dimarts, 19 de gener de 2016

Agustí Fernández, Peter Evans i Barry Guy: Free Radicals


Teatre del CCCB

Dimecres 27 gener 2016
20:30 hores
7€

Compra les entrades aquí




Agustí Fernández, piano
Peter Evans, trompeta
Barry Guy, contrabaix




Els intèrprets


Peter Evans (Boston, 1981), trompeta

Establert a Nova York el 2003 després d’haver-se format a l’Oberlin College, la seva producció es nodreix de diferents fonts i tradicions, i avui dia ha esdevingut un dels artistes més actius de l’escena improvisadora internacional. A part de l’activitat com a solista, lidera el Peter Evans Quintet –amb el que combina el tractament acústic instrumental amb l’electrònica en viu– i el Zebulon Trio. És membre dels grups de creació col·lectiva Pulverize the Sound, Rocket Science i Premature Burial, així com de l’International Contemporary Ensemble, entre d’altres. Els seus projectes han estat comissariats per Donaeuschingen Musiktage Festival, Yarn/Wire o Issue Project Room Brooklyn. El 2011 va fundar el segell discogràfic More is More Records.







Barry Guy (Londres, 1947), contrabaix

Veterà de l’escena improvisadora anglesa, el compositor i contrabaixista Barry Guy és un dels punts noms de referència de la música lliure i l’experimentació sonora.
La seva associació amb el saxofonista Evan Parker i el bateria Paul Lyttn va cristal·litzar en un dels conjunts més reconeguts de la improvisació lliure durant els anys vuitanta i noranta. Ha estat membre impulsor i fundador de la London Jazz Composers Orchestra (1972) i de la Barry Guy New Orchestra (2000). Igualment, ha estat contrabaix principal de diferents orquestres simfòniques angleses, així com de conjunts de música barroca. L’any 2006 va ser compositor resident al festival de Huddersfield.
Des de 2004 forma trio juntament amb Agustí Fernández i Ramón López. La seva música està enregistrada per segells com ECM, Intakt i Maya Recordings, discogràfica de la qual és fundador. 






Agustí Fernández (Palma, 1954), piano

Capdavanter de la improvisació lliure en el nostre país i referència mundial ineludible, el pianista Agustí Fernández ha treballat amb primeres figures com Derek Bailey, Peter Kowald, Evan Parker i Barry Guy, orma part de l’Evan Parker Electro-Acoustic Ensemble i de la Barry Guy New Orchestra. Revulsiu en el panorama musical barceloní, formà part del Trio Local juntament amb Joan Saura i Liba Villavecchia, i també de la Banda d’Improvisadors de Barcelona i del Free Art Ensemble. Artista versàtil i incombustible, en la seva llarga carrera ha treballat al costat d’artistes tan diferents com Carles Santos, Iannis Xenakis, Hèctor Parra o Miguel Poveda, així com amb la companyia de dansa Malpelo o el coreògraf Andrés Corchero, entre d’altres. Fou co-comissari del cicle Música a Metrònom, director del Festival Nous Sons de L’Auditori (2000-2006) i del cicle Nits de Música de la Fundació Miró. Té més de cinquanta enregistraments publicats.
L’any 2013 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Actualment se centra exclusivament en la seva faceta com a intèrpret d’improvisació lliure i en la docència a l’ESMUC.






Notes al concert

Per Jordi Alomar

Què es pot dir d’un concert en què res del que sonarà està escrit ni prefixat? Sembla una d’aquestes ocasions en les quals, més que mai, la declaració de Frank Zappa «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura» ve al cas. Aquesta afirmació és una reformulació del lloc comú de la inefabilitat de la música, de la insuficiència del llenguatge verbal i de les seves constriccions per explicar el fet musical en si. La pràctica de la improvisació lliure és tota una declaració d’intencions de la militància contra les constriccions i les cotilles en qualsevol dels seus vessants. És un gest de manumissió dels jous de tota herència convencional en el tractament sonor i la independència vers els condicionants institucionals. La improvisació lliure és la pràctica lliure de la música, la composició instantània i alliberada d’haver d’esdevenir obra perenne o patrimoni susceptible de ser descrit o prescrit.

Com dèiem en la presentació del cicle Huddersfield a Barcelona la passada temporada de Sampler Sèries, la història de l’anomenada música contemporània ha anat integrant, als seus marges, un component de difícil categorització sota el paraigua comú de les «músiques experimentals». Partint d’una pràctica que s’oposa i qüestiona els modes institucionalitzats de programació, composició, interpretació i gust, els processos de transmissió i difusió d’aquestes s músiques han conformat la seva parcel·la pròpia. Es pot adduir un cúmul sempre insuficient de raons que justifiquin o expliquin el sorgiment d’un descontentament vers aquests atzucacs i que cristal·litza en una actitud de rebuig de les músiques i valors institucionalitzats. En la música experimental, doncs, no hi trobarem una tendència específica definida a partir de la compartició de característiques compositives comunes sinó des del fet de compartir la seva independència amb relació als valors convencionals, siguin els de la tradició o siguin els de l’avantguarda consolidada, del repertori contemporani o dels estàndards del jazz. 





S’obre així un ventall molt ample, caracteritzat per plantejar una música immune als models analítics i valoratius tradicionals: ja sigui abandonant la notació convencional per utilitzar-ne una de gràfica (en què la dimensió prescriptiva de la notació queda relegada a un segon terme a favor de la dimensió descriptiva des de paràmetres considerats fins aleshores “extramusicals”, com és el cas de l’escriptura emprada per Hèctor Parra i Agustí Fernández en el seu Frec 2, que tindrem ocasió d’escoltar i veure pròximament a Sampler Sèries), plantejant la indeterminació com a motor estructural o bé expandint els límits físics tradicionals de l’instrument. En el concert d’avui es prescindeix completament de qualsevol partitura i de qualsevol regla de joc prefixada, i serà a través de la interacció del mateix joc entre els intèrprets (to play music) com s’aniran elaborant i transgredint les regles.





Des de la historiografia de la música contemporània existeix, tanmateix, una certa tendència a plantejar el sorgiment de la música experimental i l’adopció de les seves tècniques i recursos com quelcom ex-novo, com un desenvolupament sociomusical d’una certa elit musical orgullosa de no ser hereva de cap tradició. Com critica el musicòleg i compositor nord-americà George Lewis, és completament palpable l’omissió dels desenvolupaments contemporanis de la improvisació lligats al jazz. L’emergència i assimilació de la praxi experimental en la música contemporània de tradició europea (“eurològica”) coincideix plenament en el temps i en l’espai amb la consolidació del bebop, una gran activitat improvisada que repta la tradició jazzística i que expandeix l’experiència musical de manera inusitada des del pol “afrològic”. De la mateixa manera que amb John Cage es planteja una música lliure de càrregues a partir de la indeterminació i de la creació en temps real –en síntesi, una concepció utòpica de la màxima “autonomia” possible: sons que siguin només sons–, amb Charlie Parker, el bebop, Cecil Taylor i entitats com l’AACM (Association for the Advancement of Creative Musicians) o l’Art Ensemble of Chicago, la improvisació esdevé igualment un motor de creació sonora en temps real que constitueix un focus d’experimentació genuïna i de reivindicació de la llibertat individual i col·lectiva, malauradament menystingut com a aportació significativa tot i, sens dubte i com queda palès en el concert d’avui i amb l’aposta de Sampler Sèries per aquestes músiques, ser-ho.

La trajectòria vital d’Agustí Fernández i dels seus companys Barry Guy i Peter Evans gira al voltant d’aquesta pràctica de la llibertat sonora, entesa com un espai de creació comuna i conjunta, un compromís amb l’expressió directa de la pròpia veu i de la intel·ligència col·lectiva en un aquí i ara irrepetibles.


© Jordi Alomar 2016