Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris john luther adams. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris john luther adams. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 d’abril del 2017

American Music

Divendres 7 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

18:30 hores
5 €. Compra aquí les entrades



ESMUC Ensemble

Lorenzo Ferrándiz, director


L’ESMUC i Sampler Sèries presenten un concert de música americana a càrrec de l’ensemble de música contemporània de l’ESMUC, dirigit per Lorenzo Ferrándiz. Des de John Cage amb el seu Imaginary Landscape núm. 1, escrit l’any 1939 per a una formació visionaria –dos plats (turntables) de velocitat variable, enregistraments de freqüència, piano preparat i un percussionista–, fins als evocadors paisatges de John Luther Adams i el postminimalisme de David Lang, passant per dues obres cabdals de la música repetitiva: la primera part de Music in similar Motion de Philip Glass, i l’octet Eight Lines, de Steve Reich.





Programa


18:30 h. Instal·lació sonora:

JOHN LUTHER ADAMS
The place we began (2008)

19:00 h. Concert:

STEVE REICH
Eight Lines (1983)

JOHN CAGE
Imaginary Landscape # 1 (1939)

PHILIP GLASS
Music in similar Motion (1969)

JOHN LUTHER ADAMS
Red Arc / Blue Veil (2002)

DAVID LANG
Increase (2002)



Notes al programa

per Jordi Alomar


Genesis of a Music


Si alguna cosa caracteritza la vida musical als Estats Units immediatament després de la Revolució Americana, és la seva fidelitat i servitud a un sistema de vida immers en l’esperit protestant, el pragmatisme i l’utilitarisme. En la formació del nou món urbà i capitalista nord-americà, les pràctiques musicals civils segueixen el model dels hàbits de la burgesia europea: es creen orquestres, sales de concert i teatres d’òpera que emulen els del Vell Continent, i les seves programacions amplifiquen la idea d’un repertori canònic clàssic, intemporal i internacional, vigent en gran mesura avui dia. Si bé aquest escenari planteja una contigüitat i dependència en relació amb la tradició europea, de la seva homogeneïtat en resulta un blanc infal·lible per al seu refús.

A l’igual del que va succeir en altres àmbits de la producció cultural nord-americana, autors com Washington Irving, Edward Hicks o, molt especialment, Henry David Thoreau van reaccionar contra els valors i les convencions imperants tot advocant per una llibertat i genuïnitat radicals. Al tombant del segle XX, diversos pioners de l’experimentació musical s’amaren d’aquest esperit, de manera que, dissidents com Charles Ives, Henry Cowell o Harry Partch forgen una actitud que trobarem resseguida fins a l’actualitat: el lideratge de projectes extremament personals i la inclusió i mostra descarnada d’elements i processos compositius rebutjats en la tradició convencional.



John Cage és, sens dubte, el punt de referència permanent en aquest procés de diferenciació. En el seu manifest El futur de la música: Credo de 1937,vaticinava que «l’ús del soroll per fer música continuarà i s’incrementarà fins a assolir una música produïda amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, amb propòsits musicals, tots els sons audibles». A Imaginary Landscape núm. 1 de 1938, Cage realitza la primera exploració d’integració d’elements electroacústics dins d’un dispositiu musical, amb la intenció de construir una obra «imaginària», originalment no destinada a ser interpretada en públic sinó a ser enregistrada o retransmesa per ràdio.

Si l’obra de Cage integra i mostra els sorolls i l’electrònica en l’espai d’un discurs musical, l’obra de Steve Reich (d’una generació posterior, amb l’experimentalisme pioner ja assimilat) se centra a fer radicalment explícits els processos constructius a través de la repetició. Com a rebuig d’una tradició avantguardista en què els processos compositius sovint són una especulació allunyada de la percepció del material sonor, Reich simplifica al màxim les unitats bàsiques i, des de la seva cruesa, elabora textures i llargs processos de transformació que condueixen a entendre l’escolta com una via d’immersió. Eight Lines (1983) és una reescriptura d’Octet (1979), adaptada per a doble quartet de corda per tal de facilitar-ne l’execució. La peça està concebuda com un embastat de filaments contrapuntístics de diferent gruix i periodicitat (microcànons i ostinati als dos pianos i bordons a les cordes, juntament amb “melodicles” inspirats en la cantilena jueva als vents), articulat en cinc seccions. La superposició d’aquests elements genera, sovint, “submelodies”, subproductes imprevistos pel compositor i que resulten de l’acumulació dels processos sonors engegats.



Obres com l’anterior, que, a la dimensió experimental, hi integren un suport harmònic modal explícitament consonant, signifiquen un punt d’inflexió en el minimalisme, transformant-lo d’una pràctica de ruptura a un fenomen d’èxit i ràpida expansió comercial. Music in Similar Motion (1969) de Philip Glass és una de les peces clau d’aquest canvi. Amb una construcció a partir de cèl·lules melòdiques i harmòniques en contínua expansió i contracció dins un camp d’acció diatònic, Glass opta per relaxar les exigències dels processos formals i introduir-hi una clara dimensió dramàtica. Dins d’aquesta òrbita, Increase (2002), una de les obres més interpretades de David Lang, planteja l’heterodòxia característica del llenguatge de l’autor: el recurs simultani a estructures repetitives i a la condensació de materials manllevats de la tradició clàssica.

John Luther Adams, seguint les passes de Thoreau, es traslladà a finals dels setanta a Alaska per residir-hi permanentment. La seva producció musical és una expressió directa de la vivència i la intensitat del contacte amb la natura d’aquest indret. Red Arc / Blue Veil (2002), amb certs ressons d’In a landscape de Cage i dels quadres de Rothko, és, en paraules de l’autor, «una experiència d’immersió en una saturació de color, textura i presència física del so». Constituïda amb dos camps harmònics en transició i sense el recurs a frases o progressions del llenguatge convencional, la peça s’integra dins el conjunt que l’autor anomena Color Field Compositions.



Concert en col·laboració amb:



divendres, 10 de juny del 2016

Become Ocean / Sónar 2016

16 de juny de 2016
 20:30 hores
Sala 1 - Pau Casals
L'Auditori de Barcelona
20€ - Venda d'entrades aquí

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Brad Lubman director

L'entrada al concert permet l'accés al concert de Dawn of Midi 


Programa:


JOHN LUTHER ADAMS 

Become Ocean (42’)



JOHN LUTHER ADAMS compositor

 Adams és un compositor molt influenciat per la naturalesa, en la seva obra i en la seva vida personal. Va ser guardonat amb el Premi Pulitzer de música 2014 per la seva obra Become Ocean i el 2015 amb el Premi Grammy a la millor composició de música contemporània. Inuksuit, la seva obra escrita per a 99 percussionistes, és interpretada regularment arreu del món. També ha rebut el Premi William Schuman de la Universitat de Columbia en reconeixement a la seva carrera com a compositor americà, les obres del qual han estat interpretades i reconegudes com a obres fonamentals i el Premi Heinz per la seva contribució a incrementar la sensibilitat mediambiental, així com el Premi Nemmers de la Universitat Northwestern per la fusió entre els mons físic i musical en una visió artística única que transcendeix els límits estilístics. 
Nascut el 1953, Adams va créixer al sud i als suburbis de la ciutat de Nova York. Va estudiar composició amb J. Tenney a l’Institut de les Arts de Califòrnia, formant part de la primera promoció (1973). A mitjans dels setanta va ser activista en la campanya per l’Alaska National Interest Lands Conservation Act i, posteriorment, va ser director executiu del Northern Alaska Environmental Center. Ha impartit classes a la Universitat de Harvard, al Conservatori d’Oberlin, al Bennington College i a la Universitat d’Alaska i ha estat compositor en residència de la Simfònica d’Anchorage, l’Òpera d’Anchorage, la Simfònica Fairbanks, la Arctic Chamber Orchestra i la Ràdio Pública d’Alaska. La seva música està enregistrada per Cantaloupe, Cold Blue, New World, Mode i New Albion i els seus llibres estan publicats per la Wesleyan University Press.


BRAD LUBMAN director 

Brad Lubman, director / compositor, és fundador, codirector artístic, i director musical de l’Ensemble Signal. Ha estat una figura destacada en la música contemporània durant més de dues dècades i ha guanyat un ampli reconeixement per la seva versatilitat i tècnica. El seu ampli repertori va des de la música clàssica fins a la contemporània i sovint ha estat convidat a dirigir formacions tan importants com la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunk, NDR d’Hamburg, Dresden, DSO Berlin, RSO Stuttgart, WDR de Colònia, Deutsche Ràdio Philharmonie Saarbrücken, Simfònica Nacional de Taiwan i de Ràdio Finlàndia, filharmòniques de Dresden, Ràdio França i Ràdio Netherland, Orquestra Residentie Den Haag, St Paul Chamber Orchestra i National Symphony. 
També ha treballat amb alguns dels grups europeus i americans més importants de música contemporània: Ensemble Modern, London Sinfonietta, Klangforum Wien, MusikFabrik, ASKO Ensemble, Ensemble Resonanz, Los Angeles Philharmonic New Music Group, Simfònica de Chicago MusicNow, i Steve Reich and Musicians. Lubman ha participat en els festivals de Lucerna, Salzburg, Berlín, Huddersfield, París, Colònia, Frankfurt i Oslo i ha enregistrat per a EON, BMG / RCA, Nonesuch, Kairos, Mode, NEOS, Cataloupe, Nou Món i Tzadik, entre altres discogràfiques. A més, les seves composicions han estat interpretades tant als EUA com a Europa i és professor a la Eastman School i al Bang on a Can Summer Institute.




 NOTES AL PROGRAMA 

Per Serafín Álvarez

 El 1845, Henry David Thoreau es va establir en un bosc de Massachusetts al costat del llac Walden, on va construir una petita cabana en la qual va viure de forma autònoma durant dos anys. L’objectiu era experimentar i descobrir l’espiritualitat vivint separat de la societat i de la vida industrial, en ple contacte amb la naturalesa. De les seves anotacions, en va sorgir Walden, o la vida als boscos; una reflexió filosòfica, política i naturalista a manera de memòries que ha esdevingut un dels treballs literaris més celebrats d’Amèrica del Nord i que ha influenciat nombrosos filòsofs, escriptors i artistes, entre els quals cal destacar John Luther Adams, qui es va traslladar a Alaska als anys setanta per fer-hi una vida no gaire diferent de la de Thoreau a Walden.

L’etapa que Adams passa a Alaska determinarà diversos elements biogràfics clau en la concepció de la seva música. Una vida senzilla i ascètica en profunda comunió amb la naturalesa, el seu intens amor pel paisatge d’Alaska, que avui continua sent la principal influència del seu treball, i la seva preocupació pel medi ambient –en aquella època era un actiu ecologista i, a Alaska, va poder veure de prop els efectes catastròfics del canvi climàtic– originen Become Ocean, una devastadora composició per a orquestra que, segons Alex Ross, «podria ser l’apocalipsi més bell de la història de la música». Become Ocean va obtenir el Premi Pulitzer de música el 2014 i el Grammy a la millor composició contemporània el 2015.




No resultaria difícil imaginar Thoreau, o Adams, caminant pel bosc i parant esment als sons de l’entorn mentre escoltem el començament de Become Ocean, una sèrie de patrons graduals de procedir lent, interpretats per tres grups orquestrals, que generen una delicada atmosfera altament suggestiva. A mesura que ens apropem al primer clímax, aquest paisatge boscós que hipotèticament acabem d’imaginar muta gradualment fins a esdevenir aclaparador. La música deixa de representar un paisatge per esdevenir paisatge. Ja no es tracta dels entorns de la cabana que el caminant coneix i controla; ara, la relació de poder s’inverteix i, si bé el paisatge (la música) primer fa de guia, progressivament embolcalla i s’empassa el caminant (nosaltres, l’audiència), com el mar de boira que s’imposa davant el viatger en la coneguda pintura de Caspar David Friedrich. Efectivament, no seria desencertat associar la idea romàntica del sublim Become Ocean, a un espai immens, suspès en el temps, en el qual ens submergim i que ens provoca emocions plaents i aterridores alhora. El títol indica que no es tracta d’un mar metafòric sinó d’un oceà literal, i les notes del mateix Adams –«la vida en aquesta terra va sorgir en primer lloc de l’oceà. Mentre el gel polar es fon i el nivell del mar augmenta, els humans ens enfrontem a la possibilitat de, una vegada més, convertir-nos literalment en oceà»– assenyalen les implicacions mediambientals existents en la concepció de la peça.

Estructurada en lentes seccions simètriques crescendo-clímax-diminuendo, com el vaivé de les ones, Become Ocean és un palíndrom de palíndroms. Cap a la meitat del viatge comença el moment de la tornada, que avança fins arribar a la seva fi; al mateix lloc on vam començar-lo. El periple no finalitza en la destinació sinó en l’origen. Al qual, com en tots els viatges, tornem transformats per l’experiència.