ser que no funcioni. Però això és viure aquesta música al límit, cosa que no passa tan sovint».

El quartet –renovat ara en un 50 %– va deixar gravat un disc inspirat en la poesia minimalista del nord-americà Aram Saroyan, conegut per fer poemes d’una sola paraula, com lighght. A Wooley, el va atraure la idea d’«aconseguir el màxim amb el mínim», petits fragments de música escrita capaços de pertorbar el desenvolupament instintiu d’una improvisació lliure convencional que permeten al músic i a l’espectador eludir la linealitat previsible.



A Barcelona, hi té previst donar vida a aquesta minimalist poetry de Saroyan i també presentar les noves idees que li suggereix el dramaturg Bertolt Brecht. «Em va fascinar que digués als actors que cadascú fes exactament el contrari del que feia l’altre, cosa que genera tensió i és radical. I s’entén, encara que pugui semblar “contraintuïtiu”». Per això, Nate Wooley fins i tot utilitza menys elements compostos que en el primer projecte de KNKNIGHGH, i aleshores «es produeix un so molt més lliure, però diferent del que entenem com a free jazz tradicional». Poden anar tots a l’una pel camí que, en un moment donat, triï algun dels músics o «fer alguna cosa completament diferent», això genera «estranyesa i incomoditat, però en el bon sentit». Un escenari inestable i estrany que afecta la manera d’improvisar, perquè «aquesta tensió crea una cosa nova».


Carlos Pérez Cruz
clubdejazz.com





dimarts, 14 de febrer del 2017

Hèctor Parra: Frec 3

Dimecres 22 de febrer de 2017
Fundació Antoni Tàpies

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



A Frec 3, el compositor Hèctor Parra i el pianista i improvisador Agustí Fernández reprenen la via oberta per aquesta “obra en procés” que és la sèrie Frec, en què el pensament compositiu de Parra i l’energia performativa d’Agustí Fernández conformen un nou territori sonor. En aquesta ocasió, ho fan incorporant un ensemble amplificat d’improvisadors, que inclou el piano expandit que articula tota la sèrie.

Agustí Fernández Ensemble


Almudena Gonzalez Vega, flauta
Míriam Fèlix, violoncel
Núria Andorrà, percussió
Agustí Fernández, piano expandit
Ferran Conangla, disseny de so





Programa


HÈCTOR PARRA
Frec 3 (2017)
Encàrrec Sampler Sèries



Notes al programa

per Hèctor Parra


El 2011 l'Agustí Fernández em va contactar perquè estava convençut que els nostres llenguatges expressius tenien molt a veure. Des de fa uns anys, l'Agustí, amb àmplia experiència en el jazz i també en la interpretació al piano de la música contemporània, desenvolupa projectes radicals d'improvisació lliure. A nivell acústic, explora sons que van de la simplicitat extrema dels modes quasi sinusoidals (textures xiulants extretes de les cordes mitges del piano tocades amb cautxú) fins a complexos sons saturats, propers al caos. Per la meva part, componc tant òperes com música simfònica, de cambra, per a instrument solista, així com música electrònica. Però amb aquesta col·laboració se'ns ha obert un escenari completament nou: poder incorporar l'energia i la musicalitat de l'Agustí com a eix principal de desenvolupament d'una arquitectura sonora multidimensional i minuciosament composta. La dinàmica tímbrica dels gestos i textures que entren en joc en les meves obres constitueix el cor de les seves estructures íntimes, i uneix perceptivament elements contrastants dins d'un context polifònic i amb grans tensions internes. En conseqüència, vàrem decidir que per avançar en la nostra recerca calia transformar aquella musicalitat innata de l'Agustí en força compositiva fonamental, i el meu pensament estètic i estructural en 'cos sonor', en gest instrumental ple de vida.

Després d'estrenar FREC 1 al Festival de Huddersfield 2013 i FREC 2 al cicle Sampler Sèries 2015 de l'Auditori, i a proposta d'aquest cicle, vam decidir ampliar la nostra recerca musical amb FREC 3 tot incorporant una flautista, Almudena Vega, una violoncel·lista, Miriam Félix, i una percussionista, Núria Andorrà.

Una atenta escolta interior, combinada amb una extrema permeabilitat entre els quatre músics i el compositor, ha aconseguit que l'empatia de grup arribi a assolir un estat que permet una simbiosi expressiva global.

La gravació en vídeo de les sessions de treball i el seu estudi posterior ha pres el paper d'una partitura escrita totalment mancada de sentit en aquest projecte. Tanmateix, he realitzat una partitura gràfica, sintètica i força esquemàtica, que temporalitza les diferents seccions tant a petita, com a mitjana i gran escala. Aquesta està concebuda per facilitar que els quatre músics puguin moure's còmodament dins de l'estructura de la peça, tot improvisant i interactuant el més lliurement possible en la micro-escala temporal. La riquesa tímbrica i expressiva que despleguen els improvisadors en aquesta obra ha estat fruit d'un intercanvi oral continuat, que ha quedat documentat en les gravacions en vídeo de les sessions de creació.

Tant l'Almudena com la Miriam i la Núria ens han aportat a l'Agustí i a mi nous camps d'acció musical i noves maneres d'interactuar amb el piano, que diferencien notablement FREC 3 de les dues anteriors. L'enginyer de so Ferran Conangla, que ja ens ha acompanyat en FREC 1 i FREC 2, esculpirà l'espai sonor que percebrà el públic amplificant acuradament cada textura instrumental.

Pel que fa al seu desenvolupament temporal, FREC 3 comença, igual que l'1 i el 2, amb les friccions de la mà de l'Agustí explorant les rugoses i efímeres sonoritats de la seva pell sobre la fusta. I per simbiosi, al cap de poc, el violoncel respon amb sons igualment rugosos i afustats, granulars i filtrats, tot prement fins a l'extrem les cerres sobre la fusta de l'arquet, i de retruc, sobre la caixa harmònica de l'instrument. Un ésser orgànic sembla prendre vida i es vol expressar, encara que precàriament, amb veu rogallosa i granulada. La flauta, per contra, juga un paper dialèctic amb aquests dos 'instruments de corda': s'hi contraposa amb una continuïtat sonora, resultat de llargues expiracions en posicions harmòniques molt agudes i amb molt aire i poc so. I la percussió s'afegeix a les textures dels primers, desequilibrant el grup, i accentuant momentàniament el caràcter aïllat i fràgil de la flauta, l'únic instrument del quartet íntimament vinculat a la respiració humana.

dimecres, 4 de gener del 2017

THERMAL

Dijous 12 de gener de 2017
CCCB

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades




Andy Moor, guitarra elèctrica
Thomas Lehn, sintetitzador analògic
John Butcher, saxos amplificats


L’escocès Andy Moor, guitarrista de la banda punk holandesa The Ex; l’alemany Thomas Lehn, músic polifacètic format com a pianista clàssic i contemporani, i l’anglès John Butcher, saxofonista, compositor i improvisador, formen el trio Thermal. Tres forces de la música improvisada europea en una sessió única per a saxos amplificats, guitarra elèctrica i sintetitzador analògic.




Notes al programa

per Borja Duñó Aixerch


Quan intentem capturar la música amb paraules, correm el perill de trair-la. Podem limitar-nos a aportar el context necessari, fins i tot atrevir-nos a descriure-la amb més o menys encert, qui sap si fins i tot valorar-la no sabem ben bé des de quina autoritat malgrat tot subjectiva, però el més segur és que se'ns escoli entre els dits com si intentéssim atrapar amb les mans el llot del fons del riu. Hi ha músiques que estan escrites, que es poden llistar en un repertori i per les quals es pot fer l'esforç de veure en quin període de la trajectòria del seu compositor han estat creades i d'aquí extreure'n conclusions pertinents i interessants. Podem posar l'èmfasi en el director, en els arranjaments, en els intèrprets, en com es tornen a llegir les partitures passats uns segles... Cada música és diferent, però n'hi ha, com la clàssica, el pop o el jazz, que obeeixen a unes regles clares que ens poden servir de pauta més o menys segura. En aquests casos, tenim una xarxa de seguretat.

No passa el mateix amb les músiques improvisades, que se solen caracteritzar, precisament, per operar sense xarxa de seguretat. És música de risc, extrema, com el surf, l'ala delta o l'escalada. No pots demanar a músics com Andy Moor, Thomas Lehn o John Butcher que posin per escrit les seves intencions. Fan música de la mateixa manera que un esquiador de descens baixa per la neu a tota velocitat. Han de prendre decisions vitals en mil·lèssimes de segon, sobre la marxa, basant-ho tot en la intuïció i en l'immens bagatge tècnic i l'estudi de l'instrument que han anat acumulant al llarg dels anys. Intuïció i recursos, aquestes són les portes que menen al misteri de músiques lliures com la de John Butcher / Andy Moor / Thomas Lehn. El trio compta amb un disc, Thermal, enregistrat a Amsterdam l'any 2001 i publicat al 2003 per Unsounds, el segell dedicat a la composició contemporània, la música experimental, la improvisació i l'art sonor fundat per Moor, juntament amb el compositor i artista sonor Yannis Kyriakides i la dissenyadora i artista visual Isabelle Vigier.


 
En la música de Thermal, no hi ha gairebé rastre de The Ex, el grup de punk heterodox holandès en què milita el guitarrista londinenc Andy Moor des de 1990. Si bé The Ex s'ha caracteritzat per una trajectòria extraordinàriament inquieta i ha barrejat la fúria del rock amb el free jazz o la música etíop, aquí Moor explota el seu vessant més experimental, més en consonància amb altres treballs realitzats juntament amb el saxofonista John Butcher. El tenor i soprano de Brighton és doctor en física teòrica i és conegut per treballar amb les ressonàncies i la unicitat de l'espai on es produeix cada performance, així com per explorar les anomenades tècniques esteses, que consisteixen a extreure de l'instrument sons no convencionals. El pianista alemany Thomas Lehn, el tercer en discòrdia, aporta el sintetitzador analògic tocat en temps real, un instrument capaç d'extreure qualsevol so imaginable i especialment apropiat per a l'abstracció. En mans de Lehn, bregat també en els camps de la clàssica, la contemporània i el jazz, el sintetitzador es comporta més com un instrument acústic que no pas electrònic.

Un cop aportat el context necessari, podem mirar d'esbrinar com sona Thermal sense por de trair la seva essència? En primer lloc caldrà dir que es tracta de música en directe, és a dir, música que es crea en el moment i que per tant s'ha de viure en el precís moment en què està succeint. No serveix de gaire explicar quines són les seves crepitacions, les seves ressonàncies, la seva aparença material, els seus moments violents, irats o percussius, així com els seus paisatges més abstractes i misteriosos. Quan titulen les seves peces amb noms com Once gravity strikes for real, Miss universal happiness o Cat funeral ens donen pistes, o no, de per on discorre la seva imaginació sonora, tot i que cal entendre sempre les paraules en la seva dimensió més poètica i abstracta. Al final, del que es tracta, és d'entrar en un nou indret sonor, on espai i temps són les simples coordenades perquè la música pugui existir, però on cal deixar en suspensió qualsevol altre apriorisme. Fins i tot la raó. Si la música és una alternança de repeticions i variacions, el que fan Moor, Butcher i Lehn és una combinació molt més sofisticada que opera en una altra dimensió, amb unes regles molt més elàstiques i uns patrons més subtils, però amb un efecte sobre l'oient molt més intens i radical.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Ferran Fages + Luis Tabuenca

Dissabte 26 de novembre de 2016
MACBA

19:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades


Programa

SOLOS
Autorretrato per a bateria preparada (2013) 5'
Corrección per a vibrafon i gotes d'aigua (2015) 5'
No me olvides per a caixa i veu en off (2016) 5'
Corporel per a percussió corporal (1985) 6' / Vinko Globokar
Tántalo per a bombo supès i veu en off (2014) 5'

FERRAN FAGES
Detuning Series for Guitar (2016)
per a guitarra elèctrica i ones sinusoïdals




Notes al programa

per Serafín Álvarez


Un metre és la longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un temps d’1/299 792 458 segons. O almenys aquesta és la seva definició actual. En el passat, un metre també va ser la longitud d’una barra de platí iridiat que es conserva al Bureau International des Poids et Mesures a 0 °C, o la deumilionèsima part de la longitud d’un quart del meridià terrestre, per citar alguns exemples de metres coneguts. La història de la definició de la principal unitat de longitud evidencia l’altament problemàtic que és l’enorme problemàtica que suposa establir un estàndard, una referència pretesament objectiva i universal.

