Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esmuc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esmuc. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de juny del 2019

Varèse, Boulez, Saariaho: Orquestra Simfònica de l'Esmuc

Divendres 20 de juny de 2019
L'Auditori - Sala 1 Pau Casals

20:00 hores
Entrada gratuïta






ORQUESTRA SIMFÒNICA DE L’ESMUC
Ernest Martínez Izquierdo, direcció


Varèse va retratar a Amériques l’arribada d’un nou món servintse d’un colossal dispositiu orquestral de 125 músics. L’ús de la percussió, la construcció a partir de la juxtaposició de blocs musicals, i l’aparició de cites i d’elements motívics recurrents es posen al servei, en mans de Varèse, de la representació d’una nova realitat de dimensions descomunals, un símbol del descobriment, de la impressió desbordada de Varèse en arribar a la ciutat de Nova York. Pierre Boulez, un dels referents en la interpretació i la consolidació de la figura de Varèse, va escriure 12 Notations pour piano l’any 1946. Trenta anys més tard va recuperar la idea d’orquestrar aquestes peces breus, i l’any 1984 va finalitzar la versió per a orquestra dels quatre primers números. Un projecte que va sobrepassar la idea d’orquestració per situar-se directament en la de reescriptura, fent implosionar aquestes petites peces de concentració weberniana per donar forma a un enorme llenç orquestral d’una precisió impossible. Completa el programa Orion, una obra de gran format on la compositora finlandesa Kaija Saariaho plasma el contrast i la tensió interna que representa el personatge de la mitologia grega Orion, fill de Posidó, transformat per Zeus en una radiant constel·lació després de la seva mort.






Programa


EDGARD VARÈSE
Amériques (1918-21) 

PIERRE BOULEZ
Notations 1, 2, 3 i 4 (1980) 

KAIJA SAARIAHO
Orion (2002)




Notes de programa


Per Marina Hervás


Varèse va arribar als Estats Units el 1915, quan el contrast amb Europa –en plena Gran Guerra– era radical. Enfront de la definició lorquiana d’Amèrica com a «óxido, fermento, tierra estremecida», Varèse va més enllà del que és “purament geogràfic” i reprèn la idea de descobriment: «nous mons a la terra, al cel o a la ment humana». A Amériques anticipa l’“alliberament del so” que va trobar gràcies a l’electrònica unes dècades després: són clau els sons inesperats de les grans urbs, encara que sense buscar-hi referències explícites, els sons inesperats de les grans urbs hi són elements clau. Per això, per exemple, el seu ús de les sirenes, així com de la percussió sense afinació fixa, proposa anar més enllà de la divisió del so en tons i desplaçar la centralitat de la determinació sonora.
L’obra es construeix, segons indica Federica Di Gasbarro, a partir de quatre grans blocs: el primer està marcat per l’aparició i l’ocultació, mitjançant gestos disruptius, del solo de flauta que enceta l’obra. Amb ell s’acomiada, d’alguna manera, del món debussynià i homenatja l’inici de La consagració de la primavera. El segon és anunciat per un tema grotesc als clarinets que deriva en una contramelodia, marcadament rítmica, del vent metall que només és recollida tímidament, una mica després, per l’oboè. Juga, en aquesta secció, amb passatges expandits, buscant la dissolució de la forma a través del timbre. Les trompetes en tenuto anuncien la tercera secció, que es presenta amb un tema disgregat entre el clarinet, l’oboè, la flauta i la trompeta. El seu desenvolupament proposa distanciar-se d’aquest nucli melòdic fins que conclou, i el reprèn el vent fusta, emmarcat per la caixa i les castanyoles. Un tema d’aire mahlerià obre el quart bloc, que es transmuta en un tema folklòric acompanyat d’un treball rítmic clarament proper a Stravinsky. La corda assoleix un lloc prominent amb una melodia marcada per un interval ascendent que es repeteix en bucle amb glosses de la resta de seccions, on s’intueixen materials usats anteriorment. Un gran tutti tanca l’obra com una gran pregunta.

