dimarts, 23 de febrer de 2016

WE SPOKE: Bernhard Lang, Larry Polansky

Dimecres 2 de març de 2016

20:30 hores

Mercat de Les Flors - Sala Pina Bausch
https://www.mercatflors.cat/
Barcelona

7€

Compra les entrades aquí



Programa 

Serge Vuille: Ouverture in white (2016)*
Larry Polansky: Ensembles of Note (1998)**
Bernhard Lang: DW16 Songbook (2004)**


*Estrena absoluta
**Estrena nacional



Intèrprets

 


We Spoke és un col·lectiu de música contemporània establert a Suïssa i Londres, dirigit pel percussionista Serge Vuille.
We Spoke pren el nom de la fusió entre we speak (parlem) i bespoke (fet a mida), i explora els diferents llenguatges de la música contemporània. Cada producció del grup es focalitza en una temàtica particular, a la qual s’apropa tant des de la dimensió musical com des de la posada en escena.
We Spoke col·labora amb compositors, artistes visuals, escenògrafs, actors i coreògrafs com Fritz Hauser, Bernhard Lang, Mark Knoop, Martin Creed, Anne Sylvie Henchoz o Mica Levi.
Actualment, We Spoke és conjunt resident al Café-Théâtre Le Bourg de Lausanne.

We Spoke són:
Juliet Fraser, veu · Laurent Estoppey, saxo · Mark Knoop, teclats · Serge Vuille, percussió


Núria Guiu, dansa

Es gradua a l’Institut del Teatre de Barcelona i entra a formar part de la companyia jove ITDANSA. Posteriorment, treballa com a ballarina/intèrpret amb diferents companyies com Gisele Vienne (FR), Batsheva Dance Company i el projecte Kamuyot (IS), La Veronal (SP), Carte Blanche Dance Company (NO), Jasmin Vardimon (UK) i Kobalt Works (BE), entre d’altres. Com a coreògrafa, crea La muda, peça comissionada per la Companyia Nacional de Dansa Contemporània de Noruega; Login, presentat al Festival Salmon de Barcelona 2014, i el seu treball més recent, Portal, un solo estrenat a l’Oktoberdans Festival de Noruega el 2014 i més tard estrenat a Barcelona a la Sala Hiroshima, on va ser artista convidada durant el 2015. Va ser coreògrafa resident a La Caldera el 2015.

Manuel Rodríguez, dansa

Nascut a Úbeda (Jaen), estudia ballet clàssic i dansa contemporània al Conservatori Professional de Dansa Luis del Rio de Còrdova i al Real Conservatorio Profesional de Danza Mariemma de Madrid, i també arts plàstiques a l’Escola d’Art N.10 de Madrid. De forma autodidacta, desenvolupa la seva activitat artística passant per disciplines com la fotografia, el vídeo i l’street art que aporten una visió particular en la seva manera d’enfocar les arts escèniques. Algunes de les seves creacions han estat guardonades amb importants premis i en concursos internacionals. Ha col·laborat amb diverses companyies i coreògrafs, com ara Carmen Werner, Sharon Fridman, Asier Zabaleta, Taiat Dansa, James Thierreé i Marcos Morau, amb qui continua com intèrpret a la companyia La Veronal. Recentment, amb Screensaver en la seva versió curta, ha obtingut el primer premi al Gdansk International Solo Dance Contest 2014 de Polònia.




THE CUT AS THE BEA(S)T

  Notes al programa per Jordi Alomar 

Cut word lines – Cut music lines – Smash the control images – Smash the control machine – Burn the books – Kill the priests – Kill! Kill! Kill!” William S. Burroughs, The Soft Machine

El 1966, l’escriptor i artista William S. Burroughs–icona de la generació beat– plantejà en els textos The Invisible Generator i The Electric Revolution l’ús de la gravadora com a un dispositiu capaç de descodificar el contingut implícit en el llenguatge i albirar-ne el significat real. No oblidem que “descodificar” vol dir aplicar inversament un codi per tal d’obtenir la forma primitiva del missatge o de la informació. Burroughs proposa la gravadora com a estri efectiu i reeixit per a la descodificació mitjançant la tècnica del cut-up o retalls, amb què la linealitat d’un text –o d’una estructura de significat– és rompuda a partir de l’acció de retallar i reordenar per atzar la miríada de fragments resultants.

William S. Burroughs: The Cut Ups (1966)




L’ús de la dimensió “viva” del material sonor (enregistrat in situ, apropiat de la vida real i no pas creat ex novo) per part de Burroughs, i la tergiversació del seu ordre aparent acceleren el procés pel qual l’estètica s’aproxima a la política, i dissol la bretxa entre la idea d’autor com a únic productor de significat i de lector (oient, espectador) passiu. Borroughs, amb el procés de (des)composició per talls, brinda la possibilitat de desemmascarar tot allò –el nou monstre- ocult en la superfície del discurs i lliurar-ne els subtextos. Així doncs, fa visibles els mecanismes de control subjacent que regeixen microscòpicament la disciplina exercida sobre la vida diària, la tecnologia de control i poder articulada en diferents nivells en el que Foucault anomenaria “biopolítica”.

El procés de “decapació” de la realitat a partir de la manipulació del “sampleig” i la reiteració de Burroughs és la clau per a l’audiovisió de l’actuació d’avui. El compositor austríac Bernhard Lang reivindica, en la sèrie d’obres de múltiples formats compostes des de 1998 sota el nom de DW (Difference/Wiederholung; és a dir, Diferència/Repetició, a partir de l’obra homònima del filòsof Gilles Deleuze), les tècniques compositives de Burroughs i del cineasta experimental Martin Arnold, basades en l’exploració del loop i la repetició i el reciclatge de materials donats.




De fet, la producció de Martin Arnold –com Passage à l’acte (1993) o Pièce touchée (1989)–, partint d’una memòria col·lectiva nodrida per la imatgeria del cinema comercial, se centra en la indagació del cos humà en moviment (kinēsis) a partir de la repetició al límit de fragments nimis, expandint una seqüència de pocs segons en un film complet. La repetició exerceix així un efecte amplificador i fa palesa l’afirmació de Hume que “la repetició no provoca cap canvi en l’objecte sinó en l’observador”. Així doncs, la repetició trenca el pathos de la linealitat a partir d’un procés de desconstrucció que passa de la ironia i la transgressió a la descoberta gradual de tot allò opressiu i subjacent, ocult en la banalitat més ordinària. Es redefineix, així, el material presentat i també l’autor-subjecte: ja no és un demiürg sinó un discjòquei o videojòquei, un responsable de l’ús de materials d’arxiu i de les seves potencialitats i febleses (la possibilitat de ser transmutats, de ser objectes de memòria o subjectes de l’oblit, com fa palesa la música de Philip Jeck, un referent per a Lang i tota una generació de creadors experimentals).





La potencialitat de la tècnica compositiva d’Arnold ha servit de referència a diferents compositors i creadors que han efectuat una transcripció “transmèdia” dels seus procediments i plantejaments. Això és particularment palpable en el món de la dansa, on coreògrafs com Xavier Le Roy amb Giszelle, Willi Dorner, Christine Gaigg o Albert Quesada amb Wagner & Ligeti han partit de la base conceptual de la kinēsis d’Arnold.

La música de Bernhard Lang s’inscriu plenament i conscientment en aquesta perspectiva, i planteja el tall (cut) com a batec o unitat de pulsació (beat). En la peça DW16 – Songbook (2004), Lang recorre a un procés de reciclatge des del seu repositori personal i de la poesia de Sperl i Creeley: la memòria dispersa de l’experiència de músiques rock, pop i jazz en forma de “filosofia de vida” amb The
Watchtower
, un “poema d’amor” amb Ophelia i un viatge psicotròpic amb LSD a Burning Sister. Cada una d’aquestes músiques està tamisada i fragmentada per un procés maquinal de descomposició del que en resulten, en paraules de l’autor, “batecs malmesos [...] fragments d’un mirall trencat que reflecteixen l’original en la seva multiplicitat”.




A Ouverture in White Serge Vuille planteja un disparador de l’escolta en forma de preludi. Amb aquesta proposta, els quatre músics comparteixen i manipulen un teclat amb l’objectiu de fer una redefinició del context d’escolta. A partir del treball amb les rugositats i densitats del soroll blanc, Vuille suggereix diferents escenes sonores des de les quals dóna forma a l’actitud d’escolta cultual pròpia de la institució-concert i de les músiques que s’hi presenten. Ouverture in White és el revelatge en negatiu de Noisy Interval, obra anterior en la qual Vuille proposa “activar l’oïda” després d’un concert silenciós i d’escolta molt exigent.

El compositor nord-americà Larry Polansky, fundador del col·lectiu de composició experimental FrogPeak Music i professor a la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz, planteja a Ensembles of Note un procés de construcció musical a partir de la reiteració i acumulació de pautes sonores sobre un ostinato rítmic. Escrita a partir d’un encàrrec del Gamelan Son of Lion de Nova York, l’autor proposa als intèrprets la tria lliure de gestos sonors superposats successivament a l’ostinato, amb la condició de repetir-los seguint exactament la mateixa estructura cíclica fins a assolir un determinat grau de complexitat, moment en què el procés pot donar-se per acabat. Aquest principi de composició des de la juxtaposició d’unitats cícliques de diferent durada –anomenat tècnicament “colotomia”- és la base compositiva de la música gamelan balinesa. D’una manera semblant a com Steve Reich concep músiques que són un procés gradual (com Piano Phase, Pendulum Music o Clapping Music) fruit del seguiment estricte i reiterat d’una directriu molt simple, Polansky centra l’experiència de l’escolta en el seguiment de l’obediència a un procés de control –de nou, una regulació maquinal– imposat al material sonor i als cossos – finalment, humans– que s'hi sotmeten.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada