Teatre del CCCB
18:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades
El trompetista i compositor nord-americà Peter Evans és un dels músics més sorprenents i talentosos del panorama internacional de la improvisació lliure. El seu àlbum per a solo de trompeta Lifeblood (2016), enregistrat en directe a Cleveland i a Nova York, és una clara mostra de la seva tècnica prodigiosa, però sobretot és la materialització d’una imaginació musical desbordant. La seva interiorització de les possibilitats tímbriques de la trompeta ens recorda que el límit dels instruments acústics no és allà on pensàvem que era. Acompanyaran Evans l’excepcional vibrafonista Joel Ross i la bateria i l’electrònica de Max Jaffre. La sessió es completarà amb improvisacions a trio.
Intèrprets
Peter Evans, trompeta
Joel Ross, vibràfon
Max Jaffe, bateria i electrònica
Notes al programa
Per Carlos Pérez Cruz
Potser és anecdòtic, però em va quedar gravat a la memòria: Peter Evans no tenia Wi-Fi a casa seva. Quan volia connectar-se a Internet, s’acostava a un bar proper. No sé si això haurà canviat; però, en temps de dispersió digital, el detall diu moltes coses. Per exemple, que el desenvolupament de les qualitats estratosfèriques del trompetista troba acomodament en un estudi disciplinat, que potser voreja l’obsessió, i sempre concentrat. Que Evans vingui capacitat de sèrie per a la pràctica de la trompeta és una cosa; que hagi arribat a cotes de virtuosisme delirant, n’és una altra. No hi ha cap loteria que premiï amb aquests dons.
Vaig batejar Peter Evans fa uns anys com a “P. E. L’extraterrestre”. Des de la meva perspectiva de trompetista, resulta difícil assimilar que el seu domini de l’instrument pugui ser humà. Però també em va sorgir una altra dificultat, la de fer comprendre a profans en la matèria que això de què és capaç el nord-americà no és normal; que no existeixen (o jo no en conec cap) trompetistes amb qualitats tècniques semblants, fins al punt d’haver extret a l’instrument sonoritats i usos insòlits (especialment a la trompeta piccolo, pensada en origen per a la interpretació de determinats repertoris del Barroc). Tot i que, com el mateix Evans em subratllava, la trompeta segueix sent la mateixa que es tocava fa un segle. És a dir, al contrari del que passa amb les joguines electròniques de la nostra era, l’evolució no és en l’eina.
Jim Black, una de les rítmiques més complexes del panorama jazzístic, i membre del quintet d’Evans, em confessava amb sorpresa el resultat personalíssim de la seva música a partir d’idees aparentment irrealitzables o contradictòries. Sorpresa que semblava compartir el mateix autor quan, enmig d’un concert a Madrid, va baixar de l’escenari per gaudir en marxa de la maquinària que ell mateix havia assemblat. Els que vam tenir la sort d’assistir-hi, vam sortir entre extasiats i desconcertats. Evans somreia com un nen en escoltar la seva furiosa criatura, que de vegades sembla disfressar-se de caos per descobrir-se després plena de lògica interna, per incendiària que resulti. Si la creació és un mirall de l’autor, el reflex que ens torna de Peter Evans és el d’un cervell que treballa a la velocitat de la llum, que s’eleva cap a aquest espai exterior del qual procedeix, però que desprèn humanitat en cadascuna de les emocions que desperta.
Hi ha infinits Peter Evans en la ja prolífica carrera de Peter Evans. I una voluntat de reflectir l’infinit dins dels límits finits de la música, les fronteres últimes de la qual ha anat allunyant any rere any en el seu minuciós desenvolupament d’aquesta contradicció en els termes que és el solo de trompeta. Ser capaç de generar un relat coherent amb l’única ajuda d’un instrument pensat per parlar en companyia (o com a molt, per al toc a sometent), s’explica per la seva portentosa resistència física i, molt especialment, per la capacitat de generar narratives a partir de centres tonals, cèl·lules obsessives, cercles infinits, intervals impossibles i una projecció del so capaç de fer vibrar l’espai circumdant i compondre així una autèntica simfonia d’harmònics. És sentint un solo d’Evans quan hom conclou, sense por d’equivocar-se, que hi ha vida extraterrestre. La vibració dels seus llavis, en contacte amb el filtre de l’instrument, és un gallet sense misericòrdia que dispara bales de so que travessen cossos i reverberen en una mena d’eco impossible de frontó musical.
Resulta il·lusori explicar amb paraules la música de Peter Evans, i més encara la procedència d’una cascada sònica com aquesta, alimentada per molt diversos afluents salvatges. Els seus pares escoltaven una mica de jazz, però sobretot pop dels vuitanta, i Michael Jackson. I a ell –que va escoltar a casa el primer Wynton Marsalis i el Miles Davis elèctric, i que va passar pel repertori clàssic orquestral– a la high school se li va creuar amb la música de Captain Beefheart. «La primera vegada no em va agradar gens. Em va deixar perplex. Vaig passar d’odiar-la a estimar-la en molt poc temps, i vaig començar a buscar aquest tipus de sentiment en altres músiques». Les seves, poden ser difícils d’estimar a la primera; però són susceptibles de generar, amb la reincidència, l’addicció compulsiva d’un amant primerenc. A mi, amant incondicional, ja m’és impossible deslligar la música més arriscada del nostre temps de la de Peter Evans. Excitada i estimulant com poques; una revolució en temps d’involució. Per a astronautes de l’espai sonor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada