dimecres, 10 de desembre del 2014

The Living Room


Still Distant Still

Dimecres 17/12/2014 - 20.30h - CCCB






















The Living Room és un trio de free jazz format per tres dels músics més singulars de l'escena nòrdica. Referent del jazz de recerca actual, Still Distant Still és el seu primer àlbum conjunt, presentat pel segell independent noruec ILK el passat 2011. Aquest projecte suposa una exploració lliure del camp sonor a partir de la curiositat compartida dels seus integrants, expandint els marges convencionals de la tècnica instrumental i de la pràctica col·lectiva.

The Living Room treballa regularment amb la col·laboració de músics com Koichi Makigami, Barry Guy o Paul Lovens.





Integrants


Torben Snekkestad, saxòfon, electrònica







Noruec establert a Copenhagen, compagina l'activitat d'intèrpret clàssic —principalment amb el Copenhagen Saxophone Quartet— amb la d'improvisador i músic de free jazz. En aquest àmbit, treballa habitualment amb la London Improvisers Orchestra, Trygve Seim Ensemble o Spring. Enregistra sovint amb EMC al costat de músics com Andrea Parkins, Evan Parker, Jon Balke o Cikada String Quartet. 
Actualment és professor a la Det Kongelige Danske Musikkonservatorium
a Copenhagen i a la Norges musikkhøgskole a Oslo.






Format al Rhytmic Music Conservatory de Copenhagen i a Nova York, el 2004 fou guardonat amb el
Premi de la Ràdio Danesa, essent des d'aleshores una de les veus més significatives del jazz d'avantguarda danès. Treballant amb músics com Fred Frith, Andrew Cyrille, Ben Street o Peter Brötzman, té actualment més de deu àlbums al segell ILK.
A partir de la convergència entre improvisació i composició, performance i interpretació, la seva recerca l'ha portat a establir col·laboracions amb artistes com Torben Ulrich o Simon Steen-Andersen.





Thomas Strønen, bateria, electrònica

Nascut a Oslo i format al Trondheim Musikkonservatorium, Thomas Strønen és actualment el percussionista noruec de jazz més en actiu en l'escena internacional. Amb més de quaranta enregistraments pels segells ECM i Rune Gramofon, treballa amb grups com Tohlitz, Humcrush, Food, Parish o Meadow.

Els seus projectes han estat encarregats per festivals com Oslo Ultima Contemporary Music Festival, Bath Jazz Festival i per ràdios com la BBC, Deutsche Rundfunk, NRK o la Ràdio Nacional Sueca.
Actualment és professor a la Norges musikkhøgskole.





Notes al concert


Per Jordi Alomar

Escandinàvia és un sòl fèrtil per a la creativitat. Fent bandera del seu impecable estat del benestar i de la cura amb què es tracta la cultura i l'educació, la seva aposta per la innovació i pel valor afegit fa que les seves aportacions siguin models de referència. L'aposta pel que s'ha anomenat «disseny escandinau» des dels anys 50 és l'exemple paradigmàtic de com un sector creatiu pot transformar, a través del valor diferencial, l'economia i la imatge exterior de quatre països, passant d'arrossegar grans desequilibris interns a liderar els rànquings de desenvolupament i benestar.

