dijous, 20 de juny del 2019

Varèse, Boulez, Saariaho: Orquestra Simfònica de l'Esmuc

Divendres 20 de juny de 2019
L'Auditori - Sala 1 Pau Casals

20:00 hores
Entrada gratuïta






ORQUESTRA SIMFÒNICA DE L’ESMUC
Ernest Martínez Izquierdo, direcció


Varèse va retratar a Amériques l’arribada d’un nou món servintse d’un colossal dispositiu orquestral de 125 músics. L’ús de la percussió, la construcció a partir de la juxtaposició de blocs musicals, i l’aparició de cites i d’elements motívics recurrents es posen al servei, en mans de Varèse, de la representació d’una nova realitat de dimensions descomunals, un símbol del descobriment, de la impressió desbordada de Varèse en arribar a la ciutat de Nova York. Pierre Boulez, un dels referents en la interpretació i la consolidació de la figura de Varèse, va escriure 12 Notations pour piano l’any 1946. Trenta anys més tard va recuperar la idea d’orquestrar aquestes peces breus, i l’any 1984 va finalitzar la versió per a orquestra dels quatre primers números. Un projecte que va sobrepassar la idea d’orquestració per situar-se directament en la de reescriptura, fent implosionar aquestes petites peces de concentració weberniana per donar forma a un enorme llenç orquestral d’una precisió impossible. Completa el programa Orion, una obra de gran format on la compositora finlandesa Kaija Saariaho plasma el contrast i la tensió interna que representa el personatge de la mitologia grega Orion, fill de Posidó, transformat per Zeus en una radiant constel·lació després de la seva mort.






Programa


EDGARD VARÈSE
Amériques (1918-21) 

PIERRE BOULEZ
Notations 1, 2, 3 i 4 (1980) 

KAIJA SAARIAHO
Orion (2002)




Notes de programa


Per Marina Hervás


Varèse va arribar als Estats Units el 1915, quan el contrast amb Europa –en plena Gran Guerra– era radical. Enfront de la definició lorquiana d’Amèrica com a «óxido, fermento, tierra estremecida», Varèse va més enllà del que és “purament geogràfic” i reprèn la idea de descobriment: «nous mons a la terra, al cel o a la ment humana». A Amériques anticipa l’“alliberament del so” que va trobar gràcies a l’electrònica unes dècades després: són clau els sons inesperats de les grans urbs, encara que sense buscar-hi referències explícites, els sons inesperats de les grans urbs hi són elements clau. Per això, per exemple, el seu ús de les sirenes, així com de la percussió sense afinació fixa, proposa anar més enllà de la divisió del so en tons i desplaçar la centralitat de la determinació sonora.
L’obra es construeix, segons indica Federica Di Gasbarro, a partir de quatre grans blocs: el primer està marcat per l’aparició i l’ocultació, mitjançant gestos disruptius, del solo de flauta que enceta l’obra. Amb ell s’acomiada, d’alguna manera, del món debussynià i homenatja l’inici de La consagració de la primavera. El segon és anunciat per un tema grotesc als clarinets que deriva en una contramelodia, marcadament rítmica, del vent metall que només és recollida tímidament, una mica després, per l’oboè. Juga, en aquesta secció, amb passatges expandits, buscant la dissolució de la forma a través del timbre. Les trompetes en tenuto anuncien la tercera secció, que es presenta amb un tema disgregat entre el clarinet, l’oboè, la flauta i la trompeta. El seu desenvolupament proposa distanciar-se d’aquest nucli melòdic fins que conclou, i el reprèn el vent fusta, emmarcat per la caixa i les castanyoles. Un tema d’aire mahlerià obre el quart bloc, que es transmuta en un tema folklòric acompanyat d’un treball rítmic clarament proper a Stravinsky. La corda assoleix un lloc prominent amb una melodia marcada per un interval ascendent que es repeteix en bucle amb glosses de la resta de seccions, on s’intueixen materials usats anteriorment. Un gran tutti tanca l’obra com una gran pregunta.

Als anys quaranta, amb 12 Notations, Boulez buscava el seu propi llenguatge visitant el dels seus coetanis i predecessors immediats. Als vuitanta, va explorar mitjançant l’orquestració dels primers quatre moviments camins oberts a la partitura original, que va ampliar i va fer més complexos. Per ell, el seu treball és com una espiral: no té fi i hi conviuen el present, el passat i el futur. Notations I es construeix com una mena de línia sonora contínua des de la qual van apareixent la resta d’instruments del conjunt orquestral que transmuta aquest contínuum en flux sonor. Un gran descens en blocs, més enllà d’aquest discórrer temporal, marca la segona part de la peça, que sembla que s’enfonsa sense retorn: potser això expliqui el seu tancament abrupte. Notations II proposa un treball rítmic marcat per pics d’intensitat que converteix el treball melòdic en una mena de mosaic puntillista. Un Boulez de vint-i-pocs anys, aleshores alumne de Messiaen, va imprimir el seu caràcter contemplatiu a Notations III. Des del començament, es presenta el treball melòdic dominant que és, per dir-ho d’alguna manera, comentat per diferents seccions de l’orquestra. La ironia respecte al “sagrat” número 12 recorre tota l’obra, però és explícit a Notations IV, que s’erigeix amb dotze aparicions del tema principal variat, com si obrís transversalment la cèl·lula inicial. Boulez apunta, amb el final abrupte, a l’artificialitat de posar final al so.

A Orion, Saariaho utilitza dos components oposats: el caràcter dinàmic del caçador mitològic i l’estàtic de la seva presència perenne al cel com a constel·lació. Memento mori presenta l’orquestra de manera molt compacta, amb un treball melòdic oscil·lant que es desplega a poc a poc en les cordes i en un ritme inexorable en el vent fusta. Un tema gairebé infantil, però grotesc en el seu context d’aparició, marca el final del moviment, que acaba amb un tutti trepidant, com si l’orquestra tornés a plegar-se dins de si mateixa. Un misteriós solo de piccolo obre Winter Sky, la melodia passa al violí, al clarinet, a l’oboè i a la trompeta amb sordina. L’orquestra va creant l’atmosfera sonora de la qual emergeixen aquestes veus. La fràgil melodia que articula el moviment es desintegra progressivament i s’estira fins a esdevenir part del fons atmosfèric orquestral, només posat en qüestió per la discreta aparició del piano que fa que sobrevisqui, com una fantasmagoria, el que lleument es prometia al començament del moviment. L’obra es tanca amb Hunter, que intercala moments de rítmica obsessiva (perpetuum mobile) amb interrupcions lentes que detenen el discórrer sonor. Aquest joc es va dissolent a poc a poc: el temps augmenta i el volum disminueix, com si tot el que està obert cabés en el senzill so final dels cròtals.