Als anys quaranta, amb 12 Notations, Boulez buscava el seu propi llenguatge visitant el dels seus coetanis i predecessors immediats. Als vuitanta, va explorar mitjançant l’orquestració dels primers quatre moviments camins oberts a la partitura original, que va ampliar i va fer més complexos. Per ell, el seu treball és com una espiral: no té fi i hi conviuen el present, el passat i el futur. Notations I es construeix com una mena de línia sonora contínua des de la qual van apareixent la resta d’instruments del conjunt orquestral que transmuta aquest contínuum en flux sonor. Un gran descens en blocs, més enllà d’aquest discórrer temporal, marca la segona part de la peça, que sembla que s’enfonsa sense retorn: potser això expliqui el seu tancament abrupte. Notations II proposa un treball rítmic marcat per pics d’intensitat que converteix el treball melòdic en una mena de mosaic puntillista. Un Boulez de vint-i-pocs anys, aleshores alumne de Messiaen, va imprimir el seu caràcter contemplatiu a Notations III. Des del començament, es presenta el treball melòdic dominant que és, per dir-ho d’alguna manera, comentat per diferents seccions de l’orquestra. La ironia respecte al “sagrat” número 12 recorre tota l’obra, però és explícit a Notations IV, que s’erigeix amb dotze aparicions del tema principal variat, com si obrís transversalment la cèl·lula inicial. Boulez apunta, amb el final abrupte, a l’artificialitat de posar final al so.

A Orion, Saariaho utilitza dos components oposats: el caràcter dinàmic del caçador mitològic i l’estàtic de la seva presència perenne al cel com a constel·lació. Memento mori presenta l’orquestra de manera molt compacta, amb un treball melòdic oscil·lant que es desplega a poc a poc en les cordes i en un ritme inexorable en el vent fusta. Un tema gairebé infantil, però grotesc en el seu context d’aparició, marca el final del moviment, que acaba amb un tutti trepidant, com si l’orquestra tornés a plegar-se dins de si mateixa. Un misteriós solo de piccolo obre Winter Sky, la melodia passa al violí, al clarinet, a l’oboè i a la trompeta amb sordina. L’orquestra va creant l’atmosfera sonora de la qual emergeixen aquestes veus. La fràgil melodia que articula el moviment es desintegra progressivament i s’estira fins a esdevenir part del fons atmosfèric orquestral, només posat en qüestió per la discreta aparició del piano que fa que sobrevisqui, com una fantasmagoria, el que lleument es prometia al començament del moviment. L’obra es tanca amb Hunter, que intercala moments de rítmica obsessiva (perpetuum mobile) amb interrupcions lentes que detenen el discórrer sonor. Aquest joc es va dissolent a poc a poc: el temps augmenta i el volum disminueix, com si tot el que està obert cabés en el senzill so final dels cròtals.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Xenakis: Persephassa

Dimecres 11 d'abril de 2018
L'Auditori. Sala 3, Tete Montoliu

20:00 hores
5 €. Compra aquí les entrades



L’Esmuc Ensemble i Sampler Sèries presenten, en el marc del festival Emergents, un doble concert protagonitzat per joves talents de l’ESMUC amb apropaments estètics i escènics contrastats. D’una banda, Persephassa (1969) per a sis percussionistes distribuïts al voltant del públic, un clàssic del segle XX en què Iannis Xenakis tracta l’espaiament del so com a paràmetre musical a través de diverses tècniques compositives. De l’altra, una sessió d’improvisació lliure per a grup instrumental guiada per la percussionista Núria Andorrà, una de les improvisadores més actives de l’escena actual.




Intèrprets


Esmuc Percussion Ensemble
Persephassa de Iannins Xenakis
Percussions: Javier Andrés, Daniel Artacho, Sabela Castro, Julián Enciso, Daniel Munáriz i Fernán Rodríguez.
Lorenzo Ferrándiz, Director / Ramon Torramilans, Coordinador 

Esmuc Free Ensemble
Celeste Alías, veu / Pablo Selnik, flauta / Mar Esteban, clarinet / Álvar Rosell, clarinet / Toni Pineño, clarinet baix / Helena Ortuño, violí / Yuliya Storonska, violí / Diego Flores, violoncel / Miriam Fèlix, violoncel / Jean-Baptiste Chicouène, guitarra / Marcel Torres, guitarra / Víctor Gómez, acordió / Oriol Roca, bateria / Jordina Millà, piano.
Núria Andorrà, Conducció


Programa


IANNIS XENAKIS
Persephassa (1969) per a sis percussionistes · 30'

SESSIÓ D'IMPROVISACIÓ
Guiada per Núria Andorrà · 30'





Notes al programa

per Jordi Alomar


El consol en les restes


«…com si el plor d’una ànima només pogués trobar consol en la insensibilitat de la naturalesa. Perquè la no sensibilitat és consoladora; el món de la no sensibilitat és el món fora de la vida humana; és l’eternitat […] Recordo els anys tristos que vaig passar a Txecoslovàquia al principi de l’ocupació russa. Em vaig enamorar aleshores de Varèse i Xenakis: les seves imatges dels mons sonors objectius però inexistents em varen parlar de l’ésser alliberat de la subjectivitat humana, agressiva i molesta; de la bellesa suaument inhumana del món abans o després del pas dels homes.» 

Amb aquestes paraules, Milan Kundera traça a Els testaments traïts (1993) l’empremta de la colpidora poètica de Iannis Xenakis. El gest musical de Xenakis permet trobar consol en la cruesa d’una materialitat rude i primigènia, en la conjuminació de forces atàviques que ultrapassen la sentimentalitat com a superestructura de la brutalitat i com a desencadenant de la barbàrie. Sens dubte, l’experiència de l’autor en la resistència armada contra l’ocupació feixista de Grècia resulta revulsiva en la seva relació amb els llenguatges connotats i carregats del pes de l’herència històrica de la tradició. Xenakis, arquitecte de formació i ajudant de Le Corbusier, projecta un pensament musical radicalment formalitzat alhora que amarat de referents de l’antiguitat clàssica.

Persephassa (1969), per a sis percussionistes que envolten el públic, és un punt de referència en el procés d’exploració de la dimensió cinètica del so. Obsedit, com Giacinto Scelsi, per la interioritat del so, a Terretektorh (1966) i Nomos gamma (1968) Xenakis començà a disposar els músics a l’entorn de l’audiència, una translació del punt d’escolta que permet el joc amb l’espai com a paràmetre compositiu. L’obra fou un encàrrec per a la primera edició del Shiraz Arts Festival, per ser interpretada a l’aire lliure amb cada un dels percussionistes al peu de les columnes del palau de Darios el Gran a les runes de Persèpolis, Iran. Gairebé cinquanta anys després de la seva estrena, encara és feridora la coincidència entre el fat vaticinat per l’ús del material de l’obra musical (la finitud ineluctable) i el transcurs històric de la seva condició de possibilitat: com la flor de l’atzavara, que floreix només un cop en la vida de la planta i la condemna a una mort indefugible, l’oasi de llibertat i creativitat que significà el Shiraz Arts Festival sota la monarquia progressista del xa Mohammad Reza Pahlavi és probablement la traça més clara del “final de festa” del que durant el segle passat fou batejat com a “art contemporani”. La revolució islàmica de 1979 va fulminar el que fou llegit com un «node d’occidentalització exacerbada» i, com a acte de barbàrie, s’acarnissà a eradicar-ne qualsevol rastre. Persephassa s’erigeix, així doncs, com les runes de Persèpolis, en un vestigi en forma de fresc sonant, un fresc bastit de capes de bellesa estratificada, de cicles que extasien ferits per incisions abruptes que, a l’igual de la naturalesa i la seva indiferència absoluta, romanen com l’últim espai de consol possible.

Cloure el concert amb una improvisació lliure sembla l’única opció ontològicament possible davant del repte de responsabilitat individual i col·lectiva que suposa qualsevol decisió de “fer” després d’escoltar Xenakis.


dimecres, 5 d’abril del 2017

American Music

Divendres 7 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

18:30 hores
5 €. Compra aquí les entrades



ESMUC Ensemble

Lorenzo Ferrándiz, director


L’ESMUC i Sampler Sèries presenten un concert de música americana a càrrec de l’ensemble de música contemporània de l’ESMUC, dirigit per Lorenzo Ferrándiz. Des de John Cage amb el seu Imaginary Landscape núm. 1, escrit l’any 1939 per a una formació visionaria –dos plats (turntables) de velocitat variable, enregistraments de freqüència, piano preparat i un percussionista–, fins als evocadors paisatges de John Luther Adams i el postminimalisme de David Lang, passant per dues obres cabdals de la música repetitiva: la primera part de Music in similar Motion de Philip Glass, i l’octet Eight Lines, de Steve Reich.





Programa


18:30 h. Instal·lació sonora:

JOHN LUTHER ADAMS
The place we began (2008)

19:00 h. Concert:

STEVE REICH
Eight Lines (1983)

JOHN CAGE
Imaginary Landscape # 1 (1939)

PHILIP GLASS
Music in similar Motion (1969)

JOHN LUTHER ADAMS
Red Arc / Blue Veil (2002)

DAVID LANG
Increase (2002)



Notes al programa

per Jordi Alomar


Genesis of a Music


Si alguna cosa caracteritza la vida musical als Estats Units immediatament després de la Revolució Americana, és la seva fidelitat i servitud a un sistema de vida immers en l’esperit protestant, el pragmatisme i l’utilitarisme. En la formació del nou món urbà i capitalista nord-americà, les pràctiques musicals civils segueixen el model dels hàbits de la burgesia europea: es creen orquestres, sales de concert i teatres d’òpera que emulen els del Vell Continent, i les seves programacions amplifiquen la idea d’un repertori canònic clàssic, intemporal i internacional, vigent en gran mesura avui dia. Si bé aquest escenari planteja una contigüitat i dependència en relació amb la tradició europea, de la seva homogeneïtat en resulta un blanc infal·lible per al seu refús.

A l’igual del que va succeir en altres àmbits de la producció cultural nord-americana, autors com Washington Irving, Edward Hicks o, molt especialment, Henry David Thoreau van reaccionar contra els valors i les convencions imperants tot advocant per una llibertat i genuïnitat radicals. Al tombant del segle XX, diversos pioners de l’experimentació musical s’amaren d’aquest esperit, de manera que, dissidents com Charles Ives, Henry Cowell o Harry Partch forgen una actitud que trobarem resseguida fins a l’actualitat: el lideratge de projectes extremament personals i la inclusió i mostra descarnada d’elements i processos compositius rebutjats en la tradició convencional.



John Cage és, sens dubte, el punt de referència permanent en aquest procés de diferenciació. En el seu manifest El futur de la música: Credo de 1937,vaticinava que «l’ús del soroll per fer música continuarà i s’incrementarà fins a assolir una música produïda amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, amb propòsits musicals, tots els sons audibles». A Imaginary Landscape núm. 1 de 1938, Cage realitza la primera exploració d’integració d’elements electroacústics dins d’un dispositiu musical, amb la intenció de construir una obra «imaginària», originalment no destinada a ser interpretada en públic sinó a ser enregistrada o retransmesa per ràdio.

Si l’obra de Cage integra i mostra els sorolls i l’electrònica en l’espai d’un discurs musical, l’obra de Steve Reich (d’una generació posterior, amb l’experimentalisme pioner ja assimilat) se centra a fer radicalment explícits els processos constructius a través de la repetició. Com a rebuig d’una tradició avantguardista en què els processos compositius sovint són una especulació allunyada de la percepció del material sonor, Reich simplifica al màxim les unitats bàsiques i, des de la seva cruesa, elabora textures i llargs processos de transformació que condueixen a entendre l’escolta com una via d’immersió. Eight Lines (1983) és una reescriptura d’Octet (1979), adaptada per a doble quartet de corda per tal de facilitar-ne l’execució. La peça està concebuda com un embastat de filaments contrapuntístics de diferent gruix i periodicitat (microcànons i ostinati als dos pianos i bordons a les cordes, juntament amb “melodicles” inspirats en la cantilena jueva als vents), articulat en cinc seccions. La superposició d’aquests elements genera, sovint, “submelodies”, subproductes imprevistos pel compositor i que resulten de l’acumulació dels processos sonors engegats.



Obres com l’anterior, que, a la dimensió experimental, hi integren un suport harmònic modal explícitament consonant, signifiquen un punt d’inflexió en el minimalisme, transformant-lo d’una pràctica de ruptura a un fenomen d’èxit i ràpida expansió comercial. Music in Similar Motion (1969) de Philip Glass és una de les peces clau d’aquest canvi. Amb una construcció a partir de cèl·lules melòdiques i harmòniques en contínua expansió i contracció dins un camp d’acció diatònic, Glass opta per relaxar les exigències dels processos formals i introduir-hi una clara dimensió dramàtica. Dins d’aquesta òrbita, Increase (2002), una de les obres més interpretades de David Lang, planteja l’heterodòxia característica del llenguatge de l’autor: el recurs simultani a estructures repetitives i a la condensació de materials manllevats de la tradició clàssica.

John Luther Adams, seguint les passes de Thoreau, es traslladà a finals dels setanta a Alaska per residir-hi permanentment. La seva producció musical és una expressió directa de la vivència i la intensitat del contacte amb la natura d’aquest indret. Red Arc / Blue Veil (2002), amb certs ressons d’In a landscape de Cage i dels quadres de Rothko, és, en paraules de l’autor, «una experiència d’immersió en una saturació de color, textura i presència física del so». Constituïda amb dos camps harmònics en transició i sense el recurs a frases o progressions del llenguatge convencional, la peça s’integra dins el conjunt que l’autor anomena Color Field Compositions.



Concert en col·laboració amb: