L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell
20:30 hores
10 €. Compra aquí les entrades
Quatuor Diotima
El Quartet Diotima, referent en la interpretació de música dels segles XX i XXI, presenta l’estrena a Barcelona del Quartet de corda núm. 7 de Haas, un indescriptible viatge de 25 minuts per a quartet amb electrònica especialitzada. El programa es completa amb dos dels compositors més representatius del panorama europeu: l’espanyol Alberto Posadas, Premi Nacional de Música 2011, i el català Hèctor Parra, compositor resident de L’Auditori.
Yun-Peng Zhao, violí
Constance Ronzatti, violí
Franck Chevalier, viola
Pierre Morlet, violoncel
Programa
ALBERTO POSADAS
Elogio de la sombra (2012) 19’
HÈCTOR PARRA
Leaves of Reality (2006-2007)* 12’
GEORG F. HAAS
String Quartet núm. 7 (2011)* 25’
*Estrena nacional
Notes al programa
per Vicent Minguet
Ombres de realitat
La memòria i la llum, tal com les va concebre el poeta José Ángel Valente (1929-2000) en el descens antropològic a què donen vida les imatges poètiques dels versos inicials del cicle Material memoria (1979), constitueixen el punt de partida dels gestos musicals del cicle que Alberto Posadas va titular Sombras. Integrat per un total de cinc peces de cambra, el cicle presenta diverses aproximacions al ritme de les ombres, objectes deutors de l’experiència diürna que en l’obra de Posadas basculen entre la idea metafísica de la llum i la distorsió topològica de l’efecte que aquesta crea en difuminar l’objecte sobre el qual es projecta. Elogio de la sombra (2012), per a quartet de corda, és la peça inicial i també l’exemple més clar d’una concepció de la memòria que experimentem gràcies a la distorsió de la imaginació nocturna. Posadas treballa amb un univers sonor que també és una metàfora de la realitat: el filtratge com a sinònim del difuminat, l’espectre acústic desmarxat com a metàfora de l’ombra. Assistim així a la travessia que la memòria recorre des del foc fins a la cendra, de la llum fins a l’ombra. L’elogi, el trobem en la dissolució de les formes, productes efímers de la memòria, i es palesa a través de la repetició difuminada dels gestos, una repetició que ens commina al conflicte, a la concepció del discurs sonor com una espècie de ressonància de la memòria.
Amb un gest semblant al de Posadas, tot i que amb una trajectòria completament diferent, Hèctor Parra ha sabut esprémer el seu magma sonor dels models de les arts visuals i dels reptes de la ciència contemporània, que en els darrers anys han constituït per a ell un estímul tan constant com fructífer. Més enllà de les referències explícites, l’escriptura de Parra reflecteix una concepció estètica que no distingeix entre el llenguatge ontològic de l’art i el de la ciència. Leaves of reality (2007) és, en paraules del compositor, una de les primeres temptatives en què relaciona el gest musical amb la idea de realitat, cosa que li permet establir una topologia de la matèria sonora. El temps, tot i la naturalesa extremament fragmentària del material que l’habita, és d’un marcat caràcter continu.
Actua com un espai de coexistència en què es produeixen les transformacions dels diversos estats sonors, energètics i emocionals que conviuen en els límits d’una estructura polifònica que Parra compara amb la jerarquia de les forces fonamentals d’interacció de la física. En aquest context, el prisma de la percepció auditiva esdevé l’espai interior en què es desencadenen els jocs de l’alteritat, un espai que permetia a Hölderlin concebre l’art no tan sols com una font de coneixement, sinó de vivència objectiva. En conseqüència, assistim a la gestació d’una arquitectura dels estats d’ànim: la fragmentació del jo davant la urgència que sentim enfront de l’inabastable o l’extrema paradoxa de la plenitud que provoquen determinats estats fugaços són alguns dels gestos que prenen cos i que convergeixen gràcies a la multiplicitat d’escales temporals que Parra ha sabut entrellaçar.
Hereu d’una tradició que reclama l’espai intratonal com a fonament i gra del seu edifici sonor, l’austríac Georg Friedrich Haas tenia clar des del primer moment que els dotze semitons temperats no eren una eina suficient per expressar amb exactitud els matisos finíssims que la música ha de suscitar en l’ànima humana. D’aquesta manera, l’equilibri entre raó i emoció, entre la llibertat expressiva i el càlcul de l’espectre sonor, deixa lloc a una música que, en el cas del Quartet de corda núm. 7, troba en l’electrònica una projecció i una integració perfectes. El treball dut a terme a l’Experimentalstudio de la SWR de Friburg va permetre a Haas modular el paisatge tímbric de la formació amb una cinquena veu que es presenta com un corrent continu fascinant. La peça defineix d’una manera exacta el concepte de música de cambra que Boulez ja reclamava durant els primers anys de l’IRCAM: l’electrònica, la transformació del so dels instruments ha d’esdevenir un element més de la composició, un element de primer ordre, que intervé en el centre mateix de l’organització compositiva, una realitat.
Concert en col·laboració amb:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada