Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contemporània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contemporània. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de maig del 2019

Barcelona Modern

Divendres 20 de maig de 2019
L'Auditori, Sala 3 Tete Montuliu

20:00 hores
Concert gratuït. Cal recollir l'entrada prèviament a taquilles. Aforament limitat.



El Curs Internacional de Composició, sota la direcció de Demian Luna, ja és un referent pel que fa a cursos d’alta especialització en composició: un espai de trobada on joves compositors de diferents parts del món poden intercanviar la seva experiència creativa, les seves preocupacions estètiques i la seva realitat compositiva, en el marc d’un procés de creació tutelat per un compositor de reconegut prestigi internacional i per instrumentistes professionals. En aquest concert podrem sentir obres d’alumnes del curs i del compositor convidat d’aquesta cinquena edició: el francès Philippe Hurel. Fundador, juntament amb Pierre-André Valade, de l’ensemble Court-circuit, Hurel és un dels compositors francesos més representatius de la segona meitat del segle XX de la generació posterior a Gérard Griséy i Tristan Murail.


Programa



PIERRE BOULEZ
Dérive I per a flauta, clarinet, violí, violoncel, vibràfon i piano (1984)

ADRIAN MOCANU
Lamento de metal, rumor de alambre... per a flauta, saxo i piano (1989) * ** 

IRENE GREGORI
Gusanos de luz per a clarinet baix, violoncel i piano (2017-2018) * 

HUNJOO JUUNG
Take 1 per a flauta, saxo alt, violí, violoncel i piano (2019) * **

DAMIAN GORANDI
Unitá di-torsione per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano (2019) * **

NICOLAS BROCHEC
Time & Slices per a violoncel i piano (2019) * **

HÈCTOR PARRA
Time Fields I per a saxo baríton sol (2002)

PHILLIPE HUREL
...à mesure per a flauta, clarinet, violí, violoncel, piano, percussió (1995) 


*Obra encàrrec del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern **Estrena mundial.




Artistes

BARCELONA MODERN ENSEMBLE
Xavier Pagès-Corella, director
Demian Luna, director artístic





Notes al programa

à mesure

per Demian Luna


El concert que el Barcelona Modern Ensemble presenta cicle avui a les Sampler Sèries, en col·laboració amb el Festival Barcelona Modern, és el concert final de la cinquena edició del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern, en què un compositor de reconegut prestigi mundial, com a mestre, i ensembles i solistes d’altíssim nivell convidats com a residents per a cada edició reben una selecció de 24 joves compositors procedents de diferents països per formar-los, guiar-los i acompanyar-los durant un any al llarg d’un procés de creació d’obra nova, garantint-los també –a més a més de la formació– una plataforma sòlida per a l’exposició del seu treball. El compositor convidat com a mestre per a aquesta edició ha estat el francès Philippe Hurel.

Derive I, de Pierre Boulez, és la primera d’un grup de tres peces per a diferents grups de cambra en què el material, com el seu nom indica, deriva d’una obra anterior, Répons. Dividida en dues parts amb una coda final, la primera part es caracteritza per un pols constant lent, articulat per sobtades aparicions de vertiginoses notes ràpides de caràcter ornamental; la segona es desenvolupa sobre la base de la subdivisió creixent del material. La textura bàsica al llarg de tota l’obra és el resultat de la contraposició de gestos melòdics summament àgils articulats sobre el fons d’una ressonància estàtica. La peça Lamento de metal, rumor de alambre, voz de junco, también latido, vena, del jove compositor ucraïnès Adrian Mocanu, fa referència a una cita del poema “Palabra muerta, realidad perdida”, del poeta espanyol Ángel González Muñiz. Aquesta peça és d’alguna manera una contemplació d’aquestes línies, no només com un intent d’explorar les sonoritats de les imatges poètiques esmentades, sinó també com un esforç per submergir-se en l’inconscient de l’estat fosc de la ment reflectida en el poema. Gusanos de luz, d’Irene Gregori, està inspirada en el relat “El dúo de la tos”, de Leopoldo Alas “Clarín”. La peça treballa sobre la idea de la saturació, la distorsió tímbrica i la complexitat rítmica; els materials s’hi organitzen com una mena d’engranatge de rellotgeria, un perpetuum mobile a la recerca de la sincronització i la descomposició posterior, en què la permanent evolució i transformació dels materials organitzen el discurs. Take 1, del jove compositor coreà Hunjoo Jung, està basada en un dels seus somnis: «en el somni, em perdia en un inextricable laberint dins un altre laberint, experiències relacionades amb les meves memòries passades i el costat fosc de la humanitat, del qual la gent no vol parlar». 

Unitá di-torsione, del jove compositor argentí Damian Gorandi, és una obra construïda amb diferents unitats de soroll a diferents escales, en què el compositor explora les connexions i les múltiples interaccions de la “matèria” en un flux temporal continu. Contrastos extrems d’energia, ja sigui en l’excés o en l’absència total de la mateixa, sublimant així una narrativa de gestos, espais i matèries que és tan fràgil com salvatge. A Time & Slices, del jove francès Nicolas Brochec, el compositor intenta construir diversos espais musicals temporals, que poden ser escoltats com un temps fix sense cap sensació de temps, com una porció de temps, o com un pols de temps. El tempo de la peça esdevé un laberint en el qual un es mou suaument a través de l’escolta. Time Fields I, d’Hèctor Parra, de caràcter i timbre gairebé electrònic, amb marcats contrastos entre greus rugosos i ensordidors, i amb sobreaguts delicats i multifònics centrals vellutats. Estructurada en forma d’estudi, segueix una progressió rítmica estricta cap al frenesí final, malgrat patir interrupcions constants que tensen i retarden l’arribada, deformant així la nostra percepció temporal. I, finalment, ...à mesure, de Philippe Hurel, treballada sobre la base de processos molt graduals en què la música va passant pels diferents estadis que es presenten d’una manera tan subtil que l’oient els rep com a fenòmens aparentment espontanis i naturals. Un sistema de rellotgeria, subtil i precís, i amb una organització rítmica fluida, viva i, alhora, obsessiva i frenètica. 

diumenge, 28 d’abril del 2019

Lachenmann: Quatuor Diotima + Neus Estarellas

Divendres 3 de maig de 2019
Sala 2, L'Auditori

19:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades



SERYNADE


Composta per Helmut Lachenmann (1935, Stuttgart) entre 1997 i 1998 i dedicada a la pianista japonesa Yukiko Sugawara, dona del compositor, Serynade és considerada una de les grans obres del piano contemporani. Serynade és una sofisticada exploració dels sons convencionals del piano, on l’atac de notes i acords, subtilment manipulats a través dels pedals i de tecles aguantades, ens obren a un complex univers de ressonàncies, a una nova narrativa etèria, ingràvida -i alhora matèria sonora essencial del piano- que conviu amb un primer nivell narratiu on Lachenmann desplega en diverses seccions de l’obra un pianisme virtuós. Una particular revisió de la serenata que ens mostra una música desconeguda en un instrument, aparentment, conegut. Completa el programa Thema mit 840 Variationen (1993/97), del compositor alemany Enno Poppe:un intens, exigent i calculat estudi compost a partir de petites unitats mètriques. Neus Estarellas, formada amb mestres com Kirill Gerstein o Nicolas Hodges, i resident a Stuttgart des de 2010, és una de les pianistes espanyoles més destacades en la interpretació de nous repertoris.

Neus Estarellas, piano





Programa


ENNO POPPE
Thema mit 840 Variationen (1993-97)

HELMUT LACHENMANN
Serynade (1998)







GRIDO


El Quartet Diotima és un dels grups de referència en la interpretació de nova música per a quartet de corda. El segon quartet de corda de Magrané, Alguns cants òrfics, parteix de versos dels Notturni dels Canti orfici del poeta italià Dino Campana, que Magrané trasllada a un quartet d’una expressivitat corprenedora. Clamour de Gervasoni planteja la necessitat d’expressar oberta i intensament allò essencial, sense afegits, afirmant una dimensió emocional i semàntica contrària a la grandiloqüència. Lachenmann basa la seva música en la conformació del so i la creació de continuïtat, revelant allò inesperat i deixant entreveure allò conegut; i en el cas del quartet de corda, recordant-nos que es tracta d’una conversa. Un discurs musical que planteja, com en gran part de les seves obres, a través d’una reorientació constant de l’acte d’escolta. A Grido, tot i recórrer en certs moments al seu particular ús del cos dels instruments, Lachenmann recupera el so del quartet de corda en un sentit tradicional, com a instrument de 16 cordes en termes de projecció sonora.

Quatuor Diotima

Yun-Peng Zhao, violí
Constance Ronzatti, violí
Franck Chevalier, viola
Pierre Morlet, violoncel




Programa


JOAN MAGRANÉ
Alguns cants òrfics, quartet de corda núm. 2 (2013) 

STEFANO GERVASONI
Clamour, quartet de corda núm. 3 (2014) *

JOAN MAGRANÉ
Era, quartet de corda núm. 3 (2019) **

HELMUTH LACHENMANN
Grido, quartet de corda núm. 3 (2000-01)


* Estrena nacional
** Estrena mundial, encàrrec de L'Auditori



 


Notes de programa


per Marina Hervás


El tema que origina les 840 variacions que promet l’obra d’Enno Poppe consisteix en les dues primeres notes audibles. A partir d’elles, les variacions creixen exponencialment i creen així una ramificació a partir del tema tractat com a “axioma”. Les variacions no se centren en l’aspecte melòdic –ja que el material és mínim– sinó en altres paràmetres, concretament: altura, durada i direcció. Seguint Rutherford-Johnson, la rellevància de la peça rau a mostrar la insignificança del tema i el desequilibri de les proporcions entre aquest i les seves variacions.





Helmut Lachenmann és doblement protagonista en aquest concert. Primer, amb Serynade, una “serenata” (serenade) per a piano dedicada a la seva parella, Yukiko Sugawara –el nom de la qual explica la inclusió de la “y” a la peça. Aquí, s’hi uneixen dos elements d’obres anteriors: l’eco (Echo andante o Ausklang) i el joc de nens (Kinderspeil). Aquest darrer, entès gairebé com una trobada atzarosa, posa en dubte el continuum com a requisit necessari per dotar d’unitat una peça (un concepte una mica criticat, almenys, des de l’anomenada Pausensymphonie de Bruckner). El treball sobre l’eco, per la seva banda, se centra en les possibilitats de la ressonància, treballada en aquesta peça com a element “constructiu” i no merament conjuntural del so. Per això, de fet, trobem un passatge per a “pedal sol” que es desprèn del seu tradicional paper com a simple generador d’efecte a favor d’un protagonisme específic. En aquest punt, la distància amb Poppe és fonamental, ja que aquest, en la seva obra, exigia tocar sense pedal i sense cap tipus de rubato ni imprecisió.

La següent peça de Lachenmann, que tanca el programa, continua el que explícitament buscava des de Gran Torso, el seu primer quartet: aconseguir una «música concreta instrumental». Ell no segueix estrictament Pierre Schaffer quan suggeria la separació del so de la font de la qual procedeix, sinó l’«aspecte energètic i corporal» de la producció del so. És a dir, li interessa més el “gest” que origina un so que el seu origen. El mateix nom de Grido ja implica aquest tractament gairebé corporal o gestual. La referència al “crit”, justament posa l’accent en l’accés al discurs no dominat per l’exigència de correcció; per això, el treball melòdic està marcat pel rítmic. Lachenmann nega, de nou, la possibilitat de continuïtat, provant la irrupció constant i la convivència dels gestos. El final abrupte tracta la interrupció no com a decisió sinó com a succés: una cosa que no controlem, de sobte, silencia el discórrer sonor.

Alguns cants òrfics es basa en Canti Orfici (1914), un estrany llibre de poemes de l’encara més estrany escriptor Dino Campana que es mou entre el futurisme i el crepuscularisme italià. El quartet s’obre des d’un tenuto una mica adust que creix texturalment per addició. La suma i resta de capes constitueixen el mecanisme mitjançant el qual es genera la tensió i la distensió que creen, al seu torn, seccions diferenciades d’experimentació amb el material. Alguns comentaristes qualifiquen l’escriptura de Campana com una “fúria desordenada”. El quartet desprèn una mica d’aquesta fúria, però també allò inhòspit del que suposadament és encalmat.






Era, per la seva banda, conté múltiples referències que afecten directament l’àmbit musical. Pren el seu nom i impuls constructiu del poemari homònim de Jaume C. Pons Alorda. “Era” és una paraula curiosa, ja que inclou alhora un component espacial (la terra destinada al cultiu) i temporal (tant pel passat de “ser” com pel lapse de temps). Musicalment, a més, pot ser traduït en notes [E (Mi), R (Re), A (La)], un aspecte que té un pes essencial en la peça. L’encreuament espaciotemporal adquireix un paper protagonista mitjançant la polifonia i l’ornamentació que tradicionalment són formes d’espacialitzar (verticalitzar) i dilatar el so.

El mateix Stefano Gervasoni revela l’objectiu del seu quartet –dedicat, per cert, al Quatuor Diotima i, per tant, pensat per a la “seva” sonoritat–: «com aconseguir el silenci a través de l’exuberància sonora i no a través de la cancel·lació física de la vibració sonora». En aquest sentit, el so no és la simple negació del silenci, sinó allò que excedeix el que és sonor. El silenci, així, s’articula com allò que “de cap manera” pot “tenir lloc” en el sonor. Treballa primer en l’àmbit micrològic i, a poc a poc, va ampliant i combinant diversos efectes que li permeten explorar diferents formes, de manera segmentada, de la saturació. Aquestes diverses estratègies sonores es van presentant de mica en mica fins arribar a desintegrar-se al final, amb un fragilíssim agut en els violins i un treball melòdic esfilagarsat a la viola i al violoncel. Amb la saturació dels recursos sonors proposa fer emergir aquest silenci com a excés; i, en la seva fragmentació fer aparèixer, potser, l’inefable.



dimarts, 25 de setembre del 2018

CrossingLines + Rodríguez Valenzuela: 29

Dijous 4 d'octubre de 2018
Sala 3, L'Auditori

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades


CrossingLines inaugura la temporada de Sampler Sèries amb 29, del compositor valencià Manuel Rodríguez Valenzuela, una ambiciosa obra de 30 minuts per a piano acústic controlat per ordinador (disklavier) pre-enregistrat, ensemble amplificat i electrònica. Rodríguez Valenzuela construeix el seu particular univers sonor juxtaposant idees i gestos que conformen enginyosos collages sonors, en molts casos partint de cites i referències musicals. Les obres de Rodríguez Valenzuela, d’escriptura colorista i extremadament concisa, pressuposen un grau de control extraordinari sobre les tècniques instrumentals, i revelen una imaginació musical que es manifesta en cada part del tot, on el conjunt es transforma constantment en un joc dinàmic d’imatges fragmentades amb significats musicals inesperats. Completen el programa dues instrumentacions d’obres barroques de Rodríguez Valenzuela escrites per a l’ensemble CrossingLines.



CrossingLines

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Adrià Albadalejo, trombó / Luis Codera Puzo, guitarra elèctrica / Miquel Vich, percussió / Mireia Vendrell, piano / Lorenzo Ferrándiz, direcció




Programa


Manuel Rodríguez Valenzuela
29 * (2013-18) 

J. S. Bach
Ària Ächzen und erbärmlich Weinen de la Cantata Meine Seufzer, Meine Tränen, BWV 13 ** (1726) 

Jean-Féry Rebel
Le Cahos ** (1737)

* Estrena absoluta, encàrrec de Sampler Sèries
** Arranjaments de Manuel Rodríguez Valenzuela






Notes de programa


29 i CrossingLines

Luis Codera Puzo


29, de Manuel Rodríguez Valenzuela, és potser la peça que més ha definit la trajectòria de CrossingLines en la seva primera dècada com a ensemble. La primera part d’aquesta peça es va estrenar al gener de 2014 en un concert que, curiosament, podria arribar a ser considerar com a l’embrió de les Sampler Sèries. En el marc de la commemoració dels 400 anys de l’establiment de les relacions entre Barcelona i el Japó, en què també participaven altres formacions de la ciutat, ens van proposar que féssim un encàrrec a Rodríguez Valenzuela. 29 ens va presentar un compositor meticulós i fascinant. L’obra posseïa un cert aire robòtic que la vinculava a la temàtica del concert i a la fascinació per la tecnologia i la robòtica associada a la cultura japonesa. D’una banda, pels aspectes instrumentals –com són l’ús del disklavier i de petites disqueteres antigues que realitzen diversos sons (afinats) sincronitzats amb la resta de l’ensemble–, però també per una narrativa que es podria descriure com a gairebé mecànica, un tret molt particular del compositor (especialment en aquests anys) que consisteix a disposar els elements o idees musicals en una successió acurada i articulats en fragments clars i rotundament delimitats. La recerca sonora i l’ús extremament imaginatiu dels instruments conformen un segon tret enormement idiomàtic de Rodríguez Valenzuela i que, en cap cas, és una manifestació trivial d’efectes artificiosos sinó que obeeix a la construcció delicada d’un món propi, construït per una multitud de petites idees que articulen específicament la seva veu, i que ha buscat, experimentat i dissenyat per si mateix. L’estrena va posar a prova els límits de les produccions realitzades amb els mitjans de què disposàvem a través d’una proposta força inusual en l’àmbit de les noves músiques a Barcelona. Aquesta primera part va ser ampliada per primer cop el 2016 gràcies a un encàrrec de l’INAEM en dos concerts –emmarcats en altres dos concerts monogràfics dedicats al compositor– que el grup va fer a París i a Aarhus. En la versió actual, aquesta primera ampliació es correspon amb el final de la peça.

L’última i definitiva ampliació s’estrena en aquest concert com a part de la residència de Manuel Rodríguez Valenzuela a les Sampler Sèries 2018-2019, i se situa a la part central de 29. Un element important d’aquesta part ens il·lustra també sobre el perquè del programa del concert, aparentment tan heterogeni: durant la seva execució es reprodueix un enregistrament de la Ballade op. 10 núm. 4 de Brahms, alentida i estirada fins a un 8,8 % de la velocitat original de reproducció. Aquest fet reflecteix un tret vital del compositor i possiblement no gaire conegut: ser un oient excel·lent i incansable, i tenir un coneixement altíssim de moltes i molt variades músiques. La proposta del concert d’avui vol accentuar també aquest vessant, i aprofundir en el món íntim i particular en què viu Rodríguez Valenzuela com a oient, de manera que es completa amb dues transcripcions seves de músiques que han estat importants per a ell. Els arranjaments de l’ària “Ächzen und erbärmlich Weinen” de la cantata Meine Seufzer, Meine Tränen (1726), de J. S. Bach i de Le Cahos (1737), de Jean-Féry Rebel, plantegen un repte interpretatiu i estètic a un ensemble com CrossingLines, especialitzat en noves músiques. La pregunta, la decisió més important, és l’elecció de la distància adequada. La mateixa instrumentació situa clarament la intenció de l’arranjador no només d’acostar-se a l’original sinó també d’allunyar-se’n, cosa que, d’altra banda, també significa acostar-se a altres aspectes de la seva sensibilitat i de la seva escolta. La interpretació ha de trobar aquesta proporció adequada –que no podrà ser mai satisfactòria si no es tenen en compte ambdós pols– per atènyer el lloc exacte en què podrà aportar valor a una música carregada amb el pes tan fort de la tradició i, alhora, proposar el context perfecte per a la resta del programa.

Luis Codera Puzo
Ex-director artístic de CrossingLines (2009-2017)



dimarts, 17 d’abril del 2018

Romitelli: An Index of Metals

Dissabte 28 d'abril de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades




Poc abans de la seva mort prematura, el compositor italià Fausto Romitelli va concebre, juntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich, una ambiciosa òpera en vídeo per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Imatges amb reflexos metàl·lics lluminosos, tres poemes vívidament gestuals i un ensemble amplificat i processat al límit al servei d’una obra paradoxal que extrema les possibilitats de la música escènica. Una obra cabdal del nou repertori, innovadora i melancòlica a parts iguals, en mans de l’ensemble austríac Phace i l’extraordinària soprano nord-americana Daisy Press sota la direcció de Nacho de Paz.




Programa


FAUSTO ROMITELLI
An Index of Metals (2003)



















Artistes



PHACE
Daisy Press, soprano
Nacho de Paz, direcció


Notes al programa


Infected by Noise

per Jordi Alomar



La música de Fausto Romitelli es pot llegir com un gest de resistència radical a la normalització, un gest que descobreix la violència de l’alienació massiva a través de l’exposició crua de la deriva caòtica del material compositiu. Compondre, per a l’autor, és confegir un ritual de destrucció des de les restes, un procés de degradació i caiguda indefugible cap a una saturació total de l’espectre sonor, cap a una absoluta obturació cognitiva. Romitelli es nodreix de materials sempre híbrids (beu tant del rock com de la tradició avantguardista) i, seguint el deixant de Michaux, Burroughs o Bataille, tritura les estructures de redempció.

An Index of Metals, escrita durant els últims mesos de vida de l’autor, afectat per un càncer fulminant, és el seu testament sonor.



An Index of Metals

per Fausto Romitelli (traducció de Jordi Alomar)


«La idea de considerar el so com a “material per forjar” és central en la meva activitat com a compositor. Granularitat, espessor, porositat, brillantor, densitat i elasticitat són les característiques principals d’aquestes escultures sonores obtingudes a través de l’amplificació, de les manipulacions electroacústiques i també de l’escriptura instrumental.

Després de Professor Bad Trip, on les harmonies instrumentals es perceben com sota l’efecte de la mescalina –saturades, distorsionades, retorçades, liquades–, m’ha semblat indispensable seguir aquesta investigació sobre els límits de la percepció projectant el timbre com si fos una llum. Anar al fons de l’al·lucinació que fa que el so es torni visual.

An Index of Metals té per objectiu desviar la forma ancestral de l’òpera cap a una experiència de percepció total que submergeix l’espectador dins una matèria incandescent, tant lluminosa com sonora. Un flux magmàtic de sons, de formes i de colors, sense cap altra narració que la de la hipnosi, la de la possessió, la del trànsit. Ritual laic a la manera dels light shows dels anys seixanta, de les raves d’avui dia, en què l’espai, solidificat pel volum sonor i per la saturació visual, sembla torçar-se en mil anamorfosis. A diferència de la producció contemporània, que, per acostar-nos a la seva essència, apel·la a la nostra capacitat d’anàlisi, An Index of Metals vol apoderar-se de tot el nostre cos per a una sobreexposició sensorial i onírica.

An Index of Metals no és, doncs, una nova temptativa de renovar l’òpera adjuntant-hi la imatge com a suport de la posada en escena. Ni una aproximació estrictament multimèdia en què cada artista il·lustra per la seva banda una narració comuna. Aquest projecte és completament original: pensar conjuntament el so i la llum, la música i el vídeo, emprar timbres i imatges com a elements d’un mateix contínuum sotmès a transformacions informàtiques idèntiques. El que en resulta és la fusió de la percepció, la pèrdua de punts de referència, la dissolució dels límits del nostre cos dins la caldera d’una “missa dels sentits”.

El text original de Kenka Lekovic es deforma a si mateix passant d’una llengua a l’altra. La meva música desenvolupa el seu timbre impur com a contrapunt a les interferències de colors del vídeo de Paolo Pachini i Leonardo Romoli. Tres films autònoms, projectats sobre tres pantalles que ocupen tot l’espai visual. El so s’hi projecta en forma de taques lluminoses. La imatge explota les mateixes característiques físiques que la música: irisacions, corrosions, deformacions plàstiques, ruptures, incandescència i solarització de superfícies metàl·liques que revelen la seva naturalesa íntimament violenta i assassina.
















Compondre visualment el so, filmar acústicament la imatge i sotmetre-ho tot a les mateixes transformacions informàtiques demana un temps de desenvolupament per tal d’unificar els estris de captura i de manipulació d’aquests dos universos. Les fases de recerca i de producció de tractaments electroacústics i de vídeo s’han fet en col·laboració amb un petit grup d’artistes i tècnics, cada un d’ells en el si de la seva entitat de producció. La postproducció s’ha treballat conjuntament al Centre du Fresnoy. 

An Index of Metals és aquesta narració abstracta i violenta, refinada de tots els artificis de l’òpera, un ritu iniciàtic d’immersió, un trànsit luminosonor.»

dimarts, 13 de febrer del 2018

Michael Beil: Neue Vocalsolisten & CrossingLines

Dissabte 3 de març de 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El prestigiós sextet vocal Neue Vocalsolisten de Stuttgart i l’ensemble CrossingLines col·laboren per primera vegada en un concert dedicat al compositor alemany Michael Beil, referent de la composició musical en formats audiovisuals. Obres per a sextet vocal, dos pianos, ensemble, electrònica i vídeo en directe, en un programa que inclou Glas, una obra vocal d’Enno Poppe; Table Talk d’Andreas Eduardo Frank, per a transductors, interruptors i vide, i una nova versió del cicle d’obres [Custom] per a cantant solista, ensemble i vídeo, del compositor espanyol Oscar Escudero.





















Programa



Enno Poppe
Glas* (2016)

Andreas Eduardo Frank
Table Talk* (2016)

Oscar Escudero
[Custom # 3.1] ** (2018)

Michael Beil
Die Drei * (2002)
Doppel * (2009)
Transit ** (2018)

* Estrena nacional / ** Estrena mundial






Notes al programa


Lògiques de simulació

per Vicent Minguet



A diferència del que se sol pensar o del que sentim repetir de manera habitual, la causa de la contracció del temps, de la tan repetida «agonia del present», no és pas l’acceleració imposada per la tecnologia. La noció de durada, que s’esmuny davant la incapacitat de cloure l’espai sobre el qual es precipita l’experiència sensorial i fisiològica del temps en la mirada artística, acusa molt més l’addició constant i la manca de direcció. Juntes han transformat definitivament la realitat. La desacceleració promulgada pels nous gurus no seria, doncs, el pal·liatiu més adient davant una naturalesa humana en constant transformació, tal com vaticinava Marshall MacLuhan en els seus estudis sobre els mitjans de comunicació. La multiplicació dels canals i la sobreabundància de la informació han contribuït també a l’acceleració de la mirada contemplativa que defuig l’«ara i aquí», i han donat lloc a un pensament que sovint es perd en el fil antinarratiu i multiplicador d’aquella consciència que tan bé va saber retratar Joyce en el seu Stephen Dedalu. Els murs de les xarxes socials i les formes d’expressió i comunicació que imposen han reeixit a eliminar progressivament la diferència com a sinònim d’amenaça i, lluny de combatre-la, l’han camuflada. El resultat ha estat l’anul·lació de les fronteres virtuals i una hibridació que dissol progressivament diferències que abans teníem per irreconciliables. Un bon reflex d’això el trobem en les obres que el sextet vocal Neue Vocalsolisten i l’ensemble CrossingLines ens ofereixen en aquest concert.  




En el panorama actual, l’obra de Michael Beil (n. 1963) és una de les referències indiscutibles en la combinació de música electrònica, instrumental i vídeo en viu. La construcció del temps en les seves creacions es percep com a part indispensable del procés compositiu, fins al punt que la interpretació mateixa n’és el besllum. Beil ha transformat definitivament el paper tradicional de l’intèrpret en l’escenari gràcies a la conjuminació de materials audiovisuals preenregistrats i d’altres recollits en el curs de l’acció. Davant la imminència de l’era robòtica, la seva proposta envigoreix l’intèrpret humà, que esdevé d’aquesta manera no només un eix central de l’obra sinó també la garantia indispensable d’una hibridació que reuneix el cos, el temps i l’escena en una perfecta equació. Die Drei (2002), per a «dues vegades tres solistes vocals», és la peça més antiga d’un programa que reuneix dues estrenes absolutes i quatre de nacionals. El títol de l’obra prové de les claus d’un quadrat màgic senzill que Goethe posa en boca d’una bruixa en la primera part del Faust: Aus Eins mach Zehn, / und Zwei lass gehn, / die Drei mach gleich, / so bist du reich. («D’un en fas deu, / agafa el dos, / després el tres, / i seràs ric» [en la versió catalana de Jaume Ortolà, publicada per Riurau Editors]). Els sis solistes vocals es divideixen en dos grups de tres, de manera que també es formen tres parelles estereofòniques. La peça, vuitena d’un cicle format per un total de deu, es compon de tres parts, cada una de les quals es torna a dividir en tres seccions, de manera que en resulten nou terços. El número tres correspon també als sons que formen les mixtures harmòniques, les melodies i les cèl·lules motíviques més petites. La repetició d’aquestes en llengües diferents dóna lloc a unes sonoritats que, tot i ser les mateixes sobre la partitura, reïxen a introduir una diferència tímbrica altrament impossible.





En Doppel (2009/2013), per a dos pianos, electrònica i vídeo en directe, els pianistes se situen d’esquena entre ells i la part central de l’escenari l’ocupa el vídeo. Les imatges presenten un discurs visual paral·lel al dels intèrprets, que resulta de l’enregistrament de les accions d’aquests, convenientment monitorades i sincronitzades. El procés de creació s’explicita en les accions mateixes: constel·lacions d’escales, sons repetits, acords amb contrastos dinàmics i arpegis que alternen d’un pianista a l’altre, o del gest escènic a l’audiovisual. El resultat és una superposició, una consciència additiva del passat que roman en l’art de pensar i observar un present híbrid a través del prisma d’una memòria que construeix la diferència. L’il·lusionisme es confirma a mesura que la peça avança: els gestos perden l’ordre inicial, se n’altera la velocitat o se superposen i repeteixen sense seguir el discurs original, de manera que l’ordre inicial es dissol progressivament i l’acció dels dobles sol·licita el protagonisme de l’esdeveniment real en viu.

Escrita per als Neue Vocalsolisten i Crossinglines, Transit (2018) ens confronta amb la noció d’hiperrealitat. D’una manera semblant al que ja va fer amb Caravan (2017), Beil al·ludeix aquí a cançons amb un únic denominador comú: totes contenen la paraula «realitat» en el títol. La complicada distinció entre el que pertany al material audiovisual i el que escoltem i veiem com a conseqüència dels gestos instrumentals i vocals dels músics en escena és un dels trets centrals de l’obra. La interacció entre l’acció escènica i la retroalimentació audiovisual permet així mateix la recepció de la forma, amb l’afegit que aquí —a diferència del que s’esdevé en Doppel— la «realitat virtual» és sotmesa a un procés d’estratificació entre les diverses preses audiovisuals i el resultat presenta un terreny ple de sediments.





En un altre ordre de coses, l’alemany Enno Poppe (n. 1969) ha sabut desenvolupar al llarg dels anys un estil profundament personal amb l’aplicació dels principis i els sistemes teòrics més diversos, com ara els de la biologia; un corol·lari excel·lent de lògica i eficàcia que es palesa sobretot en situacions extremes. En Glas (2016), per a sis veus, Poppe transforma els jocs lingüístics de Georges Perec en un discurs sonor pur. Ho fa al llarg de tres moviments de marcat contrast que construeixen una gradació perfecta: de l’exploració del so brut fins a la pirotècnica del virtuosisme contrapuntístic. El contrast amb Table Talk (2016), l’obra d’Andreas Eduardo Frank (n. 1987), és total. Interessat per l’exploració de la mixtura que es produeix entre el real i el virtual, Frank ens convida a un diàleg entre gestos, electrònica i llum a través de la manipulació manual de transductors i interruptors que fan dos intèrprets asseguts a la taula.





L’estrena absoluta de Custom 3.1 (2018), del compositor multimèdia i performer espanyol Óscar Escudero (n. 1992), incorpora el toc de sentit de l’humor inherent al llenguatge de les xarxes socials. L’efectiu inclou un narrador, ensemble, electrònica i vídeo manipulats en viu. Escudero tradueix la sobreestimulació sensorial dels espais virtuals mitjançant l’actualització del format i la personalització de l’obra. La hibridació tecnològica no és l’únic element vertebrador d’aquestes instruccions per navegar a través a les xarxes socials que, a través del so i de la imatge, ens mostren la realitat quotidiana de la «generació Y».



© 2018, Vicent Minguet

dimarts, 30 de gener del 2018

Klangforum Wien: "In Vain" de G. F. Haas

Dijous 8 de febrer 2018
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades



Descrita per Simon Rattle com «una de les primeres obres mestres del segle XXI», In Vain va ser escrita pel compositor austríac Georg Friedrich Haas per als 24 músics de Klangforum Wien, una de les millors orquestres de cambra de música contemporània de l’actualitat.




Programa



Georg Friedrich Haas

In Vain (2000) per a 24 músics. 70'

Klangforum Wien

Emilio Pomarico, director









Notes al programa


No en va, In Vain

per Josep Barcons


Compondre significa robar

L’any 2007, en un dels mítics Cursos de Especialización Musical celebrats a Alcalá de Henares (que orfes que estem ara d’iniciatives semblants!), Georg Friedrich Haas impartia un curs titulat “Mi música con microtonos”. Just en començar, amb aquell posat seu retret i dominant alhora, pacífic però inquietant, afirmava: «Compondre significa robar». Poc després, matisava la provocació: «La meva música parteix de tot allò que he escoltat; i amb això em refereixo també a allò que no pertany exclusivament a l’àmbit musical. Compondre, per a mi, és retreballar allò que he sentit, allò que he robat». S’entén, per tant, que si per a Haas compondre significa elaborar allò que la seva oïda ha percebut, el seu univers sonor no es pot limitar a un sistema temperat que ha dominat la història de la música occidental i que –d’una manera tan rude com arbitrària– reparteix l’octava en dotze parts iguals. 

Sense anar més lluny, la nostra parla està plena d’inflexions microtonals i el brunzit de qualsevol electrodomèstic és susceptible de ser percebut com un acord d’intervals subtils. Davant la riquesa de color d’aquests referents tan quotidians, no ha d’estranyar-nos que Haas visqués els seus anys d’estudi del piano com una submissió a la rigidesa en blanc i negre dels tons i semitons. Per això, en emprendre els estudis de composició, tant a la seva Graz natal com a Viena i a Darmstadt, Haas va voler fugir d’aquest sotmetiment, obrint el seu horitzó sonor cap a un univers microtonal del qual la seva música és avui un referent indiscutible. 





El camí cap a la microtonalitat

El bagatge per emprendre aquest camí era més aviat escàs, però amb la motxilla plena de les Three quarter tone pieces de Charles Ives, les obres i els tractats d’Alois Hába, i les aportacions fundacionals de Richard Heinrich Stein (entre elles, una conferència pronunciada a Barcelona el 1918 titulada La música moderna), a principis dels anys vuitanta, Haas va començar a treballar amb dos pianos afinats a una distància de quart de to. Aviat, però –i aquí els plantejaments d’Ivan Wyschnegradsky van ser-li fonamentals–, es va capbussar cap a intervals més petits que arriben fins al dotzè de to. Uns intervals als quals s’arriba a partir de les proximitats i llunyanies que es produeixen entre diversos espectres harmònics (per als entesos: hi ha un lleu desajust d’afinació entre –posem per cas– el 5è harmònic de Do i el 3r de La, encara que a tots dos els anomenem Mi). 

És sobre aquestes desviacions d’afinació que Haas estableix un complex entramat de subversions, perversions i reafirmacions de les sonoritats pures dels harmònics que, progressivament, es van embrutant o esclarint. Paradoxalment, però, Haas no aconsegueix un efecte opac amb la seva música, sinó que aporta llum cap a territoris ignots, en una actitud compositiva que avança en paral·lel a la seva dimensió existencial i al seu compromís social, i a la contra d’una societat que –per bé que té notables undergrounds– malda per ignorar el que no es mou dins els paràmetres d’allò acceptable (i, aquí, Haas sovint fa bandera no sols del seu posicionament polític sinó també de l’adscripció –juntament amb la seva parella, l’escriptora i activista Mollena Williams– a l’àmbit de les pràctiques BDSM).



La gènesi i l’escolta d’In Vain

La simple gènesi d’In Vain, escrita l’any 2000, és representativa d’aquest compromís social de Haas, ja que l’obra va néixer de l’horror de veure com, a les eleccions de 1999, l’extrema dreta acaronava el poder en una Àustria que –Billy Wilder dixit– «té el mèrit d’haver fet creure al món que Hitler era alemany i que Beethoven era austríac». Divuit anys després de la seva estrena, l’obra esdevé més actual que mai, en una Europa on –amb més o menys quantitat de maquillatge neoliberal, ataronjat i progressista– l’extrema dreta guanya escons gràcies a cares boniques que juguen a fer de Kens i Barbies.

A In Vain, amb un alt sentit de la teatralitat, Haas hi dissenya unes particularitats lumíniques que se sumen a l’efecte i al missatge de la música. Així com llum i foscor semblen dos mons irreconciliables, harmònicament també hi ha superfícies estanques que busquen –en va: in vain– reconciliar-se sonorament. La impressionant riquesa tímbrica de l’obra fa que els 65 minuts de durada es facin curts. I és que –en una propedèutica simplificació dels aspectes melodicorítmics, pràcticament reduïts a acceleracions i desacceleracions– Haas pretén que l’oïda pugui elevar-se progressivament cap a un món de subtileses harmòniques fascinants (i aquí, la manca d’estímul visual estimula l’obertura dels sentits).



Després de l’atac inicial d’uns cròtals, el material d’obertura està conformat per escales descendents que van transformant el gruix, la textura i la tímbrica fins a la incorporació dels 24 instruments del Tutti orquestral. Cap al minut cinc, amb aguts penetrants i greus torbadors (talment una delimitació d’àmbit), l’escenari i la sala queden completament a les fosques i comença el joc microtonal a partir de sonoritats tingudes. Al voltant del minut deu, l’arpa (tan apol·línia, ella) fa reaparèixer la llum, la qual cosa coincideix amb moments en què la presència del director esdevé imprescindible. Per si no havia quedat prou clar en l’harmonia, la dimensió espectral de la partitura s’evidencia aviat amb motius descendents de trompa sobre la sèrie d’harmònics: som a un terç de l’obra, aproximadament.

Poc abans de la meitat de l’obra, després d’un clúster inquietant, apareixen de nou (si bé pertinentment transformades per l’experiència de l’escolta) les escales descendents amb què s’obria la partitura, la qual cosa acaba conduint a una nova secció després d’un quasi silenci màgic sostingut pel vibràfon. Aquest nou paisatge es basteix sobre unísons, octaves i quintes pertinentment microtonalitzats. Novament, emergeix l’arpa amb què havíem sortit de la foscor, que deixa pas a unes trompes (ara amb sèries harmòniques ascendents) de ressons wagnerians.

Cap al minut quaranta, uns reiterats i inquietants acords metàl·lics (quasi bèl·lics) ens endinsen novament en una foscor que s’instal·larà ja pràcticament fins al final de la peça, no sense petites ràfegues de llum que Haas entén com a percussió silenciosa i com a font «d’un nou tipus de teatre musical, realment intensiu i expressiu», amb un discurs parcialment deutor de l’Harmonielehre de John Adams.

Les ràfegues es fan més insistents quan –amb crescendos i decrescendos de llarg recorregut– la rítmica se simplifica i tot el material sonor es col·lapsa progressivament cap a l’uníson (entès, és clar, com un uníson ample o com una octava estreta). A partir d’aquesta consecució, de mica en mica, van emergint les sonoritats descendents amb què s’havia iniciat la peça, com un perpetuum mobile. Caiguda als abismes? Molt probablement, ja que aquesta no és una recapitulació heroica com la de les simfonies clàssiques i romàntiques, sinó la constatació d’un «retorn a situacions que hom creia superades» i que les baquetes dures sobre els gongs –primer amb tímids avisos (electorals?), després aclaparadores– tenyeixen d’una gravetat inqüestionable. Tan inqüestionable com la gravetat de la situació que va propiciar l’escriptura d’aquesta –en paraules de Sir Simon Rattle– «primera obra mestra del segle XXI». Una situació en la qual, avui dia, lamentablement encara estem immersos.




dimarts, 30 de maig del 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.