Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experimental music. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experimental music. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de febrer del 2017

Curious Chamber Players: Hearing Metropolis

Dimarts 7 de febrer de 2017
L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


Curious Chamber Players


Curious Chamber Players és un dels grups més actius i transgressors del panorama europeu contemporani. Format per alguns dels millors músics dels països nòrdics, l’ensemble basa els seus programes en obres de música experimental en diversos formats, amb una especial atenció als nous repertoris escandinaus. En aquesta ocasió, oferiran una selecció de peces que exploren el caràcter sonor de les ciutats: obres per a objectes descontextualitzats, per a ensemble amplificat i petits robots, per a violoncel i 5 assistents tocant a l’arpa del piano, o peces que incorporen electrònica en format quadrafònic.

Anna Melander, flauta / Dries Tack, clarinet / Martin Welander, percussió / Malin Bång, objectes / Anna Christensson, piano / Frederik Munk Larsen, guitarra / Karin Hellqvist, violí / Karolina Öhman, violoncel / Rei Munakata, director



Programa


HANNA HARTMAN
Borderlines** (2009)

REI MUNAKATA
Buckle In The Air II** (2012)

MALIN BANG
Turbid motion**(2010)

MANUEL RODRÍGUEZ VALENZUELA
24** (2012)

JOHAN SVENSSON
Ampèrian loops II **(2015)

CARLOS DE CASTELLARNAU
Obra estrena* (2017) (Encàrrec Sampler Sèries)

*Estrena mundial
**Estrena nacional





Notes al programa

per Serafín Álvarez


“Totes les coses de la Terra busquen, en un moment o un altre, repòs. Totes excepte el soroll de París. Les ones del mar de vegades estan quietes, però el caos d'aquests carrers és perpetu de generació a generació. És el soroll que mai mor.” Així descriu John Sanderson la seva primera visita a París al 1835. En aquella època els sons de la ciutat s'associaven a les persones i a les seves activitats, no tant a les tecnologies.

El desenvolupament d'aquestes últimes va motivar que, en 1913, Luigi Russolo escrivís L’art dei Rumori, originalment una carta a Francesco Balilla Pratella que es convertiria en un dels textos d'estètica musical més influents del s. XX. Russolo enalteix l'energia i la velocitat de les màquines i de la vida urbana industrial moderna, i proposa abraçar els seus sorolls i incloure'ls en la paleta de sons d'una nova realitat musical mitjançant la fabricació d'instruments que els imiten i els combinen.

L'impacte humà i tecnològic en l'ambient sonor va ser l'objecte d'estudi del World Soundscape Project, un equip de recerca iniciat per Raymond Murray Schafer a la fi dels anys seixanta amb l'objectiu de trobar solucions per a un ambient sonor ecològicament equilibrat. Inicialment preocupats pel ràpid canvi dels sons de Vancouver, el WSP aviat va adquirir reconeixement internacional, situant-se com una de les més importants referències en el camp de l'ecologia acústica.



Els avui omnipresents aparells electrònics, possiblement els majors agressors de l'ambient sonor que Schafer intentava protegir, són la principal font creativa de molts artistes i compositors contemporanis. Des de 2003, l'artista sonora Christina Kubisch ha vingut desenvolupant Electrical Walks, un treball a diverses ciutats de tot el món en el qual els visitants reben uns auriculars modificats i un mapa i passegen a la captura d'uns sons peculiars, ben seguint itineraris i punts indicats en el mapa, bé de forma lliure, a manera de deriva sonora. Aquests auriculars són sensibles als diversos camps electromagnètics, invisibles però presents, produïts per elements com l'enllumenat públic, càmeres de vigilància, caixers automàtics, senyals Wi-Fi i altres aparells electrònics, fent-los audibles.

Els sons de les ciutats són part de les seves identitats. I de les nostres. Han estat una gran influència per a escriptors, artistes, investigadors, músics, flâneurs, arquitectes i altres agents creatius. Els sons de les ciutats són els que han inspirat Hearing Metropolis, una sèrie d'obres seleccionades per Curious Chamber Players. Format a Estocolm en 2003, CCP és un dels grups instrumentals més interessants del panorama europeu contemporani, amb un extens i variat repertori experimental a les seves esquenes en el qual acostumen a incorporar objectes quotidians.

 


El programa inclou “ampèrian loops - part II” (2015), de Johan Svensson, en la qual destaquen les relacions sonores que s'estableixen entre els músics i una sèrie de solenoides ⎯dispositius electromagnètics⎯ controlats per ordinador, una peça que en ocasions podria recordar a algunes estructures formals del kabuki; “Turbid Motion” (2010), de Malin Bång ⎯compositora i directora artística de Curious Chamber Players⎯, una dinàmica sèrie d'accions musicals que parteixen d'un estudi previ sobre les relacions entre les condicions lumíniques i sonores de les ciutats; “Buckle in the Air II” (2012), de Rei Munakata, una peça gens convencional, de caràcter dadaista, en la qual allò performatiu conviu amb allò musical; la subtil “Borderlines” (2009) per a violí i objectes amplificats, de Hanna Hartman, inspirada per la caiguda del Mur de Berlín i els tramvies que connectaven ambdues parts de la ciutat; i “<24>” (2012) de Manuel Rodríguez Valenzuela, per a violoncel amplificat i piano a deu mans.

Finalment ,“Cabinet de curiosités” (2017), de Carlos de Castellarnau. Els gabinets de curiositats van ser, als segles XVI i XVII, col·leccions d'objectes variats i aparentment no relacionats tals com a obres d'art, minerals, animals preservats, relíquies i antiguitats, seguint un criteri no determinat. Microcosmos, precursors dels museus, la visita dels quals genera curiositat i sorpresa pel món, a més de servir com a propaganda, exposant l'estatus social i poder del seu propietari. L'heterogeneïtat d'aquests gabinets, la seva estructura poliforme i les seves qualitats exòtiques, preciosistes, insòlites, grotesques i meravelloses són elements que han impulsat a Castellarnau a utilitzar-los com a referents en aquesta peça, encàrrec de Sampler Sèries i estrena mundial.



dimarts, 22 de novembre del 2016

Ferran Fages + Luis Tabuenca

Dissabte 26 de novembre de 2016
MACBA

19:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades


Programa

SOLOS
Autorretrato per a bateria preparada (2013) 5'
Corrección per a vibrafon i gotes d'aigua (2015) 5'
No me olvides per a caixa i veu en off (2016) 5'
Corporel per a percussió corporal (1985) 6' / Vinko Globokar
Tántalo per a bombo supès i veu en off (2014) 5'

FERRAN FAGES
Detuning Series for Guitar (2016)
per a guitarra elèctrica i ones sinusoïdals




Notes al programa

per Serafín Álvarez


Un metre és la longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un temps d’1/299 792 458 segons. O almenys aquesta és la seva definició actual. En el passat, un metre també va ser la longitud d’una barra de platí iridiat que es conserva al Bureau International des Poids et Mesures a 0 °C, o la deumilionèsima part de la longitud d’un quart del meridià terrestre, per citar alguns exemples de metres coneguts. La història de la definició de la principal unitat de longitud evidencia l’altament problemàtic que és l’enorme problemàtica que suposa establir un estàndard, una referència pretesament objectiva i universal.

En música, el concepte d’afinació també és un estàndard i, com el metre, també ha estat alterat al llarg de la seva història. Fa segles, per exemple, els orgues de les esglésies s’afinaven a cops de martell, i quan un tub es trencava es retallaven tots els altres a la mateixa altura, modificant d’aquesta manera tan poc precisa, o tan poc científica, l’afinació de tot l’orgue. Els estàndards són pràcticsútils, però de vegades, tot i que no sigui tan precís, fer un pas llarg per mesurar un metre és força més pràctic que cronometrar un raig de llum en el buit. La mesura viscuda i la mesura construïda. Ara bé, els estàndards també són necessaris; una mateixa peça interpretada repetides vegades no seria la mateixa si els instruments no s’afinessin o si els temps no es respectessin (deixant de banda que podríem discutir si una peça interpretada repetides vegades és o no la mateixa peça, però aquesta és una altra història). No obstant això, els estàndards limiten i exclouen, i l’elaboració de sistemes de referència alternatius ha estat i continua sent una poderosa font de recursos creatius.



La desafinació, o un sistema d’afinacions no convencionals, és un dels recursos emprats per Ferran Fages a Detuning Series for Guitar, una peça en la qual continua desenvolupant les seves recerques sobre la ressonància dels instruments i dels espais, i sobre les propietats físiques del so. Mitjançant l’ús d’estructures fracturades que es van desplegant lentament, llargs sostinguts, batecs (dues freqüències lleugerament diferents tocades simultàniament) i l’acompanyament d’ones sinusoïdals, units a la delicada i introspectiva forma de tocar que caracteritza el treball de Fages, Detuning Series for Guitar incideix més en els intervals recorreguts que en els punts establerts: els temps, esdeveniments sonors i silencis compresos entre nota i nota, el gairebé imperceptible rang de freqüències entre batecs, i les altures situades entre les afinacions canòniques. Com un arquitecte que tracés els seus plans acuradament i rigorosament, a mà alçada, entre les línies d’un paper mil·limetrat que utilitza el seu propi sistema mètric.




El treball de Luis Tabuenca és molt més performatiu i gestual. Un treball de percussió expandida en el qual explora els límits entre la improvisació i la composició. A Solos, Tabuenca reflexiona sobre les possibilitats de la percussió, del pols i del ritme, redefinint-los a través del seu propi cos, establint un diàleg voluptuós entre cos i instrument. “?Corporel” –una peça de Vinko Globokar inclosa a Solos en la qual l’intèrpret es colpeja el cos, que usa com a instrument, i emfatitza el gest del percussionista– reflecteix de forma paradigmàtica moltes de les inquietuds de Tabuenca.




La manera que té Tabuenca de mesurar el ritme és material, corporal i gestual. Utilitza el seu propi cos i, en ocasions, també altres elements físicament presents, com el degoteig d’una tela xopada i penjada sobre un tom-tom. Forma part d’aquestes alternatives als estàndards abstractes i precisos que estableixen una norma mitjançant una complexa cerca d’un referent ideal. Alternatives experiencials que empren referents més propers i tangibles, com mesurar metres a passos, afinar a cops de martell o establir sistemes d’altures que fugen dels estàndards assimilats per tal de cercar altres possibilitats a través de la pròpia oïda. No es tracta de gestos transgressors que trenquen amb les estructures donades, sinó d’establir estructures pròpies.



divendres, 20 de novembre del 2015

Neue Vocalsolisten Stuttgart


Dissabte 21/11/2015

21.00 hores

Barcelona

5€


Neue Vocalsolisten © Martin Sigmund
























Programa


Tiziano Manca: Signification (2010) *
Mauro Lanza: Disiecta Membra (2014) *
José María Sánchez-Verdú: SCRIPTVRA ANTIQVA (Madrigalbuch I) (2010-12)
Claude Vivier: Love Songs (1977)
Georg Friedrich Haas: 3 Liebesgedicht (2005)*



 * Estrena nacional

 Neue Vocalsolisten Stuttgart

 Johanna Zimmer, soprano
Susanne Leitz-Lorey, soprano lírica
Truike van der Poel, mezzosoprano
Daniel Gloger, contratenor
Martin Nagy, tenor
Guillermo Anzorena, baríton
Andreas Fischer, baix



Neue Vocalsolisten Stuttgart és, sens dubte, el grup capdavanter en el món dels nous repertoris vocals. Els set solistes que integren el grup es conceben més com a investigadors i descobridors que no pas com a cantants. Involucrats constantment en projectes amb compositors emergents i consolidats en la recerca de noves sonoritats, tècniques vocals i formes d’expressió, centren la seva feina en l’àmbit del teatre musical juntament amb l’electrònica i el vídeo art. El grup anomena les seves propostes com a “teatre vocal de cambra”.
Participen habitualment en els principals festivals de nova música d’arreu del món.   


 Notes al concert


De veus
Per Jordi Alomar


El focus d’atracció i d’interès vers la veu recau en la seva naturalesa múltiple. La veu com a experiència material, com a fenomen sonant i fonètic indissociable del cos que la ressona és al mateix temps una metàfora viva d’individualitat, presència, legitimitat, autoritat i autoria; en definitiva, senyal d’identitat, condició de possibilitat de la voluntat i del poder.

En la tradició occidental, la segona accepció ha subjugat la primera: la dimensió corpòria de la veu se separa i subordina al seu poder referencial, a la seva dimensió significativa, a la seva capacitat d’esdevenir llenguatge. Es basteix així una de les dicotomies que fonamenten el projecte de la modernitat: el subjecte il·lustrat s’identifica a partir de la diferenciació des del llenguatge; un llenguatge purificat i racional contraposat al patois supersticiós, tradicional i onomatopeic del poble ras.

La tensió entre la veu com a garant de la intel·ligibilitat del contingut i la veu com a via d’accés a la coreografia interna de la vocalitat i els seus artificis és un dels estalons de la història de la música. És nombrosa la proliferació de textos que, des de les instàncies del poder, insten a coercir els excessos de la vocalitat seglar musicada i a restablir un ordre cobejat: en el segle XIV, la butlla del papa Joan XXII contra els artificis dels motets transgressors de l’Ars Nova de Philippe de Vitry–que amb la seva arquitectura formal i nominalista fan palès el poder de la polifonia de transformar el material sonor en un món especulatiu, trencador del dogmatisme lineal de l’ordre teològic– està amarada de la mateixa histèria contra el pensament musical avançat que trobem en el Concili de Trento contra la polifonia flamenca o en el Motu Proprio de 1903 contra les traces del bel canto. Els exemples de l’autoritat eclesiàstica no són gratuïts: plantegen la paradoxa de com el poder pot bregar amb la naturalesa múltiple de la veu del poble, repetidora de dictats però alhora lliure i escarnidora, que professa vots i ensems peca, deglutidora, corrupta.


Ivan Fedele: Animus anima: III. Vox. Neue Vocalsolisten Stuttgart


La trajectòria artística dels NeueVocalsolisten es pot entendre com un transsecte a través dels viaranys de la vocalitat, de les veus de la veu en tota la seva ambivalència. Grup estrictament a cappella–recordem que el terme prové de la referència als músics de la capella papal, desproveïda de qualsevol instrument que no fos la veu humana–, la seva reivindicació de la veu com a fonació ha posat en primer terme l’experiència material de la veu des d’una perspectiva històrica i compromesa. El programa d’avui presenta el problema de la multiplicitat de la veu des de la memòria del paisatge sonor de la vocalitat material.

Signification
, de Tiziano Manca, parteix precisament de la capacitat de la veu parlada com a articuladora d’una reducció a l’absurd d’un dogma de fe. El text musicat i dramatitzat, de Gaunilo de Marmoutiers, monjo benedictí del segle XI, és una paròdia de l’argument ontològic de Sant Anselm, en el qual argumenta l’existència de Déu com «el que és perfecte». Marmoutiers replica i escarneix el mateix argument, i confirma l’existència de «qualsevol cosa perfecta». Amb la lectura de Manca, la capacitat del llenguatge de significar parodiant és indissociable de la seva vocalitat.


Tiziano Manca: Signification. Neue Vocalsolisten.


 


Mauro Lanza, amb Disiecta membra–literalment, membres dispersos–, planteja la veu com un reliquiari. El títol fa referència als fragments conservats de qualsevol text o objecte. Prenent com a text de partida el Testamentum Porcelli, un text paròdic medieval en el qual un porc manifesta les seves últimes voluntats, el fragment fa referència als diferents trossos en què l’animal serà dividit, així com als seus legataris legítims. Articulada en forma d’inventari, la peça es nodreix de cites de Membra Jesu Nostri (1680), conjunt de set cantates de Dietrich Buxtehude que és també un catàleg de membres del Senyor (peus, genolls, mans, pit…). El conjunt de cantates és considerat el primer oratori luterà, en forma de reliquiari immaterial d’un cos que no deixa cap resta material. El contrast entre la melangia de la carn absent i l’exuberància grotesca del porcell esquarterat es correspon amb l’ambivalència intrínseca de la veu. 




 

Amb Scriptvra Antiqva, primer llibre de madrigals de José María Sánchez-Verdú, el compositor remunta el passat des d’inscripcions d’aforismes llatins sobre làpides mortuòries. Tot i la seva concisió, cada un d’aquests textos és suggestió i evocació d’una vida per ser rememorada. Sánchez-Verdú construeix els madrigals confegint-los des d’una lectura epigràfica i estructural del procés cal·ligràfic. D’altra banda, els elements de la veu corpòria característics dels madrigals del segle XVI –com l’onomatopeia i el figuralisme–, són conscientment manllevats.

José M. Sánchez-Verdú: Scriptyra Antiqva: I. Eus tu viator. Neue Vocalsolisten


 

El malaguanyat Claude Vivier, fill de pares desconeguts i home lliure, afirmava que «el fet de saber que no tenia ni pare ni mare m’ha procurat un univers d’ensomni meravellós; la possibilitat d’inventar-me els orígens com em vingués de gust, de parlar llengües estranyes». La seva música és un cant vers el retrobament de la veu de l’infant solitari que desitja omplir el món amb l’encantament de l’amor sincer i tendre («sóc i seré sempre, immortalment o eternament, un infant»). Aquesta veu pren cos a Love Songs com un fresc colossal del paisatge sonor de la memòria, acolorit amb tots els matisos i totes les possibilitats de la vocalitat lliure. Sota l’influx de Stimmung de Stockhausen i escrita poc després d’un decisiu viatge a l’Orient, Love Songs encarna l’amor com a símbol poderós tot fent un collage polifònic a través de l’evocació dels mites romàntics (Romeu i Julieta, Tristany i Isolda), així com per mitjà dels ecos de la memòria afectiva de la infantesa (cançons de bressol, melopees infantils, rialles, xiuxiuejos i zumzeigs…). La  vocalitat múltiple pren forma d’objectes sonors lliurats a l’escolta en tota la seva nuesa i cruesa, disposats en forma de convit a l’experiència i no pas, necessàriament, al saber. Les condicions de la tràgica i prematura mort de l’autor han eclipsat la realitat d’una obra viva i malauradament encara pendent de fer-se un lloc. Les indicacions de l’autor a la partitura de Love Songs podrien ser ben bé el seu epitafi:

Ser escenificat o no.
Ser sentit, no comprès.
Deixar que els sons dels altres inspirin els vostres.
Deixar que la música surti de vosaltres com si fóssiu un infant.
La notació només és un recordatori d’alguns estats.
No seguiu els signes, només el seu esperit.
En aquesta partitura podeu fer el que us sigui bo
i deixeu fer la resta als altres. «Always be in love.»


Claude Vivier: Love Songs. Neue Vocalsolisten Stuttgart


Liebesgedichte, de Georg Fridedrich Haas, posa veu a tres poemes d’August Stramm, poeta pioner de l’expressionisme alemany. La poesia de Stramm és un flux de paraules deslligades de la sintaxi, ordenades i triades per la seva sonoritat i no pel seu valor referencial. No hi ha expressió contextual sinó formulació lliure d’imatges, de la mateixa manera que les primeres obres atonals d’Anton Webern, contemporani del poeta, s’alliberen del jou de la sintaxi tonal i fan possible una expressió directa i lacònica de la memòria més íntima des de les runes –relíquies– d’un sistema dissolt. La música de Haas rememora el diari d’un flâneur enmig de la penombra dels enderrocs de la tradició germànica, un encarament amb traços de gestos perduts en un espai harmònic fosc i alienant, com els paisatges de Masereel o Grosz.



Georg Friedrich Haas: Liebesgedichte. Neue Vocalsolisten

 


La idea de relíquia pot ser un fil conductor de l’escolta del concert d’avui. Les relíquies, objectes sagrats que no són imatge, reflex o metàfora de  res, són fragment i resta, sinècdoque: fragments arrabassats de la seva dimensió física i material original i disposats ritualment, objectes del passat que esperen ser exposats, souvenirs conservadors del record. El llenguatge, la vocalitat i el cos estan farcits de relíquies, de materials mnemònics en constant permutació. Els records basteixen la memòria afectiva, la base de qualsevol condició de possibilitat de la vida en comunitat, i la memòria –individual i col·lectiva– és una reconstrucció del passat a partir de les seves traces viscudes, de remuntar l’experiència. Els paisatges, espais i objectes –materials o sonors– ofereixen el suport necessari per a la continuïtat de les referències, les memòries i els imaginaris. La memòria pertany a l’àmbit de l’oralitat, la tradició i la vocalitat–la veu corpòria–, i acaba quan comença la història –la veu significativa–; és a dir, quan obra la distància entre qui la llegeix i qui la viu.

© Jordi Alomar 2015






dilluns, 25 de maig del 2015

Músiques de recerca a Barcelona

Seminaris de recerca sonora a Hangar i Goethe Institut Barcelona


Aquesta primavera acaba amb dues propostes de recerca musical i sonora que situen de bell nou la ciutat de Barcelona en el mapa internacional de l'experimentació i creació sonores. Compartint sinergies en el marc dels festivals Loop i Sónar, com a part indissociable de la seva voluntat d'esdevenir no només plataformes de visibilitat de la creativitat sinó veritables catalitzadors de la innovació, en l'edició d'enguany plantegen uns seminaris internacionals de recerca artística dels quals des de Sampler Sèries volem fer-ne ressò. 





 Hangar - Loop-Barcelona: «Senses of Place: el so no-representatiu i el seu comportament a l'espai» a càrrec de Wolfgang Gil i Daniel Neumann


Hangar, 2 i 3 de juny de 10 a 19.30 hores
Inscripcions: formacio@hangar.org
Preu: 70 € // 35 € per a estudiants

Loop Barcelona presenta, en el marc del programa de formació continuada d'Hangar, un taller amb dos blocs interrelacionats. Daniel Neumann, enginyer i creador sonor, explora l'espacialització sonora des de l'ús creatiu de l'altaveu com a instrument activador de les ressonàncies de l'espai. Wolfgang Gil presenta l'ús de mètodes no-lineals per a la programació sonora assistida per ordinador.


La composició sonora no-representacional Espacial. A càrrec de Daniel Neumann.


Aquest taller planteja una visió històrica sobre el so-espai, tot explorant l'estètica i les diverses tècniques d'espacialització.





«Personalment, com a artista sonor i com a enginyer professional, entenc un altaveu ubicat en un determinat espai com un instrument, com el meu instrument principal. L'altaveu és l'excitador de ressonànica, com una corda, i l'espai és el ressonador, com la caixa de fusta d'un violí. El taller tracta de com tocar aquest instrument.
El títol del taller cerca desenvolupar un concepte contrari a l'enteniment comú del so espacial com un so envoltant fet en l'estudi i transferible de la mateixa manera que ho és en el cinema, on es té un aparell de reproducció que possibilita la repetició d'una experiència particular a molts de llocs arreu del món. Estic més interessat en explorar l'espacialització i la interacció amb l'espai arquitectònic com una activitat oberta i creativa». (Daniel Neumann)

Veure requisits de participació aquí.


+info Daniel Neumann: 


Introducció a mètodes no-lineals per a la composició de peces sonores assistides per ordenador (Max/MSP). A càrrec de Wolfgang Gil


L'objectiu d'aquest curs és el d'introduir els seus participants a diversos recursos estadístics per a l'arranjament temporal i el processament d'àudio en temps real. L'enfocament compositiu del curs està basat en la definició de seccions i de transicions entre seccions.







Les seccions -o estats d'un sistema estocàstic- contenen els elements sonors que componen la peça, juntament amb els seus processos associats. Les transicions, determinades per una secció d'origen, secció de destinació i valor de probabilitat, creen les vies que la peça pot prendre durant la seva execució. La peça, llavors, és orquestrada per algorismes que llegeixen de la llista de transicions i executen les seccions seleccionades de manera aleatòria.

En el curs s'emprarà una sèrie de mòduls creats amb MAX/MSP, un ambient gràfic que permet implementar lògica computacional a partir de l'ús d'objectes visuals.

 + info Wolfgang Gil: 






 «transient senses_lab». Goethe-Institut, Pavelló Mies van der Rohe i Sònar+D


Primera part: Goethe Institut Barcelona
28 i 29 de maig, de 10 a 19.30 hores.
Inscripció gratuïta.
Més informació i inscripcions aquí.


Segona part: Sónar+D
18 i 19 de juny
Accés amb acreditació a Sónar+D o entrada a Sónar dia
Més informació i inscripcions aquí.


transient senses és un projecte d’Alex Arteaga, concebut específicament pel Pavelló Alemany de Barcelona (Mies van der Rohe) en el marc d’architecture of embodiment, un entorn de recerca creat per ell mateix a la Berlin University of the Arts. En aquest projecte el Pavelló serà investigat mitjançant la realització de quatre produccions: una instal·lació sonora, un assaig de text, un assaig sonor i un assaig de vídeo. La reflexió conceptual sobre el projecte es realitzarà en un seminari de recerca internacional.

transient senses és un projecte de recerca estètica en el que la coexistencia de diferents formes de producció en diferents medis constitueix la base metodològica. Cadascuna de les quatre formes de producció – instal·lació sonora, assaig de text, assaig sonor, assaig de vídeo– obre una perspectiva determinada sobre la temàtica general d’architecture of embodiement – l’arquitectura com a condicionant de l’emergència de sentit – i permet la seva recerca en relació a la seva especificació a transient senses: el Pavelló com condicionant de flux i de la relació dinàmica entre espai interior i espai exterior.










Al seminari de recerca internacional transient senses_lab es tractaran temes bàsics d’aquest projecte com la generació de sentit i coneixement en context arquitectònic o les pràctiques estètiques com a pràctiques de recerca. A la seva primera fase (28 - 29 de maig, Goethe-Institut de Barcelona) hi pariciparan Susanne Hauser (Berlin University of the Arts), Dieter Mersch (Zurich University of the Arts) i Gerard Vilar (Universitat Autònoma de Barcelona). 
Pots descarregar-te el programa d'aquest seminari aquí.


A la segona fase (18 - 19 de juny, Sónar+D), en la que es tractarà suplementàriament el tema de la constitució d’objectes sonors en context auditiu ambiental, hi participaran Jean-Paul Thibaud (Ecole Nationale Supérieure d'Architecture de Grenoble), Rudolf Bernet (University of Leuven) i Xavier Bassas (Universitat de Barcelona). A més, l’artista sonor Lucio Capece realitzarà intervencions sonores a la instal·lació del Pavelló com a extensió del procés de recerca. Alex Arteaga participarà en les dues fases del seminari que serà coordinat per Lluís Nacenta, comissari de transient senses.

dimecres, 10 de desembre del 2014

The Living Room


Still Distant Still

Dimecres 17/12/2014 - 20.30h - CCCB






















The Living Room és un trio de free jazz format per tres dels músics més singulars de l'escena nòrdica. Referent del jazz de recerca actual, Still Distant Still és el seu primer àlbum conjunt, presentat pel segell independent noruec ILK el passat 2011. Aquest projecte suposa una exploració lliure del camp sonor a partir de la curiositat compartida dels seus integrants, expandint els marges convencionals de la tècnica instrumental i de la pràctica col·lectiva.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

hcmf// @ Barcelona en perspectiva

Ja està a punt d'arribar el hcmf//a Barcelona. La ciutat inaugura aquest cap de setmana la seva primera temporada estable de músiques de nova creació amb cinc concerts en col·laboració amb un dels festivals internacionals de referència. En dos dies ens trobem amb divuit estrenes de les quals tres són estrena mundial. O dit d'una altra manera, de les dinou peces que tindrem ocasió d'escoltar, divuit ho seran en primícia, totes menys una. Això, lligat al fet que gran part dels autors i intèrprets que hi trobarem són força desconeguts per aquestes contrades, no és trivial. Ben al contrari: aquesta paradoxal desconeixença és característica definitòria de la proposta arribada de Huddersfield. Vegem-ho.