En música, el concepte d’afinació també és un estàndard i, com el metre, també ha estat alterat al llarg de la seva història. Fa segles, per exemple, els orgues de les esglésies s’afinaven a cops de martell, i quan un tub es trencava es retallaven tots els altres a la mateixa altura, modificant d’aquesta manera tan poc precisa, o tan poc científica, l’afinació de tot l’orgue. Els estàndards són pràcticsútils, però de vegades, tot i que no sigui tan precís, fer un pas llarg per mesurar un metre és força més pràctic que cronometrar un raig de llum en el buit. La mesura viscuda i la mesura construïda. Ara bé, els estàndards també són necessaris; una mateixa peça interpretada repetides vegades no seria la mateixa si els instruments no s’afinessin o si els temps no es respectessin (deixant de banda que podríem discutir si una peça interpretada repetides vegades és o no la mateixa peça, però aquesta és una altra història). No obstant això, els estàndards limiten i exclouen, i l’elaboració de sistemes de referència alternatius ha estat i continua sent una poderosa font de recursos creatius.



La desafinació, o un sistema d’afinacions no convencionals, és un dels recursos emprats per Ferran Fages a Detuning Series for Guitar, una peça en la qual continua desenvolupant les seves recerques sobre la ressonància dels instruments i dels espais, i sobre les propietats físiques del so. Mitjançant l’ús d’estructures fracturades que es van desplegant lentament, llargs sostinguts, batecs (dues freqüències lleugerament diferents tocades simultàniament) i l’acompanyament d’ones sinusoïdals, units a la delicada i introspectiva forma de tocar que caracteritza el treball de Fages, Detuning Series for Guitar incideix més en els intervals recorreguts que en els punts establerts: els temps, esdeveniments sonors i silencis compresos entre nota i nota, el gairebé imperceptible rang de freqüències entre batecs, i les altures situades entre les afinacions canòniques. Com un arquitecte que tracés els seus plans acuradament i rigorosament, a mà alçada, entre les línies d’un paper mil·limetrat que utilitza el seu propi sistema mètric.




El treball de Luis Tabuenca és molt més performatiu i gestual. Un treball de percussió expandida en el qual explora els límits entre la improvisació i la composició. A Solos, Tabuenca reflexiona sobre les possibilitats de la percussió, del pols i del ritme, redefinint-los a través del seu propi cos, establint un diàleg voluptuós entre cos i instrument. “?Corporel” –una peça de Vinko Globokar inclosa a Solos en la qual l’intèrpret es colpeja el cos, que usa com a instrument, i emfatitza el gest del percussionista– reflecteix de forma paradigmàtica moltes de les inquietuds de Tabuenca.




La manera que té Tabuenca de mesurar el ritme és material, corporal i gestual. Utilitza el seu propi cos i, en ocasions, també altres elements físicament presents, com el degoteig d’una tela xopada i penjada sobre un tom-tom. Forma part d’aquestes alternatives als estàndards abstractes i precisos que estableixen una norma mitjançant una complexa cerca d’un referent ideal. Alternatives experiencials que empren referents més propers i tangibles, com mesurar metres a passos, afinar a cops de martell o establir sistemes d’altures que fugen dels estàndards assimilats per tal de cercar altres possibilitats a través de la pròpia oïda. No es tracta de gestos transgressors que trenquen amb les estructures donades, sinó d’establir estructures pròpies.



divendres, 13 de maig del 2016

Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love

Turntables, guitarra elèctrica i percussió

Ultima Festival a L'Auditori


Dissabte 21 maig de 2016
L'Auditori - Sala 3

20:00h

5€
Compra d'entrades aquí

El multiinstrumentista japonès Otomo Yoshihide, conegut per les seves improvisacions viscerals amb guitarra elèctrica i plats (turntables), oferirà una sessió d'improvisació lliure amb el destacat percussionista noruec Paal Nilssen-Love.



















 

Música al límit

Notes al concert per Jordi Alomar

Otomo Yoshihide és un dels exponents de la cultura noise al Japó, una pràctica sonora que franqueja els límits de la “institució musical”. A partir dels anys vuitanta, el món musical noise ha esdevingut un espai legitimat per un discurs musical de sons, enregistraments, actuacions públiques, ideologies socials i pràctiques d’escolta que interconnecta diferents agents en una perspectiva gairebé global. Com un “antigènere musical”, el noise acumula tot allò als marges del “material musical”, els detritus sonors que conformen la distinció (sempre cultural i qualitativa) entre so i soroll (no són soroll tots aquells sons no desitjats?): renous generats per l’activació de maquinàries, per la fricció amplificada de materials diversos, per l’acumulació de feedbacks i loops, per la manipulació, alteració o destrucció de fonts sonores, volums al límit del llindar del dolor, etc.


Otomo Yoshihide + Yasutomo Aoyama: “without records” (2008)




Otomo Yoshihide + Tadasu Takamine “orchestras” (2008/Commissioned by YCAM)


La pràctica noise es pot veure com un repositori en confluència, d’una banda, amb tota una tradició experimental i avantguardista que ha consistit en l’assimilació de l’alteritat del so i la pràctica musicalment definides (com la feina de Duchamp, Cage o els Fluxus i, fins i tot, del free jazz), i d’altra banda, amb el feedback de la implosió dels objectes de la mercantilització cultural en l’àmbit de recepció i expressió de les músiques populars (Christian Marclay, Philip Jeck, Lou Reed amb Metal Machine Music).




Tot i que el Japó, amb Masami Akita Merzbow o el grup Ground Zero, del qual Otomo Yoshihide formà part, ha presentat una escena significativament viva pel que fa al noise –fins al punt d’existir el terme japanoise per a identificar-la–, es tracta d’un “antigènere” en circulació transnacional que atribueix míticament al país nipó una arcàdia underground, una cara b on se superposen les alteritats necessàries (soroll contra música, orient contra occident, transgressió contra ordre) per a la definició de l’imaginari col·lectiu de la societat postindustrial.


© Jordi Alomar 2016














dimarts, 15 de març del 2016

Hèctor Parra: Frec 2

Dissabte 19 de març de 2016

19:30 hores

Sala 3 - Tete Montoliu
L'Auditori de Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Hèctor Parra: partitura de Frec



Programa


Hèctor Parra:  Frec 2 (2016) 50'

Estrena mundial, encàrrec de Sampler Sèries.


Intèrprets

Agustí Fernández, piano expandit
Joel Ryan, electrònica en viu


Notes al programa

Per Jordi Alomar

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científic. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un reflex (o resolució del concepte en forma de figura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.

dimarts, 19 de gener del 2016

Agustí Fernández, Peter Evans i Barry Guy: Free Radicals


Teatre del CCCB

Dimecres 27 gener 2016
20:30 hores
7€

Compra les entrades aquí




Agustí Fernández, piano
Peter Evans, trompeta
Barry Guy, contrabaix


dimecres, 11 de febrer del 2015

Entrevista a Thomas Ankersmit

Modular


Dissabte 14 de febrer - L'Auditori
Sala 4 - 19.30 hores
Barcelona
Compra d'entrades


Aquest dissabte 14 Thomas Ankersmit presentarà la seva recerca amb síntesi modular a un dels concerts més esperats de Sampler Sèries.
Per presentar aquesta proposta, traduïm un fragment de la conversa mantinguda entre Tobias Fischer, editor del web de referència en l'actualitat musical Fifteen Questions, i l'autor.

Traducció: Jordi Alomar



Com és que vas començar a treballar amb el sintetitzador modular?

D'adolescent, quan vaig començar a remenar amb so i música, els meus primers instruments eren trastos electrònics primitius: una ràdio espatllada, una guitarra elèctrica feta peces, un micròfon de contacte, un amplificador… Coses que havia fet el meu pare quan era jove. El saxòfon va arribar un grapat d'anys després. Per tant, sempre m'ha interessat el so elèctric, particularment els «sorolls amagats» dels equips analògics, i la fisicalitat de poder jugar amb aquestes màquines, posant els meus dits directament sobre els circuits impresos per generar feedback, per exemple.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Tarab Cuts de John Butcher @ hcmf// BCN

Programa

24/10/14 - 22:00h - L'Auditori

John Butcher: Tarab Cuts (2013) 60' *

*Estrena nacional

John Butcher: composició, saxofon, arxius de so, feedback
Mark Sanders: percussió

Més informació i compra d'entrades clicant aquí.


Notes

John Butcher


John Butcher (nascut a Brighton, 1954) és un dels capdavanters en l'experimentació musical lliure. Després de doctorar-se en Física Teòrica el 1982 i deixar posteriorment el món acadèmic, la seva activitat musical gira entorn de la improvisació, la composició, l'electroacústica i els projectes site-specific, com Resonant Spaces (2006), una col·lecció d’instal·lacions a indrets inusuals d’Escòcia i les Illes Orkney.