Phonos a Sampler Sèries

Stokos, cintes i Reactable

Diumenge 15 de febrer - 12.00 hores
Museu de la Música - L'Auditori
Compra d'entrades al museu

Concert complementari a l’exposició "Phonos, 40 anys de música electrònica a Barcelona"

Programa 

Espai Sonor V              Josep M. Mestres Quadreny (Pilar Subirà, percussió)

Breu introducció al RSF         Perfecto Herrera

Breu introducció al Reactable        Sergi Jordà

RSF vs. Reactable, digitanalog elecprovisation      Perfecto Herrera-Sergi Jordà

Notes al concert

Per Jordi Alomar

L'any 1974, Josep Maria Mestres Quadreny, Andrés Lewin-Richter i Lluís Callejo crearen a Barcelona el laboratori Phonos, centre que esdevindria un espai pioner en la recerca, experimentació i composició electroacústica. Una de les línies de desenvolupament musical a partir dels anys cinquanta del segle passat ha anat estretament lligada a la innovació i recerca a través de la tecnologia, desenvolupada des de «entorns especialitzats i per a especialistes», com diria Milton Babbit en el seu famós article de 1958 «Who cares if you listen?». Aquests veritables laboratoris de creació, aprofitant-se de la conjuntura de desenvolupisme socioeconòmic i de l'expansió de la retòrica del progrés tecnològic -a la que totes les capes de l'activitat social acabarien resultant permeables- es posicionaren com a un focus de consagració institucional, agregant-se o vinculant-se sovint a centres o institucions de referència indiscutida en el camp de la novetat artística (com l'IRCAM i el Centre Pompidou a París) o científica (integrant-se dins la universitat, com el Columbia Princeton Electronic Music Center).

L'aparició de Phonos no és insòlita en el panorama estatal en aquesta conjuntura internacional: amb el precedent de l'Estudi Alea, creat a  Madrid pel compositor Luis de Pablo el 1965, sorgiren tentatives com ACTUM a València, el laboratori de José Luis Isasa a Sant Sebastià inaugurat el 1973, el GEME («Grupo Experimental de Música Electrónica») de Madrid, liderat per Javier Maderuelo o, ja en la dècada dels vuitanta, el «Gabinete de Música Electrónica de Cuenca» ideat per Jesús Villa-Rojo o el laboratori de música electrònica de Vitòria.

En el concert d'avui es reuneixen tres generacions d'aparells tecnològics. L'Stokos 4, aparell ideat i construït per Lluís Callejo, es tracta d’un generador de sons parent de la família dels sintetitzadors. La seva originalitat rau en el fet de ser concebut per a produir sèries de notes la seqüència de les quals és aleatòria pel que fa a alçades i temps d’aparició. Per a la composició d'Espai Sonor V (1976) de Josep Maria Mestres-Quadreny, per a viola modulada, percussió i cinta, es va emprar aquest aparell per a la part corresponent a la cinta, generant una textura sonora complexa de la qual diversos paràmetres es podien manipular manualment.

RSF vs. Reactable, digitanalog elecprovisation posa en joc dues unitats electroacústiques separades per gairebé trenta anys d'història. La unitat RSF és una de les poques unitats analògiques controlades per voltatge encara en ús de Phonos, fabricada a finals de la dècada dels 70. La Reactable (2006) és un instrument dissenyat a partir d'una interfície tangible que en permet un ús col·laboratiu. Inspirat en els sintetitzadors modulars dels anys setanta, fou desenvolupat pel MTG de la Universitat Pompeu Fabra.

Josep Maria Mestres Quadreny

Fragment de l’article “Mestres-Quadreny a l’Arts Santa Mònica. De Cop de Poma a Trànsit Boreal”, Revista Musical Catalana n. 316, 2011. pàgs. 8-9. Per Jordi Alomar

Nascut a Manresa el 1929, la seva formació i producció està sempre lligada a la ciutat de Barcelona. De fet, és en el clima del grup Dau al Set on Mestres estableix els primers contactes amb l’art nou gràcies al que serà una troballa de rellevància cabdal: l’amistat establerta amb Antoni Tàpies i Joan Brossa, que en el terreny artístic es traduïrà en una permanent tasca i recerca comunes.  La seva formació científica -realitza estudis de química a la Universitat de Barcelona- tindrà una empremta decisiva en la seva inquietud creativa, essent aquesta l’àmbit d’experimentació en la confluència de dos mons: el científic a través del sonor i viceversa. Fruit d’això, se sent immediatament captivat pel treball de Pierre Schaeffer, Abraham Moles i els treballs del Groupe de Recherches Musicales de l’ORTF a París, sent pioner en el nostre país en la música concreta -és a dir, realitzada directament a partir de sons enregistrats en una cinta magnetofònica i no pas a partir de la notació abstracta convencional- i en la composició assistida per ordinador.

L’aleatorietat, frontera del científic, emprada com element generador de l’obra musical a la manera en què John Cage n’havia estat el pioner, és un dels pilars permanents en la producció de Mestres Quadreny. Fruit d’aquesta recerca, impulsà la creació del laboratori d’electroacústica Phonos, actualment a la Universitat Pompeu Fabra. Mestres Quadreny ha estat un incansable promotor i impulsor d’iniciatives de renovació de l’escena de la música contemporània catalana, fundant el 1960 el grup Música Oberta juntament amb Joaquim Homs, Joan Prats i Jaun Hidalgo dins del Club 49, agrupació que durant més de vint anys fou una de les principals impulsores de l’avantguardisme a Catalunya, tan en l’àmbit de les arts plàstiques com en la música, facilitant la presentació al públic de propostes màxima actualitat internacional. Igualment, Mestres impulsà la creació del Grup de Compositors Catalans i el Conjunt Català de Música Contemporània el 1968, així com el Grup Instrumental Català amb Carles Santos el 1976. Aquest esperit associatiu i de col·laboració amb la voluntat d’establir un front de desenvolupament de l’art d’avantguarda al nostre país no ha tornat a mostrar un nivell d’activitat semblant des d’aleshores. Igualment, Mestres ha estat un prolífic escriptor que ha posat a l’abast dels lectors la problemàtica de la creació musical d’avançada, així com textos clau de la música del segle XX a través de la direcció de la col·lecció Música d’avui de l’editorial Antoni Bosch.

Què caracteritza essencialment la seva proposta? D’una banda, el resultat de l’experimentació matemàtica en la seva obra i del recurs a l’electroacústica i a la generació per ordinador cal situar-lo inserit dins el terme de camp, un àmbit d’interacció -i per tant d’escolta- global, on els factors constituents no obeeixen a raons lineals ni de causalitat: no trobem un sistema que requereixi per si una ordenació predeterminada de jerarquies, ordenacions o procediments com estableix la tonalitat o el sistema dodecafònic. Ojecte sonor, doncs, és la nomenclatura que de la millor manera possible pot prescindir de totes les connotacions de què està carregat el terme obra musical. Els objectes sonors de Mestres Quadreny, des de la serra de Villèlia a Peça per a serra mecànica de 1965 fins a L’Estro Aleatorio de 1978, produït a partir d’una partitura circular i enigmàtica que permet una combinatòria infinita, i que recorda sens dubte a l’art lul·liana i a les utopies de Baude Cordier del segle XV, condueixen l’escolta vers la dimensió espacial i objectual de la sonoritat, en expansió permanent en un camp d’acció sonora on els esdeveniments són contingents. Aquesta reivindicació de la llibertat a través del sonor és l’encarnació de l’esperit de Cage: let the sounds be themselves (deixem als sons ser ells mateixos).

Mestres Quadreny: L'estro aleatorio (1978)

D’altra banda, arribar a aquesta aletorietat significa canviar les regles de joc de la notació musical. És un fet comú als compositors de la New York School -a l’entorn de John Cage: Wolf, Feldman, Brown- el recurs a pràctiques d’artistes plàstics del seu mateix entorn per ampliar les possibilitats de l’escriptura tradicional. Mestres Quadreny transgredeix les fronteres de la notació convencional en un moment en què l’experimentalitat és el principal motor de la creativitat d’un important sector de compositors, i converteix l’àmbit de l’experimentació gràfica en factor paradigmàtic de la seva estètica. Sens dubte, això és també resultat dels circuits en què la seva producció circulà, més enllà de les sales de concert: galeries d’art i museus, on hi ha una nova tipologia d’espectador, sovint més obert vers el que tradicionalment no està associat a l’escolta musical, així com de la perenne col·laboració amb creadors de diversos àmbits.

La dimensió de l’experimentació i el joc amb la grafia arriba a tal punt amb Mestres Quadreny que s’ha de parlar de música visual, -música doncs per a mirar- tot un oxímoron que trascendeix les antinòmies clàssiques i que situa la seva producció en ple paradigma de postmodernitat: en la reflexió sobre la comunicació i els elements que la basteixen. El signe perd així la seva capacitat operativa -representació simbòlica- per cobrar interès sobre si mateix. Si amb els objectes sonors els sons reivindiquen la seva no-dependència, la música visual s’emancipa del seu ús convencional per conformar un nou prisma a través del qual veure -i viure- la realitat, portant la reflexió metalingüística a primer terme. La notació musical, doncs, s’allibera de la funció prescriptiva associada a la pràctica comuna, passant en primera instància a una funció descriptiva -com és el cas de les notacions experimentals d’obres on l’atzar i la polisèmia del signe en són l’ens generador- i finalment emancipant-se de tota funció utilitària, fora d’ella mateixa i amb contacte permanent amb altres expressions artístiques.

La música visual ens recorda sens dubte a la poesia visual de Joan Brossa, company de Mestres amb qui elaborà un seguit d’accions musicals. El contacte permanent amb creadors multidisciplinars és mostra de la ubicació de la seva proposta dins els fluxes de permeabilitat entre àmbits del món de l’art d’avui. Això cal situar-ho sota el concepte anglès d’intermedia, batejat per Dick Higgins en el marc del moviment Fluxus per donar cabuda a totes aquelles expressions artístiques fruit de les activitats on  interactuen diversos gèneres: terra de ningú, espai de fricció, experimentació i risc on límits i fronteres són qüestionats i ensorrats.

En definitiva: la proposta de Mestres avui pot ser vista com pionera en la dissolució de l’espai -o marc- escènic tradicional, anticipant el món multimèdia d’avui i la consolidació d’un nou món de l’art. “Gaudir” de la seva música no és tan sols escoltar-la a l’auditori sinó també veure-la, fer-la, llegir-la, entrar-ne i sortir-ne de la mateixa manera que ho fem a la sala d’exposicions. Els llibres d’artista fets amb creadors com Miró, Tàpies o Brossa, els muntatges amb Carles Santos, les edicions de música visual o el treball amb Pere Portabella mostren la vigència i riquesa del diàleg  i la caducitat de les vies de transimssió tradicional: la reprografia utilitària deixa de cobrar sentit, la música deixa de ser reducte dels oients i ara museus, galeries i col·leccionistes poden adquirir o apropiar-se de quelcom que per naturalesa era evanescent.

© Jordi Alomar 2011 i 2015