dilluns, 13 d’abril de 2015

Phill Niblock

Touch


Concert en el marc del Festival Mixtur

Dissabte 25 d'abril  - 19.30 hores
Fundació Antoni Tàpies - C. Aragó 255, Barcelona
Amb l'entrada a aquest concert es pot accedir al concert del Ensemble For New Music Tallinn a les 17 hores

A les 18.00 hores, taula rodona prèvia a l'auditori de la Fundació Tàpies: "Confluències i divergències entre la música contemporània i l'art sonor", amb Ramon Lazkano, Lluís Nacenta, Manuel Rodeiro, Arturo Rodríguez-Morató, moderada per Jordi Alomar.


Programa: 

Phill Niblock: Touch



Notes 


Entre 1940 i 1985, als Estats Units d'Amèrica s'experimentà una expansió de les infraestructures organitzatives del món de l'art contemporani sense precedents. Centenars de nous museus, galeries, col·leccions i centres educatius bastiren un teixit atapeït que configurà el mapa evolutiu de les successives transformacions de l'avantguarda. És a partir d'aquest entramat institucional proliferant que es desdibuixen els contorns d'un art modern entès com una plataforma contracultural definida per oposició a l'hegemònic, refragmentant-se en un entramat de subcultures més o menys efímeres i integrades a l'oficialitat o a la marginalitat, a l'autosuficiència o a la dependència.

La ciutat de Nova York és, sens dubte, el brou de cultiu paradigmàtic d'aquesta transformació: de les 290 galeries d'art contemporani nord-americà existents el 1977, 180 foren fundades després de 1965. El creixement exponencial d'aquestes estructures no només d'exhibició sinó també de socialització i d'articulació de l'activitat professional de l'artista comportà una multiplicitat organitzacional, des dels espais del mainstream consagrador fins a les cooperatives a la perifèria dels dictats oficials. Escomeses com el New American Cinema Group, el Judson Dance Theater o The Open Theater són exemples dels entorns que possibilitaren l'emergència d'un ventall gairebé infinit de propostes experimentals, un ventall plural i pluralista que, a banda d'acabar amb la necessitat d'expressar una idea específica des de la informació o el coneixement, reverbera amb la contradicció dels seus constituents.

Phill Niblock i Max Neuhaus: Max (1967)


De la mateixa manera que la «interdisciplinarietat» de les músiques de la New York School —Cage, Feldman, Brown, Tudor…— només es pot entendre des de la compartició d'espais de legitimitat, la proposta de Niblock és indissociable de les frontisses de llibertat i transferència que les escenes experimentals de Nova York garantien en els anys 60 i 70. Diem «proposta» perquè seria reduccionista dir-ne només música, cinema, o instal·lació. La seva arribada a la creació sonora no ve d'una formació musical típica sinó d'un trajecte audiovisual en permanent contagi: treballs amb Max Neuhaus, Sun Ra, Raoul Middleman o Elaine Summers que el permeten aplicar implacablement a la seva ideació sonora el principi comú a tota la seva recerca fotogràfica i fílmica: «la proximitat de la imatge a partir de l'ús de la llum i de l'exclusió del fons». És des d'aquesta proximitat que és possible la fixació de la mirada —com de l'escolta— i permetre l'experiència de la natura en la seva aclaparadora realitat, en la seva infinita abstracció. Una abstracció en forma de bloc sonor arquitectònic, que qui s'hi enfronta deixa de ser espectador —ja no cal esperar— sinó tan sols un que mira, escolta.

Phill Niblock: FeedCorn Ear (2013)

Conversa amb Hans Ulrich Olbrist

Extreta de Hans Ulrich Olbrist: A Brief Historiy of New Music, JRP Ringier, Zurich 2013. Traducció de Jordi Alomar.

Com va ser el començament de tot plegat?

Vaig començar a col·leccionar gravacions, de jazz i de música clàssica, cap a 1948. Un cop a Nova York vaig treballar com a venedor d'equipaments audiovisuals. Vaig comprar-me una càmera i vaig començar a fer fotografies. Així és com tot va començar. Fer fotos m'era quelcom molt natural, i en un any podria dir que ja duia vida d'artista. Veia moltes galeries, escoltava molt de jazz. M'interessava molt la fotografia realista. Em costava molt interessar-me pel cinema abstracte, ja que jo estava molt lligat a la imatge fotogràfica. 

Com va ser el pas de la fotografia al film?

Estava molt en contacte amb el món de l'art i del teatre, particularment entorn de l'Open Theater. Vaig començar a fotografiar-los. Aleshores vaig començar a treballar amb Eliane Summers, cineasta i coreògrafa molt involucrada amb el Judson Memorial Church Theater. Fou quan vaig rodar les primeres pel·lícules. Cap a 1965 o 1966 vaig decidir que, durant un any, rodaria una pel·lícula cada setmana. I així ho vaig fer: filmava quelcom cada setmana, fragments que acabaven formant un tot. Filmava molta dansa. Així va ser com vaig fer la meva primera «pel·lícula», el 1968: Environments, una performance amb pantalles simultànies i seccions amb dansa i música. La meva primera peça musical va ser per a aquest concert. Volia que hi hagués música, així que, senzillament, vaig fer-la.

Des de 1950 comença a experimentar amb cintes, i a finals dels 60 amb les seves primeres composicions sonores. S'hi refereix com a Environments [ambients], un ús primerenc d'aquest terme.

De fet, aquestes eren peces concebudes com a una performance, amb imatges múltiples, dansa i so. Però era molt complicat fer-les. Només era possible a Nova York, anar de gira amb elles resultava massa car. Havia de fer quelcom jo mateix. Així és com vaig començar a treballar amb The Movement of People Working, acabant amb la dansa en directe i projectant només pel·lícula i so.

Phill Niblock: The Movement of People Working


D'on ve aquesta idea d'Environment? Allan Kaprow l'usava. Hi estava en contacte?

No recordo cap connexió particular amb ell, però sí que havia vist molts de Happenings a Nova York.

Així doncs el món artístic era important.

Efectivament.

En el moment de començar a compondre, Feldman va ser una inspiració?

Sí. Havia escoltat la sèrie Durations, unes peces sense ritme, melodia o forma temporal. En certa manera, el fet de conèixer-les em donà permís per a fer música.

Vostè és un compositor minimalista?

Si no confonem minimalisme amb repetivisme, sí. Part de la qüestió minimalista és eliminar molts d'aspectes del medi en què un actua de la manera en què la tecnologia ho permeti, centrant-se en una àrea molt limitada. Això és el que considero minimalisme. Volia alliberar-me de l'editatge entès com a muntatge o com a fixació de l'atenció vers estructures temporals. Una de les grans semblances entre la música i el cinema és el poder-se desfer del temps.

Desfer-se del temps o introduir un altre tipus de temps?

Crec que cap de les dues opcions és bona. Voldria que cada un tingui una percepció distinta del que està passant.

Phill Niblock a Roulette, Brooklyn, Nova York, 2014.


Quins consideres que han estat els moments clau en la teva trajectòria?

Crec que no n'hi ha. Vaig idear The Movement of People Working en cinc minuts, i hi he estat treballant durant divuit anys. I això no vol dir res, senzillament va ser així. Diria que aquesta seria la manera en què penso: rumio quelcom molt ràpid i ja està en marxa. M'agrada la idea de decidir quelcom amb rapidesa i que això signifiqui vint-i-cinc anys de feina.
Quan vaig començar a fer música m'interessava la manera en què els microtons produïen altres harmònics. Això és tot el que faig, tot en el que he estat interessat fent música. Freqüències molt properes que, pel seu xoc, produeixen altres freqüències. Potser aquesta és l'única epifania que podria anomenar. La qüestió del drone és més una manera de tenir un so suficientment continu com perquè els microtons puguin treballar per si mateixos que no pas fer un drone perquè sí. Sempre he treballat amb sons instrumentals, i l'arribada del món digital no ho ha canviat. Potser la diferència entre la meva música feta amb cinta i la que faig ara amb ordinador rau en l'espessor, puc treballar un so més complex, però la idea és la mateixa.

La seva música la trobem als museus, i en menor mesura al circuit musical. Quina és la seva connexió amb el món de l'art contemporani?

Diria que senzillament en formo part. No tant del món musical, només d'una manera molt tangencial. I no he format mai part del món del cinema, allà sóc un desconegut.

Sovint t'associen amb la música noise: per a molts dels seus exponents tu n'ets el referent. Com t'hi trobes?

Molt bé. De fet, és el que m'ha permès seguir existint. És l'àmbit on actuo més sovint.


Phil Niblock: The Magic Sun (1966)


 Dels textos de presentació i la traducció © Jordi Alomar 2015

3 comentaris:

  1. Droneando las Tapias. Compartid como queráis:

    https://www.youtube.com/watch?v=VPKpoB-rrsU&list=PLIFn9c3k27EJKz1mWPOkkQHSK4fPteX3B

    ResponElimina
  2. ¿Tenéis algún facebook para compartir el video con la gente?

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, ho compartim al blog!

    ResponElimina