27, 28 i 29 d'octubre de 2017 L'Auditori. Sala 3, Tete Montuliu 20:00 hores (dies 27 i 28) i 18:00 hores (dia 29) 15 €. Compra aquí les entrades
El compositor Octavi Rumbau i i el ballarins i coreògrafs Albert Quesada, Federica Porello i Zoltán Vakulya presenten It’s time, un projecte de creació conjunta per a tres ballarins, trio de corda, percussió i electrònica que explora la percepció del temps a través de la conjunció entre la música i la dansa. Octavi Rumbau, compositor convidat de L’Auditori aquesta temporada, és un dels exemples més clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d’avui; concentrat en l’explotació d’intersticis entre l’electrònica i el llenguatge instrumental acústic, les seves obres responen als requeriments de la seva percepció i a la lògica interna de la seva construcció.
ACME, dansa: Albert Quesada / Federica Porello / Zoltán Vakulya
Ensemble Funktion: Elena Rey, violí / Jonathan Brown, viola / Erica Wise, violoncel
OCTAVI RUMBAU It's time per 3 ballarins, trio de corda, electrònica i percussió (2017) Estrena nacional, encàrrec Sampler Sèries i Escenes.
Notes al programa
per Jordi Alomar
It’s Time és el resultat d’anys de recerca conjunta del compositor Octavi Rumbau amb el coreògraf Albert Quesada i la companyia ACME. Encàrrec de L’Auditori de Barcelona a proposta de Sampler Sèries i Escenes, el projecte s’estrenà el passat mes de juny als Rencontres Chorégraphiques Internationales de Seine-Saint-Denis, París. El punt de partida d’un treball que els seus autors bategen com a «radicalment col·lectiu» ha estat trobar un element comú prou abstracte per als dos llenguatges. Si bé, en els treballs individuals previs de Quesada i Rumbau, hi trobem inquietuds similars –l’exploració microscòpica de patrons rítmics, l’esquarterament d’unitats compositives aparentment simples, el joc amb la superposició i projecció de textures i tempi–, en aquesta ocasió se centren en la confecció d’un dispositiu escènic, sonor i coreogràfic que s’interroga sobre l’experiència subjectiva del pas del temps. El principi generador per a la gestació d’It’s Time ha estat l’anàlisi de l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire, concretament del seu còmic Here (1989). En una historieta aparentment simple de només sis pàgines, el joc amb l’abstracció i amb les referències temporals és tan intens que fa esclatar els límits narratius convencionals i projecta una potencialitat que va molt més enllà del contingut de les vinyetes. A It’s Time, igual que a Here, la “narrativitat” no es configura només des de l’encadenament de configuracions epidèrmiques que poden semblar arbitràries, sinó que ho fa des d’un entrelligament profund, distant i, tanmateix, orgànic.
El títol és tota una declaració d’intencions pel que fa a la tria de materials compositius. A part del doble significat de l’expressió anglesa i de ser les primeres paraules que apareixen al còmic («Honey? I think it’s time»), és, igual que el mot here, una expressió “indexical”. De la mateixa manera que els mots avui, jo, ara o aquí, els díctics o expressions “indexicals” només es poden comprendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeixen. El llenguatge explotat a It’s Time, volgudament “indexical”, tant pel que fa al gest coreogràfic com a la música i l’escenografia, prescindeix explícitament de les traces convencionals d’iconicitat i simbolisme necessàries per generar un context dramàtic o narratiu en el sentit tradicional. Fent doncs tabula rasa, la nuesa i l’aïllament forçós dels materials en el temps, en l’espai sonor i en l’escena (com en les escenografies de Samuel Beckett, o com a Dogville de Lars von Trier) permeten posar al descobert, aprofundir i alterar els rudiments de la percepció del pas del temps a partir de la constitució d’un ara demolidor, observat i viscut pels cossos en escena.
És dins d’aquest hic et nunc (aquí i ara) en estat d’excepció que la irreversibilitat del temps cronològic pot ser subvertida, transvestida i alterada des de les eines de la composició, obrint així la possibilitat de generar il·lusions calidoscòpiques: la multiplicitat de simultaneïtats –heterogènies i sincròniques–, les transicions graduals confrontades a talls abruptes, l’acceleració, la immobilitat i el congelament, les jerarquies encadenades. És la insistència en la fragilitat dels elements constituents del present el que permet jugar amb temporalitats que transcendeixen la linealitat (el principi de composició, d’ordenació i d’escolta en què els fets són entesos com a conseqüència d’esdeveniments anteriors) i poder albirar un ventall d’altres temps possibles.
Octavi Rumbau, compositor convidat de l'Auditori durant la temporada 2017-18, parla de la seva darrera obra, It's Time, en col·laboració amb el coreògraf Albert Quesada, que es presenta a L'Auditori els propers 27, 28 i 29 d'octubre.
Des del lloc de l'espectador, no trobo a It's time una línia narrativa que guiï la mirada i l'oïda, sinó un seguit de sons i moviments abstractes. És així?
Efectivament, a It’s time no hi trobem en principi cap tipus d’element narratiu o simbòlic sobre el qual l’espectador pugui situar-se còmodament i establir una referència. El meu llenguatge, i diria que també el d'Albert Quesada, són abstractes en un sentit ben concret: experimentem al voltant del fenomen sonor (o corporal) per se. Experimentar no implica inventar, simplement aprofundir i furgar el propi so (o moviment) per retrobar allò “nou” però a la vegada ja existent.
Heu utilitzat doncs algun altre tipus de principi organitzatiu?
En efecte, sí que diria que hi ha una certa narrativitat, però en un sentit menys obvi. Parlo de relacions profundes que afecten la memòria, l’espai, el ritme, l’harmonia, i que van entrelligant-se entre si com si d’una tallarina es tractés. Crec poder afirmar que el més complex dels inicis del projecte fou trobar un element suficientment abstracte per ambdues disciplines, que ens permetés extreure tota una sèrie d’elements potencialment atractius per poder-hi derivar aquesta narrativitat esmentada.
I quin va ser finalment aquest nucli generador comú?
Aquest element de partida ha estat la gestió del temps a l’univers del dibuixant nord-americà Richard McGuire. Aquest il·lustrador és conegut per la seva particular manera de representar sobre paper —en dues dimensions— la relativitat del temps —en quatre (o més) dimensions.
En concret ens hem basat en el conegut còmic Here, publicat el 1989. És un còmic de només 6 pàgines, que a primera vista sembla no tenir res d’especial. Però si ens hi apropem, veurem que el grau d’abstracció que hi resulta és realment extraordinari. Tot i haver-hi personatges i una aparent direccionalitat, de seguida tot salta pels aires i ens trobem en un espai fora de la convencional vinyeta del còmic de dues dimensions.
A la manera de McGuire, It’s time descriu (o narra!) el pas del temps en un espai fictici, on la dansa i la música hi deformen l’espai mitjançant la deformació temporal en tots els sentits possibles i amb una sola finalitat: crear elements “pertorbadors” que dissociïn la linealitat (la narrativitat!) dels moviments i dels sons.
I d'aquí el títol?
Sí, el títol reflecteix per una banda el doble significat que la frase té en anglès, i que no té ni en català ni en castellà. I, per altra banda, són les primeres paraules que trobem al còmic Here. Una veritable declaració d'intencions per part de l'autor, tot i tractar-se d'una frase aparentment anecdòtica: «Honey? I think It's time».
Víctor de la Rosa va finalitzar els estudis de clarinet i clarinet baix a l’ESMUC. Posteriorment es va traslladar al Regne Unit per realitzar-hi un Master in Performance al Royal College of Music. Instal·lat a Londres des de llavors, i havent estat distingit amb diversos guardons, combina l’activitat concertística com a solista, com a membre de grups de cambra i com a convidat d’algunes orquestres (entre elles, l’orquestra Philharmonia, la London Symphony Orchestra o la Mahler Chamber Orchestra), amb la tasca docent al Conservatori Superior de les Illes Balears, d’on és originari. Com a solista, ha actuat en diverses sales, com L’Auditori (d’on enguany és artista convidat i on acaba d’actuar amb l’OBC), el Palau de la Música, el Royal Albert Hall o el KKL de Lucerna.
Modelant el clarinet baix
Notes al concert
Per Josep Barcons Palau
Els orígens de l’instrument
Tot i que tant al Reial Conservatori de Brusel·les com al Museu de Salzburg s’hi conserven uns clarinets baixos que daten d’entre 1730 i 1750, el cert és que la gran evolució del clarinet baix es va produir a principi de segle XX, quan dues de les firmes encara actualment més emblemàtiques de clarinets (Selmer i Buffet) van dir-hi la seva, construint models no tan dispars dels que podem trobar avui dia.
Abans, el segle XIX havia deixat alguns exemples orquestrals notables per a aquest instrument, sobretot en el camp de l’òpera. És el cas del cèlebre passatge de Meyerbeer a Les Huguenots (una òpera estrenada a París el 29 de febrer de 1836), o la menys coneguda però realment fundacional intervenció del “glicibarífon” (el nom d’un prototipus de clarinet baix similar a un fagot) a Emma di Antiochia de Saverio Mercadante, estrenada a Venècia, al teatre de La Fenice, el 8 de març de 1834. Poc després, Berlioz, Wagner, Liszt (i no cal dir-ho, Verdi, Mahler, Puccini, Strauss, Ravel, Prokófiev… més endavant) en farien un ús magistral a les seves partitures, sempre comptant amb les millores organològiques que un jove Adolph Sax de només 24 anys havia fet a l’instrument el 1838. (Pocs anys més tard, a la dècada de 1840, Sax idearia l’instrument que du el seu nom partint en gran mesura de les seves investigacions prèvies amb el clarinet baix. Hi canviaria dos elements fonamentals: la forma del tub, que en el cas del saxòfon és cònica i en el del clarinet és cilíndrica; i el material, substituint la fusta per una aleació de metalls).
L’instrument solista i els grans mestres
Des de llavors ha plogut molt, però no ha estat fins la segona meitat del segle XX que el clarinet baix no ha adquirit un passaport propi per viatjar pel món com a instrument solista. A aquesta nova projecció del clarinet baix hi va contribuir, sens dubte, l’empenta de diversos clarinetistes que van maldar per posar aquest instrument a l’avantguarda musical de l’època. Noms com els de Josef Horák, a Txèquia (que es considera que féu el primer recital solista de clarinet baix, el 23 de març de 1955), Henri Bok, als Països Baixos, el jazzman Eric Dolphy i l’ànima funky de Bennie Maupin (col·laborador estret de Miles Davis o Herbie Hancock), van situar el clarinet baix a la primera línia de la creació musical contemporània.
Però si hi ha hagut un clarinetista baix influent els darrers temps, aquest ha estat sens dubte Harry Sparnaay. L’activitat d’aquest holandès nascut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial inclou un gavadal de concerts i un cartipàs ple d’estrenes, amb obres de Berio, Feldman, Harvey, Ferneyhough, Donatoni, Grisey, Xenakis, Lachenmann… de les quals és dedicatari. Però tant o més important que aquest treball braç a braç amb els compositors (que ha permès ampliar el repertori del clarinet baix en més de mig miler d’obres), és la ingent tasca pedagògica que Spaarnay ha desenvolupat durant més de 35 anys al Conservatori del seu Àmsterdam natal i, de 2005 a 2010, també a l’ESMUC.
Dels anys passats a casa nostra, un dels seus alumnes més destacats fou Víctor de la Rosa, que va estudiar amb ell durant quatre cursos. De Sparnaay, Víctor de la Rosa en va aprendre molt més que la tècnica, ja que també s’imbuí bona mica de l’esperit prosèlit del neerlandès. Així, no és estrany que hagi seguit la seva dèria d’encarregar obres a companys de generació, amb qui col·labora estretament durant el procés de composició. I, tot i que no arriba al volum de producció del mestre, sí que acumula un bagatge considerable d’estrenes que continuen contribuint a ampliar (amb encert) el repertori del seu instrument.
Encàrrecs, estrenes i microscopis
El concert d’avui n’és una bona mostra, atès que el clarinetista mallorquí interpreta obres que ell mateix ja ha estrenat durant aquests darrers anys (Wondjina, Ou i Catarsis IV) i ens descobreix quatre estrenes absolutes fruit dels encàrrecs realitzats a Carlos de Castellarnau, a Oscar Bianchi (de mà de L’Auditori), a Octavi Rumbau i a Raquel García-Tomás. Per fer-ho, de la Rosa ha creat un programa circular, en què la música transita sense interrupció i en el qual les obres –amb l’estreta col·laboració de Raquel García-Tomás– es donen la mà a través d’un fil d’Ariadna audiovisual. Un fil d’Ariadna que modela el clarinet (vet aquí el títol del programa: Moulding bass clarinet) fent-lo avançar i retrocedir per tota la gamma de sons de què és capaç, amb una equànime combinació entre obres per a clarinet baix sol, obres que requereixen electrònica i obres que hi sumen, encara, un component visual.
La unió entre les diverses peces del programa s’aconsegueix –més enllà dels contrastos i de les afinitats estètiques– a través de l’obra Mikroskop #1 de Raquel García-Tomás, articulada com un políptic que s’insereix entre cada una de les composicions. L’artista barcelonina ha concebut petites peces en què explora el clarinet baix des d’una proximitat infreqüent. Amb micròfons d’alta precisió adherits a diverses parts de l’instrument, García-Tomás ha enregistrat allò imperceptible a simple orella per crear un treball electrònic que dialoga amb la sonoritat en viu del clarinet baix. Però en l’enfocament de l’obra, no sols hi ha aquesta voluntat microscòpica en termes musicals, sinó també en termes visuals; i el videoart que es projecta en sinergia amb la música (obra de la mateixa García-Tomás) és fruit també d’aquest enfocament microscòpic sobre diverses parts i gestos del clarinet baix de Víctor de la Rosa, del qual exposa subtilment les interioritats, establint un joc estimulant entre els binomis visibilitat-invisibilitat i audibilitat-inaudibilitat .
Les obres del programa
Tanmateix, el programa s’enceta amb Wondjina, una obra en què conflueixen clarinet, electrònica i vídeo i que té com a font d’inspiració la mitologia aborigen australiana. Es diu que, quan es disposen a morir, els wondjina (els esperits de la pluja que apareixen durant el son) busquen una cova on pintar algunes formes abans d’enaiguar-se en els pous. És sobre pintures rupestres datades fa 4000 anys que García-Tomás elabora el treball visual, mentre en el clarinet baix hi apareixen sonoritats tribals i reminiscències del didjeridú.
El concert (amb la interpolació prèvia d’una de les cinc parts de Mikroskop #1) continua amb Ou, de Louis d’Heudieres. Aquest compositor establert a Londres (com el mateix Víctor de la Rosa) planteja una obra on timbre, ritme i altura s’expandeixen i es contrauen a partir de materials relativament simples. L’electrònica dialoga amb el clarinet baix, planteja fragments a solo i a duo on el silenci i les transformacions progressives (que modulen/modelen els paràmetres bàsics del so) juguen un paper notable.
La Catarsis IV d’Oliver Rappoport és la quarta de les cinc peces homònimes que aquest compositor malagueny va escriure per a instrument solista entre 2004 i 2011. Composta el 2009 com a encàrrec del Festival Nous Sons i estrenada pel mateix Víctor de la Rosa (amb qui va coincidir durant els anys de formació a l’ESMUC), Catarsis IV és una obra relativament breu que recorre durant prop de cinc minuts algunes de les nombroses possibilitats tímbriques i gestuals del clarinet baix. Amb un tremp vigorós i una excitació creixent, la peça acaba conduint l’intèrpret –tal com indica el títol i verifica el mateix de la Rosa– a una mena de purificació com la que es pretenia en la tragèdia grega clàssica.
Carlos de Castellarnau sent una predilecció especial per l’informalisme pictòric dels anys seixanta i setanta. I, si en altres obres s’ha endinsat en la producció del pintor canari Manuel Millares, en aquesta ho fa en les escultures que Joan Miró va realitzar en la dècada dels setanta. D’aquí el títol de l’obra, Bas-relief, que amb la seva fructífera equivocitat sembla remetre tant a una tipologia escultòrica (el baix relleu) com a l’alleujament (relief) del clarinet baix. Al llarg dels gairebé deu minuts que dura la peça (que no pot comptar amb un marc millor per a la seva estrena), una electrònica molt gestual dialoga amb el clarinet, pròdig en passatges corals, tot aportant-li un so metàl·lic talment color de bronze, i confegint un mar de sonoritats microtonals en certa manera hereves de Sciarrino i de Billone.
Joan Miró: Bas-relief 1969
El programa prossegueix amb una altra peça per a clarinet baix sol, Alteritas, d’Oscar Bianchi, el títol de la qual fa plena justícia a allò que passa a l’obra. Efectivament, al llarg de 15 minuts, aquest compositor milanès explora una vasta paleta de sonoritats no convencionals (d’aquí l’alteritat) de l’instrument. El catàleg de sons que requereix de l’intèrpret (ben especificat als prolegòmens de la partitura) transporta l’oient a un món suggeridor en què fàcilment hom oblida que està escoltant un clarinet baix. La serietat de l’exploració tímbrica i el món al qual transporta es combinen amb un humor tan refinat com la mateixa oïda de Bianchi. Una bona mostra n’és el que diu l’intèrpret als compassos 28-33, en una petita broma semiòtica: «the interesting thing, is that I can do so. I create». Pura autoreferencialitat i pura action-music.
Amb la interpolació prèvia de l’última seqüència de Mikroskop #1, el concert es clou amb la interessant proposta que Octavi Rumbau ha fet sobre el cèlebre film de Luis Buñuel Un chien andalou. A Rumbau, sempre l’havia intrigat l’estranya i inquietant connivència entre el “Liebestod” de Tristany i Isolda i els tangos argentins que acompanyen les escenes. Partint d’aquesta observació que l’obsedia, i amb el permís explícit de la família Buñuel, Rumbau ha creat una nova banda sonora per al cèlebre curtmetratge surrealista. Amb aquesta intenció, ha pres alguns motius de la música original del film per vessar-los sobre la seva obra, tot integrant-los en el seu llenguatge estimulant i transparent. Només a tall d’exemple per a aquells que vulguin jugar a fer de detectius, direm que el ritme del tango apareix sovint tant en la seva forma original com retrogradada; que les harmonies orquestrals wagnerianes permeen alguns dels fragments de més densitat electrònica, i que el famós leitmotiv de la mort d’amor apareix –ben camuflat microtonalment– pels voltants de la secció àuria.
Un brocat d’or fet a mida per cloure un recital en què el clarinet baix es modula (gairebé surrealísticament) des la invisibilitat i la inaudibilitat a la presència més aclaparadora.