La fertilitat creativa es fa palesa amb l'emergència d'altres àmbits d'innovació, com és el cas recent —i ja del tot consolidat— de la «nova cuina nòrdica» o, com és coneguda internacionalment, la «New Nordic Cuisine». El fet que en un breu lapse de temps (poc més de deu anys) s'hagi proveït de tot un entramat de connotacions un terme que fins aleshores era literalment inexistent, respon a una acció conjunta i estratègica d'innovació i desenvolupament. Diguem-ho clarament: la taula no forma part de la representació cultural nòrdica de la mateixa manera que sí que ho és a l'Europa meridional. Com s'ha articulat, doncs, una posada en valor que ha resultat en el fenomen del Noma de Copenhangen, considerat «el millor» restaurant del món? Una possible explicació: gràcies a les polítiques de benestar, un sector significatiu de la població practica el turisme amb assiduïtat des de la dècada dels 60, comportant això un inusitat interès vers nous hàbits i pràctiques gastronòmiques, que a poc a poc van integrant-se als seus països d'origen gràcies a la prosperitat econòmica de la regió. L'auge de la nova cuina (particularment la catalana i basca) com espai d'R+D es pren com a referència, desbanca el lideratge francès i es combina amb una revaloració de la tradició local. A través d'una cadena coordinada d'actors —empresaris i cuiners, promotors púbics, crítica legitimadora i públic difusor— la connotació positiva del terme reïx amb èxit i es genera una nova identitat col·lectiva, fent plausible el lideratge.

Però parlem ara de música. Parlar de música contemporània escandinava és activar unes ressonàncies similars a les del disseny escandinau o la nova cuina: una amalgama de qualitat amb agosarament, recerca i garantia de producte ben acabat. Hereva d'una tradició musical amb una presència relativament marginal en el mainstream canònic en comparació amb la producció centreeuropea, la seva aparició en el mapa de les músiques actuals respon també a una estratègia de desenvolupament coordinada: una forta inversió pública en les músiques d'avançada ha resultat en la cristal·lització d'una xarxa atapeïda de segells discogràfics, espais de concert, grups de primera línia i un públic fidel i sibarita. El jazz experimental i la improvisació lliure ha estat un dels àmbits privilegiats en aquesta aposta: a un país com Noruega, amb menys de cinc milions d'habitants i amb més de quatre-cents festivals professionals de música, una vintena estan dedicats en exclusiva a aquest àmbit musical, tots ells protegits per l'erari públic amb plans de desenvolupament que van dels tres als cinc anys de durada. La descentralització territorial és també una marca distintiva de la política cultural musical noruega: es promou i s'exigeix la mateixa qualitat i diversitat en l'oferta a Oslo que a ciutats remotes. I no només això, sinó que la promoció exterior dels artistes propis és una prioritat fonamental per a garantir la bona salut del sector musical nacional. Tot això és possible amb plataformes com Ultima-Oslo Contemporary Music Festival (paradigma de capitalitat i aparador de l'actualitat internacional), o com Victoria Nasjonal Jazzscene (espai permanent de mostra del jazz nacional a Oslo), juntament amb propostes descentralitzades com Cultiva i Punkt Festival (dedicat en exclusiva al remix) a Kristiansand, un generador cultural de primera categoria situat a una ciutat de poc més de vuitanta mil habitants i a més de tres-cents quilòmetres d'Oslo.


L'agosarament i originalitat de la proposta dels tres músics de The Living Room és fruit, al marge del seu innegable talent i vàlua individuals, del privilegi de formar part d'aquest sistema de garantia de benestar cultural. De la mateixa manera que l'emergència internacional del jazz entre els anys 1917 i 1935 passà per un procés de concentració de clústers d'espais i pràctiques d'experimentació indissociables del clima urbà de grans ciutats com Chicago i Nova York, i l'accés a xarxes de proveïment i difusió que aquestes ciutats oferien, l'emergència del free jazz europeu actual s'explica també a partir de l'actuació en un àmbit internacional d'afinitats electives i de convencions creatives: amb els referents «afrològics» de l'Association for the Advancement of Creative Musicians del Chicago dels anys 60 o de grups com the Art Ensemble of Chicago, la seva efervescent transducció europea en forma d'un jazz que s'escapa del mainstream passa per la seva integració en un consum estilitzat —i que compta amb un públic internacional— a partir de segells discogràfics com ECM Records o, en el cas noruec, ILK: equivalents sonors de la imatgeria del disseny escandinau o la nova cuina nòrdica, assentaments a la intempèrie de les latituds boreals de la creativitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada