Entrevista a Thomas Ankersmit

Modular

Dissabte 14 de febrer - L'Auditori

Sala 4 - 19.30 hores
Barcelona

Compra d'entrades

Aquest dissabte 14 Thomas Ankersmit presentarà la seva recerca amb síntesi modular a un dels concerts més esperats de Sampler Sèries.

Per presentar aquesta proposta, traduïm un fragment de la conversa mantinguda entre Tobias Fischer, editor del web de referència en l'actualitat musical Fifteen Questions, i l'autor.

Traducció: Jordi Alomar

Com és que vas començar a treballar amb el sintetitzador modular?

D'adolescent, quan vaig començar a remenar amb so i música, els meus primers instruments eren trastos electrònics primitius: una ràdio espatllada, una guitarra elèctrica feta peces, un micròfon de contacte, un amplificador… Coses que havia fet el meu pare quan era jove. El saxòfon va arribar un grapat d'anys després. Per tant, sempre m'ha interessat el so elèctric, particularment els «sorolls amagats» dels equips analògics, i la fisicalitat de poder jugar amb aquestes màquines, posant els meus dits directament sobre els circuits impresos per generar feedback, per exemple.

Cap a l'any 2000 vaig tenir el meu primer Mac capaç de manejar programes d'àudio, i vaig descobrir també el sintetitzador modular Doepfer, que era un dels primers d'una nova generació de sistemes modulars assequibles. Per ventura això era per a mi més tàctil que l'ordinador, i més sofisticat que la ràdio espatllada. Llavors, el 2003, vaig tenir l'ocasió de poder comprar un EMS Synthi A força vell, que m'agradava molt però que mai va arribar a rutllar per a fer el que jo volia. El 2005 vaig descobrir el Serge, i des d'aleshores encara em sembla ideal. Ja no toco el saxòfon, de moment, estic del tot focalitzat en la música electrònica.

Què és el que t'atreu de les possibilitats sonores del sintetitzador?

De fet, odio la majoria de sons de sintetitzador modular, i fins i tot gran part de la meva música! El mateix em passa amb el saxòfon. Per tant, no és que trobi el seu so inherentment atractiu. El sintetitzador modular Serge és com un joguet de muntar: pots construir gairebé qualsevol cosa amb ell. M'interessen els errors i distorsions en el senyal, el feedback intern, les petites explosions sonores que impacten contra altres sons. M'agrada particualrment el Serge perquè està dissenyat per a ser extremadament obert i flexible, i està ple de mòduls de processament sonor inusuals. Al mateix temps és molt precís i high-end, de manera que tant pots tenir un control fi de tot plegat com deslliurar l'infern. Pots recrear-te en les seves impureses. El que crec que és més important —i que el diferencia d'altres sintetitzadors— és que el Serge va ser dissenyat des d'un principi amb la idea de l'experimentació sonora. Vaig llegir una entrevista a Serge Tcherepnin, l'inventor, i deia que havia començat manejant ràdios espatllades, i que apreciava l'embull de circuits i la distorsió. Curiosament, ell treballava força sovint amb Maryanne Amacher, amb qui vaig fer força coses i la feina de la qual sempre m'ha impressionat. No vaig arribar a conèixer a Serge, però segur que era un tipus ben interessant.

Maryanne Amacher: Living sound de la sèrie "Sound-joined Rooms"(1980)

Com és la corba d'aprenentatge, pel que fa a la manipulació del modular? Com ha estat el trajecte des de les teves primers proves fins a l'actualitat?

Encara tinc molt de camí per fer. Imagino que alguns llocs comuns en la interpretació del sintetitzador modular són els drones continus i ajustar poc a poc els controls, o seqüenciar coses de manera que l'instrument vagi sonant de manera més o menys automàtica. Fins i tot, tocar-lo de manera similar a un piano, disparant sons des d'un teclat, amb un resultat previsiblement sembalnt a un «plink plonk» tonal. Cap d'aquestes coses és el que jo vull fer. Estic més interessat en una apropament tipus collage sonor, i en com el so es comporta en l'espai acústic i dins de l'aparell auditiu de l'oient.

M'agradaria ser capaç de donar forma a diferents aspectes del so en temps real, i construir aquests clústers densos d'esdeveniments fent-los anar i venir com em plagui. Però això és més fàcil de dir que no pas de fer. Vull dir que això ja és una idea que Varèse ja volia fer fa gairebé cent anys. I hi ha una tensió entre voler esculpir el so amb molta precisió i voler fer-ho en temps real. Com ja he dit abans, el tipus de sons que més m'interessen estan sorgint en el límit del control, en la «brutor» del senyal. No pots controlar realment aquesta brutor.

Enregistres les teves actuacions?

No, de fet, mai ho faig.

Doncs com és que tens un disc que es diu Live in Utrecht?

Va anar així. A vegades el tècnic de so enregistra el bolo i desrpés et dóna el disc. I, honestament, normalment no els escolto. Però aquesta vegada el vaig escoltar i em va agradar, així que ho vaig anar repartint a algunes persones per mostrar el que feia. Així va sortir aquest disc.

Hi ha, evidentment, un dualisme entre improvisació/composició, intuïció/voluntat, en viu/enregistrat… Veus aquests termes com a mútuament excloents?

No. Només són mitjans per a assolir una fi. Molt del que faig es basa en la improvisació, com un mètode de generar quelcom. Trobo molt més fàcil generar un sentit d'energia o tensió tocant en temps real en oposició a construir-ho amb una timeline de Pro Tools. No obstant, Valerio Tricoli, per exemple, ho fa molt bé això de construir quelcom peça per peça i que assoleixi un sentit real de desenvolupament.

Hi ha algun tipus d'estructura premeditada abans d'actuar en públic?

Normalment sé com vull començar i, aproximadament, com voldria acabar, però no vull coreografiar-ho per complet. Una part significativa d'actuar en viu és interactuar amb el comportament de la sala i els instruments, trobar coses just en el moment. Normalment tinc una idea en brut de cap a on anar, però sovint me n'acabo desviant.

Com comences, normalment?

Darrerament busco cert tipus d'intensitat i tensió en el so, idealment a través d'un muntatge en viu força detallat. M'agrada començar els concerts aparentment enmig de la música, començant en un punt de gran intensitat i sense venir d'enlloc. Però també pot ser partint d'un procés, sentint el meu camí a través dels primers minuts de so i fent-ne emergir una forma.

Thomas Ankersmit: Figueroa Terrace

Normalment planteges l'ús de l'espai com a un estímul per a la generació sonora. Què vols dir amb això?

Sempre m'han interessat els entorns que tenen un «caràcter» acústic marcat, com un eco característic o una reverberació molt llarga. Pere exemple Teufelsberg, un complex de cúpules d'antenes de ràdio abandonat als afores de Berlin emprat per les potències occidentals durant la Guerra Freda. He estat entrant-hi furtivament des de l'any 2000, generalment per gravar jo mateix com sona tot allò. Una de les cúpules té literalment uns vint segons de reverberació, i també ecos molt direccionals. Les reflexions sonores canvien dramàticament segons el lloc on estiguis situat. Si estàs ben al mig, per exemple, pots sentir-te xiuxiuejant dins la teva pròpia orella. Si llavors camines un grapat de passes, la teva veu encara s'estarà dispersant arreu, esdevenint un núvol de reverberacions. Un lloc com aquest et permet magnificar els sons acústics i buidar-los dins d'un patró complex on el passat immediat encar hi és, superposant-se amb el present. M'agrada molt treballar amb llocs que tenen unes reflraccions sonores molt fortes. Pel que fa a sales més convencionals, m'agrada acoblar els oscil·ladors del sintetitzador a les freqüències ressonants de parts de l'edifici, per exemple, i que vibrin per simpatia, o crear ones estacionàries en el so, de manera que el so canviï quan l'oient mou el seu cap, creant així perspectives acústiques distintes i simultànies.

Thomas Ankersmit: intervenció en un hangar abandonat a Tallinn, Estònia (2013)

© Jordi Alomar 2015