Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experimental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris experimental. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 d’abril del 2019

Dans les arbres

Dijous 11 d'abril de 2019
Fundació Antoni Tàpies

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades




El reconegut quartet d’improvisadors Dans les arbres, format per tres músics noruecs i un francès, explora el territori ambigu que hi ha entre la música i el so. Desenfocant la frontera que els separa, troben música al so i so a la música a través de composicions espontànies d’una bellesa captivadora. La seva recerca sonora, d’una fisicalitat gairebé tàctil, els permet moure’s amb precisió per diverses combinacions instrumentals, evocant sonoritats de l’avantguarda del segle XX i combinant la improvisació instrumental acústica amb elements tecnològics de la música experimental més recent. Després de dos discos publicats a ECM rebuts amb entusiasme per la crítica especialitzada, Dans les arbres edita el 2017 Phosphorescence al segell independent noruec Hubro, un àlbum que representa un pas endavant en el seu concepte de música de cambra improvisada, i que cerca una economia de recursos que incorpora al seu univers sonor el processament electrònic, l’amplificació i el samplejat a temps real.


Dans les arbres

Christian Wallumrød, piano
Ivar Grydeland, guitarra
Xavier Charles, clarinet
Ingar Zach, percussió





Notes de programa


Per Jordi Alomar


És cert que la crida dels boscos com a referent estètic és inherent al naixement de la sensibilitat moderna. Al mateix temps que es configura una racionalització de tots els aspectes, tant de l’ordenació social com de l’experiència (confinada cada cop més dins els límits del que és urbà), es conformen uns entorns d’idealització de la natura com a reserva del que és sublim i pur, incontaminat de l’acció humana. A recer de la urbanitat, endinsar-se dins els boscos a la recerca de l’experiència vital i estètica immaculada és un gest purament romàntic. Emprendre el viatge cap a les fonts és una decisió recurrent si llegim i observem amb cura la història de l’art, amb uns resultats sempre diversos en funció del motiu que ha originat aquest trajecte.

Una de les conseqüències més evidents d’endinsar-se en la boscúria i en les espessors de la seva penombra és la pèrdua de perspectiva visual. La proximitat i l’atapeïment de la massa forestal comporten una pèrdua de punts de referència i, per tant, una garantia d’ocultació, de refugi i, en definitiva, de llibertat. De cap altra manera haurien pogut mantenir la seva efectivitat tàctica les emboscades o els maquis. En termes de paisatge sonor, i seguint Murray Schafer, el boscatge genera, de la mateixa manera que la ciutat i la seva nul·la perspectiva tant visual com auditiva, un entorn de baixa fidelitat per la impossibilitat real de discernir, localitzar i identificar la procedència de les fonts sonores. És per això, doncs, que des de Thoreau a Cage –per fer només una tria recent de pensadors clàssics de l’escolta–, els boscos s’han erigit en l’imaginari de la llibertat musical com una còclea primigènia, inesgotable, frondosa i fecunda. Una còclea irracional, alternativa i complementària a la sala de concerts, nascuda del mateix impuls idealista i romàntic de fingir un entorn –aquesta vegada, purament racionalitzat– d’una alta i plena fidelitat auditiva dins un context d’eixordador brogit urbà.

Dans les arbres és un dels conjunts més celebrats dins la sèrie d’exploracions en el món de la improvisació lliure apadrinat pel segell ECM, amb el qual coincideixen plenament en la missió: una amalgama de qualitat amb agosarament, recerca i garantia de producte ben acabat. El quartet noruec treballa, des de la seva formació definitiva el 2006, en un registre de recursos mínims, gairebé sempre en el llindar de l’audible, de la irrupció subtil en el silenci amb gestos sonors alliberats de qualsevol vestigi de familiaritat melòdica o musical. Treballant amb una acumulació de capes generades a partir de tècniques instrumentals expandides i tènues fluctuacions electròniques, el resultat pot tenir reminiscències tant de la imatgeria de la sensibilitat romàntica com de les propostes dels pioners del jazz d’avantguarda (AMM o Art Ensemble of Chicago).

La tria de títols que encapçalen cada una de les propostes que presenten avui remet a un catàleg de propietats lumíniques (la fluorescència, la luminescència i la fosforescència). Aquest inventari de qualitats d’emissió i refracció de la llum desplega una aproximació luminotècnica al material i a la gestualitat sonora, en la qual l’energia que emana lliura possibilitats d’apreciació en un símil constant amb la manipulació de cossos més o menys translúcids a contraclaror, o amb una escolta plena del formigueig sonor de l’inconegut i ocult dins l’espessor dels boscos.

diumenge, 17 de març del 2019

Fritz Hauser + JONC

Dilluns 18 de març de 2019
Fabra i Coats - Fàbrica de creació

20:00 hores
12 €. Compra aquí les entrades



Com interpreta una orquestra simfònica una obra sense partitura? Fritz Hauser (Basilea, 1953), definit per The New York Times com “un dels millors percussionistes vius”, és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Juntament amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Hauser ens oferirà una sessió única a l’entorn industrial de la Fabra i Coats: envoltats per tota una orquestra, podrem sentir dues de les seves obres obertes més significatives en format simfònic: Schraffur i Rundum, intercalades amb una de les seves sorprenents improvisacions a solo.




Programa


FRITZ HAUSER

Schraffur per a gong i orquestra simfònica
     Solo de percussió
Rundum per a orquestra simfònica


Notes de programa


Per Santi Barguñó


Fritz Hauser, definit per The New York Times com «un dels millors percussionistes vius», és un explorador sonor que va més enllà de les categories convencionals que ens permeten distingir entre un compositor i un improvisador. Hauser frega, rasca, manipula, percudeix objectes, els activa des del contacte amb la seva textura sonora i el seu potencial de ressonància, fent emergir harmònics, sorolls i sons insospitats que sorgeixen en funció de la superfície i del mètode d’acció emprat sobre els instruments. Hauser ha arribat a aquesta connexió amb els materials mitjançant un assaig continu de prova i error que l’ha dut a recórrer els sons possibles de nombrosos instruments i objectes des de la perspectiva de la seva matèria sonora, del timbre, de la percepció subjectiva de les subtils diferències que els defineixen (sons nets, o rugosos, o punxeguts, o bells…) i, alhora, des de la connexió amb altres objectes o instruments (com una pica d’acer quan es rasca amb una vareta metàl·lica determinada). Aquesta manera de copsar la matèria sonora, propera a la fascinació que ens pot produir descobrir la textura d’un objecte a través d’una imatge macro, li permet desenvolupar la seva música a partir de la interacció amb les diverses situacions sonores que pot generar un instrument o un conjunt d’instruments (incloent-hi tota mena d’objectes).

En alguns casos, com en el solo que interpretarà envoltat de músics de la JONC, aquesta interacció amb el potencial dels instruments és immediata, i Hauser construeix a temps real, a través de les seves improvisacions, una correlació entre els sons que la conformen: «Quan improviso, ningú no ha sentit abans el que estic tocant, ni tan sols jo. I això és el que trobo tan fascinant». En moltes de les seves improvisacions, però, la seva particular narrativitat parteix de la consciència sonora de dispositius que coneix en profunditat; i ho fa amb objectes que tinguin el potencial per crear noves situacions sonores. Noves perquè, en certa manera, percudir un instrument tal com ho fa Hauser genera cada cop un nou paisatge: sorolls i sons transitoris apareixen de manera única en cada cas –com succeeix a Schraffur (Eclosió). Aquest punt de partida li permet transitar vies poc habituals –no tant en el gest com en l’enfocament i el resultat final– en el procés d’improvisació i en els seus plantejaments compositius. De fet, Hauser articula la gestió dels esdeveniments en el temps a partir de les diferents possibilitats sonores dels instruments. La seva sensibilitat tímbrica i textural està íntimament relacionada amb la seva concepció de la densitat i la dinàmica, aspectes que conformen la seva música. En el cas de les improvisacions, a més, el diàleg constant amb l’oient –que desemboca sovint en un desenvolupament escènic– esdevé un altre punt constitutiu del seu treball: «Per mi, improvisar és mantenir viu un procés musical que vaig començar fa molts anys. Necessito un públic per dur-lo a terme, no resulta comparable fer-ho sol: és un diàleg, és explicar una història. I això encara esdevé més fascinant en la música que en la vida real, perquè pots anar més enllà de moltes regles, és com narrar una història de ficció». La dimensió sonora i escènica d’aquesta ficció permet que Hauser provoqui aquest «anar més enllà».


















«Quants cops he anhelat un repertori musical que fos com un jardí, que em permetés veure com creixen les plantes, com floreixen i donen fruit.» Schraffur és un recorregut sonor que sorgeix de les diferents maneres de rascar un gong amb diverses baquetes de fusta i varetes metàl·liques, amb una pulsió constant, mecànica, deixant que l’instrument generi el contingut. Una obra sense partitura, però amb un conjunt d’instruccions (no escrites) del compositor que determinen tant l’estructura de la peça com el procediment tècnic de la interpretació. En les diverses versions de Schraffur per a gong i altres objectes (sempre rascats), Hauser ha desenvolupat una dimensió escènica que completa l’obra –ja sigui a través de la il·luminació, l’espai arquitectònic o la coreografia. De Schraffur, se n’han realitzat versions per a gong solista i grup de nens percussionistes –que el mateix Hauser va preparar expressament en tallers–, per a gong i orquestra –que la Basel Sinfonietta va interpretar al Festival de Lucerna–, per al públic sencer d’un teatre –la gran majoria del qual no tenia formació musical–, etc. Una diversitat de versions que només és possible quan es parteix d’una idea oberta; en aquest cas, la de deixar ressonar els objectes, activant el seu potencial sonor mecànicament, de la mateixa manera que Hauser ho fa amb el seu gong. El compositor confessa que l’obra pot funcionar millor amb intèrprets sense formació musical que amb músics que no entenen el fet específic de l’obra: que, a Schraffur, és l’instrument qui fa la música.

Partint de la noció musical d’atac, Hauser va idear Rundum, una obra també oberta que transcendeix la limitació tradicional de la música per a percussió, originalment concebuda per a instruments que són percudits abans de ressonar a l’espai. La percussió s’ha dedicat, durant segles, a posar beats (sons colpejats) en el temps, creant una pulsació i construint un entramat rítmic. Però, què passaria si traspasséssim aquest límit accelerant al màxim aquests beats o impulsos fins a percebre’ls com un tot sonor unificat? Rundum cerca justament la conformació d’un contínuum sonor –a través de diferents instruments situats de manera que envoltin l’oient– que no podem determinar exactament d’on prové, ja que cap d’aquests instruments emet un atac perceptible més enllà del conjunt. El resultat és un camp sonor en expansió i contracció, que ens fa perdre la noció d’espai –no podem reconstruir la dimensió de l’espai a través de la seva reverberació, ni tampoc la nostra posició envers ell– i la percepció del temps: anul·lada la pulsació, quedem immersos en un tot ressonant, una pertorbació de l’aire no subdividida per unitats temporals.

dilluns, 21 de gener del 2019

EXAUDI

Diumenge 27 de gener de 2019
L'Auditori. Escenari Sala 1 Pau Casals

19:00 hores

10 €. Compra aquí les entrades



EXAUDI


El prestigiós ensemble vocal EXAUDI centra el seu repertori en autors d’avantguarda que sovint s’allunyen dels circuits convencionals de la música contemporània. A Eight Voices, Bryn Harrison treballa sobre cicles cromàtics d’alçades a través de repeticions de seqüències complexes. Linda Catlin Smith explora a Uncertain la percepció que queda entre dos estats: com pot no ser de dia ni de nit? La delicada peça de Jürg Frey, mostra una subtil simplicitat compositiva, focalitzant cada so de l’ensemble en veus que muten entre elles, trobant-se en diversos moments de l’obra en seccions harmòniques d’una expressivitat sense artificis. Els Madrigali de Salvatore Sciarrino, despleguen una nova ecologia sonora a través d’una polifonia de recursos mínims sobre sis haikus de Matsuo Bashô. Completen el programa Corpi celesti de Lorenzo Pagliei, i una breu peça coral de Morton Feldman, Christian Wolff in Cambridge, on 16 acords i tres notes es succeeixen sense especificació mètrica, empenyent l’oient a l’habitual perplexitat perceptiva que provoca el compositor nord-americà.


Juliet Fraser, soprano
Emma Tring, soprano
Lucy Goddard, mezzosoprano
Tom Williams, contralt
Stephen Jeffes, tenor
David de Winter, tenor
Simon Whiteley, baix
Jimmy Holliday, baix
James Weeks, director




Programa


BRYN HARRISON
Eight Voices (2011) **

LINDA CATLIN SMITH
Uncertain, for 8 voices (2017) **

JÜRG FREY
Shadow and Echo and Jade, for 8 voices (2014-16) **
Out of Chorales, for 8 voices (World premiere) *

SALVATORE SCIARRINO
Madrigali (Selection), for 8 voices (2008) 

MORTON FELDMAN
Christian Wolff in Cambridge, for mixed choir (1963)

*Estrena mundial
**Estrena nacional












Notes al programa

per Jordi Alomar


Bryn Harrison, habitual en la programació de Sampler Sèries, segueix amb escreix la sentència del filòsof David Hume: «la repetició exacta no efectua cap canvi en l’objecte repetit, però sí que produeix una nova impressió en la ment de qui el contempla». Les propostes de Harrison plantegen l’exploració del temps musical a través de l’ús de formes musicals recursives. La reiteració, recurrència i repetició d’elements i procediments permeten veure el mateix material des de diferents perspectives. El joc entre la repetició literal i la repetició aproximada configura un entramat de punts de referència que orienten i extravien alhora la memòria configurada per l’escolta. Eight Voices, encarregada per al conjunt Exaudi i estrenada a Darmstadt el 2012, pot escoltar-se com una projecció en el temps d’una transformació calidoscòpica de la isorítmia fins al punt de crear la percepció d’un objecte que sembla estàtic i en moviment alhora.



La música de Linda Catlin Smith segueix, en certa manera, l’esperit de confluència d’expressions artístiques diverses de la New York School. Les seves obres sovint transiten en l’ambigüitat entre expressió plàstica, narrativa i temporal. Prova d’això és l’empremta dels procediments visuals de Cy Twombly, Mark Rothko o Joseph Cornell en la seva pràctica compositiva. En el cas de Uncertain, Smith recorre a una relectura de fragments de The Years, última novel·la de Virginia Woolf. La tria dels fragments no és gratuïta: tots ells fan referència a diferents gradacions de la llum. L’obra fou estrenada el passat 2017 en el marc del festival Principal Sound a St John’s Smith Square, Londres.

«L’ecologia del so significa un retorn al silenci, però també i molt especialment la recuperació d’una forma d’expressió sense fredor emocional i sense retòrica. Quan la veu es confia al silenci, tot el que resta és la boca, la cavitat bucal, la saliva. Els llavis que s’obren, limitats a una buidor fosca, a la set, a la fam.» Amb aquesta idea d’ecologia del so, Salvatore Sciarrino presenta el context d’azzerare o posar a zero els llindars d’expressió i d’escolta de què parteixen els seus dotze Madrigali. Basats tots ells en sis haikus de Matsuo Bashō, el “madrigalisme” recau en l’extravagància com a recurs en la connexió entre la paraula i el gest sonor. La referència a signes i figures de la natura conforma una imatgeria dura i diàfana, articulada en dues sèries emmirallades de sis madrigals cada una. Aquesta peça va ser un encàrrec del festival de Salzburg i Neue Vokalsolisten Stuttgart el 2007.



Si els madrigals de Sciarrino es construeixen a partir de la càrrega referencial i figurada dels gestos sonors, la música de Jürg Frey –col·laborador habitual d’Exaudi– oscil·la permanentment en un equilibri fràgil entre la figuració melòdica i l’abstracció (com fa el pintor Giorgio Morandi, una referència constant en la música de Frey). El silenci i la ressonància de l’espai acústic són els llindars de resolució d’una fragilitat lliurada a la responsabilitat d’escolta de l’oient. 

Morton Feldman passà progressivament d’una escriptura gràfica amb un grau significatiu d’indeterminació en les seves primeres obres a una escriptura cada cop més determinada, precisa i concisa dins dels paràmetres de l’escriptura convencional. Christian Wolff in Cambridge, estrenada per Alvin Lucier i el Brandeis University Chamber Chorus el 1966, és una obra breu composta en un estadi intermedi d’aquest procés: si bé les altures estan determinades, les durades són deixades a la lliure decisió dels intèrprets. Sense cap indicació de mètrica ni de tempo, s’esdevé una seqüència doble de dinou esdeveniments sonors que, com en la música de Bryn Harrison, congelen la percepció lineal del temps.




L’arquitectura del silenci

per Jürg Frey


«Hi ha peces en què l’absència de so ha esdevingut una característica fonamental. El silenci està influït pels sons que s’havien escoltat anteriorment. Aquests sons fan possible el silenci quan desapareixen, i li donen una ombra de contingut. Quan l’espai del silenci s’expandeix, els sons s’esvaeixen en la nostra memòria. [...] El silenci també pot trobar-se en els sons. Per trobar-lo, un ha de deixar anar tot allò que, en aquests sons, obtura el silenci. En resulta, doncs, un so sense la idea de què pot significar, o de com podria emprar-se. Així, aquest so pot assolir un indici de permeabilitat que d’una altra manera només pertany al silenci. Això és el Da-sein (ser aquí) del so. El silenci requereix prendre una decisió: o so, o no so. El so requereix prendre moltes més decisions, decisions que li donen qualitat, forma, emoció, contingut. El silenci, en la seva presència monolítica, sempre se sosté com un enfrontament contra un nombre infinit de sons o formes sonores. El so i el silenci marquen el temps i l’espai, en un sentit existencial. Junts comprenen tota la complexitat de la vida.»






















Five Shadow and Echo Fields

Instal·lació sonora multicanal al Museu de la Música


«L’anomeno “instal·lació sonora”, però en veritat és més aviat una composició per a altaveus de durades llargues. La peça és molt silenciosa, i manté la seva presència en l’espai. L’aparença és efímera. El treball és lleuger, íntim; el so acoloreix l’espai, no l’ocupa.

El material és fàcil, senzill: sons de pedres, sons d’una harmònica, d’una melòdica, sons del vent, d’un piano, instruments casuals.

La sensibilitat, cura i respecte vers els materials fràgils són les bases a partir de les quals he compost les instal·lacions sonores.»

dimecres, 12 de desembre del 2018

FERRAN FAGES: LLAVI VELL

Dimecres 19 de desembre de 2018
Sala 4, L'Auditori

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades



Ferran Fages, guitarra acústica, ones sinusoidals, electrònica


El guitarrista, compositor i improvisador Ferran Fages és un dels artistes més inquiets i destacats de l’escena de música experimental de Barcelona. Amb Llavi vell i What might occur, Fages mostra dues cares aparentment oposades en la seva extensa producció. Llavi vell, concebuda per ser reproduïda el més fort possible i presentada en aquesta ocasió en format quadrafònic, és una massa sonora construïda a partir de capes de sons produïts pel fregament d’un arc en diverses posicions sobre les cordes de la guitarra. Sobre aquesta massa inestable (gairebé un drone) pren forma una capa d’harmònics dispersos, tractada com un patró melòdic. What might occur és una relectura per a guitarra acústica i ones sinusoïdals de la peça per a piano Triadic Memories de Morton Feldman, i ens ensenya el vessant més cru i intimista de Fages: una aproximació a la guitarra com a instrument feble, de recursos mínims, que ens situa en una perspectiva sonora on el silenci sustenta el discurs musical. Dues obres que exploren formes d’afectar la nostra percepció temporal amb recursos sonors i compositius contrastants.






Programa


FERRAN FAGES

What might occur (Rereadings of Triadic Memories by Morton Feldman for acoustic guitar and sinewaves) (2015-17), per a guitarra acústica i ones sinusoidals

Llavi vell, per a quadrafonia



Notes de programa


What might occur i Llavi vell

Per Jordi Alomar


Un dels textos centrals dels Poemes de l’alquimista de Josep Palau i Fabre és “L’aventura”. Escrit el 1947, el poema és una traducció, desconstrucció, apropiació i recreació de “Sensation”, un poema d’Arthur Rimbaud. Partint de l’original francès, en cinc versions –o etapes– distintes, Palau i Fabre fa un allunyament progressiu de la lectura inicial de Rimbaud –una traducció poèticament fidel– fins a convertir-lo en un text autònom. Diu l’autor, a les notes sobre “L’aventura”: «Dos problemes es plantegen en aquest poema: el de la imitació i el de la identitat. No en formen sinó un. Aquí es demostra, per camins diferents, la impossibilitat de la imitació. Volent escriure un poema com l’hauria escrit un altre poeta del que em sento molt pròxim, o volent traduir un poema que sento com si fos meu, o fins i tot llegint algun poema que admiro, surt la meva identitat. Hi ha sempre, darrera meu, i encara que jo no me n’adoni, un lector invisible que llegeix per mi i que em diu com he de llegir; que em separa, així, dels llocs d’on jo em creia gairebé esclau».

Aquest procediment d’escriptura poètica entesa no com un objectiu en ella mateixa sinó com un mitjà d’exploració, de lectura, d’experimentació i de configuració de la pròpia identitat a través de la digestió dels referents podem traslladar-lo al procés compositiu tant de Morton Feldman com de Ferran Fages. En el procés compositiu de Triadic Memories, Morton Feldman hi sedimenta el record de les maneres de tocar de tres intèrprets molt propers a l’autor: David Tudor, Roger Woodward i Aki Takahashi. L’evocació autònoma del tacte, de la presència velada, porta la dimensió de la memòria a un lloc fonamental en el gest de l’escriptura.



Amb What might occur, Ferran Fages presenta una relectura personal de Triadic Memories, fita cabdal en la trajectòria d’escolta de Fages i punt de referència en el seu posicionament creatiu. Concebuda per a guitarra acústica i ones sinusoidals, i elaborada durant un llarg procés de gestació (2015-2017), és la primera obra d’una trilogia que també inclou Detuning Series for Guitar (2016) i Un lloc entre dos records (2017). Les peces d’aquesta trilogia tenen com a eix comú la desconstrucció de la guitarra a través d’una nova aproximació a l’instrument. Des de l’austeritat en l’ús d’efectes, tècniques i materials, es forja una música en què la simplicitat i la concisió sustenten una arquitectura fràgil, silenciosa, de temporalitats verticals i immersives, sense fites.

Confrontant el problema de la imitació i de la identitat com planteja Palau i Fabre, el procés de composició de What might occur significa una reescriptura experiencial i emotiva del punt de partida més que no pas una transcripció fidel i analítica de l’original. La recreació dels timbres i ressonàncies harmòniques de Triadic Memories topava amb un problema d’entrada: l’afinació tradicional de la guitarra. La manera de resoldre-ho va ser partir de l’adaptació de l’afinació de l’instrument a un leitmotiv que permetés, des de les cordes a l’aire, poder jugar amb la ressonància de l’instrument i configurar un clúster generador del material sonor de l’obra. L’ús de les ones sinusoidals, més enllà de generar interferències, batiments o amplificacions, respon en aquesta trilogia a la necessitat d’esdevenir un vehicle portador de memòria.

Llavi vell (2010) planteja una aproximació molt diferent de l’anterior. Hereu de Phil Niblock, Fages elabora un bloc sonor quadrafònic pensat per ser reproduït al màxim de volum possible. A partir de la superposició de capes d’enregistraments del frec de les cordes de la guitarra amb un arquet metàl·lic sobre diferents punts de la corda, el resultat és una massa fluida amb dos nivells: un nivell massiu, drone, trencat pel moviment de l’arquet, i un nivell d’harmònics fluctuants, tractat com un patró melòdic.


dilluns, 8 de gener del 2018

Alvin Lucier

Concert: Funktion + Frames Percussion
13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies
7€. Compra aquí les entrades

Concert: Stéphane Garin + Documental: No ideas but in things
19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA
Gratuït (aforament limitat)




Funktion + Frames Percussion

13 de gener de 2017 a les 20h, Fundació Antoni Tàpies

ALVIN LUCIER
Group Tapper (2004) 
Disappearances (1994) 
Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II (1983) 
Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers (1994) 
Vespers (1968) 

El quartet de percussió Frames i l’ensemble de corda Funktion, en aquesta ocasió en formació de quartet, ens presenten una selecció d’obres d’Alvin Lucier (New Hampshire, 1931), per a diversos dispositius instrumentals i electrònics, que mostren l’exploració que l’artista nord-americà fa de la percepció auditiva i de les propietats físiques del so a través de diversos fenòmens acústics i psicoacústics: la interferència de fase entre tons propers, la reverberació i ressonància dels espais acústics, o l’emissió i la manipulació de sons amb mitjans electrònics; tots ells, elements recurrents en la seva producció.


Funktion: Miguel Colom, violí / Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
Frames Percussion: Ferran Carceller / Rubén M. Orio / Feliu Ribera / Miquel Vich





No Ideas but in Things

19 de gener de 2017 a les 19h, Auditori del MACBA

ALVIN LUCIER
Opera with Objects (1997) 15’
Silver streetcar for the orchestra (1988) 10’

VIOLA RUSCHE / HAUKE HARDER
No Ideas But In Things – The composer Alvin Lucier (2012) 97’
Projecció del documental, presentat per Arnau Horta i Hauke Harder


El documental No Ideas But In Things, de Viola Rusche i Hauke Harder, ens endinsa en el particular món de Lucier a través de la seva obra. Abans de la projecció del film, que presentarà el director Hauke Harder, el percussionista francès Stéphane Garin interpretarà dos solos per a triangle amplificat i per a objectes percudits.

Stéphane Garin, percussió





Alvin Lucier: la vida secreta dels sons

per Arnau Horta


Membre fundador del col·lectiu Sonic Arts Union –juntament amb Robert Ashley, David Behrman i Gordon Mumma–, Alvin Lucier explora a través de les seves composicions, instal·lacions i performances les interaccions que es produeixen entre so, matèria i espai. Emprant una terminologia pròpia de l’àmbit escultòric, podríem dir que Lucier és un compositor “postminimalista” que desenvolupa el seu treball dins d’un “camp sonor expandit”. Deixant de banda les nocions musicals convencionals, les seves obres examinen les condicions de producció, propagació i transformació dels sons amb una atenció i una minuciositat gairebé científiques. Combinant instruments tradicionals amb ones sinusoïdals, dispositius electrònics de diversos tipus i objectes quotidians, Lucier ha desenvolupat al llarg d’una trajectòria gairebé cinquantenària la seva pròpia versió de la composició experimental.

Les creacions de Lucier ens conviden a submergir-nos en la fenomenologia dels sons; a descobrir-los i escoltar-los en la seva forma més radicalment simple i essencial. Si John Cage afirmava que calia «deixar que els sons fossin ells mateixos», Lucier sembla més interessat a examinar-los des de ben a prop, com si es tractés d’una forma de vida fràgil i misteriosa amb la qual cal interactuar per tal de començar a comprendre-la. Aquesta exploració fascinada dels sons i de les seves diverses formes de manifestació parteix d’una actitud extremament atenta i respectuosa per l’esdeveniment que es produeix amb l’aparició d’un so i la seva difusió a través de l’espai i dels materials que l’envolten. És en aquest sentit, que el compositor James Tenney destaca el caràcter únic de les obres de Lucier. Semblaria, escriu Tenney en un text dedicat al seu vell amic, que el que escoltem en la seva música no és altra cosa que «la veu eloqüent de la naturalesa inarticulada».



Els intèrprets de la música de Lucier assumeixen, d’aquesta manera, un encàrrec difícil i compromès que no es limita a executar amb precisió una sèrie d’instruccions, sinó que implica un exigent exercici d’escolta i control corporal. Els cossos dels músics i els instruments no són simples intermediaris entre la forma abstracta d’una determinada obra i la seva materialització sinó part constitutiva d’un sofisticat dispositiu concebut per produir un resultat sonor molt determinat. Lucier ens emplaça a escoltar “a través” dels sons per descobrir un univers secret ple de ressonàncies misterioses, freqüències fantasmals i altres tipus de sonoritats “infralleus” (per fer servir l’expressió de Marcel Duchamp).

Les set obres que formen part d’aquesta doble proposta ens conviden a endinsar-nos en el particular i fascinant univers sonor de Lucier. A Group Tapper, el quartet de corda es transforma en una formació de percussió i a Disappearances, en un generador d’interferències entre diverses freqüències sostingudes. A Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, Part II, el so de dos violins es fon amb el de dos oscil·ladors d’ona i generen una sèrie de modulacions entre freqüències en forma de subtils batecs (beats). Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers examina la ressonància dels bonangs del gamelan javanès, creant tota una sèrie de microespais i macroespais sonors a través del feedback. Vespers, l’obra més antiga del programa, pertany al període d’activitat de Sonic Arts Union i és un exemple paradigmàtic de l’esperit radicalment experimental d’aquest col·lectiu. En aquesta peça, els intèrprets fan servir dispositius d’ecolocalització per crear una imatge sonora de l’espai on té lloc la performance sonora.  


 


Les dues obres per a percussió solista que s’inclouen al concert a l'Auditori del MACBA posen de manifest l’interès de Lucier per desvelar les sonoritats que s’amaguen a l’interior de diversos objectes i materials amb una dimensió acústica aparentment limitada. A Opera with Objects, el percussionista explora meticulosament les qualitats sonores d’una sèrie d’objectes quotidians, combinant-los de diverses maneres i revelant així un ventall extraordinari de possibilitats tímbriques. Finalment, a Silver Streetcar for the Orchestra, el triangle es transforma en una font sonora pràcticament inesgotable capaç de produir una infinitat de matisos segons la manera de subjectar-lo amb una mà i colpejar-lo amb l’altra. 

El programa del segon concert conclourà amb la projecció del documental No Ideas But in Things - The composer Alvin Lucier, seguida d’una conversa amb Hauke Harder, codirector del film i alumne i col·laborador de Lucier. El títol del documental, extret d’un conegut poema de William Carlos Williams, sintetitza la particular filosofia de Lucier: la música no pertany a una esfera abstracta regida per una lògica lingüística o simbòlica, sinó que es manifesta, en estat naixent, a través de les freqüències, les vibracions i les ressonàncies produïdes pels sons quan es despleguen en l’espai i interactuen amb la realitat material que els envolta. Com si es tractés de fabuloses criatures del temps i de l’espai, Lucier se situa (i ens situa com a oients) a l’escolta de la fascinant vida secreta dels sons.





Sobre els instruments gamelan

per Jordi Casadevall


Els instruments gamelan utilitzats per Frames Percussion, són part d’un petit conjunt del tipus  gamelan gadon (gamelan de cambra), subconjunt de la gran orquestra gamelan del centre de Java (Indonèsia). És un conjunt construït als anys 90 al taller del reconegut constructor javanès Eligius Suhirdjan (1956-2012).

El conjunt, batejat amb el nom de  Gamelan Cokrokesumo, extreu el seu nom del gravat a la fusta dels instruments. Un cakra és una fletxa o una llança, l'arma simbòlica de Krishna, avatar del Déu Vishnu del panteó hinduista. Kosumo significa “flor”. Per tant, el nom del conjunt gamelan es pot traduïr com a “Fletxa de Flors”.

El conjunt de petits gongs ha estat construït al Taller d’Escultura Sonora Baschet de la Universitat de Barcelona. La seva construcció s’emmarca dins la recerca actualment en curs d’investigació i replicació dels instruments de l’orquestra gamelan mitjançant els descobriments sobre les relacions entre material, forma i sonoritat dels germans Bernard i François Baschet. La construcció de nous instruments basats en idees Baschet rep l’apelatiu “après-Baschet” (“després de Baschet” en la traducció literal del francès). Aquests gongs concretament, són la rèplica bonangs, reyongs, trompongs que podem trobar en un gamelàn d’Indonèsia. Instruments cedits especialment per aquesta actuació per Jordi Casadevall.

dimecres, 4 de gener del 2017

THERMAL

Dijous 12 de gener de 2017
CCCB

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades




Andy Moor, guitarra elèctrica
Thomas Lehn, sintetitzador analògic
John Butcher, saxos amplificats


L’escocès Andy Moor, guitarrista de la banda punk holandesa The Ex; l’alemany Thomas Lehn, músic polifacètic format com a pianista clàssic i contemporani, i l’anglès John Butcher, saxofonista, compositor i improvisador, formen el trio Thermal. Tres forces de la música improvisada europea en una sessió única per a saxos amplificats, guitarra elèctrica i sintetitzador analògic.




Notes al programa

per Borja Duñó Aixerch


Quan intentem capturar la música amb paraules, correm el perill de trair-la. Podem limitar-nos a aportar el context necessari, fins i tot atrevir-nos a descriure-la amb més o menys encert, qui sap si fins i tot valorar-la no sabem ben bé des de quina autoritat malgrat tot subjectiva, però el més segur és que se'ns escoli entre els dits com si intentéssim atrapar amb les mans el llot del fons del riu. Hi ha músiques que estan escrites, que es poden llistar en un repertori i per les quals es pot fer l'esforç de veure en quin període de la trajectòria del seu compositor han estat creades i d'aquí extreure'n conclusions pertinents i interessants. Podem posar l'èmfasi en el director, en els arranjaments, en els intèrprets, en com es tornen a llegir les partitures passats uns segles... Cada música és diferent, però n'hi ha, com la clàssica, el pop o el jazz, que obeeixen a unes regles clares que ens poden servir de pauta més o menys segura. En aquests casos, tenim una xarxa de seguretat.

No passa el mateix amb les músiques improvisades, que se solen caracteritzar, precisament, per operar sense xarxa de seguretat. És música de risc, extrema, com el surf, l'ala delta o l'escalada. No pots demanar a músics com Andy Moor, Thomas Lehn o John Butcher que posin per escrit les seves intencions. Fan música de la mateixa manera que un esquiador de descens baixa per la neu a tota velocitat. Han de prendre decisions vitals en mil·lèssimes de segon, sobre la marxa, basant-ho tot en la intuïció i en l'immens bagatge tècnic i l'estudi de l'instrument que han anat acumulant al llarg dels anys. Intuïció i recursos, aquestes són les portes que menen al misteri de músiques lliures com la de John Butcher / Andy Moor / Thomas Lehn. El trio compta amb un disc, Thermal, enregistrat a Amsterdam l'any 2001 i publicat al 2003 per Unsounds, el segell dedicat a la composició contemporània, la música experimental, la improvisació i l'art sonor fundat per Moor, juntament amb el compositor i artista sonor Yannis Kyriakides i la dissenyadora i artista visual Isabelle Vigier.


 
En la música de Thermal, no hi ha gairebé rastre de The Ex, el grup de punk heterodox holandès en què milita el guitarrista londinenc Andy Moor des de 1990. Si bé The Ex s'ha caracteritzat per una trajectòria extraordinàriament inquieta i ha barrejat la fúria del rock amb el free jazz o la música etíop, aquí Moor explota el seu vessant més experimental, més en consonància amb altres treballs realitzats juntament amb el saxofonista John Butcher. El tenor i soprano de Brighton és doctor en física teòrica i és conegut per treballar amb les ressonàncies i la unicitat de l'espai on es produeix cada performance, així com per explorar les anomenades tècniques esteses, que consisteixen a extreure de l'instrument sons no convencionals. El pianista alemany Thomas Lehn, el tercer en discòrdia, aporta el sintetitzador analògic tocat en temps real, un instrument capaç d'extreure qualsevol so imaginable i especialment apropiat per a l'abstracció. En mans de Lehn, bregat també en els camps de la clàssica, la contemporània i el jazz, el sintetitzador es comporta més com un instrument acústic que no pas electrònic.

Un cop aportat el context necessari, podem mirar d'esbrinar com sona Thermal sense por de trair la seva essència? En primer lloc caldrà dir que es tracta de música en directe, és a dir, música que es crea en el moment i que per tant s'ha de viure en el precís moment en què està succeint. No serveix de gaire explicar quines són les seves crepitacions, les seves ressonàncies, la seva aparença material, els seus moments violents, irats o percussius, així com els seus paisatges més abstractes i misteriosos. Quan titulen les seves peces amb noms com Once gravity strikes for real, Miss universal happiness o Cat funeral ens donen pistes, o no, de per on discorre la seva imaginació sonora, tot i que cal entendre sempre les paraules en la seva dimensió més poètica i abstracta. Al final, del que es tracta, és d'entrar en un nou indret sonor, on espai i temps són les simples coordenades perquè la música pugui existir, però on cal deixar en suspensió qualsevol altre apriorisme. Fins i tot la raó. Si la música és una alternança de repeticions i variacions, el que fan Moor, Butcher i Lehn és una combinació molt més sofisticada que opera en una altra dimensió, amb unes regles molt més elàstiques i uns patrons més subtils, però amb un efecte sobre l'oient molt més intens i radical.

divendres, 2 de desembre del 2016

Nordic Voices

Dilluns 19 de desembre de 2016
L'Auditori. Escenari Sala 1 Pau Casals

20:30 hores

10 €. Compra aquí les entrades



Nordic Voices


Un dels objectius principals de Nordic Voices és la recerca de noves tècniques vocals, que combinen amb elements derivats de la música tradicional noruega i amb programes de música antiga. La seva versatilitat i el seu domini de la microtonalitat i del cant difònic els permet abastar l’ampli ventall estètic que representa el repertori vocal del nord d’Europa. Nordic Voices presenta a Barcelona un programa homònim d’obres vocals especialment escrites per al prestigiós sextet per diversos compositors nòrdics: des de Lasse Thoresen i Henrik Ødegaard, que incorporen elements tímbrics de la tradició kveder noruega en les seves obres, fins a Maja Ratkje, compositora i vocalista de referència en l’escena experimental nòrdica.

Tone Elisabeth Braaten, soprano
Ingrid Hanken, soprano
Ebba Rydh, mezzosoprano
Per Kristian Amundrod, tenor
Frank Havroy, baríton
Rolf Magne Schmidt Asser, baix




Programa


ASBJØRN SCHAATUN
Verklärung** (2003)

LASSE THORESEN
Solbøn** (2008)

HENRIK ØDEGAARD
O Magnum Mysterium** (2006)

LASSE THORESEN
Himmelske Fader** (2009)

MAJA RATKJE
A Dismantled Ode to the Value of Art** (2012)

**Estrena nacional






Notes al programa

per Vicent Minguet


El gra de la veu

Instrument musical per excel·lència, des de l’albor dels temps la veu humana ha estat una de les eines indispensables per accedir a una gran multiplicitat de territoris sonors. Des del cant de les sirenes fins a la cantarella de la Josefina de Kafka, la singularitat de l’art vocal al llarg de la història occidental s’ha manifestat sobretot com una eina de poder: una manifestació exterior que provocava un efecte palès sobre els qui escoltaven. Amb tot, la transformació progressiva del discurs musical al segle passat, progressivament més centrat en el desenvolupament de la morfologia sonora, no va deixar de banda els enormes potencials de la veu. Al contrari, distanciada del seu passat narratiu i alliberada definitivament d’una tradició en què ja no es reconeixia, la creació d’avantguarda va auscultar els modes d’emissió i d’articulació, la corporalitat, les capacitats tímbriques i el rang dinàmic del fenomen vocal, per arribar a definir d’aquesta manera un nou horitzó més enllà dels límits que la creació musical s’havia imposat fins aleshores.

De manera paral·lela, l’alliberament estètic que la creació vocal experimentava va donar lloc a tot un seguit de pràctiques musicals d’una varietat insòlita pel que fa al tractament instrumental de la veu i a l’ús d’un ampli ventall de tècniques que mai havien gaudit d’un interès tan manifest pels creadors. En són un bon exemple la multiplicitat de matisos i inflexions a què es va lliurar l’ús musical de la veu parlada i les diverses possibilitats expressives  que se’n deriven, des de la respiració fins al crit, totes pertanyents a un univers ambivalent a mig camí entre la paraula i el so. Autors com ara Luciano Berio amb la Sequenza III (1965), Giacinto Scelsi amb els Canti del Capricorno (1962-1972), György Ligeti amb Aventures (1962) i Nouvelles Aventures (1962-1965), Luigi Nono amb Ricorda cosa ti hanno fatto in Auschwitz (1966) o Karlheinz Stockhausen amb Stimmung (1968) van establir alguns dels models a partir dels quals es va treballar en l’àmbit compositiu pel que fa al nou tractament de la veu i al desenvolupament de la tècnica vocal.



El programa que presenta Nordic Voices és una mostra més del compromís inequívoc que el grup ha mantingut amb la creació contemporània d’ençà de la seva constitució el 1996 a Oslo. El sextet vocal noruec és avui un dels principals conjunts europeus especialitzats en aquest tipus de repertori. D’una gran exigència tant tècnica com expressiva, les obres que escoltarem són el resultat de comandes realitzades a compositors noruecs de diverses generacions entre el 2003 i el 2012 i constitueixen una petita finestra auditiva de la frescor que caracteritza el panorama compositiu noruec actual. En aquest sentit, també representen el fruit evident d’una trajectòria artística sempre al servei de les noves idees i del diàleg estètic que caracteritza la línia artística de Nordic Voices, amb repertoris que van des del cant gregorià i litúrgic fins a les propostes més experimentals. 

La Verklärung (2003) d’Asbjørn Schaathun (n. 1961) que obre el concert està basada en el poema homònim de Georg Trakl. L’univers expressionista de Trakl, la seva poètica de l’esllavissament i la fascinació que la visió de la mort va exercir sobre el poeta es transformen aquí en un discurs sonor d’una gran intimitat, caracteritzat per un tapís polifònic en què les relacions tonals consonants deixen lloc a la dissonància per crear una atmosfera d’una sonoritat etèria. El text de Trakl, fragmentat com els episodis d’un somni, s’adverteix esmicolat entre les veus del conjunt, i es fon finalment amb el silenci a què es veu abocada la fragilitat d’un cant que s’emmiralla en la foscor de la lluna de tardor, una de les visions de la mort més càndides del Sebastià en somnis.



El contrapunt a la textura sonora i a la continuïtat de l’obra de Schaathun el trobem en Solbøn (2007-2008), una «pregària al Sol», tal com el títol mateix de la peça indica. Juntament amb Himmelske Fader (2009), les dues peces formen part de les quatre cançons op. 42 de Lasse Thoresen (n. 1949), professor de composició a l’Acadèmia Estatal de Música de Noruega. A causa de la singularitat de les melodies i d’una paleta tímbrica en què conviuen les tècniques vocals del folklore escandinau amb el cant difònic, Solbøn s’ha convertit en una de les peces més interpretades per Nordic Voices. 

L’herència de la cultura popular musical noruega es pot apreciar també en l’obra de Henrik Ødegaard (n. 1955), que amb O magnum mysterium (2006) ens ofereix la seva versió de la sonoritat angèlica caracteritzava l’antic responsori llatí. Notable especialista en cant gregorià i música religiosa, Ødegaard recorre en aquesta peça a tècniques vocals d’una tradició nòrdica mil·lenària que ens recorden els cors femenins de veus búlgares o els particulars cants de gola típics de Tuva, Mongòlia o el Kazakhstan, en què la vibració distintiva del so resultant esdevé una forma més de comunicar-se amb la natura. 



Maja Ratkje (n. 1977) és una de les veus més prominents entre les joves generacions del panorama escandinau. A Dismantled Ode to the Value of Art (2012) reflecteix alhora l’experiència de Ratkje com a intèrpret vocal, el seu gust per l’experimentació estètica i per l’exploració de les tècniques de fonació i articulació, i també un profund interès per una lectura desconstructiva i alhora optimista del llegat musical occidental, tal com es pot apreciar en les citacions que fa de melodies de Beethoven o Neil Young.

dijous, 19 de maig del 2016

Oslo Sinfonietta a Sampler Sèries


OSLO SINFONIETTA: Ø


21 de maig de 2016
Sala 2 Oriol Martorell

18:00 h




















Programa




Ragnhil Berstad              xtendõ (work in progress)

Bent Sorensen                Sirengesang 

Øyvind Torvund               Forest Construction

Raquel García-Tomás     Blind Contours núm. 1







Notes al programa



Ultima a L’Auditori

Per Lars Petter Hagen


Des de la seva fundació ara fa 25 anys, Ultima Oslo Contemporary Music Festival s’ha consolidat com el festival més gran de música contemporània d’Escandinàvia i com la plataforma de referència en l’àmbit de les músiques de recerca en els països nòrdics. Constituït com a fundació amb un patronat integrat per disset de les institucions artístiques més significatives de Noruega, un dels seus membres fundadors és l’Oslo Sinfonietta.

Cada mes de setembre, Ultima Festival esdevé un fòrum interdisciplinari entorn de les músiques de recerca que converteix Oslo en el punt neuràlgic de l’escena musical nòrdica. Com a punt de trobada internacional i espai de diàleg, estem molt agraïts de tenir la possibilitat de dur a terme aquesta col·laboració amb L’Auditori i Sampler Sèries. Estem convençuts que el programa és un reflex representatiu del grau d’obertura i d’intercanvi de l’escena musical d’avui dia a Oslo i Barcelona.

Raquel García-Tomás ens presenta així la seva última creació, Blind Contours núm. 1, dedicada al compositor noruec Lasse Thoresen: «La peça és una exploració de tres dimensions: la coexistència, la relativitat i la creativitat dels intèrprets. Tant el director com els intèrprets han d’entendre els materials escrits com una oportunitat per explorar lliurement el seu propi so en diàleg amb l’ensemble i l’electrònica, que comparteixen una relació simbiòtica. La major part del temps, o bé l’ensemble o bé l’electrònica funcionen com a ombra l’una de l’altra». 

Un dels compositors noruecs més interessants de la generació dels setanta és Øyvind Torvund. Amb Forest Construction, encarregada per Donaueschinger Musiktage el 2012, el compositor continua la recerca sobre sons de la natura i músiques populars: «Forest Construction és una sèrie de composicions breus per a cinta i ensemble. La part electrònica està construïda a partir d’enregistraments de camp que l’Expermimentalstudio de la SWR dugué a terme amb l’ensemble Ascolta al bosc de Schwarzwald, Friburg, el passat juliol. En la gravació, el conjunt interpreta fragments d’aquestes composicions en l’arbreda. El material musical prové de dues fonts: patrons rítmics de les músiques tradicionals noruegues i imitacions de sons d’animals (udols i bramuls de linxs, llops, gossos, cérvols, camells, zebres i hienes). Vaig escoltar, juntament amb els músics, aquests sorolls enregistrats amb la intenció de trobar maneres d’imitar-los amb els seus instruments. Tot això, combinat en capes, és el que forma la paleta sonora de la peça. Volia fer una estructura sonora que fos estranya en relació amb el que s’escoltaria en un bosc però que, alhora, fos una música que hi pogués pertànyer, a manera d’una construcció abstracta dins el bosc».

En la nova peça de Ragnhild Berstad, els sons fràgils dels cristalls que l’artista vidrier Vidar Koksvik dissenya específicament per a l’ocasió s’entremesclen amb una interpretació instrumental del cant microtonal del pit-roig. El paisatge poètic i fràgil que la compositora presenta insisteix en una presència sonora, entesa com una reflexió equiparable a com s’experimenta la natura.

«L’art té la capacitat d’influir sobre la percepció del temps. En el meu cas, l’exploració de la dimensió temporal en la música és un element constant. Vull crear un espai sonor que convidi a la presència en el moment i que, des de la música, obri la possibilitat a sentir més profundament l’ara. Amb xtendõ, el paisatge musical pren forma a partir de petites variacions que, un cop desplegades, s’espaien i estenen en el temps. L’origen del títol és doble: el mot llatí tendõ significa estendre, estirar, tensar. X fa referència a tot allò desconegut, al moment en què ja no seguim un camí musical sinó que escoltem: expressa la manera de relacionar-nos amb els sons en la natura, amb tot allò que, senzillament, és».

El compositor danès Bent Sørensen és una figura clau de l’escena nòrdica. Una veu única i personal  descrita com a «silenciosa i al mateix temps intensament present, en la penombra, i alhora plena d’un murmuri animat que recupera memòries d’un passat en runa, remot i urgent. Fer memòria podria ser ben bé el que sembla fer la seva música: evocar la recordança inconscient, amb tot el joc d’ombres, desplaçaments i obscuritats de la memòria. Una música en què la història no és quelcom fora de nosaltres, que pot ser vist o tractat com un objecte, sinó que és dins nostre, que viu constantment en nosaltres i que interpretem com a part del present». 





Sirengesang, de 1994, està dedicada a Per Nørgård. Escriu el compositor: «La música no és una reflexió romàntica de presumptessuposats cants de sirena. El títol fa referència a una concepció impalpable que es manifesta en melodies denses i microtonals, així com en repeticions maníaques, gairebé congelades. Sovint, la música es converteix en crits estàtics, en què de vegades brilla alguna espurna de melodia naïf. Cap al final de l’obra, emergeix un fragment del duet d’àngels d’Echoing Garden, peça que vaig compondre el 1993».


La visita d’Ultima Festival a L’Auditori acaba amb la confluència –o col·lisió– sísmica i lliure de dues forces volcàniques: Otomo Yoshihide i Paal Nilssen-Love.


Lars Petter Hagen
Director artístic
Ultima Oslo Contemporary Music Festival



Ultima Festival rep el suport del Ministeri de Cultura noruec i de l’Ajuntament d’Oslo. Sa Majestat el Príncep Haakon és patró d’Ultima.