divendres, 20 de novembre del 2015

Neue Vocalsolisten Stuttgart


Dissabte 21/11/2015

21.00 hores

Barcelona

5€


Neue Vocalsolisten © Martin Sigmund
























Programa


Tiziano Manca: Signification (2010) *
Mauro Lanza: Disiecta Membra (2014) *
José María Sánchez-Verdú: SCRIPTVRA ANTIQVA (Madrigalbuch I) (2010-12)
Claude Vivier: Love Songs (1977)
Georg Friedrich Haas: 3 Liebesgedicht (2005)*



 * Estrena nacional

 Neue Vocalsolisten Stuttgart

 Johanna Zimmer, soprano
Susanne Leitz-Lorey, soprano lírica
Truike van der Poel, mezzosoprano
Daniel Gloger, contratenor
Martin Nagy, tenor
Guillermo Anzorena, baríton
Andreas Fischer, baix



Neue Vocalsolisten Stuttgart és, sens dubte, el grup capdavanter en el món dels nous repertoris vocals. Els set solistes que integren el grup es conceben més com a investigadors i descobridors que no pas com a cantants. Involucrats constantment en projectes amb compositors emergents i consolidats en la recerca de noves sonoritats, tècniques vocals i formes d’expressió, centren la seva feina en l’àmbit del teatre musical juntament amb l’electrònica i el vídeo art. El grup anomena les seves propostes com a “teatre vocal de cambra”.
Participen habitualment en els principals festivals de nova música d’arreu del món.   


 Notes al concert


De veus
Per Jordi Alomar


El focus d’atracció i d’interès vers la veu recau en la seva naturalesa múltiple. La veu com a experiència material, com a fenomen sonant i fonètic indissociable del cos que la ressona és al mateix temps una metàfora viva d’individualitat, presència, legitimitat, autoritat i autoria; en definitiva, senyal d’identitat, condició de possibilitat de la voluntat i del poder.

En la tradició occidental, la segona accepció ha subjugat la primera: la dimensió corpòria de la veu se separa i subordina al seu poder referencial, a la seva dimensió significativa, a la seva capacitat d’esdevenir llenguatge. Es basteix així una de les dicotomies que fonamenten el projecte de la modernitat: el subjecte il·lustrat s’identifica a partir de la diferenciació des del llenguatge; un llenguatge purificat i racional contraposat al patois supersticiós, tradicional i onomatopeic del poble ras.

La tensió entre la veu com a garant de la intel·ligibilitat del contingut i la veu com a via d’accés a la coreografia interna de la vocalitat i els seus artificis és un dels estalons de la història de la música. És nombrosa la proliferació de textos que, des de les instàncies del poder, insten a coercir els excessos de la vocalitat seglar musicada i a restablir un ordre cobejat: en el segle XIV, la butlla del papa Joan XXII contra els artificis dels motets transgressors de l’Ars Nova de Philippe de Vitry–que amb la seva arquitectura formal i nominalista fan palès el poder de la polifonia de transformar el material sonor en un món especulatiu, trencador del dogmatisme lineal de l’ordre teològic– està amarada de la mateixa histèria contra el pensament musical avançat que trobem en el Concili de Trento contra la polifonia flamenca o en el Motu Proprio de 1903 contra les traces del bel canto. Els exemples de l’autoritat eclesiàstica no són gratuïts: plantegen la paradoxa de com el poder pot bregar amb la naturalesa múltiple de la veu del poble, repetidora de dictats però alhora lliure i escarnidora, que professa vots i ensems peca, deglutidora, corrupta.


Ivan Fedele: Animus anima: III. Vox. Neue Vocalsolisten Stuttgart


La trajectòria artística dels NeueVocalsolisten es pot entendre com un transsecte a través dels viaranys de la vocalitat, de les veus de la veu en tota la seva ambivalència. Grup estrictament a cappella–recordem que el terme prové de la referència als músics de la capella papal, desproveïda de qualsevol instrument que no fos la veu humana–, la seva reivindicació de la veu com a fonació ha posat en primer terme l’experiència material de la veu des d’una perspectiva històrica i compromesa. El programa d’avui presenta el problema de la multiplicitat de la veu des de la memòria del paisatge sonor de la vocalitat material.

Signification
, de Tiziano Manca, parteix precisament de la capacitat de la veu parlada com a articuladora d’una reducció a l’absurd d’un dogma de fe. El text musicat i dramatitzat, de Gaunilo de Marmoutiers, monjo benedictí del segle XI, és una paròdia de l’argument ontològic de Sant Anselm, en el qual argumenta l’existència de Déu com «el que és perfecte». Marmoutiers replica i escarneix el mateix argument, i confirma l’existència de «qualsevol cosa perfecta». Amb la lectura de Manca, la capacitat del llenguatge de significar parodiant és indissociable de la seva vocalitat.


Tiziano Manca: Signification. Neue Vocalsolisten.


 


Mauro Lanza, amb Disiecta membra–literalment, membres dispersos–, planteja la veu com un reliquiari. El títol fa referència als fragments conservats de qualsevol text o objecte. Prenent com a text de partida el Testamentum Porcelli, un text paròdic medieval en el qual un porc manifesta les seves últimes voluntats, el fragment fa referència als diferents trossos en què l’animal serà dividit, així com als seus legataris legítims. Articulada en forma d’inventari, la peça es nodreix de cites de Membra Jesu Nostri (1680), conjunt de set cantates de Dietrich Buxtehude que és també un catàleg de membres del Senyor (peus, genolls, mans, pit…). El conjunt de cantates és considerat el primer oratori luterà, en forma de reliquiari immaterial d’un cos que no deixa cap resta material. El contrast entre la melangia de la carn absent i l’exuberància grotesca del porcell esquarterat es correspon amb l’ambivalència intrínseca de la veu. 




 

Amb Scriptvra Antiqva, primer llibre de madrigals de José María Sánchez-Verdú, el compositor remunta el passat des d’inscripcions d’aforismes llatins sobre làpides mortuòries. Tot i la seva concisió, cada un d’aquests textos és suggestió i evocació d’una vida per ser rememorada. Sánchez-Verdú construeix els madrigals confegint-los des d’una lectura epigràfica i estructural del procés cal·ligràfic. D’altra banda, els elements de la veu corpòria característics dels madrigals del segle XVI –com l’onomatopeia i el figuralisme–, són conscientment manllevats.

José M. Sánchez-Verdú: Scriptyra Antiqva: I. Eus tu viator. Neue Vocalsolisten


 

El malaguanyat Claude Vivier, fill de pares desconeguts i home lliure, afirmava que «el fet de saber que no tenia ni pare ni mare m’ha procurat un univers d’ensomni meravellós; la possibilitat d’inventar-me els orígens com em vingués de gust, de parlar llengües estranyes». La seva música és un cant vers el retrobament de la veu de l’infant solitari que desitja omplir el món amb l’encantament de l’amor sincer i tendre («sóc i seré sempre, immortalment o eternament, un infant»). Aquesta veu pren cos a Love Songs com un fresc colossal del paisatge sonor de la memòria, acolorit amb tots els matisos i totes les possibilitats de la vocalitat lliure. Sota l’influx de Stimmung de Stockhausen i escrita poc després d’un decisiu viatge a l’Orient, Love Songs encarna l’amor com a símbol poderós tot fent un collage polifònic a través de l’evocació dels mites romàntics (Romeu i Julieta, Tristany i Isolda), així com per mitjà dels ecos de la memòria afectiva de la infantesa (cançons de bressol, melopees infantils, rialles, xiuxiuejos i zumzeigs…). La  vocalitat múltiple pren forma d’objectes sonors lliurats a l’escolta en tota la seva nuesa i cruesa, disposats en forma de convit a l’experiència i no pas, necessàriament, al saber. Les condicions de la tràgica i prematura mort de l’autor han eclipsat la realitat d’una obra viva i malauradament encara pendent de fer-se un lloc. Les indicacions de l’autor a la partitura de Love Songs podrien ser ben bé el seu epitafi:

Ser escenificat o no.
Ser sentit, no comprès.
Deixar que els sons dels altres inspirin els vostres.
Deixar que la música surti de vosaltres com si fóssiu un infant.
La notació només és un recordatori d’alguns estats.
No seguiu els signes, només el seu esperit.
En aquesta partitura podeu fer el que us sigui bo
i deixeu fer la resta als altres. «Always be in love.»


Claude Vivier: Love Songs. Neue Vocalsolisten Stuttgart


Liebesgedichte, de Georg Fridedrich Haas, posa veu a tres poemes d’August Stramm, poeta pioner de l’expressionisme alemany. La poesia de Stramm és un flux de paraules deslligades de la sintaxi, ordenades i triades per la seva sonoritat i no pel seu valor referencial. No hi ha expressió contextual sinó formulació lliure d’imatges, de la mateixa manera que les primeres obres atonals d’Anton Webern, contemporani del poeta, s’alliberen del jou de la sintaxi tonal i fan possible una expressió directa i lacònica de la memòria més íntima des de les runes –relíquies– d’un sistema dissolt. La música de Haas rememora el diari d’un flâneur enmig de la penombra dels enderrocs de la tradició germànica, un encarament amb traços de gestos perduts en un espai harmònic fosc i alienant, com els paisatges de Masereel o Grosz.



Georg Friedrich Haas: Liebesgedichte. Neue Vocalsolisten

 


La idea de relíquia pot ser un fil conductor de l’escolta del concert d’avui. Les relíquies, objectes sagrats que no són imatge, reflex o metàfora de  res, són fragment i resta, sinècdoque: fragments arrabassats de la seva dimensió física i material original i disposats ritualment, objectes del passat que esperen ser exposats, souvenirs conservadors del record. El llenguatge, la vocalitat i el cos estan farcits de relíquies, de materials mnemònics en constant permutació. Els records basteixen la memòria afectiva, la base de qualsevol condició de possibilitat de la vida en comunitat, i la memòria –individual i col·lectiva– és una reconstrucció del passat a partir de les seves traces viscudes, de remuntar l’experiència. Els paisatges, espais i objectes –materials o sonors– ofereixen el suport necessari per a la continuïtat de les referències, les memòries i els imaginaris. La memòria pertany a l’àmbit de l’oralitat, la tradició i la vocalitat–la veu corpòria–, i acaba quan comença la història –la veu significativa–; és a dir, quan obra la distància entre qui la llegeix i qui la viu.

© Jordi Alomar 2015