Víctor de la Rosa - Moulding Bass Clarinet

Divendres 3 de juny de 2016
 20.30 hores
Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona
7 €
Compra d'entrades aquí

 

 

 

 

Programa

 

RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Wondjina (2013)
LOUIS D’HEUDIERES: Ou (2013) (Estrena nacional)
OLIVER RAPPOPORT: Catarsis IV (2009)
CARLES DE CASTELLARNAU: Nova obra (2016)(Estrena mundial)
OSCAR BIANCHI: Alteritas (Encàrrec de Sampler Sèries) (Estrena mundial)
OCTAVI RUMBAU: Un chien andalou (2016) (Estrena mundial)
RAQUEL GARCÍA-TOMÁS: Mikroskop #1 (2016)

Víctor de la Rosa

Víctor de la Rosa va finalitzar els estudis de clarinet i clarinet baix a l’ESMUC. Posteriorment es va traslladar al Regne Unit per realitzar-hi un Master in Performance al Royal College of Music. Instal·lat a Londres des de llavors, i havent estat distingit amb diversos guardons, combina l’activitat concertística com a solista, com a membre de grups de cambra i com a convidat d’algunes orquestres (entre elles, l’orquestra Philharmonia, la London Symphony Orchestra o la Mahler Chamber Orchestra), amb la tasca docent al Conservatori Superior de les Illes Balears, d’on és originari. Com a solista, ha actuat en diverses sales, com L’Auditori (d’on enguany és artista convidat i on acaba d’actuar amb l’OBC), el Palau de la Música, el Royal Albert Hall o el KKL de Lucerna.

Modelant el clarinet baix

Notes al concert

Per Josep Barcons Palau

Els orígens de l’instrument

Tot i que tant al Reial Conservatori de Brusel·les com al Museu de Salzburg s’hi conserven uns clarinets baixos que daten d’entre 1730 i 1750, el cert és que la gran evolució del clarinet baix es va produir a principi de segle XX, quan dues de les firmes encara actualment més emblemàtiques de clarinets (Selmer i Buffet) van dir-hi la seva, construint models no tan dispars dels que podem trobar avui dia.

Abans, el segle XIX havia deixat alguns exemples orquestrals notables per a aquest instrument, sobretot en el camp de l’òpera. És el cas del cèlebre passatge de Meyerbeer a Les Huguenots (una òpera estrenada a París el 29 de febrer de 1836), o la menys coneguda però realment fundacional intervenció del “glicibarífon” (el nom d’un prototipus de clarinet baix similar a un fagot) a Emma di Antiochia de Saverio Mercadante, estrenada a Venècia, al teatre de La Fenice, el 8 de març de 1834. Poc després, Berlioz, Wagner, Liszt (i no cal dir-ho, Verdi, Mahler, Puccini, Strauss, Ravel, Prokófiev… més endavant) en farien un ús magistral a les seves partitures, sempre comptant amb les millores organològiques que un jove Adolph Sax de només 24 anys havia fet a l’instrument el 1838. (Pocs anys més tard, a la dècada de 1840, Sax idearia l’instrument que du el seu nom partint en gran mesura de les seves investigacions prèvies amb el clarinet baix. Hi canviaria dos elements fonamentals: la forma del tub, que en el cas del saxòfon és cònica i en el del clarinet és cilíndrica; i el material, substituint la fusta per una aleació de metalls).

L’instrument solista i els grans mestres

Des de llavors ha plogut molt, però no ha estat fins la segona meitat del segle XX que el clarinet baix no ha adquirit un passaport propi per viatjar pel món com a instrument solista. A aquesta nova projecció del clarinet baix hi va contribuir, sens dubte, l’empenta de diversos clarinetistes que van maldar per posar aquest instrument a l’avantguarda musical de l’època. Noms com els de Josef Horák, a Txèquia (que es considera que féu el primer recital solista de clarinet baix, el 23 de març de 1955), Henri Bok, als Països Baixos, el jazzman Eric Dolphy i l’ànima funky de Bennie Maupin (col·laborador estret de Miles Davis o Herbie Hancock), van situar el clarinet baix a la primera línia de la creació musical contemporània.

Però si hi ha hagut un clarinetista baix influent els darrers temps, aquest ha estat sens dubte Harry Sparnaay. L’activitat d’aquest holandès nascut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial inclou un gavadal de concerts i un cartipàs ple d’estrenes, amb obres de Berio, Feldman, Harvey, Ferneyhough, Donatoni, Grisey, Xenakis, Lachenmann… de les quals és dedicatari. Però tant o més important que aquest treball braç a braç amb els compositors (que ha permès ampliar el repertori del clarinet baix en més de mig miler d’obres), és la ingent tasca pedagògica que Spaarnay ha desenvolupat durant més de 35 anys al Conservatori del seu Àmsterdam natal i, de 2005 a 2010, també a l’ESMUC.

Dels anys passats a casa nostra, un dels seus alumnes més destacats fou Víctor de la Rosa, que va estudiar amb ell durant quatre cursos. De Sparnaay, Víctor de la Rosa en va aprendre molt més que la tècnica, ja que també s’imbuí bona mica de l’esperit prosèlit del neerlandès. Així, no és estrany que hagi seguit la seva dèria d’encarregar obres a companys de generació, amb qui col·labora estretament durant el procés de composició. I, tot i que no arriba al volum de producció del mestre, sí que acumula un bagatge considerable d’estrenes que continuen contribuint a ampliar (amb encert) el repertori del seu instrument.

Encàrrecs, estrenes i microscopis

El concert d’avui n’és una bona mostra, atès que el clarinetista mallorquí interpreta obres que ell mateix ja ha estrenat durant aquests darrers anys (Wondjina, Ou i Catarsis IV) i ens descobreix quatre estrenes absolutes fruit dels encàrrecs realitzats a Carlos de Castellarnau, a Oscar Bianchi (de mà de L’Auditori), a Octavi Rumbau i a Raquel García-Tomás. Per fer-ho, de la Rosa ha creat un programa circular, en què la música transita sense interrupció i en el qual les obres –amb l’estreta col·laboració de Raquel García-Tomás– es donen la mà a través d’un fil d’Ariadna audiovisual. Un fil d’Ariadna que modela el clarinet (vet aquí el títol del programa: Moulding bass clarinet) fent-lo avançar i retrocedir per tota la gamma de sons de què és capaç, amb una equànime combinació entre obres per a clarinet baix sol, obres que requereixen electrònica i obres que hi sumen, encara, un component visual.

La unió entre les diverses peces del programa s’aconsegueix –més enllà dels contrastos i de les afinitats estètiques– a través de l’obra Mikroskop #1 de Raquel García-Tomás, articulada com un políptic que s’insereix entre cada una de les composicions. L’artista barcelonina ha concebut petites peces en què explora el clarinet baix des d’una proximitat infreqüent. Amb micròfons d’alta precisió adherits a diverses parts de l’instrument, García-Tomás ha enregistrat allò imperceptible a simple orella per crear un treball electrònic que dialoga amb la sonoritat en viu del clarinet baix. Però en l’enfocament de l’obra, no sols hi ha aquesta voluntat microscòpica en termes musicals, sinó també en termes visuals; i el videoart que es projecta en sinergia amb la música (obra de la mateixa García-Tomás) és fruit també d’aquest enfocament microscòpic sobre diverses parts i gestos del clarinet baix de Víctor de la Rosa, del qual exposa subtilment les interioritats, establint un joc estimulant entre els binomis visibilitat-invisibilitat i audibilitat-inaudibilitat .

Les obres del programa

Tanmateix, el programa s’enceta amb Wondjina, una obra en què conflueixen clarinet, electrònica i vídeo i que té com a font d’inspiració la mitologia aborigen australiana. Es diu que, quan es disposen a morir, els wondjina (els esperits de la pluja que apareixen durant el son) busquen una cova on pintar algunes formes abans d’enaiguar-se en els pous. És sobre pintures rupestres datades fa 4000 anys que García-Tomás elabora el treball visual, mentre en el clarinet baix hi apareixen sonoritats tribals i reminiscències del didjeridú.



El concert (amb la interpolació prèvia d’una de les cinc parts de Mikroskop #1) continua amb Ou, de Louis d’Heudieres. Aquest compositor establert a Londres (com el mateix Víctor de la Rosa) planteja una obra on timbre, ritme i altura s’expandeixen i es contrauen a partir de materials relativament simples. L’electrònica dialoga amb el clarinet baix, planteja fragments a solo i a duo on el silenci i les transformacions progressives (que modulen/modelen els paràmetres bàsics del so) juguen un paper notable.

La Catarsis IV d’Oliver Rappoport és la quarta de les cinc peces homònimes que aquest compositor malagueny va escriure per a instrument solista entre 2004 i 2011. Composta el 2009 com a encàrrec del Festival Nous Sons i estrenada pel mateix Víctor de la Rosa (amb qui va coincidir durant els anys de formació a l’ESMUC), Catarsis IV és una obra relativament breu que recorre durant prop de cinc minuts algunes de les nombroses possibilitats tímbriques i gestuals del clarinet baix. Amb un tremp vigorós i una excitació creixent, la peça acaba conduint l’intèrpret –tal com indica el títol i verifica el mateix de la Rosa– a una mena de purificació com la que es pretenia en la tragèdia grega clàssica.




Carlos de Castellarnau sent una predilecció especial per l’informalisme pictòric dels anys seixanta i setanta. I, si en altres obres s’ha endinsat en la producció del pintor canari Manuel Millares, en aquesta ho fa en les escultures que Joan Miró va realitzar en la dècada dels setanta. D’aquí el títol de l’obra, Bas-relief, que amb la seva fructífera equivocitat sembla remetre tant a una tipologia escultòrica (el baix relleu) com a l’alleujament (relief) del clarinet baix. Al llarg dels gairebé deu minuts que dura la peça (que no pot comptar amb un marc millor per a la seva estrena), una electrònica molt gestual dialoga amb el clarinet, pròdig en passatges corals, tot aportant-li un so metàl·lic talment color de bronze, i confegint un mar de sonoritats microtonals en certa manera hereves de Sciarrino i de Billone.

Joan Miró: Bas-relief 1969

El programa prossegueix amb una altra peça per a clarinet baix sol, Alteritas, d’Oscar Bianchi, el títol de la qual fa plena justícia a allò que passa a l’obra. Efectivament, al llarg de 15 minuts, aquest compositor milanès explora una vasta paleta de sonoritats no convencionals (d’aquí l’alteritat) de l’instrument. El catàleg de sons que requereix de l’intèrpret (ben especificat als prolegòmens de la partitura) transporta l’oient a un món suggeridor en què fàcilment hom oblida que està escoltant un clarinet baix. La serietat de l’exploració tímbrica i el món al qual transporta es combinen amb un humor tan refinat com la mateixa oïda de Bianchi. Una bona mostra n’és el que diu l’intèrpret als compassos 28-33, en una petita broma semiòtica: «the interesting thing, is that I can do so. I create». Pura autoreferencialitat i pura action-music.

Amb la interpolació prèvia de l’última seqüència de Mikroskop #1, el concert es clou amb la interessant proposta que Octavi Rumbau ha fet sobre el cèlebre film de Luis Buñuel Un chien andalou. A Rumbau, sempre l’havia intrigat l’estranya i inquietant connivència entre el “Liebestod” de Tristany i Isolda i els tangos argentins que acompanyen les escenes. Partint d’aquesta observació que l’obsedia, i amb el permís explícit de la família Buñuel, Rumbau ha creat una nova banda sonora per al cèlebre curtmetratge surrealista. Amb aquesta intenció, ha pres alguns motius de la música original del film per vessar-los sobre la seva obra, tot integrant-los en el seu llenguatge estimulant i transparent. Només a tall d’exemple per a aquells que vulguin jugar a fer de detectius, direm que el ritme del tango apareix sovint tant en la seva forma original com retrogradada; que les harmonies orquestrals wagnerianes permeen alguns dels fragments de més densitat electrònica, i que el famós leitmotiv de la mort d’amor apareix –ben camuflat microtonalment– pels voltants de la secció àuria.

Un brocat d’or fet a mida per cloure un recital en què el clarinet baix es modula (gairebé surrealísticament) des la invisibilitat i la inaudibilitat a la presència més aclaparadora.

© Josep Barcons 2016