Still Distant Still
Dimecres 17/12/2014 - 20.30h - CCCB
7 € - Compra l'entrada
The Living Room és un trio de free jazz format per tres dels músics més singulars de l'escena nòrdica. Referent del jazz de recerca actual, Still Distant Still és el seu primer àlbum conjunt, presentat pel segell independent noruec ILK el passat 2011. Aquest projecte suposa una exploració lliure del camp sonor a partir de la curiositat compartida dels seus integrants, expandint els marges convencionals de la tècnica instrumental i de la pràctica col·lectiva.
The Living Room treballa regularment amb la col·laboració de músics com Koichi Makigami, Barry Guy o Paul Lovens.
Integrants
Torben Snekkestad, saxòfon, electrònica
Noruec establert a Copenhagen, compagina l'activitat d'intèrpret clàssic —principalment amb el Copenhagen Saxophone Quartet— amb la d'improvisador i músic de free jazz. En aquest àmbit, treballa habitualment amb la London Improvisers Orchestra, Trygve Seim Ensemble o Spring. Enregistra sovint amb EMC al costat de músics com Andrea Parkins, Evan Parker, Jon Balke o Cikada String Quartet.
Actualment és professor a la Det Kongelige Danske Musikkonservatorium
a Copenhagen i a la Norges musikkhøgskole a Oslo.
Format al Rhytmic Music Conservatory de Copenhagen i a Nova York, el 2004 fou guardonat amb el
Premi de la Ràdio Danesa, essent des d'aleshores una de les veus més significatives del jazz d'avantguarda danès. Treballant amb músics com Fred Frith, Andrew Cyrille, Ben Street o Peter Brötzman, té actualment més de deu àlbums al segell ILK.
A partir de la convergència entre improvisació i composició, performance i interpretació, la seva recerca l'ha portat a establir col·laboracions amb artistes com Torben Ulrich o Simon Steen-Andersen.
Thomas Strønen, bateria, electrònica
Nascut a Oslo i format al Trondheim Musikkonservatorium, Thomas Strønen és actualment el percussionista noruec de jazz més en actiu en l'escena internacional. Amb més de quaranta enregistraments pels segells ECM i Rune Gramofon, treballa amb grups com Tohlitz, Humcrush, Food, Parish o Meadow.
Els seus projectes han estat encarregats per festivals com Oslo Ultima Contemporary Music Festival, Bath Jazz Festival i per ràdios com la BBC, Deutsche Rundfunk, NRK o la Ràdio Nacional Sueca.
Actualment és professor a la Norges musikkhøgskole.
Notes al concert
Per Jordi Alomar
Escandinàvia és un sòl fèrtil per a la
creativitat. Fent bandera del seu impecable estat del benestar i de la cura amb
què es tracta la cultura i l'educació, la seva aposta per la innovació i pel
valor afegit fa que les seves aportacions siguin models de referència. L'aposta
pel que s'ha anomenat «disseny escandinau» des dels anys 50 és l'exemple
paradigmàtic de com un sector creatiu pot transformar, a través del valor
diferencial, l'economia i la imatge exterior de quatre països, passant
d'arrossegar grans desequilibris interns a liderar els rànquings de
desenvolupament i benestar.
La fertilitat creativa es fa palesa amb l'emergència
d'altres àmbits d'innovació, com és el cas recent —i ja del tot consolidat— de
la «nova cuina nòrdica» o, com és coneguda internacionalment, la «New Nordic
Cuisine». El fet que en un breu lapse de temps (poc més de deu anys) s'hagi
proveït de tot un entramat de connotacions un terme que fins aleshores era
literalment inexistent, respon a una acció conjunta i estratègica d'innovació i
desenvolupament. Diguem-ho clarament: la taula no forma part de la
representació cultural nòrdica de la mateixa manera que sí que ho és a l'Europa
meridional. Com s'ha articulat, doncs, una posada en valor que ha resultat en
el fenomen del Noma de Copenhangen, considerat «el millor» restaurant del món?
Una possible explicació: gràcies a les polítiques de benestar, un sector
significatiu de la població practica el turisme amb assiduïtat des de la dècada
dels 60, comportant això un inusitat interès vers nous hàbits i pràctiques
gastronòmiques, que a poc a poc van integrant-se als seus països d'origen
gràcies a la prosperitat econòmica de la regió. L'auge de la nova cuina
(particularment la catalana i basca) com espai d'R+D es pren com a referència,
desbanca el lideratge francès i es combina amb una revaloració de la tradició
local. A través d'una cadena coordinada d'actors —empresaris i cuiners,
promotors púbics, crítica legitimadora i públic difusor— la connotació
positiva del terme reïx amb èxit i es genera una nova identitat col·lectiva,
fent plausible el lideratge.
Però parlem ara de música. Parlar de música
contemporània escandinava és activar unes ressonàncies similars a les del
disseny escandinau o la nova cuina: una amalgama de qualitat amb agosarament,
recerca i garantia de producte ben acabat. Hereva d'una tradició musical amb
una presència relativament marginal en el mainstream canònic en comparació amb
la producció centreeuropea, la seva aparició en el mapa de les músiques actuals
respon també a una estratègia de desenvolupament coordinada: una forta inversió
pública en les músiques d'avançada ha resultat en la cristal·lització d'una
xarxa atapeïda de segells discogràfics, espais de concert, grups de primera
línia i un públic fidel i sibarita. El jazz experimental i la improvisació
lliure ha estat un dels àmbits privilegiats en aquesta aposta: a un país com
Noruega, amb menys de cinc milions d'habitants i amb més de quatre-cents
festivals professionals de música, una vintena estan dedicats en exclusiva a
aquest àmbit musical, tots ells protegits per l'erari públic amb plans de
desenvolupament que van dels tres als cinc anys de durada. La descentralització
territorial és també una marca distintiva de la política cultural musical
noruega: es promou i s'exigeix la mateixa qualitat i diversitat en l'oferta a
Oslo que a ciutats remotes. I no només això, sinó que la promoció exterior dels
artistes propis és una prioritat fonamental per a garantir la bona salut del
sector musical nacional. Tot això és possible amb plataformes com Ultima-Oslo Contemporary Music Festival (paradigma de capitalitat i aparador de
l'actualitat internacional), o com Victoria Nasjonal Jazzscene (espai permanent
de mostra del jazz nacional a Oslo), juntament amb propostes descentralitzades
com Cultiva i Punkt Festival (dedicat en exclusiva al remix) a Kristiansand, un
generador cultural de primera categoria situat a una ciutat de poc més de
vuitanta mil habitants i a més de tres-cents quilòmetres d'Oslo.
L'agosarament i originalitat de la proposta
dels tres músics de The Living Room és fruit, al marge del seu innegable talent
i vàlua individuals, del privilegi de formar part d'aquest sistema de garantia
de benestar cultural. De la mateixa manera que l'emergència internacional del
jazz entre els anys 1917 i 1935 passà per un procés de concentració de clústers
d'espais i pràctiques d'experimentació indissociables del clima urbà de grans
ciutats com Chicago i Nova York, i l'accés a xarxes de proveïment i difusió que
aquestes ciutats oferien, l'emergència del free jazz europeu actual s'explica
també a partir de l'actuació en un àmbit internacional d'afinitats electives i
de convencions creatives: amb els referents «afrològics» de l'Association for
the Advancement of Creative Musicians del Chicago dels anys 60 o de grups com
the Art Ensemble of Chicago, la seva efervescent transducció europea en forma
d'un jazz que s'escapa del mainstream passa per la seva integració en un consum
estilitzat —i que compta amb un públic internacional— a partir de segells
discogràfics com ECM Records o, en el cas noruec, ILK: equivalents sonors de la
imatgeria del disseny escandinau o la nova cuina nòrdica, assentaments a la
intempèrie de les latituds boreals de la creativitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada