dilluns, 11 de maig de 2015

Benet Casablancas a Sampler Sèries


 bcn 216: Casablancas


L'Auditori - Sala 2
21 de maig de 2015 - 20.30 hores
Compra d'entrades aquí


El grup instrumental bcn216 presenta un concert monogràfic de Benet Casablancas, compositor resident de L’Auditori i Premi Nacional de composició 2013.


Programa


Epigrames (1990) 
       I. Poco allegro 
       II. Tranquilo 
       III. Allegro moderato
Set Haikus per a sextet (2015) *
       I. Full de Dietari, per a Antonio Muñoz Molina
       II. Ràfegues de llum
       III. Poco Andante
       IV. Con Moto. Giocoso e Festivo
       V. Poco mosso
       VI. Memento -Haiku per a Maria del Carme Casablancas-
       VII. Allegro 
Sis Glosses sobre textos de Cees Nooteboom (2010)  
      I. “El camí cap aquí”
      II. “Seguint el rastre de Don Quixot”
      III. “Un xiuxiueig d´or i marró i gris plom”
      IV. “La pobresa és silenciosa”
      V. “La marededéu negra dins la seva cova daurada” 
      VI. “Arribada”

 Dove of Peace. Hommage to Picasso (2010) **
L´autor dedica la present audició de Dove of Peace a la memòria de Carles Riera i Pujal (1956-2009)
Dance, Song and Celebration. Homenatge a Xavier Montsalvatge (2012)***

bcn 216
Francesc Prat, director
Jose Luis Estellés, clarinet solista

* Estrena absoluta
** Primera audició a Barcelona
*** Estrena nacional






































Benet Casablancas i Domingo (Sabadell, 1956), compositor resident a L'Auditori durant les temporades 2013-14 i 2014-15, és un dels compositors catalans actuals amb major activitat internacional. Format musicalment al Conservatori Superior de Música de Barcelona i deixeble de Josep Soler, la seva estada a Viena amb Friedrich Cerha i Karl-Heinz Füssl suposà l'entroncament amb la tradició compositiva centreeuropea. Llicenciat en filosofia i doctor en història i ciències de la música per la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva activitat assagística, crítica i docent és indissociable del seu plantejament creatiu.
El seu ampli catàleg d'obres és interpretat arreu del món per agrupacions com la London Philharmonic Orchestra, l'Orquesta Nacional de España, la BBC Symphony Orchestra, Tokyo Sinfonietta, Plural Ensemble, London Sinfonietta, Arditti Quartet o Perspectives Ensemble, entre d'altres.
Des de l'any 2002 és director acadèmic del Conservatori Superior de Música del Liceu. El primer enregistrament monogràfic de la seva música el 1989 fou guardonat amb el Premi Nacional del Disc del Ministeri de Cultura. El 1992 li fou concedit el Premi Ciutat de Barcelona de Composició i el 2007 el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 2013 obtingué el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura, el màxim guardó estatal. 


Notes al programa

Per Jordi Alomar


La música de Benet Casablancas presenta uns signes clars de definició. Lliure de les ortodòxies compositives del segle XX alhora que plenament lligada a l'horitzó compositiu de la tradició moderna, l'assimilació profunda del pensament musical de l'Escola de Viena impregna tot el seu cabal creatiu. Si bé l'aprofundiment i la reivindicació del sistema serial com a marc expressiu i formal vast és un tret característic de la seva producció primerenca, l'adopció progressiva de maneres de flexibilitzar el discurs sonor ha cristal·litzat en una expressió lliure i fidel als interessos i idees de l'autor, plena d'elements relacionals.

La clarificació formal i la fluència discursiva, la lluminositat tímbrica, l'energia vitalista juntament amb la cura vers l'oient tot resguardant-lo de les concessions fàcils, de l'accessori i de l'efectisme gratuït —sempre des d'uns marcs amarats per la síntesi de la tradició— caracteritzen la producció actual de Casablancas. Segons el compositor anglès Jonathan Harvey, l'escriptura del compositor sabadellenc flueix a través del recurs clàssic de la polifonia, un contrapunt en constant transformació i paròdia dels seus elements constituents que obre espais d'intensitat lírica, de joc enginyós o d'introspecció contemplativa. 

La preocupació estructural de l'autor ha resultat en una destil·lació dels mitjans formals fins a arribar a una projecció sintètica i concisa del material. Per això, la idea de l'epigramàtic —terme literari referit a una composició poètica breu, succinta, de contingut sovint satíric i incisiu— és determinant per a l'escolta de la seva música. El seu catàleg, ple de fragments, peces breus, interludis, aforismes o epigrames sembla encarnar sonorament aquesta idea de mònada compositiva.




Epigrames de 1990 és el primer conjunt d'epigrames de l'autor, seqüència que amb els New Epigrams per a orquestra de corda (1997) i els Set epigrames per a piano (2000-2003), culminaria amb els Tres epigrames per a orquestra (2001). En el transcurs de l'obra, per a sis instruments, un seguit de petits episodis se succeeixen sense solució de continuïtat, formant una seqüència de contrastos en un marc d'atonalitat lliure. Aquesta peça està dedicada al grup Barcelona 216, que sempre ha mantingut una especial vinculació amb l'autor. Fou estrenada a Palermo el desembre de 1990, sota la direcció d'Ernest Martínez Izquierdo. 


Els Set Haikus per a sextet (2015) estan inspirats en la concisió i essencialitat de la forma poètica japonesa. De la mateixa manera que la sèrie d'epigrames, aquesta forma succinta ha permès a l'autor contraposar a les obres de majors dimensions formals un medi discursiu concentrat que possibiliti capturar la idea inicial i copsar-la amb la immediatesa, continuïtat i intensitat d'allò que s'escriu gairebé d'un sol traç, com en la cal·ligrafia japonesa. L'espai breu i acotat possibilita un marc expressiu capaç de dotar el seu contingut de significacions i registres ben diversos: des d'allò festiu, brillant i juganer fins al luctuós sisè Haiku, dedicat a la memòria de Maria del Carme Casablancas.


Amb la mateixa proposta instrumental que els Epigrames de 1990, les Sis glosses sobre textos de Cees Nooteboom (2010) estan basades en textos de l'extraordinari llibre de viatges Desviació a Santiago, un recorregut polièdric i personal per la geografia peninsular tot seguint el Camí de Sant Jaume entre 1979 i 1981. Les peces musicals no estan concebudes com a una il·lustració programàtica ni descriptiva sinó com a un diàleg amb els textos citats, responent al flux d'al·lusions que els conformen. L'obra fou encarregada per l'Ensemble 88, que l'estrenà a Maastricht sota la direcció de Taco Kooistra.

Liverpool Philharmonic: Dove of Peace


Si a les Sis glosses la referència de partida era literària, amb Dove of Peace. Hommage to Picasso (2010) l'associació amb el quadre homònim de Picasso transcendeix el simple homenatge al pintor, prenent la força del símbol de la confrontació entre guerra i pau, i del paper de l'art en el conflicte: «un immens colom blanc esquita amb la còlera del seu dol la terra» (Pablo Picasso, Poemes en prosa). Obra encarregada per la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra i pel clarinetista Nicholas Cox, la coincidència de l'estrena amb la celebració d'una gran exposició monogràfica sobre Picasso a la Tate Liverpool motivà la tria de l'homenatge. Aquesta peça és la primera incursió en el gènere concertant de l'autor. Estrenada a Liverpool sota la direcció de Clark Rundell, està escrita a la memòria de Carles Riera, clarinetista amic de l'autor finat durant la composició de la peça.



Dance, Song and Celebration – Homage to Xavier Montsalvatge (2012) fou escrita en ocasió de la celebració de l' «Any Montsalvatge», com a encàrrec de la Foundation for Iberian Music de la City University of New York. Amb un caràcter festiu i lluminós, la peça conté referències directes a Canción de cuna para dormir a un negrito i a El gato con botas. La incidència sobre la nota si en l'última secció de la peça correspon a l'enllaç directe amb la mateixa voluntat d'homenatge de la peça Sí a Montsalvatge, peça per a piano del mateix any que fa referència a Sí, a Mompou (1983) de Montsalvatge, fent un joc d'al·lusions a dos referents fonamentals per a l'autor. La peça fou estrenada pel Perspectives Ensemble a la Morgan Library de Nova York sota la direcció d'Ángel Gil-Ordóñez.


Estrena de Dance, Song and Celebration (2012)


© Jordi Alomar 2015









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada