Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sampler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sampler. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de juny del 2016

Become Ocean / Sónar 2016

16 de juny de 2016
 20:30 hores
Sala 1 - Pau Casals
L'Auditori de Barcelona
20€ - Venda d'entrades aquí

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Brad Lubman director

L'entrada al concert permet l'accés al concert de Dawn of Midi 


Programa:


JOHN LUTHER ADAMS 

Become Ocean (42’)



JOHN LUTHER ADAMS compositor

 Adams és un compositor molt influenciat per la naturalesa, en la seva obra i en la seva vida personal. Va ser guardonat amb el Premi Pulitzer de música 2014 per la seva obra Become Ocean i el 2015 amb el Premi Grammy a la millor composició de música contemporània. Inuksuit, la seva obra escrita per a 99 percussionistes, és interpretada regularment arreu del món. També ha rebut el Premi William Schuman de la Universitat de Columbia en reconeixement a la seva carrera com a compositor americà, les obres del qual han estat interpretades i reconegudes com a obres fonamentals i el Premi Heinz per la seva contribució a incrementar la sensibilitat mediambiental, així com el Premi Nemmers de la Universitat Northwestern per la fusió entre els mons físic i musical en una visió artística única que transcendeix els límits estilístics. 
Nascut el 1953, Adams va créixer al sud i als suburbis de la ciutat de Nova York. Va estudiar composició amb J. Tenney a l’Institut de les Arts de Califòrnia, formant part de la primera promoció (1973). A mitjans dels setanta va ser activista en la campanya per l’Alaska National Interest Lands Conservation Act i, posteriorment, va ser director executiu del Northern Alaska Environmental Center. Ha impartit classes a la Universitat de Harvard, al Conservatori d’Oberlin, al Bennington College i a la Universitat d’Alaska i ha estat compositor en residència de la Simfònica d’Anchorage, l’Òpera d’Anchorage, la Simfònica Fairbanks, la Arctic Chamber Orchestra i la Ràdio Pública d’Alaska. La seva música està enregistrada per Cantaloupe, Cold Blue, New World, Mode i New Albion i els seus llibres estan publicats per la Wesleyan University Press.


BRAD LUBMAN director 

Brad Lubman, director / compositor, és fundador, codirector artístic, i director musical de l’Ensemble Signal. Ha estat una figura destacada en la música contemporània durant més de dues dècades i ha guanyat un ampli reconeixement per la seva versatilitat i tècnica. El seu ampli repertori va des de la música clàssica fins a la contemporània i sovint ha estat convidat a dirigir formacions tan importants com la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunk, NDR d’Hamburg, Dresden, DSO Berlin, RSO Stuttgart, WDR de Colònia, Deutsche Ràdio Philharmonie Saarbrücken, Simfònica Nacional de Taiwan i de Ràdio Finlàndia, filharmòniques de Dresden, Ràdio França i Ràdio Netherland, Orquestra Residentie Den Haag, St Paul Chamber Orchestra i National Symphony. 
També ha treballat amb alguns dels grups europeus i americans més importants de música contemporània: Ensemble Modern, London Sinfonietta, Klangforum Wien, MusikFabrik, ASKO Ensemble, Ensemble Resonanz, Los Angeles Philharmonic New Music Group, Simfònica de Chicago MusicNow, i Steve Reich and Musicians. Lubman ha participat en els festivals de Lucerna, Salzburg, Berlín, Huddersfield, París, Colònia, Frankfurt i Oslo i ha enregistrat per a EON, BMG / RCA, Nonesuch, Kairos, Mode, NEOS, Cataloupe, Nou Món i Tzadik, entre altres discogràfiques. A més, les seves composicions han estat interpretades tant als EUA com a Europa i és professor a la Eastman School i al Bang on a Can Summer Institute.




 NOTES AL PROGRAMA 

Per Serafín Álvarez

 El 1845, Henry David Thoreau es va establir en un bosc de Massachusetts al costat del llac Walden, on va construir una petita cabana en la qual va viure de forma autònoma durant dos anys. L’objectiu era experimentar i descobrir l’espiritualitat vivint separat de la societat i de la vida industrial, en ple contacte amb la naturalesa. De les seves anotacions, en va sorgir Walden, o la vida als boscos; una reflexió filosòfica, política i naturalista a manera de memòries que ha esdevingut un dels treballs literaris més celebrats d’Amèrica del Nord i que ha influenciat nombrosos filòsofs, escriptors i artistes, entre els quals cal destacar John Luther Adams, qui es va traslladar a Alaska als anys setanta per fer-hi una vida no gaire diferent de la de Thoreau a Walden.

L’etapa que Adams passa a Alaska determinarà diversos elements biogràfics clau en la concepció de la seva música. Una vida senzilla i ascètica en profunda comunió amb la naturalesa, el seu intens amor pel paisatge d’Alaska, que avui continua sent la principal influència del seu treball, i la seva preocupació pel medi ambient –en aquella època era un actiu ecologista i, a Alaska, va poder veure de prop els efectes catastròfics del canvi climàtic– originen Become Ocean, una devastadora composició per a orquestra que, segons Alex Ross, «podria ser l’apocalipsi més bell de la història de la música». Become Ocean va obtenir el Premi Pulitzer de música el 2014 i el Grammy a la millor composició contemporània el 2015.




No resultaria difícil imaginar Thoreau, o Adams, caminant pel bosc i parant esment als sons de l’entorn mentre escoltem el començament de Become Ocean, una sèrie de patrons graduals de procedir lent, interpretats per tres grups orquestrals, que generen una delicada atmosfera altament suggestiva. A mesura que ens apropem al primer clímax, aquest paisatge boscós que hipotèticament acabem d’imaginar muta gradualment fins a esdevenir aclaparador. La música deixa de representar un paisatge per esdevenir paisatge. Ja no es tracta dels entorns de la cabana que el caminant coneix i controla; ara, la relació de poder s’inverteix i, si bé el paisatge (la música) primer fa de guia, progressivament embolcalla i s’empassa el caminant (nosaltres, l’audiència), com el mar de boira que s’imposa davant el viatger en la coneguda pintura de Caspar David Friedrich. Efectivament, no seria desencertat associar la idea romàntica del sublim Become Ocean, a un espai immens, suspès en el temps, en el qual ens submergim i que ens provoca emocions plaents i aterridores alhora. El títol indica que no es tracta d’un mar metafòric sinó d’un oceà literal, i les notes del mateix Adams –«la vida en aquesta terra va sorgir en primer lloc de l’oceà. Mentre el gel polar es fon i el nivell del mar augmenta, els humans ens enfrontem a la possibilitat de, una vegada més, convertir-nos literalment en oceà»– assenyalen les implicacions mediambientals existents en la concepció de la peça.

Estructurada en lentes seccions simètriques crescendo-clímax-diminuendo, com el vaivé de les ones, Become Ocean és un palíndrom de palíndroms. Cap a la meitat del viatge comença el moment de la tornada, que avança fins arribar a la seva fi; al mateix lloc on vam començar-lo. El periple no finalitza en la destinació sinó en l’origen. Al qual, com en tots els viatges, tornem transformats per l’experiència.

dilluns, 30 de maig del 2016

Víctor de la Rosa - Moulding Bass Clarinet



Divendres 3 de juny de 2016
 20.30 hores
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona
7 €
Compra d'entrades aquí


 

 

 

 

Programa

 

RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Wondjina (2013)
LOUIS D’HEUDIERES: Ou (2013) (Estrena nacional)
OLIVER RAPPOPORT: Catarsis IV (2009)
CARLES DE CASTELLARNAU: Nova obra (2016)(Estrena mundial)
OSCAR BIANCHI: Alteritas (Encàrrec de Sampler Sèries) (Estrena mundial)
OCTAVI RUMBAU: Un chien andalou (2016) (Estrena mundial)
RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Mikroskop #1 (2016)


Víctor de la Rosa

Víctor de la Rosa va finalitzar els estudis de clarinet i clarinet baix a l’ESMUC. Posteriorment es va traslladar al Regne Unit per realitzar-hi un Master in Performance al Royal College of Music. Instal·lat a Londres des de llavors, i havent estat distingit amb diversos guardons, combina l’activitat concertística com a solista, com a membre de grups de cambra i com a convidat d’algunes orquestres (entre elles, l’orquestra Philharmonia, la London Symphony Orchestra o la Mahler Chamber Orchestra), amb la tasca docent al Conservatori Superior de les Illes Balears, d’on és originari. Com a solista, ha actuat en diverses sales, com L’Auditori (d’on enguany és artista convidat i on acaba d’actuar amb l’OBC), el Palau de la Música, el Royal Albert Hall o el KKL de Lucerna.



Modelant el clarinet baix

Notes al concert

Per Josep Barcons Palau

Els orígens de l’instrument


Tot i que tant al Reial Conservatori de Brusel·les com al Museu de Salzburg s’hi conserven uns clarinets baixos que daten d’entre 1730 i 1750, el cert és que la gran evolució del clarinet baix es va produir a principi de segle XX, quan dues de les firmes encara actualment més emblemàtiques de clarinets (Selmer i Buffet) van dir-hi la seva, construint models no tan dispars dels que podem trobar avui dia.

Abans, el segle XIX havia deixat alguns exemples orquestrals notables per a aquest instrument, sobretot en el camp de l’òpera. És el cas del cèlebre passatge de Meyerbeer a Les Huguenots (una òpera estrenada a París el 29 de febrer de 1836), o la menys coneguda però realment fundacional intervenció del “glicibarífon” (el nom d’un prototipus de clarinet baix similar a un fagot) a Emma di Antiochia de Saverio Mercadante, estrenada a Venècia, al teatre de La Fenice, el 8 de març de 1834. Poc després, Berlioz, Wagner, Liszt (i no cal dir-ho, Verdi, Mahler, Puccini, Strauss, Ravel, Prokófiev… més endavant) en farien un ús magistral a les seves partitures, sempre comptant amb les millores organològiques que un jove Adolph Sax de només 24 anys havia fet a l’instrument el 1838. (Pocs anys més tard, a la dècada de 1840, Sax idearia l’instrument que du el seu nom partint en gran mesura de les seves investigacions prèvies amb el clarinet baix. Hi canviaria dos elements fonamentals: la forma del tub, que en el cas del saxòfon és cònica i en el del clarinet és cilíndrica; i el material, substituint la fusta per una aleació de metalls).

L’instrument solista i els grans mestres


Des de llavors ha plogut molt, però no ha estat fins la segona meitat del segle XX que el clarinet baix no ha adquirit un passaport propi per viatjar pel món com a instrument solista. A aquesta nova projecció del clarinet baix hi va contribuir, sens dubte, l’empenta de diversos clarinetistes que van maldar per posar aquest instrument a l’avantguarda musical de l’època. Noms com els de Josef Horák, a Txèquia (que es considera que féu el primer recital solista de clarinet baix, el 23 de març de 1955), Henri Bok, als Països Baixos, el jazzman Eric Dolphy i l’ànima funky de Bennie Maupin (col·laborador estret de Miles Davis o Herbie Hancock), van situar el clarinet baix a la primera línia de la creació musical contemporània.

Però si hi ha hagut un clarinetista baix influent els darrers temps, aquest ha estat sens dubte Harry Sparnaay. L’activitat d’aquest holandès nascut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial inclou un gavadal de concerts i un cartipàs ple d’estrenes, amb obres de Berio, Feldman, Harvey, Ferneyhough, Donatoni, Grisey, Xenakis, Lachenmann… de les quals és dedicatari. Però tant o més important que aquest treball braç a braç amb els compositors (que ha permès ampliar el repertori del clarinet baix en més de mig miler d’obres), és la ingent tasca pedagògica que Spaarnay ha desenvolupat durant més de 35 anys al Conservatori del seu Àmsterdam natal i, de 2005 a 2010, també a l’ESMUC.

Dels anys passats a casa nostra, un dels seus alumnes més destacats fou Víctor de la Rosa, que va estudiar amb ell durant quatre cursos. De Sparnaay, Víctor de la Rosa en va aprendre molt més que la tècnica, ja que també s’imbuí bona mica de l’esperit prosèlit del neerlandès. Així, no és estrany que hagi seguit la seva dèria d’encarregar obres a companys de generació, amb qui col·labora estretament durant el procés de composició. I, tot i que no arriba al volum de producció del mestre, sí que acumula un bagatge considerable d’estrenes que continuen contribuint a ampliar (amb encert) el repertori del seu instrument.

Encàrrecs, estrenes i microscopis


El concert d’avui n’és una bona mostra, atès que el clarinetista mallorquí interpreta obres que ell mateix ja ha estrenat durant aquests darrers anys (Wondjina, Ou i Catarsis IV) i ens descobreix quatre estrenes absolutes fruit dels encàrrecs realitzats a Carlos de Castellarnau, a Oscar Bianchi (de mà de L’Auditori), a Octavi Rumbau i a Raquel García-Tomás. Per fer-ho, de la Rosa ha creat un programa circular, en què la música transita sense interrupció i en el qual les obres –amb l’estreta col·laboració de Raquel García-Tomás– es donen la mà a través d’un fil d’Ariadna audiovisual. Un fil d’Ariadna que modela el clarinet (vet aquí el títol del programa: Moulding bass clarinet) fent-lo avançar i retrocedir per tota la gamma de sons de què és capaç, amb una equànime combinació entre obres per a clarinet baix sol, obres que requereixen electrònica i obres que hi sumen, encara, un component visual.

La unió entre les diverses peces del programa s’aconsegueix –més enllà dels contrastos i de les afinitats estètiques– a través de l’obra Mikroskop #1 de Raquel García-Tomás, articulada com un políptic que s’insereix entre cada una de les composicions. L’artista barcelonina ha concebut petites peces en què explora el clarinet baix des d’una proximitat infreqüent. Amb micròfons d’alta precisió adherits a diverses parts de l’instrument, García-Tomás ha enregistrat allò imperceptible a simple orella per crear un treball electrònic que dialoga amb la sonoritat en viu del clarinet baix. Però en l’enfocament de l’obra, no sols hi ha aquesta voluntat microscòpica en termes musicals, sinó també en termes visuals; i el videoart que es projecta en sinergia amb la música (obra de la mateixa García-Tomás) és fruit també d’aquest enfocament microscòpic sobre diverses parts i gestos del clarinet baix de Víctor de la Rosa, del qual exposa subtilment les interioritats, establint un joc estimulant entre els binomis visibilitat-invisibilitat i audibilitat-inaudibilitat .

Les obres del programa


Tanmateix, el programa s’enceta amb Wondjina, una obra en què conflueixen clarinet, electrònica i vídeo i que té com a font d’inspiració la mitologia aborigen australiana. Es diu que, quan es disposen a morir, els wondjina (els esperits de la pluja que apareixen durant el son) busquen una cova on pintar algunes formes abans d’enaiguar-se en els pous. És sobre pintures rupestres datades fa 4000 anys que García-Tomás elabora el treball visual, mentre en el clarinet baix hi apareixen sonoritats tribals i reminiscències del didjeridú.



El concert (amb la interpolació prèvia d’una de les cinc parts de Mikroskop #1) continua amb Ou, de Louis d’Heudieres. Aquest compositor establert a Londres (com el mateix Víctor de la Rosa) planteja una obra on timbre, ritme i altura s’expandeixen i es contrauen a partir de materials relativament simples. L’electrònica dialoga amb el clarinet baix, planteja fragments a solo i a duo on el silenci i les transformacions progressives (que modulen/modelen els paràmetres bàsics del so) juguen un paper notable.

La Catarsis IV d’Oliver Rappoport és la quarta de les cinc peces homònimes que aquest compositor malagueny va escriure per a instrument solista entre 2004 i 2011. Composta el 2009 com a encàrrec del Festival Nous Sons i estrenada pel mateix Víctor de la Rosa (amb qui va coincidir durant els anys de formació a l’ESMUC), Catarsis IV és una obra relativament breu que recorre durant prop de cinc minuts algunes de les nombroses possibilitats tímbriques i gestuals del clarinet baix. Amb un tremp vigorós i una excitació creixent, la peça acaba conduint l’intèrpret –tal com indica el títol i verifica el mateix de la Rosa– a una mena de purificació com la que es pretenia en la tragèdia grega clàssica.




Carlos de Castellarnau sent una predilecció especial per l’informalisme pictòric dels anys seixanta i setanta. I, si en altres obres s’ha endinsat en la producció del pintor canari Manuel Millares, en aquesta ho fa en les escultures que Joan Miró va realitzar en la dècada dels setanta. D’aquí el títol de l’obra, Bas-relief, que amb la seva fructífera equivocitat sembla remetre tant a una tipologia escultòrica (el baix relleu) com a l’alleujament (relief) del clarinet baix. Al llarg dels gairebé deu minuts que dura la peça (que no pot comptar amb un marc millor per a la seva estrena), una electrònica molt gestual dialoga amb el clarinet, pròdig en passatges corals, tot aportant-li un so metàl·lic talment color de bronze, i confegint un mar de sonoritats microtonals en certa manera hereves de Sciarrino i de Billone.


Joan Miró: Bas-relief 1969



El programa prossegueix amb una altra peça per a clarinet baix sol, Alteritas, d’Oscar Bianchi, el títol de la qual fa plena justícia a allò que passa a l’obra. Efectivament, al llarg de 15 minuts, aquest compositor milanès explora una vasta paleta de sonoritats no convencionals (d’aquí l’alteritat) de l’instrument. El catàleg de sons que requereix de l’intèrpret (ben especificat als prolegòmens de la partitura) transporta l’oient a un món suggeridor en què fàcilment hom oblida que està escoltant un clarinet baix. La serietat de l’exploració tímbrica i el món al qual transporta es combinen amb un humor tan refinat com la mateixa oïda de Bianchi. Una bona mostra n’és el que diu l’intèrpret als compassos 28-33, en una petita broma semiòtica: «the interesting thing, is that I can do so. I create». Pura autoreferencialitat i pura action-music.




Amb la interpolació prèvia de l’última seqüència de Mikroskop #1, el concert es clou amb la interessant proposta que Octavi Rumbau ha fet sobre el cèlebre film de Luis Buñuel Un chien andalou. A Rumbau, sempre l’havia intrigat l’estranya i inquietant connivència entre el “Liebestod” de Tristany i Isolda i els tangos argentins que acompanyen les escenes. Partint d’aquesta observació que l’obsedia, i amb el permís explícit de la família Buñuel, Rumbau ha creat una nova banda sonora per al cèlebre curtmetratge surrealista. Amb aquesta intenció, ha pres alguns motius de la música original del film per vessar-los sobre la seva obra, tot integrant-los en el seu llenguatge estimulant i transparent. Només a tall d’exemple per a aquells que vulguin jugar a fer de detectius, direm que el ritme del tango apareix sovint tant en la seva forma original com retrogradada; que les harmonies orquestrals wagnerianes permeen alguns dels fragments de més densitat electrònica, i que el famós leitmotiv de la mort d’amor apareix –ben camuflat microtonalment– pels voltants de la secció àuria.

Un brocat d’or fet a mida per cloure un recital en què el clarinet baix es modula (gairebé surrealísticament) des la invisibilitat i la inaudibilitat a la presència més aclaparadora.

© Josep Barcons 2016

dijous, 19 de maig del 2016

Oslo Sinfonietta a Sampler Sèries


OSLO SINFONIETTA: Ø


21 de maig de 2016
Sala 2 Oriol Martorell

18:00 h




















Programa




Ragnhil Berstad              xtendõ (work in progress)

Bent Sorensen                Sirengesang 

Øyvind Torvund               Forest Construction

Raquel García-Tomás     Blind Contours núm. 1







Notes al programa



Ultima a L’Auditori

Per Lars Petter Hagen


Des de la seva fundació ara fa 25 anys, Ultima Oslo Contemporary Music Festival s’ha consolidat com el festival més gran de música contemporània d’Escandinàvia i com la plataforma de referència en l’àmbit de les músiques de recerca en els països nòrdics. Constituït com a fundació amb un patronat integrat per disset de les institucions artístiques més significatives de Noruega, un dels seus membres fundadors és l’Oslo Sinfonietta.

Cada mes de setembre, Ultima Festival esdevé un fòrum interdisciplinari entorn de les músiques de recerca que converteix Oslo en el punt neuràlgic de l’escena musical nòrdica. Com a punt de trobada internacional i espai de diàleg, estem molt agraïts de tenir la possibilitat de dur a terme aquesta col·laboració amb L’Auditori i Sampler Sèries. Estem convençuts que el programa és un reflex representatiu del grau d’obertura i d’intercanvi de l’escena musical d’avui dia a Oslo i Barcelona.

Raquel García-Tomás ens presenta així la seva última creació, Blind Contours núm. 1, dedicada al compositor noruec Lasse Thoresen: «La peça és una exploració de tres dimensions: la coexistència, la relativitat i la creativitat dels intèrprets. Tant el director com els intèrprets han d’entendre els materials escrits com una oportunitat per explorar lliurement el seu propi so en diàleg amb l’ensemble i l’electrònica, que comparteixen una relació simbiòtica. La major part del temps, o bé l’ensemble o bé l’electrònica funcionen com a ombra l’una de l’altra». 

Un dels compositors noruecs més interessants de la generació dels setanta és Øyvind Torvund. Amb Forest Construction, encarregada per Donaueschinger Musiktage el 2012, el compositor continua la recerca sobre sons de la natura i músiques populars: «Forest Construction és una sèrie de composicions breus per a cinta i ensemble. La part electrònica està construïda a partir d’enregistraments de camp que l’Expermimentalstudio de la SWR dugué a terme amb l’ensemble Ascolta al bosc de Schwarzwald, Friburg, el passat juliol. En la gravació, el conjunt interpreta fragments d’aquestes composicions en l’arbreda. El material musical prové de dues fonts: patrons rítmics de les músiques tradicionals noruegues i imitacions de sons d’animals (udols i bramuls de linxs, llops, gossos, cérvols, camells, zebres i hienes). Vaig escoltar, juntament amb els músics, aquests sorolls enregistrats amb la intenció de trobar maneres d’imitar-los amb els seus instruments. Tot això, combinat en capes, és el que forma la paleta sonora de la peça. Volia fer una estructura sonora que fos estranya en relació amb el que s’escoltaria en un bosc però que, alhora, fos una música que hi pogués pertànyer, a manera d’una construcció abstracta dins el bosc».

En la nova peça de Ragnhild Berstad, els sons fràgils dels cristalls que l’artista vidrier Vidar Koksvik dissenya específicament per a l’ocasió s’entremesclen amb una interpretació instrumental del cant microtonal del pit-roig. El paisatge poètic i fràgil que la compositora presenta insisteix en una presència sonora, entesa com una reflexió equiparable a com s’experimenta la natura.

«L’art té la capacitat d’influir sobre la percepció del temps. En el meu cas, l’exploració de la dimensió temporal en la música és un element constant. Vull crear un espai sonor que convidi a la presència en el moment i que, des de la música, obri la possibilitat a sentir més profundament l’ara. Amb xtendõ, el paisatge musical pren forma a partir de petites variacions que, un cop desplegades, s’espaien i estenen en el temps. L’origen del títol és doble: el mot llatí tendõ significa estendre, estirar, tensar. X fa referència a tot allò desconegut, al moment en què ja no seguim un camí musical sinó que escoltem: expressa la manera de relacionar-nos amb els sons en la natura, amb tot allò que, senzillament, és».

El compositor danès Bent Sørensen és una figura clau de l’escena nòrdica. Una veu única i personal  descrita com a «silenciosa i al mateix temps intensament present, en la penombra, i alhora plena d’un murmuri animat que recupera memòries d’un passat en runa, remot i urgent. Fer memòria podria ser ben bé el que sembla fer la seva música: evocar la recordança inconscient, amb tot el joc d’ombres, desplaçaments i obscuritats de la memòria. Una música en què la història no és quelcom fora de nosaltres, que pot ser vist o tractat com un objecte, sinó que és dins nostre, que viu constantment en nosaltres i que interpretem com a part del present». 





Sirengesang, de 1994, està dedicada a Per Nørgård. Escriu el compositor: «La música no és una reflexió romàntica de presumptessuposats cants de sirena. El títol fa referència a una concepció impalpable que es manifesta en melodies denses i microtonals, així com en repeticions maníaques, gairebé congelades. Sovint, la música es converteix en crits estàtics, en què de vegades brilla alguna espurna de melodia naïf. Cap al final de l’obra, emergeix un fragment del duet d’àngels d’Echoing Garden, peça que vaig compondre el 1993».


La visita d’Ultima Festival a L’Auditori acaba amb la confluència –o col·lisió– sísmica i lliure de dues forces volcàniques: Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love.


Lars Petter Hagen
Director artístic
Ultima Oslo Contemporary Music Festival



Ultima Festival rep el suport del Ministeri de Cultura noruec i de l’Ajuntament d’Oslo. Sa Majestat el Príncep Haakon és patró d’Ultima.

divendres, 13 de maig del 2016

Entrevista a Raquel García-Tomás


Sampler Sèries presenta l'estrena de Blind Contours no. 1


Nascuda a Barcelona el 1984 i formada a l'ESMUC i a Londres, Raquel García-Tomás és compositora convidada a la temporada Sampler Sèries 2015-2016, on ha presentat la seva instal·lació liquid:speeches. Està especialitzada en creació multidisciplinària i col·laborativa, àmbit en el qual actualment desenvolupa una recerca doctoral al Royal College of Music.

En ocasió de l'estrena de Blind Contours a càrrec de l'Oslo Sinfonietta en el marc d'Ultima Festival a L'Auditori - Sampler Sèries, presentem una breu entrevista a la compositora.























-En què consisteix Blind Contours no. 1?

És una obra per a conjunt de 16 músics, electrònica preenregistrada i vídeo-creació. Plantejo l'obra com a una exploració de les nocions de coexistència i relativitat, així com de la creativitat dels intèrprets.

Blind contour és un terme que en anglès significa «contorn cec». S'usa per designar una tècnica d'il·lustració en què es dibuixa fixant la mirada exclusivament en l'objecte i no en el paper. Es tracta d'una tècnica que normalment forma part del procés d'aprenentatge, ja que fa treballar la capacitat d'observació i evita la repetició de clixés sobre el paper. D'altra banda, és una tècnica que pot generar resultats expressius i fins i tot inesperats, i això fa que sigui un procés atractiu per als il·lustradors professionals.

-L'ús de recursos audiovisuals podríem dir que gairebé és una constant en la teva obra. Com planteges la relació amb el vídeo en aquesta peça?

Sempre busco una relació simbiòtica entre el discurs musical i el discurs visual. En aquesta obra, el contingut del vídeo és una representació visual subjectiva del discurs de l'ensemble i l'electroacústica, una representació en un procés d'evolució imperceptible tant del material sonor com del visual.

-D'on sorgeix la inquietud per treballar el llenguatge audiovisual?

En part per la meva recerca doctoral, així com per una inquietud creativa purament personal. El vídeo és un mitjà perfecte pel format de concert i pel d'instal·lació, és per això que fa uns anys que l'exploro.


-I si et donem carta blanca, amb qui t'agradaria fer el pròxim projecte, i què t'agradaria que fos?

​No ho havia pensat això... La veritat és que fa temps que no faig res amb dansa. Aquests darrers anys he estat fent òpera, teatre, instal·lació, música instrumental, electroacústica​​...​ Però ja fa 3 anys des de la meva col·laboració amb l'English National Ballet. Em va encantar treballar amb ells, era un grup reduit de ballarins (6) i el coreògraf era fabulós (Fabian Reimair). El que m'agradaria ara és treballar a gran escala: amb un grup gran de ballarins, orquestra, electrònica i video!

Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love

Turntables, guitarra elèctrica i percussió

Ultima Festival a L'Auditori


Dissabte 21 maig de 2016
L'Auditori - Sala 3

20:00h

5€
Compra d'entrades aquí

El multiinstrumentista japonès Otomo Yoshihide, conegut per les seves improvisacions viscerals amb guitarra elèctrica i plats (turntables), oferirà una sessió d'improvisació lliure amb el destacat percussionista noruec Paal Nilssen-Love.



















 

Música al límit

Notes al concert per Jordi Alomar

Otomo Yoshihide és un dels exponents de la cultura noise al Japó, una pràctica sonora que franqueja els límits de la “institució musical”. A partir dels anys vuitanta, el món musical noise ha esdevingut un espai legitimat per un discurs musical de sons, enregistraments, actuacions públiques, ideologies socials i pràctiques d’escolta que interconnecta diferents agents en una perspectiva gairebé global. Com un “antigènere musical”, el noise acumula tot allò als marges del “material musical”, els detritus sonors que conformen la distinció (sempre cultural i qualitativa) entre so i soroll (no són soroll tots aquells sons no desitjats?): renous generats per l’activació de maquinàries, per la fricció amplificada de materials diversos, per l’acumulació de feedbacks i loops, per la manipulació, alteració o destrucció de fonts sonores, volums al límit del llindar del dolor, etc.


Otomo Yoshihide + Yasutomo Aoyama: “without records” (2008)




Otomo Yoshihide + Tadasu Takamine “orchestras” (2008/Commissioned by YCAM)


La pràctica noise es pot veure com un repositori en confluència, d’una banda, amb tota una tradició experimental i avantguardista que ha consistit en l’assimilació de l’alteritat del so i la pràctica musicalment definides (com la feina de Duchamp, Cage o els Fluxus i, fins i tot, del free jazz), i d’altra banda, amb el feedback de la implosió dels objectes de la mercantilització cultural en l’àmbit de recepció i expressió de les músiques populars (Christian Marclay, Philip Jeck, Lou Reed amb Metal Machine Music).




Tot i que el Japó, amb Masami Akita Merzbow o el grup Ground Zero, del qual Otomo Yoshihide formà part, ha presentat una escena significativament viva pel que fa al noise –fins al punt d’existir el terme japanoise per a identificar-la–, es tracta d’un “antigènere” en circulació transnacional que atribueix míticament al país nipó una arcàdia underground, una cara b on se superposen les alteritats necessàries (soroll contra música, orient contra occident, transgressió contra ordre) per a la definició de l’imaginari col·lectiu de la societat postindustrial.


© Jordi Alomar 2016














divendres, 29 d’abril del 2016

Ensemble Recherche: Hans Abrahamsen i Hèctor Parra

Dissabte 30 d’abril
18.30 hores
L’Auditori - Sala 2

10 €  - Compra les entrades aquí


Presentació prèvia del concert per Hèctor Parra a les 18.00 hores



Gerhard Richter: Funeral 673 (1988)














Programa



Hèctor Parra (Barcelona, 1976)

Stress Tensor (2009 , rev. 2011)
Knotted Fields (2007)
Early Life (2010) (Estrena nacional)
Wortschatten (2004)


Hans Abrahamsen (Copenhagen, 1952)

Schnee (2008) (Estrena nacional)


Intèrprets


Ensemble recherche

Melise Mellinger, violí
Barbara Maurer, viola
Åsa Åkerberg, violoncel
Klaus Steffes-Holländer, piano 1
Christian Dierstein, percussió
Jean-Pierre Collot, piano 2
Martin Fahlenbock, flautes
Shizuyo Oka, clarinets
Jaime González, oboè i corn anglès



Notes al programa

Hèctor Parra: música de cambra

Per Jordi Alomar


L’aproximació a la música de cambra d’Hèctor Parra del concert d’avui desvetlla les inquietuds que impulsen l’acció creadora i generadora del compositor: la ciència i la reflexió sobre el gest sonor i la seva energia projectada en el temps.

Stress Tensor, obra composta immediatament després de l’òpera Hypermusic Prologue, fa al·lusió a l’objecte matemàtic que, en la teoria gravitacional d’Albert Einstein, expressa el contingut energètic i material que corba l’espai-temps. Des d’aquest plantejament, el compositor genera un joc dins d’una gran estructura complexa que ressembla el camp gravitacional. En paraules de l’autor: «En l’obra ens trobem confrontats a illes sonores contrastants i fragmentàries, molt ramificades però també desenvolupades. Les vinculacions entre elles no es manifesten inicialment, però progressivament es desplega tota una xarxa de relacions significatives que segueixen una polifonia estricta, canviant i generadora d’energia. Aquesta evolució arriba a fusionar els materials inicialment heterogenis. [...] L’espai-temps sonor resultant adquirirà una amplitud i profunditat que permet l’emergència d’emocions lligades a la percepció estètica de l’estructura, un plaer arquitectònic comú a l’art i a la ciència».


Si l’obra anterior es basava fonamentalment en l’astrofísica, Early Life parteix d’una translació sonora de les teories evolutives del bioquímic Graham Cairns-Smith, que proposa un model sobre l’origen de la vida basat en els processos de formació de certs minerals. Seguint l’autor: «Sabem que tota la vida a la Terra prové d’un organisme cel·lular primigeni. Però ara, la pregunta fonamental és: què hi hagué abans d’això? Sembla que la vida es fonamenta en sistemes particulars més que no pas en substàncies específiques. Per això, podem concebre els organismes com a màquines i la vida com a enginyeria natural. Amb aquesta peça, plantejo una estructura musical inspirada en el procés biològic a gran escala pel qual s’hauria pogut originar la vida». Aquesta obra és un encàrrec de la Fundació Ernst von Siemens i de l’Ensemble Recherche.


Knotted Fields, segon trio de l’autor, és el resultat d’un procés de reflexió sobre l’herència de la tradició clàssica i la seva vigència en les formes musicals actuals. El trio combina, d’una banda, una estructura subjacent concebuda a partir del principi de variació –entesa com a generació «del que és múltiple a partir del que és únic»– amb una arquitectura basada en el principi d’oposició, com la forma sonata.




El trio Wortschatten és la primera temptativa del compositor d’aprofundir en els espais tímbrics que emergeixen de la integració d’una dicció rítmica densa amb tècniques instrumentals expandides. Amb un discurs propulsat pel violí i el violoncel, el piano assumeix un rol de creador d’espais de ressonància harmònics, si bé aquesta distribució s’anirà transmutant al llarg de la peça. «La idea era aconseguir que les pulsions energètiques instrumentals actuessin sobre la percepció temporal de l’oient i l’emocionessin, mitjançant una experiència forta dels fluxos temporals que la música desenvolupa.»










Hans Abrahamsen: Schnee


"A principis dels anys noranta vaig fer algunes adaptacions de cànons de Johann Sebastian Bach per a conjunt instrumental. D’això en van resultar set peces que cobrien gairebé totes les etapes creatives del compositor. Completament absort per aquesta música, vaig arranjar-la amb la idea que cada un dels números es pogués repetir una vegada i una altra, com si es tractés de música minimalista. No sé quines durades tenia presents Bach, però, per a mi, veure els cànons d’aquesta manera significava posar en marxa tota una nova concepció temporal.
Segons com es mirin aquests cànons, la música resta immòbil, es desplaça cap endavant o cap enrere. Això conformà una idea que bastiria la meva feina: escriure una peça canònica de manera que s’exploressin totes les possibilitats d’aquest nou univers temporal. El moment de materialitzar-la fou, sens dubte, quan l’Ensemble Recherche em va encarregar la composició d’una peça per a Wittener Tage.




La idea subjacent al Canon 1 consistia a presentar un procés en què dues frases en cànon s’intercanviessin gradualment en un stretto cada cop més ajustat. Així doncs, la frase inicial esdevé la frase final, i viceversa. Això remet gairebé al món de les pintures d’Escher, en què un primer pla blanc sobre un fons negre en un lateral del quadre esdevé un primer pla negre sobre fons blanc en l’altre. Una altra idea també present en la meva composició consistia a dividir el conjunt de nou músics en dos grups simètrics i diferents, amb el percussionista com a eix. Així doncs, el grup 1 (violí, viola, violoncel i piano) se situa a l’esquerra, i el grup 2 (flauta, clarinet, oboè i segon piano), a la dreta.

Potser recordareu aquelles imatges tridimensionals que van tenir tant d’èxit als anys noranta. Aleshores m’interessaven moltíssim, així com l’antiga tècnica estereoscòpica de les darreries del segle XIX, en què dues imatges gairebé idèntiques, fotografiades amb només un mínim desplaçament espacial entre elles (com dos micròfons estèreo), se situen una al costat de l’altra. Si les mirem de manera desenfocada, podem veure com en resulta una imatge tridimensional màgica al bell mig: la suma de les dues.

Pensava, doncs, de quina manera podria jugar amb la il·lusió de plantejar el mateix efecte des de la música. De fet, l’oïda humana (l’audició binaural) funciona ben bé així. Em venia a la ment el cas del “Preludi en Do major” de Bach, de la primera part del Clavicèmbal ben temperat. Com podria generar aquest efecte a partir d’un patró repetit? O, en el cas dels dos “Contrapunctus 13” de l’Art de la fuga, el segon dels quals és una inversió del primer, seria possible experimentar-lo des d’una repetició formal a gran escala?

En tot cas, aquest efecte és el que pretenc amb Schnee. D’una banda, ho plantejo a petita escala, com en les repeticions del Canon 1A; i d’altra banda, a gran escala, ja que el Canon 1B és un “doble” de 1A (que és per al grup 1), tot i que, en aquest cas, és per a tots els nou instruments. Es tracta, bàsicament, de la mateixa música, però amb una densa superposició de registres canònics. Així doncs, els cànons 1A i 1B formen una parella, i com a tal s’haurien d’escoltar. Són com dues imatges musicals que, escoltades des d’una oïda distant i desenfocada, poden produir una tercera imatge, tridimensional.

Just després de l’estrena dels cànons 1A i 1B a Witten el 2006, vaig veure clarament que Schnee s’havia d’expandir fins a conformar una sèrie de parelles de cànons. Haurien de ser cinc, ja que la meva intenció era fer-los cada cop més i més curts. La primera parella dura dues vegades nou minuts, de manera que vaig concebre els següents com una sèrie de dues vegades set minuts, dues vegades cinc minuts, dues vegades tres minuts i dues vegades un minut. Finalment, el temps s’escola, a l’igual del que passa en les nostres vides, en què el temps corre encara més de pressa quan s’acosta la mort. Aquesta era la meva visió ideal de partida, tot i que finalment l’execució esdevingué lleugerament diferent, amb uns cànons 3A i 3B un pèl més llargs del que haurien d’haver estat.

Les parelles que segueixen la primera estan basades en la idea d’un haiku. De nou, en el transcurs de cada cànon individual es revela un procés gradual que il·lumina diferents aspectes i els empeny cap al primer pla o cap al fons. Al mateix temps, cada cànon té el seu “doble”, en què “el mateix” s’escolta de manera “diferent”. La disposició per parelles s’interromp amb tres intermezzi, en els quals els instruments de corda i vent s’afinen novament amb una oscil·lació microtonal descendent. D’aquesta manera, sorgeix progressivament una interferència tonal cada cop més aspra entre grups i parelles d’instruments. Per exemple, en la quarta parella de cànons –un petit homenatge a Wolfgang Amadeus Mozart, de qui prenc en préstec unes meravelloses Schellen (campanetes de trineu) de Die Schlittenfahrt núm. 3 K. 605 –, la flauta, el clarinet i els dos pianos estan afinats amb normalitat; el violoncel i el corn anglès estan un sext de to més greu; i el violí i la viola, dos.
Potser tot això són consideracions molt fredes i formals, però per a mi presenten un lligam indissociable amb el món poètic de la peça: una representació de la neu i de la polifonia blanca.
Ahir, en una llibreria, vaig agafar per casualitat un llibre de les pintures grises de Gerhard Richter: immediatament vaig sentir que hi havia una gran afinitat amb els meus cànons blancs de Schnee."


Hans Ambrahamsen, 2008

(Traducció: Jordi Alomar)


dimecres, 6 d’abril del 2016

CrossingLines. Noves perspectives

Diumenge 10 d'abril de 2016


L'Auditori
Sala 2, Oriol Martorell

7 €
Compra aquí les entrades



Programa


VEGARD FAEGRI
Säule III. 
Estrena absoluta
per a saxo, piano i percussió


PEDRO ÁLVAREZ Monotype #1.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

PEDRO ÁLVAREZ Monotype #2.
Estrena nacional.
per a veu, flauta i guitarra elèctrica

CHRIS SWITHINBANK Small Atlas.
Estrena nacional
 per a veu, flauta, saxo i piano

ALEXANDER SCHUBERT Superimpose III - Infinite Jest.
Estrena nacional
per a saxo, guitarra elèctrica, percussió i electrònica en viu



dimarts, 15 de març del 2016

Hèctor Parra: Frec 2

Dissabte 19 de març de 2016

19:30 hores

Sala 3 - Tete Montoliu
L'Auditori de Barcelona

7€

Compra les entrades aquí

Hèctor Parra: partitura de Frec



Programa


Hèctor Parra:  Frec 2 (2016) 50'

Estrena mundial, encàrrec de Sampler Sèries.


Intèrprets

Agustí Fernández, piano expandit
Joel Ryan, electrònica en viu


Notes al programa

Per Jordi Alomar

Umberto Eco, en un fragment del seu assaig Obra oberta, esbossa una panoràmica històrica de la forma artística entesa com a metàfora epistemològica del coneixement científic. Planteja que, a cada segle, la manera d’estructurar les formes d’art és un reflex (o resolució del concepte en forma de figura) del mode en què la realitat és vista per la ciència o la cultura de l’època.

Entrevista a Hèctor Parra

El pròxim dissabte 19 de març, en el marc de Sampler Sèries, tindrà lloc un concert monogràfic dedicat a un dels projectes més agosarats del compositor resident Hèctor Parra, l'estrena de Frec 2 amb Agustí Fernández al piano i Joel Ryan a l'electrònica en temps real.
Compartim aquí l'entrevista al compositor publicada a Núvol el passat 8 de març de la mà d'Aina Vega.



Hèctor Parra. Foto: Elisabeth Schneider

dimarts, 23 de febrer del 2016

WE SPOKE: Bernhard Lang, Larry Polansky

Dimecres 2 de març de 2016

20:30 hores

Mercat de Les Flors - Sala Pina Bausch
https://www.mercatflors.cat/
Barcelona

7€

Compra les entrades aquí



Programa 

Serge Vuille: Ouverture in white (2016)*
Larry Polansky: Ensembles of Note (1998)**
Bernhard Lang: DW16 Songbook (2004)**


*Estrena absoluta
**Estrena nacional

divendres, 5 de febrer del 2016

ESMUC ENSEMBLE. Iannis Xenakis i Edgar Varèse: Música i arquitectura


Dimecres 17 de febrer de 2016

20:30 hores

L'Auditori de Barcelona - Sala 2
https://www.auditori.cat/
Barcelona

5€

Compra les entrades aquí

























Programa


Edgard Varèse: Poème électronique (1958)
Edgard Varèse: Ionisation (1929-1931)
Daniel Portelli: Lines of fragmentation (2016) (Estrena mundial)
Edgard Varèse: Intégrales (1925)
Iannis Xenakis: Mycènes alpha (1978)
Iannis Xenakis: Okho (1989)
Pablo Carrascosa Llopis: Less is more (2016) (Estrena mundial)


ESMuC Ensemble
Lorenzo Ferrándiz, director


Notes al programa

Per Vicent Minguet

 

En temps de la Il·lustració, l’escriptor i filòsof francès Diderot, imbuït d’una tradició d’arrel pitagòrica, va deixar escrit a l’Enciclopédie que el caràcter sublim de la música només es podia apreciar a través dels nombres, i no pas dels sentits. Abans d’ell, Gottfried Leibniz ja s’havia referit a la música com un exercici inconscient d’aritmètica. La concepció de la música com un art de les proporcions i dels nombres es remunta als orígens de la civilització occidental. Tanmateix, la idea d’aquestes proporcions i el seu càlcul va ser assimilada i adoptada per la ciència, i en la pràctica l’estudi teòric de la música va donar pas amb el temps a preocupacions d’altre tipus. La música esdevingué així l’art del transitori, de l’efímer, del temps que s’esvaeix, de la consonància i de la dissonància. 

dimarts, 19 de gener del 2016

Agustí Fernández, Peter Evans i Barry Guy: Free Radicals


Teatre del CCCB

Dimecres 27 gener 2016
20:30 hores
7€

Compra les entrades aquí




Agustí Fernández, piano
Peter Evans, trompeta
Barry Guy, contrabaix


divendres, 20 de novembre del 2015

Neue Vocalsolisten Stuttgart


Dissabte 21/11/2015

21.00 hores

Barcelona

5€


Neue Vocalsolisten © Martin Sigmund
























Programa


Tiziano Manca: Signification (2010) *
Mauro Lanza: Disiecta Membra (2014) *
José María Sánchez-Verdú: SCRIPTVRA ANTIQVA (Madrigalbuch I) (2010-12)
Claude Vivier: Love Songs (1977)
Georg Friedrich Haas: 3 Liebesgedicht (2005)*



 * Estrena nacional

 Neue Vocalsolisten Stuttgart

 Johanna Zimmer, soprano
Susanne Leitz-Lorey, soprano lírica
Truike van der Poel, mezzosoprano
Daniel Gloger, contratenor
Martin Nagy, tenor
Guillermo Anzorena, baríton
Andreas Fischer, baix



Neue Vocalsolisten Stuttgart és, sens dubte, el grup capdavanter en el món dels nous repertoris vocals. Els set solistes que integren el grup es conceben més com a investigadors i descobridors que no pas com a cantants. Involucrats constantment en projectes amb compositors emergents i consolidats en la recerca de noves sonoritats, tècniques vocals i formes d’expressió, centren la seva feina en l’àmbit del teatre musical juntament amb l’electrònica i el vídeo art. El grup anomena les seves propostes com a “teatre vocal de cambra”.
Participen habitualment en els principals festivals de nova música d’arreu del món.   


 Notes al concert


De veus
Per Jordi Alomar


El focus d’atracció i d’interès vers la veu recau en la seva naturalesa múltiple. La veu com a experiència material, com a fenomen sonant i fonètic indissociable del cos que la ressona és al mateix temps una metàfora viva d’individualitat, presència, legitimitat, autoritat i autoria; en definitiva, senyal d’identitat, condició de possibilitat de la voluntat i del poder.

En la tradició occidental, la segona accepció ha subjugat la primera: la dimensió corpòria de la veu se separa i subordina al seu poder referencial, a la seva dimensió significativa, a la seva capacitat d’esdevenir llenguatge. Es basteix així una de les dicotomies que fonamenten el projecte de la modernitat: el subjecte il·lustrat s’identifica a partir de la diferenciació des del llenguatge; un llenguatge purificat i racional contraposat al patois supersticiós, tradicional i onomatopeic del poble ras.

La tensió entre la veu com a garant de la intel·ligibilitat del contingut i la veu com a via d’accés a la coreografia interna de la vocalitat i els seus artificis és un dels estalons de la història de la música. És nombrosa la proliferació de textos que, des de les instàncies del poder, insten a coercir els excessos de la vocalitat seglar musicada i a restablir un ordre cobejat: en el segle XIV, la butlla del papa Joan XXII contra els artificis dels motets transgressors de l’Ars Nova de Philippe de Vitry–que amb la seva arquitectura formal i nominalista fan palès el poder de la polifonia de transformar el material sonor en un món especulatiu, trencador del dogmatisme lineal de l’ordre teològic– està amarada de la mateixa histèria contra el pensament musical avançat que trobem en el Concili de Trento contra la polifonia flamenca o en el Motu Proprio de 1903 contra les traces del bel canto. Els exemples de l’autoritat eclesiàstica no són gratuïts: plantegen la paradoxa de com el poder pot bregar amb la naturalesa múltiple de la veu del poble, repetidora de dictats però alhora lliure i escarnidora, que professa vots i ensems peca, deglutidora, corrupta.


Ivan Fedele: Animus anima: III. Vox. Neue Vocalsolisten Stuttgart


La trajectòria artística dels NeueVocalsolisten es pot entendre com un transsecte a través dels viaranys de la vocalitat, de les veus de la veu en tota la seva ambivalència. Grup estrictament a cappella–recordem que el terme prové de la referència als músics de la capella papal, desproveïda de qualsevol instrument que no fos la veu humana–, la seva reivindicació de la veu com a fonació ha posat en primer terme l’experiència material de la veu des d’una perspectiva històrica i compromesa. El programa d’avui presenta el problema de la multiplicitat de la veu des de la memòria del paisatge sonor de la vocalitat material.

Signification
, de Tiziano Manca, parteix precisament de la capacitat de la veu parlada com a articuladora d’una reducció a l’absurd d’un dogma de fe. El text musicat i dramatitzat, de Gaunilo de Marmoutiers, monjo benedictí del segle XI, és una paròdia de l’argument ontològic de Sant Anselm, en el qual argumenta l’existència de Déu com «el que és perfecte». Marmoutiers replica i escarneix el mateix argument, i confirma l’existència de «qualsevol cosa perfecta». Amb la lectura de Manca, la capacitat del llenguatge de significar parodiant és indissociable de la seva vocalitat.


Tiziano Manca: Signification. Neue Vocalsolisten.


 


Mauro Lanza, amb Disiecta membra–literalment, membres dispersos–, planteja la veu com un reliquiari. El títol fa referència als fragments conservats de qualsevol text o objecte. Prenent com a text de partida el Testamentum Porcelli, un text paròdic medieval en el qual un porc manifesta les seves últimes voluntats, el fragment fa referència als diferents trossos en què l’animal serà dividit, així com als seus legataris legítims. Articulada en forma d’inventari, la peça es nodreix de cites de Membra Jesu Nostri (1680), conjunt de set cantates de Dietrich Buxtehude que és també un catàleg de membres del Senyor (peus, genolls, mans, pit…). El conjunt de cantates és considerat el primer oratori luterà, en forma de reliquiari immaterial d’un cos que no deixa cap resta material. El contrast entre la melangia de la carn absent i l’exuberància grotesca del porcell esquarterat es correspon amb l’ambivalència intrínseca de la veu. 




 

Amb Scriptvra Antiqva, primer llibre de madrigals de José María Sánchez-Verdú, el compositor remunta el passat des d’inscripcions d’aforismes llatins sobre làpides mortuòries. Tot i la seva concisió, cada un d’aquests textos és suggestió i evocació d’una vida per ser rememorada. Sánchez-Verdú construeix els madrigals confegint-los des d’una lectura epigràfica i estructural del procés cal·ligràfic. D’altra banda, els elements de la veu corpòria característics dels madrigals del segle XVI –com l’onomatopeia i el figuralisme–, són conscientment manllevats.

José M. Sánchez-Verdú: Scriptyra Antiqva: I. Eus tu viator. Neue Vocalsolisten


 

El malaguanyat Claude Vivier, fill de pares desconeguts i home lliure, afirmava que «el fet de saber que no tenia ni pare ni mare m’ha procurat un univers d’ensomni meravellós; la possibilitat d’inventar-me els orígens com em vingués de gust, de parlar llengües estranyes». La seva música és un cant vers el retrobament de la veu de l’infant solitari que desitja omplir el món amb l’encantament de l’amor sincer i tendre («sóc i seré sempre, immortalment o eternament, un infant»). Aquesta veu pren cos a Love Songs com un fresc colossal del paisatge sonor de la memòria, acolorit amb tots els matisos i totes les possibilitats de la vocalitat lliure. Sota l’influx de Stimmung de Stockhausen i escrita poc després d’un decisiu viatge a l’Orient, Love Songs encarna l’amor com a símbol poderós tot fent un collage polifònic a través de l’evocació dels mites romàntics (Romeu i Julieta, Tristany i Isolda), així com per mitjà dels ecos de la memòria afectiva de la infantesa (cançons de bressol, melopees infantils, rialles, xiuxiuejos i zumzeigs…). La  vocalitat múltiple pren forma d’objectes sonors lliurats a l’escolta en tota la seva nuesa i cruesa, disposats en forma de convit a l’experiència i no pas, necessàriament, al saber. Les condicions de la tràgica i prematura mort de l’autor han eclipsat la realitat d’una obra viva i malauradament encara pendent de fer-se un lloc. Les indicacions de l’autor a la partitura de Love Songs podrien ser ben bé el seu epitafi:

Ser escenificat o no.
Ser sentit, no comprès.
Deixar que els sons dels altres inspirin els vostres.
Deixar que la música surti de vosaltres com si fóssiu un infant.
La notació només és un recordatori d’alguns estats.
No seguiu els signes, només el seu esperit.
En aquesta partitura podeu fer el que us sigui bo
i deixeu fer la resta als altres. «Always be in love.»


Claude Vivier: Love Songs. Neue Vocalsolisten Stuttgart


Liebesgedichte, de Georg Fridedrich Haas, posa veu a tres poemes d’August Stramm, poeta pioner de l’expressionisme alemany. La poesia de Stramm és un flux de paraules deslligades de la sintaxi, ordenades i triades per la seva sonoritat i no pel seu valor referencial. No hi ha expressió contextual sinó formulació lliure d’imatges, de la mateixa manera que les primeres obres atonals d’Anton Webern, contemporani del poeta, s’alliberen del jou de la sintaxi tonal i fan possible una expressió directa i lacònica de la memòria més íntima des de les runes –relíquies– d’un sistema dissolt. La música de Haas rememora el diari d’un flâneur enmig de la penombra dels enderrocs de la tradició germànica, un encarament amb traços de gestos perduts en un espai harmònic fosc i alienant, com els paisatges de Masereel o Grosz.



Georg Friedrich Haas: Liebesgedichte. Neue Vocalsolisten

 


La idea de relíquia pot ser un fil conductor de l’escolta del concert d’avui. Les relíquies, objectes sagrats que no són imatge, reflex o metàfora de  res, són fragment i resta, sinècdoque: fragments arrabassats de la seva dimensió física i material original i disposats ritualment, objectes del passat que esperen ser exposats, souvenirs conservadors del record. El llenguatge, la vocalitat i el cos estan farcits de relíquies, de materials mnemònics en constant permutació. Els records basteixen la memòria afectiva, la base de qualsevol condició de possibilitat de la vida en comunitat, i la memòria –individual i col·lectiva– és una reconstrucció del passat a partir de les seves traces viscudes, de remuntar l’experiència. Els paisatges, espais i objectes –materials o sonors– ofereixen el suport necessari per a la continuïtat de les referències, les memòries i els imaginaris. La memòria pertany a l’àmbit de l’oralitat, la tradició i la vocalitat–la veu corpòria–, i acaba quan comença la història –la veu significativa–; és a dir, quan obra la distància entre qui la llegeix i qui la viu.

© Jordi Alomar 2015






dilluns, 25 de maig del 2015

Músiques de recerca a Barcelona

Seminaris de recerca sonora a Hangar i Goethe Institut Barcelona


Aquesta primavera acaba amb dues propostes de recerca musical i sonora que situen de bell nou la ciutat de Barcelona en el mapa internacional de l'experimentació i creació sonores. Compartint sinergies en el marc dels festivals Loop i Sónar, com a part indissociable de la seva voluntat d'esdevenir no només plataformes de visibilitat de la creativitat sinó veritables catalitzadors de la innovació, en l'edició d'enguany plantegen uns seminaris internacionals de recerca artística dels quals des de Sampler Sèries volem fer-ne ressò. 





 Hangar - Loop-Barcelona: «Senses of Place: el so no-representatiu i el seu comportament a l'espai» a càrrec de Wolfgang Gil i Daniel Neumann


Hangar, 2 i 3 de juny de 10 a 19.30 hores
Inscripcions: formacio@hangar.org
Preu: 70 € // 35 € per a estudiants

Loop Barcelona presenta, en el marc del programa de formació continuada d'Hangar, un taller amb dos blocs interrelacionats. Daniel Neumann, enginyer i creador sonor, explora l'espacialització sonora des de l'ús creatiu de l'altaveu com a instrument activador de les ressonàncies de l'espai. Wolfgang Gil presenta l'ús de mètodes no-lineals per a la programació sonora assistida per ordinador.


La composició sonora no-representacional Espacial. A càrrec de Daniel Neumann.


Aquest taller planteja una visió històrica sobre el so-espai, tot explorant l'estètica i les diverses tècniques d'espacialització.





«Personalment, com a artista sonor i com a enginyer professional, entenc un altaveu ubicat en un determinat espai com un instrument, com el meu instrument principal. L'altaveu és l'excitador de ressonànica, com una corda, i l'espai és el ressonador, com la caixa de fusta d'un violí. El taller tracta de com tocar aquest instrument.
El títol del taller cerca desenvolupar un concepte contrari a l'enteniment comú del so espacial com un so envoltant fet en l'estudi i transferible de la mateixa manera que ho és en el cinema, on es té un aparell de reproducció que possibilita la repetició d'una experiència particular a molts de llocs arreu del món. Estic més interessat en explorar l'espacialització i la interacció amb l'espai arquitectònic com una activitat oberta i creativa». (Daniel Neumann)

Veure requisits de participació aquí.


+info Daniel Neumann: 


Introducció a mètodes no-lineals per a la composició de peces sonores assistides per ordenador (Max/MSP). A càrrec de Wolfgang Gil


L'objectiu d'aquest curs és el d'introduir els seus participants a diversos recursos estadístics per a l'arranjament temporal i el processament d'àudio en temps real. L'enfocament compositiu del curs està basat en la definició de seccions i de transicions entre seccions.







Les seccions -o estats d'un sistema estocàstic- contenen els elements sonors que componen la peça, juntament amb els seus processos associats. Les transicions, determinades per una secció d'origen, secció de destinació i valor de probabilitat, creen les vies que la peça pot prendre durant la seva execució. La peça, llavors, és orquestrada per algorismes que llegeixen de la llista de transicions i executen les seccions seleccionades de manera aleatòria.

En el curs s'emprarà una sèrie de mòduls creats amb MAX/MSP, un ambient gràfic que permet implementar lògica computacional a partir de l'ús d'objectes visuals.

 + info Wolfgang Gil: 






 «transient senses_lab». Goethe-Institut, Pavelló Mies van der Rohe i Sònar+D


Primera part: Goethe Institut Barcelona
28 i 29 de maig, de 10 a 19.30 hores.
Inscripció gratuïta.
Més informació i inscripcions aquí.


Segona part: Sónar+D
18 i 19 de juny
Accés amb acreditació a Sónar+D o entrada a Sónar dia
Més informació i inscripcions aquí.


transient senses és un projecte d’Alex Arteaga, concebut específicament pel Pavelló Alemany de Barcelona (Mies van der Rohe) en el marc d’architecture of embodiment, un entorn de recerca creat per ell mateix a la Berlin University of the Arts. En aquest projecte el Pavelló serà investigat mitjançant la realització de quatre produccions: una instal·lació sonora, un assaig de text, un assaig sonor i un assaig de vídeo. La reflexió conceptual sobre el projecte es realitzarà en un seminari de recerca internacional.

transient senses és un projecte de recerca estètica en el que la coexistencia de diferents formes de producció en diferents medis constitueix la base metodològica. Cadascuna de les quatre formes de producció – instal·lació sonora, assaig de text, assaig sonor, assaig de vídeo– obre una perspectiva determinada sobre la temàtica general d’architecture of embodiement – l’arquitectura com a condicionant de l’emergència de sentit – i permet la seva recerca en relació a la seva especificació a transient senses: el Pavelló com condicionant de flux i de la relació dinàmica entre espai interior i espai exterior.










Al seminari de recerca internacional transient senses_lab es tractaran temes bàsics d’aquest projecte com la generació de sentit i coneixement en context arquitectònic o les pràctiques estètiques com a pràctiques de recerca. A la seva primera fase (28 - 29 de maig, Goethe-Institut de Barcelona) hi pariciparan Susanne Hauser (Berlin University of the Arts), Dieter Mersch (Zurich University of the Arts) i Gerard Vilar (Universitat Autònoma de Barcelona). 
Pots descarregar-te el programa d'aquest seminari aquí.


A la segona fase (18 - 19 de juny, Sónar+D), en la que es tractarà suplementàriament el tema de la constitució d’objectes sonors en context auditiu ambiental, hi participaran Jean-Paul Thibaud (Ecole Nationale Supérieure d'Architecture de Grenoble), Rudolf Bernet (University of Leuven) i Xavier Bassas (Universitat de Barcelona). A més, l’artista sonor Lucio Capece realitzarà intervencions sonores a la instal·lació del Pavelló com a extensió del procés de recerca. Alex Arteaga participarà en les dues fases del seminari que serà coordinat per Lluís Nacenta, comissari de transient senses.